31 de març, 2008

Escamilla


Ha mort Salvador Escamilla. Una persona entranyable, per mi - i per molta gent, en aquest país- Li tenia molt d'afecte, ja que va ser l'introductor del català a la ràdio, amb el seu programa matinal "Ràdio Scop" i un dels més importants promotors de la Nova Cançó.

Jo hi havia anat un parell de vegades com a públic, a Ràdio Scop, juntament amb una colla de l'escola - quan feiem el batxillerat - i les dues vegades fou una experiència memorable.

Recordo que s'hi havia d'arribar a les 11,30, perquè el programa obert al públic començava a les 12. En aquella mitja hora hi havia un espai amb molts anuncis, alguns d'ells llegits en directe, d'altres, gravats, que patrocinava la joieria Fortuna. Hi havia una sintonia que deia una cosa així com "Fortuna, fortuna, la fortuna le sonríe hoy, porque puede encontrar con una canción, un poquito de felicidad"... no recordo si hi havia també un concurs amb cançó inclosa - la memòria no em dóna per tant!

Seguidament, començava la part de Ràdio Scop amb públic (hi havia quatre o cinc files de cadires, no us penseu)... i llavors en Salvador Escamilla feia participar la gent, preguntant-li què opinava respecte a temes diversos. Recordo que a nosaltres ens va preguntar què ens semblava la cançó de Serrat "Tu nombre me sabe a yerba", que acabava de sortir al mercat (apa, que no fa anys ni res)...

Tot plegat, una part de la meva vida. I de la vostra...

Descansa en pau, Salvador.




28 de març, 2008

Virtualidad real o realidad virtual + literatura

Título: "Travesuras de la niña mala"
Autor: Mario Vargas Llosa
2006
Alfaguara.
Regalo de mi amiga Laura. Argentina, de Buenos Aires. La conocí en un taller de escritura, y, junto a ella, a Mati, a Elena, a Victoria (Charruita) y a Meli. Bueno, había más, pero con éstas tuve un buen rollo desde el principio.
Hace dos jueves nos vimos por primera vez. Aunque parecía que nos habíamos visto el día antes. Compartimos comida, charla amigable, contemplación de fotos de nieto - no sé si fue algo descortés por mi parte no pedirle que me enseñara las de sus hijos, aunque si es como yo, que jamás llevo fotos de los míos - llamadme madre desnaturalizada- aun me tiene que estar agradecida, ya ves, Laura, me estoy yendo por los cerros de Úbeda, que me encantan, aunque vuelvo ya mismo a la cuestión: el libro.
Porque, antes de despedirnos, nos metimos en una librería (las tres, porque Mati también estaba) y nos regalamos libros mutuamente.
Cuando hay tres ¿como sería lo de mutuamente? ¿O no cambia? ¿Es invariable, pues?... da igual: yo le regalé un libro a ella y otro a Mati, Mati me regaló uno a mi y otro a Laura y Laura nos regaló uno a mi y otro a Mati. Conclusión: nuestros encuentros son fructíferos en cuanto a literatura. Y en cuanto a humanidad, ni os lo cuento.
Pero a lo que iba, al libro.
Estoy en la página 131, todo un éxito, dada mi escasa o nula concentración últimamente, que ya visteis que dejé al pobre Auster a chupa de dómine (bueno, tampoco exageremos)... No le había leído nada más a Vargas Llosa desde Pantaleón y las visitadoras o desde La ciudad y los perros. Ha llovido. Pero es que el hombre no me acababa de atraer, ¿qué queréis? una es así, de grandes amores y grandes odios, y, aunque nunca odié a V.Ll., no me dio por leerle nada más, eso es todo.
Cuando Laura me dijo que le había encantado me dio miedo porque ya os dije lo que suele pasarme cuando alguien querido me recomienda un libro que le ha gustado mucho: que si no me gusta a mí, parece como que... como si... bueno, que parece que... ya me entendéis.
Pero no. No es el caso, ya que hace dos días que lo he cogido y ya voy por la página 136. Significativo. Me está pareciendo no una novela realista sino una novela literaria, según clasificación del autor de su propia obra.
Conclusión: Laura, el libro me está encantando.
Laura, fue un gusto conocerte.
Este... ¿Cuando vuelves?

