Entrades
ELS CORBS HAN TORNAT (Alekséi Savrásov 1871)Teníem els peus freds. Els mitjons gruixuts i les botes no ens donaven tota la calor que necessitavem. Només portàvem al cos un cafè amb llet i un grapat de galetes, amb que el darrer hospitaler ens havia obsequiat als pelegrins que havíem arribat el vespre anterior. La neu no estava prevista. Des que havíem sortit de Saint Jean Pied de Port havíem caminat amb fred i amb calor, sota la pluja i contra el vent, però mai no ens havia nevat fins la nit passada.
Es feia difícil seguir les fletxes grogues, aquell dia. Encara ens quedaven hores de camí i només havíem de passar per un poble. Ja es veia el campanar. Allà intentaríem esmorzar. Els diumenges, els pobles petits, només es revifen quan fa un bon sol. Amb sort, els parroquians que haguéssin anat a missa, potser farien el vermut al bar de la plaça.
Amb els peus agarrotats i la motxilla ben agafada a la cintura, ja no sentia res, només aquell cuquet a la consciència que em seguia dient - com cada dia- Per què t'has ficat en aquest embolic, tal com n'ets de comodona, què fas, caminant trenta quilòmetres diaris amb tant de pes a l'esquena, per arribar a veure una talla de fusta d'un sant que ni et va ni et ve?
I no obtenia cap resposta. Només sabia que volia arribar a Santiago i que havia de seguir caminant. Una passa darrera l'altra, així es fa el camí, així es fa la vida.
Arribant a la plaça del poble no vam trobar ni una ànima pel carrer. L'església era tancada i barrada i un cartell anunciava que si la volies visitar, anéssis a veure el capellà i previ pagament, te l'ensenyaria. Si volies oir missa - cosa que no teníem pas previst- s'havia d'anar al poble del costat, a quinze quilòmetres de distància.
Ell i jo ens vam mirar i no vam dir res. Els corbs ens van venir a saludar: eren grossos, brillants, negres i xerraires.
Amb tota la fe posada en nosaltres mateixos, vam continuar caminant fins arribar al proper alberg. Cansats, però satisfets, vam ser molt ben acollits i vam satisfer el nostre cos. L'esperit ja era curull de satisfacció.
Ultreia!
16 comentaris:
Veus? Cadascú amb el seu estil (més o menys, tu sempre optimista i rodamón...jajaja), guapa! Molt maco!
Molt xulo !!!
Petonets, :****)
Un dels relats més optimistes que han inspirat aquest corbs que han tornat. M'ha agradat!!
A veure si ara puc.
M'agradat molt, reina mora. està molt bé escrit.
Pataditas en la espinilla y un petó molt fort al xiquet
Amb tot el que havien arribar a passar, només hagués faltat que els corbs els fèssin la guitza. Amb optimisme. Molt bo!
Molt Bé!!!!! Ets una artista.
Noia,el teu té un bon final...a mi m'ha sortit com tètric...és el que hi ha... petonassos!
Diumenges grisos i relats amb coloraines.
M'encanten aquests contrastos i aquests colors.
Ara ja és ben negra nit, que diu la meva mare!
un petó Arare
és un relat o un record? sigui com sigui m'ha agradat.
Un bon relat, tot i que com diu el Jordi, sembla més un record, i això pot demostrar com t'has ficat a la història. A seguir caminant, que l'objectiu espera!
Xexu: hi ha l'avantatge de l'experiència viscuda fent el camí, però a nosaltres no ens va nevar mai... tot i que si que vam veure corbs! gràcies per venir :)
Jordi: com ja li dic a en Xexu, si, és un relat, barrejat amb records i sensacions viscudes. Benvingut al meu blog!
Bona nit, Joana, em sembla que som dones de contrastos, no trobes? :D un petonet!
Zel, de vegades ens surten els textos d'una volada, altres vegades s'hi ha de pensar més estona... a mi, aquesta imatge em va evocar de seguida els petits pobles que travessàvem tot caminant.Un petó.
Gràcies, Striper, ara només em faltaria saber pintar, hehehe... un petó!
Com a la vida mateixa, Assumpta, pedres, fang, corbs, silencis, però també sol, camí pla, flors... com a la vida! un petonet.
Gràcies, bruixa roin! Feia molt temps que no et veia per aquí, me n'alegre que hages tornat :) Patadetes i alguna abraçada!
kweilan, m'agrada que t'hagi agradat. Benvinguda altra vegada, una abraçada!
jaka, gràcies, preciosa! abraçada per tu.
Zel, avui m'obsequies amb comentari doble! que bé! Doble ració de petons per tu.
A tots:
A la dreta del blog podeu veure - a l'apartat "Altres blogs meus", un que es diu "El meu camí de Santiago/Mi camino de Santiago". Allà hi ha tota l'experiència viscuda, per etapes, en "còmodes fascicles", hehehe...
Una descripció molt maca d'una bona caminada!
M'ha encantat el referent als pobles petits, és ben cert!
Bona aquesta versió del quadre, barreja de ficció i experiències viscudes. Està be llegir-ne un d'optimista, bon relat!
M'ha agradat molt! Dóna molt bon rotllo, que ja ens fa falta... que no has vist que tètrics ens han sortit tots?
Estic d'acord amb els que diuen que la majoria han sortit tètrics (almenys els que jo he llegit).
És cert que la il·lustració dels corbs ja ho és, la gràcia és anar descobrint les diferents opcions que hi dóna cadascú i el punt de vista tan personal i diferent que hi deixeu anar.
Felicitats!
Veig que t'has basat en una experiència personal. Bon relat i molt optimista.
Publica un comentari a l'entrada