Digueu-me per què

Digueu-me per què...

era una cançó de la Guillermina Motta (si, ja ho sé, fa molts anys. I què?)

La Motta es preguntava el pèr què de moltes coses, pròpies de l'adolescència. Però jo sé que a l'edat ja no madura, sinó força madura -ara tampoc especificarem, que no cal- ens continuem preguntant el per què d'un munt de coses que no obtenen resposta.

Filosofia barata, que és la que més m'agrada.

Au, ja m'he esbravat! a veure si ara aconsegueixo dormir... seria tot un detall, tenint en compte que demà matinaré.

No la trobo, la Motta, però deixo la Joplin, que és millor. Encara que no es pregunti per què. Que em sembla que si que s'ho preguntava, la pobra. I massa i tot.

Molt bé, ja és dissabte (quan escrivia això també ho era, però era negra nit, o sigui, les dues de la matinada, més o menys). Ara és dissabte-dissabte. I no sé què fer, si agafar el cotxe o el tren. Quan una té una dèria, quan un ha de fer un esforç tan gran per agafar el cotxe i anar a Barcelona, tan gran que sembla que els braços i les cames se li tornin tous, que la voluntat s'afebleix davant un acte tan normal com és conduir i que a més a més veu que, després de tants mesos de no ploure, resulta que hi ha preparats uns temporals de llevant amb pluja que la faran anar tensa per l'autopista i no sap com reaccionarà quan aparegui aquell camió que la vol eliminar del mapa... veritat que és millor qu hi vagi en tren? no m'estic convertint en un perill públic? (vull dir encara més)...

M'armo de valor, doncs, perquè he de portar un munt de trastos... que pesen! però ho faig. Me'n vaig a l'estació i, com diuen els castellans, si sale con barba San Antón y si no, la Purísima Concepción. Cap a la Renfe s'ha dit.

Apa-li! Ens llegim!

maleïdes fòbies, maleït tot, tot i tot...