Entrades
Em sembla que això no m'ho mereixo és una frase recurrent. Es fa servir, bàsicament, per fer xantatge emocional a algú. És una frase que fa sentir culpable al que la sent. Culpable de no saber com actuar, culpable de no saber com enfrontar-se a una situació i culpable de tantes coses en general...
Si hi hagués la força suficient, caldria respondre: i a mi em sembla que tampoc em mereixo que em facis aquest xantatge.
Només que, quan hi ha sentiments pel mig, la cosa s'embolica i tallar una situació que des de sempre ha estat així, encara que un no se n'hagi adonat fins fa poc, és impossible. És impossible quan hi ha sentiments barrejats.
Amor i odi. Què en penseu? Que us hi heu trobat alguna vegada, amb algú a qui us estimeu molt, sigui la parella, sigui un fill o filla, un pare o mare, una àvia o un avi... què passa amb aquesta ambivalència que va corsecant-te per dintre mentre l'altre sempre acaba de la mateixa manera? Què passa quan sempre és la mateixa persona la que acaba demanant perdó, sabent de sobres que no té per què fer-ho? ah, però fa llàstima, te l'estimes, què has de fer, si no? com pots abandonar-lo/la a la seva sort?
Trampes de la vida, vet-ho aquí...
D'acord: no és odi. És més aviat impotència, ràbia... no sé què. Però odi, no.
20 comentaris:
montse,
quan algú demana perdó pensant que no té per què fer-ho, perquè en el fons no vol perdó sinó que voldria que l'altra persona no reaccionés tal com ho fa, penso que, si pot, més val no confondre les paraules, per a no confondre's a si mateixa ni enganyar l'altra persona. si diu "perdó", l'altra continuarà pensant que no mereix allò i probablement les dos continuaran repetint la mateixa dinàmica.
no és el mateix dir a algú "perdó" que dir-li "això em fot".
quan algú pensa que "allò no s'ho mereix", potser li aniria bé no tant culpar l'altra persona sinó més aviat evitar trobar-se en situacions així.
dir les coses amb sinceritat, quan és possible el diàleg, o procurar distanciar-se i dixar passar l'aire, quan lo diàleg no és possible o quan no en tenim ganes, no significa "abandonar", me sembla.
montse... cuida't molt. una abraçada
No saps com t'entenc...
El que passa és que quan no és una persona de la teva "sang", un dia o un altre, et canses de demanar perdó i més quan no has fet res per demanar.ho si no que prenténs calmar les aigues....
No saps pas com t'entenc.....
Petonets reina del Mar
Montse, jo no acostumo a dir la frase "em sembla que no m'ho mereixo"; sí a demanar perdó, unes vegades conscient de que l'he pogut pifiar, d'altres, simplement perquè no vull perdre el vincle afectiu.
Sembla que corren vents dolents...
Iruna, de vegades si haguéssim de parlar amb sinceritat tenim la certesa que li faríem molt de mal, a l'altra persona. Per això un calla i s'empassa tot el que li ve. I un dia explota... cap a la xarxa, o cap a on sigui... afortunadament a mi em dóna per explotar a la xarxa... aquesta persona ni se la mira, la xarxa. Ni sap com funciona.
Intentaré cuidar-me, reina mora. Una abraçada.
Joana, el més fotut és quan la persona ja no pot ser més de la teva sang...
Un petó ben fort, reina del Maresme!
Glòria, t'entenc. A mi no em costa demanar perdó quan l'he pifiat. Però si no l'he pifiat i he de demanar perdó per ser com sóc... llavors em fot moltíssim!
Gràcies per venir, Glorieta. Petonet.
amb sinceritat i sense, les persones mos enfadem igualment, montse, i fem mal i en sentim.
continuo pensant que més val aprendre a expressar-se i a rebre les paraules dels altres sincerament.
m'agrada que digues que ho intentaràs, perquè ho necessitem.
(he fet allò del set que em vas passar... per si vols distreure't una mica)
una abraçada molt gran
Pel que veig, tots(es) t'entenem molt bé.
A mí em passa sovint amb una persona propera (de la família), però com que és qui és, m'ho empaso perquè amb ella no hi ha diàleg possible. És de les que pensa sempre que tot la gent de l'autopista va en sentit invers i que ella és l'única que va com cal. No nomès ho veig jo, ho veu gairebé tothom que la coneix. I això, cansa i esgota molt.
Crec que sí, que cal demanar perdó i ens sentim millor quan ho fem, doncs tots (menys ella, es clar), ens equivoquem. Però quan no hi ha ni perdó a demanar ni dialeg per mantenir, la cosa es complica.
Espero que si més no, el temps també t'ajudi en aquesta situació.
Petonsss Montse !
Aquest post, avui l'has escrit ni espressament per mi, Montse.
Totes i cadascuna de les teues paraules sembla que hagin sortit del meu cap, justament i en el mateix ordre. (i sembla que no sóc la única)
Vet aquí el que es podria nomenar "plagi emocional" (no el teu, naturalment, sinó el meu en concret i els d'altres per afinitat)
Avui he pres una decisió (o dues): la primera és que ja estic massa cansada i tant me fa que em xafin, no demanaré perdó ni l'exigiré, per la raó que diu l'Iruna amb molt d'encert. La segona..., la segona no sé si la podré complir, per això millor no em comprometo a dir-la.
Quina m.... de diumenge, tant xulo que hagués pogut estar!