27 de març, 2008

Un premi


La Rita, des de la seva Illa Roja, m'ha fet un regal, que accepto amb molt de gust. Moltes gràcies, companya blocaire (o blogaire?)
Jo els l'atorgo a totes i cadascuna de les bloggers, blogueras, blogaires i blocaires que llegeixo. I una abraçada virtual per totes elles.
Rita, desde su Illa Roja, me ha hecho un regalo, que acepto con mucho gusto. Muchas gracias, compañera blogger.
Yo se lo otorgo a todas y cada una de las bloggers que leo habitualmente, junto con un abrazo virtual.

26 de març, 2008

Sóc aquí / Aquí estoy

Nois i noies de la sala, aquests dies vaig de cul (amb perdó). Però no respireu gaire, perquè amenaço amb tornar així que pugui! Us deixo una cançó que sempre m'ha agradat, encara que, ho vulgui o no, em continua recordant aquell anunci del Codorniu, què hi farem?

Amigas y amigos, estos días voy de bólido (en castellano la expresión me parece demasiado grosera, así que dejémoslo en "de bólido") pero no respiréis tranquilos por mucho tiempo porque amenazo con volver ¡enseguida que pueda!

Os dejo una canción que siempre me ha gustado, aunque lo quiera o no, me recuerda aquel anuncio de Codorniu, qué le vamos a hacer...




Rita, és per tu. No he tingut temps de recollir "allò". però ho faré, t'ho prometo.

23 de març, 2008

Per què no m'agrada Paul Auster?

Sóc rara, ho reconec. Fa molt temps que intento que m'agradi Paul Auster, de la mateixa manera que porto tota la vida intentant que m'agradi el meló.



Cada estiu provo el meló, fresquet, en un dia de molta calor, a veure si...

I no. Ho sento, però no puc. És una fruita que em tenta, que em crida, però que mai m'he pogut menjar ni mitja tallada.




Amb Paul Auster em passa ben bé el mateix. Les meves companyes de Liter-a-tres en són fans efervescents. Ja, ja sé que aquesta expressió seria incorrecta, es pot ser fan i a l'hora efervescent com la couldina? No! em direu, i tindreu raó. Però la manera en què ambdues em recomanaven l'autor, portava una efervescència afegida, una bullida, un no sé què que transmetia vitalitat. Igual que quan veig menjar meló a algú que li agrada el meló.
La Frac em va deixar llegir "El llibre de les il·lusions".


El vaig llegir estoicament. Tot. De cap a peus. Quan em va preguntar Què tal? li vaig contestar Bé.

Només bé?

Si. Només bé.

Malament!

Quan a algú li agrada tant un autor que te'l recomana ferventment, que no efervescentment, sobre tot si hi ha una amistat i tal, t'agradaria que t'agradés. Oi que si? Doncs no.


La Feli em va regalar "Brooklyn Follies" i me'l vaig llegir estoicament. Tot. De cap a peus. Encara no m'ha preguntat res, per sort. Si em llegeixes ja en parlarem, Feli, eh? perquè el començament prometia molt i després vaig començar a avorrir-me com una ostra. buf,buf,buf,no sóc normal, snif...
Per què no m'agrada Paul Auster?


Vejam... no m'agrada el que escriu, reconec que és original i que escriu molt bé, però el que m'explica no m'interessa! Ell està força bé, ep, no fotem!




Per què no sóc normal i no m'agrada el meló, eh? eh? eh?


