Fora de temporada i amb música de Bach (III i últim)

Ara Òscar començava amb una fuga. El capellà era allà però no hi era. Com la Carme, que tancà els ulls i tornà a divagar amb el seu propi passat.

***

- Senyoreta, tenim un regal, de part de totes les nenes de la classe!- Havien acabat el festival que ella mateixa havia organitzat a l’aula, amb les seves alumnes de quart d’EGB. Era el 1974. Havien representat un parell d’escenes del pessebre, cada classe havia fet la seva. Les seves nenes acabaven de ballar una dansa treta del Danses d’arreu del món, vestides de pastores, per a un Nen Jesús de la classe de pàrvuls, que amb prou feines es podia estar quiet en braços d’una mare de Déu de terce. Les seves nenes havien ballat molt bé aquella dansa que, durant quinze dies, els havia ocupat les classes de gimnàstica i la Carme estava orgullosa de les seves alumnes i les seves alumnes ho estaven d’ella.

- Senyoreta, nosaltres hem fet una cosa diferent- li deien, totes cofoies d’haver estat les més originals i haver estat felicitades per les altres mestres – vingui, que tenim un obsequi per vostè.

Va haver d’agafar un taxi, per tornar a casa amb aquella panera que havien comprat entre totes i que havien emplenat anant de casa en casa, remenant el rebost i estant-se de comprar-se xiclets i llaminadures unes quantes setmanes. Va pensar que les recordaria sempre. Sonava Bach al tocadiscos de casa, quan va obrir la porta, carregada amb la panera. El seu pare somreia i Bach també, a través d’un dels seus Concerts de Brandenburg.

***
Bach somreia, també, a través de les mans d’Òscar, ressonant en aquelles parets cobertes d’història. No hi ha músiques alegres o músiques tristes. Tot depèn de l’ànim amb què hom se les escolta, llevat, és clar, d’aquelles que han estat concebudes com a rèquiem, per posar un exemple ... les paraules del professor de música ressonen encara a les seves orelles mentre Òscar i el capellà vell semblen arribar a l’èxtasi. No hi ha músiques alegres ni tristes... i tanmateix heus ací que es troba evocant els Nadals de la seva vida a través de la música, ni trista ni alegre, de Johan Sebastian Bach.

La Carme recuperà el sentit de la realitat a través d’una vibració a la butxaca de l’anorac. Amb un gest mecànic, acaricià el mòbil però es resistí a abandonar els records nadalencs i per això amb uns quants moviments hàbils i destres dels dits, el va apagar sense ni mirar-se’l. Gairebé al mateix temps, Òscar deixà de tocar.

- Cal que pari a l’hora del rosari - Ja els ho havia dit, el mossèn.
- Però si no hi ha ningú!- digué ella, en un intent d’allargar el concert.
- L’hora del rosari és sagrada, ja he fet prou deixant que aquest bon home toqués. Molt bé, per cert. Però ara començaran a arribar les veïnes i haurem de resar el rosari.
- Si, mossèn, moltes gràcies! - Òscar s’eixugà l’emoció dels ulls amb el dit. Somrigué, saludà el capellà amb una encaixada de mà i caminà cap al costat de la Carme.

- On són, els altres?
- L’han escoltat des d’un racó i suposo que li estan tan agraïts com jo mateixa. Mai ningú no ens havia ofert un concert tan emotiu. Moltes gràcies!

Òscar no sap, no vol i no pot dissimular el sentiment que l’embarga. El blau profund dels seus ulls li torna a transmetre aquella pau que ja va aconseguir transmetre-li el dia que havien parlat, tot caminant l’un al costat de l’altre, quan li deia “En realitat, Sant Jaume és allà, ben tranquil, al seu sepulcre, ignorant que una colla de pelegrins caminem al seu encontre. La pau espiritual no la trobarem ni allà ni enlloc, perquè cadascun de nosaltres ha de dur-la dins el seu cor. Tant és, si ets creient com si no “.

Els altres se li acostaren per felicitar-lo, per donar-li les gràcies pel concert improvisat que els havia ofert en aquell temple, per sempre més a a sea memòria. La Carme va treure’s el telèfon de la butxaca i va mirar de qui era la trucada perduda que havia vibrat feia una estona. Amb cert neguit va teclejar el número de telèfon i se’l dugué a l’orella.

- Jordi?
- Mare!
- Si, que passa res?, he trobat la teva trucada perduda...
- No, no, al contrari! Estaràs contenta. Tu que sempre deies que els fills ens hem fet grans i que feia massa temps que per Nadal no hi havia un vailet a casa, doncs ja no ho podràs dir més. N’estem esperant un!

La Carme es va eixugar les llàgrimes i va saber que al seu cor era Nadal. Un Nadal fora de temporada i amb música de Bach.

París, 11 de juliol de 2007

Música 1.- Bach - Art of fugue - Contrapunctus 4 - Gould

Música 2.-Bach - Concerto for oboe, violin & orch. BWV1060, #1 Allegro (Performed by: Ludmiła Worobec-Witek (violin), Tytus Wojnowicz (oboe), Artur Jaroń (piano), Capella Bydgostiensis (orchesta conducted by Mirosław Jacek Błaszczyk).