Estima es estimar malgrat.... es lo mes maco del amor. La lluna esta força bé pendent de la visita al traumatoleg a veure que te a la cuixa pero no sembla que siguin els lligaments creuats, i per cert també te huesitos de chuche.
Mmmm... cuqueta... No crec que vagi d'amor o d'odi, si no més aviat d'expectatives i recompenses.
De vegades la gent esperem coses d'altres persones, fins i tot d'animals o de coses tant abstractes com la política. Posem part de nosaltres.
Jo sí que he dit "això no m'ho mereixo coi!" davant de situacions laborals, d'actituds polítiques... i de persones... Potser esperava una reacció diferent. Un gràcies per l'esforç... un reconeixement en l'altre...
Jo m'he trobat de tots dos cantons i la veritat és que costa... costa i molt.
Petonets de xocolata a la tassa d'aquella que escalfa
Son
És esgotador si sempre ha de demanar perdó el mateix, però ambdues persones implicades han de saber baixar del burro.
(Tot i que sempre hi ha un estrep més alt que l'altre...)
Últimament, m'hi he trobat amb aquesta situació...
Però portem tota la vida... o sigui, que no sé que dir-te...
Dependrà del lligam que tinguis amb aquella persona...
A mi personalment, m'esgota...
Però és que no la puc fondre i tornar a fer... La única cosa que puc fer.. és intentar que em rellisqui... Aquesta és la conclusió que n'he tret, desprès de mooooolts anys!!!!
Així que no et puc aconsellar...
Només ànims!!!
No recordo haver odiat mai ningú ni tinc el sentiment d'haver estat incomprès, potser perquè, en aquest segon cas, he pensat que tampoc no m'havia explicat prou.
Com que sé que la carència d'odi no és prou normal, sovint tinc el convenciment que no he estimat prou, i em sap greu, molt.
Que quedi entre nosaltres, el que et dic, que ja saps com sóc de reservat.
Dit tot això, va, fes una abraçada com la que jo et faig :-)
No recordo haver odiat mai ningú ni tinc el sentiment d'haver estat incomprès, potser perquè, en aquest segon cas, he pensat que tampoc no m'havia explicat prou.
Com que sé que la carència d'odi no és prou normal, sovint tinc el convenciment que no he estimat prou, i em sap greu, molt.
Que quedi entre nosaltres, el que et dic, que ja saps com sóc de reservat.
Dit tot això, va, fes una abraçada com la que jo et faig :-)
Ja sé que no per repetir seré més convincent. Esborra'm un cop.
Pere, no t'esborraré, així sembla que tingui un comentari més, hehehe... gràcies, guapo, ja en parlarem la setmana que ve, de tot plegat (si és que els déus estan de cara i puc venir...) és molt difícil, abraçar a qui no es deixa ajudar. Malgat tot, ho intentaré. Una altra abraçada per tu!
Doncs vigila, Eli, que la vida és molt llarga... i tu molt jove. jo també hi porto tota la vida així que suposo que m'entens molt i molt. Un petonet.
Sergi, quan sempre és el mateix qui ha de pujar tots els estreps... esgota! gràcies per venir, un petó.
Sooon, sempre que se't necessita ets aquí. Gràcies, preciosa. Trobo a faltar el teu blog (encara). Una abraçada.
Estimar malgrat tot, Striper. És el que faig. Però no saps com costa, company! M'alegra que la Lluna estigui millor. A que si, que a la primera impressió de la teva foto semblava que la noia estava mastegant un osset? hehehe...
Trini, la segona me l'expliques un dia que estiguem totes dues davant una tassa de xocolata i melindros (las penas, con pan, son menos). Un petó gros, gràcies per ser-hi.
Assumpta, Iruna... anava a respondre-us a totes dues per separat però el deure em crida (arggggggggggggggggggggggggggg)... gràcies per ser aquí.
Petonet.
Montse, tu i jo tenim una situació semblant, ja ho saps. Jo cada vegada demanava perdó per no acabar malament. Un dia vaig decidir que no ho faria més, jo no era culpable de res, ni ho sóc. Simplement, ara, ningú demana perdó. Però almenys ara ella sap que jo tampoc em sento culpable, per molt que ella ho vulgui.
D'altra banda, per por que tinguem a fer mal, no està malament dir com sentim les coses i el mal que ens fan, encara que la situació es repeteixi, l'altra sap on som.
Amb el rebirthing estic aprenent que la responsabilitat de com ens sentim, en ultima instància, és nostra. Per tant, per molt que l'altre intenti fer-nos sentir malament (conscientment o incosncient), nosaltres podem triar sentir-nos-hi o no, gestionar els nostres sentiments i creure'ns que res ni ningú pot fer que no estiguem contents.
És difícil, però crec que ho hem d'intentar.
En Lluís em diu que hem de perdonar, i que si ho aconseguim, la relació canvia, perquè nosaltres ja estem diferents.
També tinc una altra teoria, i és que si volem que les coses d'una relació canviïn, hem de modificar aspectes nosaltres, enlloc d'esperar que l'altre els canviï.
Però sí, sí, sí, és molt difícil, i tenim dret a explotar!
Un petonàs.
Montse, vull fer un incís... "tant com odiar, no..."..
que crec que avui per avui, no odio a ningú... Es que estava pensant que dir ODI, és una paraula molt negativa... i crec que no és tant el cas....
Però pel que fa a mi... la relació en qüestió...És força difícil..
Hi ha coses que no tenen remei... Jo crec!
Publica un comentari a l'entrada