22 de març, 2008

I'm singing in the rain

Ahir era el dia de la poesia. Ja sabeu que a mi no m'agraden els "dies de", però per la poesia es pot fer alguna cosa com... no,no, no, de cap manera, jo no em veig capaç d'escriure'n una, però si de copiar-ne alguna. Ja us ho miraré. L'he de buscar bé, hi ha estats d'ànim per tot i avui cal buscar una mica...
Per altra banda, avui és el dia mundial de l'aigua, quina paradoxa, eh? quan més necessitats estem tots d'aigua, que semblava que era un bé que no s'acabaria mai... i és que jo sempre he cregut en la destrucció de l'home pel mateix home, digueu-me pessimista.
En homenatge al dia mundial de l'aigua - i potser perquè rego la meva prímula regalada per l'Albert, els meus rosers de pitiminí,l'un, portat de París, l'altre, regal de l'Àngels i les meves orquídies, regal del pare del Joan Salvador poc abans de morir... potser perquè els rego amb aquella aigua que surt de la dutxa i encara no és calenta (si, sóc així de bleda, o de conscienciada o d'innocent o el que vulgueu, potser tindreu raó si ho penseu) Sigui com sigui, en homenatge al dia de l'aigua, avui, a Blanes, PLOU! Benvinguda pluja! (ep, cauen quatre gotes mal comptades, però cauen!)

19 de març, 2008

Tinc ganes d'escriure...



... però em falta coratge i - segurament- paciència.Malgrat tot, vaig fent, vaig fent.

M'he posat a intentar restaurar dues tauletes de nit de l'any de la picor que romanien oblidades entre polseguera, insectes (si, també corcs) i parets humides. Eren d'alguns avis o besavis (qui sap si rebesavis) del J.S. Que per què les vull? doncs perquè penso que segurament quedaran molt més boniques que les actuals que tenim, que consisteixen en un parell de capses de l'ikea. Molt mones, però què voleu que us digui? a certes alçades de la vida em fa il·lusió tenir alguna antiquitat i, si a més a més me l'he restaurat jo mateixa, doncs encara més.

I ara em direu, però tu en saps, de restaurar mobles? La resposta és NO. De moment només els he tret la merda incrustada i perdó per l'expressió, tan poc poètica i tan poc protocolària. Però segur que trobaré la manera. Estic pendent de fer una consulta a un ebenista conegut nostre, per saber quin tractament els hem de donar a les tauletes per tal de protegir-les dels corcs (i protegir també la resta de mobles de la casa, és clar).

Bé, la qüestió bàsica és que m'encanta escriure però no tinc prou paciència per estar-me gaires hores escrivint. M'encanta cosir i brodar, però quan fa una hora que ho faig m'he de dedicar a una altra activitat.



M'apassiona la música però no tinc paciència per estudiar el piano.

M'agradaria restaurar les tauletes, però sé que quan porti aproximadament una hora i mitja hauré de canviar d'activitat. Ostres... tinc ànima de pàrvul? (a P3-P4 i P5 s'ha d'anar canviant d'activitat sovint). o, pitjor, encara: Sóc una tasta-olletes? - També sé que restauraré les tauletes, que escriuré, que tocaré el piano (amb la porta tancada perquè no em senti ningú, of course, pobra gent, només faltaria) i que acabaré la manteleria que tinc a mig brodar. Ara bé: no seré mai pianista, això ja us ho puc ben dir. I parlant de pianos, algú sap quina mena d'empresa pot pujar un piano del pis de baix fins al pis de dalt? ha de ser una empresa de transports? No vull que ho facin els de casa, no en saben i es faran mal. Alguna suggerència? (Cal pujar-lo "a poil" ja que no hi ha ascensor ni res de semblant)

I encara una altra pregunteta de no res: algú ha fet mai un tractament contra els corcs en mobles antics? És difícil? Com ho heu fet? i sobre tot, la pregunta del milió: És factible, així, de manera casolana?

I amb aquest acte senzill me'n vaig a preparar el souflé (una altra de ben bona: m'agrada cuinar, però quan t'has passat mitja vida cuinant per set persones arriba un moment en què només tens ganes de matar un pollo a l'ast o quatre llaunetes i van que xuten... ep, però jo això només ho faig algun dia comptat, així que ara toca cuina, que hi ha fills convidats!)

Uix, gairebé me n'oblido: FELICITATS, Joseps, Peps, Josefines, Pepes, Josepes, Pepetes, Pepets, i altres derivats.
Què? Pare? dia del pare? uix, no sóc gens, però gens aficionada als "dies de", no hi puc fer més!

18 de març, 2008

Jo conec el Dr. Vilches

Doncs si, el conec des de fa molts anys i vaig treballar un any al seu costat, quan ambdós treballàvem en un banc (tots tenim un passat, estic farta de dir-ho). En Jordi és una persona encantadora que no ha canviat la seva personalitat pel fet de ser famós. Amb mi té molt poca relació, ja que la vida ens ha dut per diferents camins, però amb els meus cosins continuen veient-se de tant en tant, malgrat que ell no viu aquí. No dic això "per fer-me la xula" sinó perquè de vegades pensem que les persones que surten a la gran o a la petita pantalla són una mena de deïtats i els mitifiquem.
I parlant de mites...
L'altre dia vaig veure el documental de l'Albert Solé. Donat el tema que tracta el vaig trobar tan ben fet i tan digne que vaig pensar que Jordi Solé Tura ha d'estar content de la memòria que la seva família guardarà d'ell el dia que ell mateix ja no pugui recordar. Estem acostumats als programes de llàgrima fàcil, a que juguin amb els nostres sentiments (fins i tot l'episodi de la pretesa nena de Rajoy m'hi fa pensar, en això) estem tan acostumats a ser tractats com si fóssim estúpids, que quan ens presenten una feina tan ben feta com aquesta gairebé no ens en sabem avenir. En fi, "xapó", Sr. Solé.
Ja, ja sé que un tema no tindria relació amb l'altre (aparentment, és clar) però... no us agrada, de vegades, fer volar la vostra ment i que vagi associant els temes així, tal com es presentin?
No volia escriure, però ho he fet. Com diu el meu amic Pere ... tenia ganes de respirar...
Després respiraré un xiquet en castellà i us ho traduiré ...
Bueno, al final no he podido cuando volví de caminar, pues tenía un montón de cosillas que hacer. Estoy satisfecha de haberlas hecho, he adelantado mucho en el tema. Decía que yo conozco al Dr. Vilches, que trabajé con Jordi , en un banco, durante un año y que luego nos perdimos la pista, pero de vez en cuando nos vemos, ya que su amistad con mis primos continúa y que es alguien que, aun habiéndose convertido en famoso, conserva su personalidad y sigue siendo tan campechano como siempre. Da gusto. Y luego hablaba de los mitos. De lo poquito que nos cuesta deificar a los famosos y convertirlos en mitos.
Y hablando de mitos, me vino a la mente el documental que dieron el otro día en TV3, sobre la vida de Jordi Solé Tura, un hombre comprometido que, al igual que Adolfo Suárez o que el ex president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, en estos momentos sufre el tan temido Alzheimer. Y decía que estamos tan acostumbrados a los programas lacrimógenos que nos van metiendo por los ojos desde diversas televisiones, que cuando vemos un programa digno y bien hecho como éste nos quedamos pasmados. Me encantó. "Chapeau" a su hijo Albert Solé, que fue quien dirigió el documental.
Estos días no pensaba escribir mucho, pero hoy tenía ganas de respirar, ya véis. Y es que Arare es así, ¿qué le vamos a hacer?

13 de març, 2008

Lapsus rapsodiae

Voy a tomarme un pequeño respiro.

Em prendré uns dies per respirar. (Com nassos es tradueix la frase que he escrit en castellà?) estic perdent facultats, my God!

Què tal unes rapsòdies? La primera és una versió de Bohemian Rapsody, de Queen. M'ha encantat, aquesta versió (tot i que no la canvio pas per la verdadera)

¿Qué tal unas rapsodias? La primera es una versión de Bohemian Rapsody, de Queen. me ha encantado esta versión, aunque no la cambio por la original.



De la Rapsodia in blue de Gershwin n'he sentit moltes altres versions, però us poso aquesta perquè el que m'ha sorprès (i m'ha encantat) és la joventut dels membres de l'orquestra.

A ritme de rapsòdia, doncs, fins aviat!

De la Rapsodia in blue de gershwin he oído muchas otras versiones, si os pongo ésta es porque me ha sorprendido (y me ha encantado) la juventud de los miembros de la orquesta.
A ritmo de rapsodia, pues, ¡hasta pronto!

p.d.- obsérvese que intento poner también los signos de admiración que van delante, ¿eh? un pequeño esfuerzo por mi parte, que ya sé que en castellano van así (cuando no los pongo es por pura comodidad, no por otra cosa, pero me he dado cuenta de que, igual que no me gusta la ropa con manchas, no me gustan los textos con faltas)



09 de març, 2008

Una mañana completa


Amanece un día gris. En Blanes se celebra la regata del Príncep de Girona. Otros años habíamos participado, ya hace un par de ellos que no, porque el Blauet no es un barco para hacer regatas, sin embargo el año pasado fuimos a ver la salida y este año ha ido el capitán solito, porque a mi no me apetecía nada salir hoy al mar, con las nubes grises surcando el cielo y amenazando un agua que sé que al final no caerá, y eso que la necesitamos como el pan que (no) comemos.

Bajo al pueblo y voy al colegio electoral que me toca. Hay muy poca gente. Empiezo a pensar en aquello de la abstención, pero luego pienso "es demasiado pronto para sacar conclusiones". Ejerzo mi derecho y, como siempre, cuando salgo a la calle, me siento casi satisfecha. ¡Ya llegará San Pedro con las rebajas! de momento la ilusión de que salgan "los míos" y de que el país vaya hacia adelante y no hacia atrás, está ahí, junto a las cenizas de las amargas decepciones de otras veces. Y es que es cierto: la esperanza nunca se pierde. ¿O si?

Salgo del colegio electoral y me voy a caminar. Hoy Feli no viene porque no se encuentra demasiado fina para salir a hacer quilómetros, así que me voy con mi pequeñísimo aparato de radio, ahora os lo cuento:

En mi último viaje a Andorra (perdón, no fue el último sino el penúltimo, con el padre de mis hijos, todavía) me compré una radio pequeña como un mechero para salir a correr y que no pesara. Tiene, pues, esa radio, marca Aiwa CR-M3/ FM Stereo, unos veintiún años. Funciona con pilas de las de toda la vida y me cabe en la palma de la mano. Ha sido usada cientos y cientos de veces (cienes y cienes, diría Isabelita, una amiga mía andaluza). Bueno, la cuestión es que sigue funcionando como siempre.

Cuando salireon los mp3 me regalaron uno que duró como un año, se escacharró y se fue a parar al limbo de los justos. Más tarde, me compré yo otro, más pequeño aún que la radio de marras. Lo llené de mp3 y lo usaba muchísimo, hasta que un buen día me di cuenta de que para buscar cualquier cosita tenía, una de dos: o que ponerme las gafas porque no veía nada, o buscar palpando hasta que encontraba lo que quería, porque todo es muy mono, cromadito, pero no se ve - -bueno,YO no lo veo, para ser más exactos - este hecho era incómodo para mi, así que después de un par de años se quedó en un cajón. No es que esté abandonado, simplemente está en estado latente.

Hace un par de semanas, Mar, la novia de mi peque ya no tan peque, me regaló un mp4 precioso, pero aún no he tenido tiempo de leerme el enorme manual de instrucciones (bueno, de momento me ha dado pereza, esa es la verdad)... prometo leérmelas y hacerlo funcionar porque pinta la mar de bien. Pero es que eso de lasnuevas tecnologías va a ser que me cuesta más de lo debido (y eso que soy una agüelita moderna, aquí donde me veis).

Conclusión: por el momento, mi pequeña radio, es mi pequeño tesoro (y nunca falla) aunque, como digo, ¡sacaré el mp4 y me pondré al día!

Poco a poco, al lado del mar, me iba invadiendo una sensación de paz que no os puedo describir. Andaba escuchando una emisora que no era RNE, pero donde emitían música clásica, hasta que me he dado cuenta de que iba enlenteciendo el paso. Entonces le he dado a la ruedecita hasta buscar algo más cañero. No sé si os he contado alguna vez que para caminar utilizo un tipo de música (o noticias) y para trotar, otra totalmente distinta (bueno, debe ser lo normal, ¿no?)... en fin, a ritmo de salsa y merengue, he trotado mis buenos veinte minutos y en cuanto mi rodilla ha empezado a protestar, he vuelto a lo clásico... y a volver a andar, que es más seguro.

Y entonces ha salido el sol. Y había una pareja sentada en un banco del paseo con un aparatito de esos de hacer burbujas de jabón. Se besaban e iban soplando a través de aquel aro de plástico que suelta las burbujas y las eleva por el aire. Ha sido una escena casi poética. Mis ojos han seguido una burbuja hasta que se ha perdido... no quiero pensar que ha estallado... aunque puede ser.

Y ahora veré a mi nieto. ¿Qué más puedo pedir hoy?


06 de març, 2008

Rapinyaires

L'any 1977 va néixer el meu primer fill. Al cap d'uns mesos, el president Tarradellas arribava a Catalunya, encara recordo aquell emocionat i emocionant "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí". El meu nen només tenia mesos, però li vaig dir fill meu, un país nou ha nascut amb tu i me n'alegro no saps com!

Des de les primeres eleccions que es van fer i durant l'època de la transició em va tocar anar a una mesa electoral set vegades i no menteixo. Em sembla que alguna vegada ja ho havia dit. En aquells moments, després d'anys de portar pancartes i cridar Amnistia, llibertat i Estatut d'SAutonomia i altres eslògans semblants fins a quedar-me afònica, em sentia orgullosa que per fi aquella Espanya meva, aquella Espanya nostra, comencés a mirar endavant. Per fi em feia il·lusió pertànyer a un país que, a poc a poc, s'anava obrint al progrés i que anava deixant enrere una època grisa i oxidada que feia parlar la gent de la vida com aquesta vall de llàgrimes. Caminàvem cap a una modernitat, cap a una manera de fer, de pensar, de governar, on tothom hi tenia cabuda, on s'escoltaven les opinions de qualsevol partit, algun d'ells, acabat de legalitzar - després de tants i tants anys de partit únic i de dictadura- les opinions no eren totes iguals, ni de bobn tros, però totes es tenien en compte, es matisaven, i s'albirava una voluntat comuna de caminar endavant i junts. I de respectar totes les opinions i sobre tot, de treballar plegats des de la diversitat de punts de vista.

Després, al cap dels anys, he anat a les urnes moltes vegades, a voltes amb esperança, a voltes amb ràbia, a voltes amb una fe cega i en altres ocasions pensant no servirà per a res.

Qui creieu que ha acabat fent que pensi que el nostre vot no servirà per a res? en el meu cas, aquells que es maquillen amb tons que els donen aparença de credibilitat, es disfressen de tolerants i s'inventen sentiments que no senten.

O aquells altres que busquen la manera de confondre la gent, de crear odis entre grups de persones que pensen diferent o que parlen una altra llengua. Divide y vencerás. Tot plegat em fa molta pena i molta vergonya.

Em sento decebuda quan escolto senyors com el d'ahir a la nit a TV1- 59 segundos (no em feu dir-ne el nom perquè no me'l sé) que, amb un somriure maquiavèlic afirmava i reafirmava que si guanya el seu partit (PP) els valencians podran estar contents perquè el català no tindrà cabuda al seu territori (?)

Quan sento aquestes afirmacions em venen ganes de plorar, perquè tinc amics valencians i jo penso que si bé cadascú tenim les nostres maneres pròpies de dir, la nostra llengua és una de sola, que compartim. Sempre he considerat el país valencià com a país germà. I ara me'n volen separar, amb un somriure malèfic, que mostra una mena de triomf covard i esgarrifós, en nom d'una suposada trencadissa artificial que s'han tret de la màniga per posar-nos tots en contra.

Amb la seva actitud han aconseguit que hi hagi comunitats autònomes senceres que ens odiïn i que es pensin que som uns pidolaires. Així ho manifestava ahir, en el mateix programa, una senyora que venia de Canàries i de la que tampoc sé el nom , però que deia que nosotros, los canarios, queremos lo que nos pertenece, no como los catalanes que piden lo que es de todos (no dic les paraules exactes perquè no me'n recordo, però venia a ser una cosa així)...
Per què, ara, de cop i volta, ens volen prendre el que havíem aconseguit treballant tants anys per la democràcia?
Falten cinc dies per les eleccions. Sabeu que? És molt trist haver de votar en contra de, en lloc de poder fer-ho tranquil·lament per qui saps que treballarà pel país i respectarà la feina ben feta dels altres, encara que no pensin igual. Ara, l'única cosa que veus, són mans aferrades a la poltrona, t'ho miris des del punt de vista que t'ho miris, i una colla d'aus rapinyaires voltant pel damunt, a veure si els cau un tros de carronya.




03 de març, 2008

El núcleo


¿Os habéis preguntado alguna vez cómo es la parte interna de un blogger? Es decir, aquello que no se ve de él / ella. Aquello que el/la blogger guarda celosamente para sí mismo/a...

Escribir un blog es hacer streptease con las emociones, con los sentimientos. Exceptuando, claro está, aquellos blogs monográficos (literarios, musicales, filosóficos, históricos) donde el autor o la autora jamás deja entrever su personalidad.

Me parece que yo tengo varias capas. A veces muestro la más superficial, a veces la que queda justo debajo , en alguna ocasión muestro algo más. Otras veces me cubro con un par de capas más, y en algunos momentos echo mano de una buena coraza. Y sin embargo hay quien me dice que soy totalmente transparente. Es posible, pero en todo caso es una transparencia que no muestra el verdadero interior, sino sólo lo que yo quiero que muestre.

Un exceso de información acerca de la capa interna del/la blogger me pone nerviosa. Puede que yo haya caído más de una vez ello. En tal caso, no me siento satisfecha, pero lo hecho, hecho está.

Compruebo, no sé si con alegría, con dolor o con indiferencia, que cada vez me apetece menos mostrar mis capas internas. Mi vida privada se vuelve cada vez más privada y soy consciente de ello: el recurso de un video, la crítica de una película o un poema, son cada vez más mis aliados en el blog. En fin, será la edad.


Imagen de la máscara:http://www.encarnaval.com/Italia/mascara.jpg

02 de març, 2008

Gruberova (buf,buf,buf, argggg)

Dissabte, 1 de març de 2008.
Lloc: Gran Teatre del Liceu, Barcelona.
Versió concert de "Lucrezia Borgia".
És un drama amb final tràgic, com quasi totes les òperes. Consta d'un pròleg i dos actes. El llibret és de Felice Romani, basat en la tragèdia Lucrèce Borgia de Victor Hugo. Música de Gaetano Donizetti.
Edita Gruberova fou una Lucrezia amb llum pròpia (ostres, semblo un crític de veritat) però no us podeu ni imaginar com resplendia (té una edat, ja, eh? té una edat) al final ens vam quedar vint minuts aplaudint, el Liceu semblava embogir. No només per ella.
Josep Bros fou Gennaro, el fill de la Borgia, un magnífic tenor, que acaba mort (mort ell enverinat per sa mare sense saber que era ell - coses de l'òpera- i morta ella quan s'adona que no el pot salvar, perquè està clar que ella no sabia que el seu fill també era allà i que es prendria el verí- repeteixo, coses de l'òpera)... malgrat que mor fins a l'apuntador, com deien abans - perquè ara, com a mínim no se'l veu, si és que n'hi ha, que jo crec que amb el director de l'orquestra ja en tenen ben bé prou.
El duc Alfonso, 4art marit de la Borgia (aquella noia fou molt prolífica, en marits) va ser interpretat per Ildebrando d'Arcangelo, un baríton excel·lent, però excel·lent!!! i Maffio Orsini, l'amic de Gennaro, l'interpretava una dona. Jo, que sóc l'ultim mono en saber d'òpera, vaig suposar que potser el paper hauria hagut d'interpretar-lo un castrati, però després, buscant un fragment per posar-vos, he vist que a totes les representacions, aquest amic és interpretat per una contralt. O sigui que el paper d'Orsini el feia Ewa Poles, una contralt amb una calidesa de veu que feia posar la pell de gallina.
A mi m'agraden més així, les òperes, en versió concert, què voleu que us digui? veure aquells homes i dones alts i grossos en la major part dels cassos (no tots, eh?) que es mouen per l'escenari disfressats d'aquella manera, doncs no m'acaba de convèncer. Hi ha qui diu que tota aquesta faramalla és la sal de l'òpera. Per mi no. Per mi, l'òpera són les veus, independentment dels actors. Vull dir que prefereixo la versió concert. Ells canten molt dignament, vestits d'una manera més o menys normal (hi ha de tot) sense haver de fer teatre, que no és lo seu. Ep, és la meva opinió! (que va contra la d'una gran majoria).
Després d'aquest incís em toca parlar del director de l'orquestra (Orquestra Simfònica i Cor del G.T. del Liceu). Stefan Anton Reck, aquest fou qui dirigí l'orquestra. Jo el tenia a dos pams, com aquell que diu, i us puc assegurar que cada vegada que enganxo un director semblant em venen ganes de tornar a néixer per fer-me directora d'orquestra. Si haguéssiu vist com ho vivia, mare meva... de vegades només amb un moviment d'ulls fa que l'un o l'altre toqui l'instrument, però altres vegades es contorsiona com si estigués atrapat per la música (jo crec que ho està). Magnífic, magnífic de veritat.
No us ho puc explicar tot, és evident que he de resumir. La Gruberova no l'havia vist mai, jo. El que més em va impressionar fou la aparent facilitat amb que passava d'una nota potentíssima a un mig gemec, sempre entonant la seva nota (jo no sé quina nota devia ser, però he sentit parlar d'un mi bemoll que va aguantar molta estona, el que a mi em va semblar una eternitat, que jo gairebé m'estava ofegant i la diva dale que dale amb la nota, sense fer cap escarafall, maremevasenyor!!!)
Bé, la qüestió és que he estat buscant com una boja la música final, que és preciosa (com gairebé totes les músiques de Donizetti, tot i que de vegades poden semblar massa ensucrades, que jo sóc més vagneriana) bé, doncs que per la Gruberova no l'he trobat. D'ella només trobo videos d'aquells dels aplaudiments finals, que no són els que m'interessa que sentiu, perquè ja us els podeu imaginar. El que si que m'agradaria que compartíssiu amb mi és la música, així que us poso una versió de Mariella Devia, que també Déu n'hi do (ep, tot i ser magnífica, per mi continua sent millor la Gruberova).
Els que no us agradi - com a mi- la faramalla teatrera operística, tanqueu els ulls i escolteu-la perquè val la pena, us ho ben juro.
Apa, som-hi!

01 de març, 2008

Va de cine


Vaig anar a veure Irina Palm. Me l'havien recomanat i fins ara no n'havia tingut ocasió. És una pena però al meu poble no la faran mai, perquè al meu poble només hi ha uns cinemes Lauren i allà només fan "cine comercial". No dic que no estigui bé, el cine comercial. Hi ha de tot, com tots sabem, i de tant en tant se'n salva alguna, de pel·lícula. però pel·lícules com "Irina Palm" no en fan mai, no em pregunteu per què. Jo la vaig veure en VOS, com en els millors temps de l'art i assaig, i això va ser un valor afegit. Només puc dir que l'actuació de Marianne Faithfull em va fascinar i que el guió és totalment original. I que és una pel·lícula que, segons des del punt de vista que hagués estat feta, podria haver estat xarona i de mal gust i que, en canvi, desperta simpatia i complicitat. Us la recomano vivament. Ja em direu què.



Fui a ver Irina Palm. me la habían recomendado y hasta ahora no había podido. Es una pena, pero en mi pueblo no hacen películas de este tipo, sólo hay una multisala de Lauren films, con lo cual, sólo vemos cine comercial. no digo que "todo" el cine comercial esté mal, pero en general todos sabemos que deja bastante que desear, por eso es una lástima que no proyecten nunca películas del estilo de "irina Palm". La vi en versión original subtitulada, y eso fue un valor añadido, como en los mejores tiempos del cine de arte y ensayo. Sólo puedo decir que la actuación de Marianne Faithfull me fascinó y que está hecha desde un punto de vista que no la hace ni chabacana ni vulgar ni de mal gusto, como corría el peligro de ser, dependiendo del enfoque. Tal como está rodada, despierta simpatía y complicidad, por lo menos a mi. Os la recomiendo vivamente. Ya me diréis.