Fons d'armari (en català)

Fora de temporada i amb música de Bach.

La Carme va entrar sense fer soroll perquè li semblava que hi havia missa. Quan va ser a dintre es va adonar que no era així. No hi havia gaire gent però n’hi havia la quantitat suficient com perquè el mossèn es passegés entre els passadissos fent, amb l’idioma universal de dur-se l’índex als llavis serrats, que aquell era un lloc de devoció i de silenci. A la Carme li va venir a la memòria aquella part de la història de Jesús, que va entrar al temple i es va enfadar perquè era ple de mercaders i els va fer fora, al·legant que aquella era la casa de Déu. No és pas una persona religiosa, la Carme, però si que intenta ser respectuosa amb la gent que si que ho és i a ella també li molestava, aquella manca de respecte, per molt que no fos una gran catedral sinó una humil església de poble.
Els turistes anaven prenent fotografies i intentaven gravar en vídeo tot allò amb el què no creien, encara que no tenia un gran valor artístic, llevat de l’orgue i el vitrall. A fora els havia vist fotografiant un gos que bevia a la font de la plaça, donant-li el mateix tractament que al vitrall d’una església que, tot i haver estat restaurada, encara conservava la pols dels segles. Es va asseure al tercer banc. El mossèn aviat va desistir de fer callar els turistes i se’n va tornar cap a la sagristia.
Òscar, l’home que havien conegut tot caminant, mentre anaven fent el camí cap a Santiago de Compostel·la, va seure al seu costat i li va parlar, com si ho fes per ell mateix, com si no li importés que ella s’assabentés de la seva vida, ella que només el coneixia d’haver caminat al seu costat unes quantes hores.
Al contrari – va pensar la Carme- potser el que desitja és que algú que comparteix aquesta peregrinació tingui constància d’una part molt concreta de la seva història, un desig que tots tenim, de vegades: mostrar-nos tal com som amb qui potser no tornarem a veure més.
- Jo vaig ser duran molts anys l’organista de l’església del meu poble. –Ho va
dir com si en aquelles paraules no s’hi endevinés el fort desig de pujar les escales que el separaven de l’orgue d’aquell temple profanat per un grup de turistes. Ho va dir amb veu baixa, per fer-li una confessió que ella tindria el privilegi d’escoltar. Com si li demanés l’absolució.
- Per què no ho prova? – va fer la Carme.
- El què? – digué – ella s’havia oblidat que no li havia explicat el que li
passava pel cap, com si semblés que en aquells moments de recolliment les paraules es podien transmetre sense dir-les, però en el mateix instant en què li va fer la seva confessió, ella ja li havia adjudicat la penitència: ara, Òscar, us hauríeu d’aixecar i pujar, asseure-us a l’orgue i començar a tocar.
- Doncs que se li veu que s’està morint de ganes de tocar aquest orgue empolsegat que deu fer anys que no toca ningú.
- Tant, se’m nota? – rigué.
Els turistes van anar sortint, fent un brogit impropi d’aquell lloc que demanava silenci, un silenci que havia de sortir de l’ànima. Van fer cap a l’autocar que els esperava a la plaça del gos assedegat, caminant darrere d’una noia que brandava un paraigua amb el nom de la companyia amb la qual viatjaven. L’Òscar i la Carme van quedar-se l’un al costat de l’altre sense dir-se res. Es van mirar un moment i ella li va somriure. No era una persona gran ni una persona de la tercera edat, com aquella colla que acabava d’abandonar el temple. Òscar era un vell. Sense concessions. Esprimatxat, els cabells llargs, com el vagabond de la cançó de Georges Moustaqui. Uns pantalons de pana que li venien grans, un jersei marró de coll alt, una jaqueta un xic arnada i uns ulls blaus on t’hi podies quedar molta estona sense temor de profanar la seva intimitat, perquè la mirada d’aquell home era una mirada neta, plena de tota la franquesa que els anys li havien concedit. En un impuls, es va aixecar i li va dir:
- Esperi’s un moment, sisplau. No se’n vagi.- Ell la va mirar, va somriure
i en la seva sobrietat i sempre en silenci es va replegar en ell mateix, no pas com si resés – havia dit que no era creient- sinó com si medités.
La Carme va tornar amb un somriure ample i amb el permís del mossèn, a qui acabava d’escometre directament a la sagristia, perquè Oscar pogués tocar aquell instrument abandonat a la seva sort i a les quatre fotografies escadusseres que li eren concedides un parell de dies a la setmana per obra i gràcia de la transacció d’una guia turística i de l’amo del bar del davant de la plaça i que acabaria convertit en una imatge en el record, emmarcat dins d’una vitrina d’algun menjador o entre les pàgines d’un àlbum de fotografies que s’aniria esgrogueint amb el temps, el seu so condemnat per sempre més a la memòria auditiva del darrer mestre que hagués tingut la sort de poder-lo tocar.
- Pugi, Oscar. Pugi i toqui.
- Què dius?
- Que ja pot tocar, Oscar. El mossèn només m’ha demanat que vagi amb compte, que és una peça única, que fa tant de temps que ningú no el fa sonar que potser ja no es recorda de la música...
Emocionat, pujà les escales del cor i contemplà aquella joia des de la veneració més profunda. Apartà amb cura un seient ple de pols, hi passà la mà, s’aixecà els faldons de la jaqueta arnada i va asseure’s a l’extrem, com si temés que el seu pes l’en fes doblegar les potes, tallades per algun ebenista vell, però no antic, potser com ell mateix. Mesurà les tecles amb les mans i els pedals amb els peus.
Ella s’havia quedat enrere i més que veure’l, l’intuïa. Quan esclataren les primeres notes del Prelude Nun komm der Heiden Heiland, de Johan Sebastian Bach, el mossèn i la Carme van començar a vessar llàgrimes sense adonar-se’n. Ell, aguantant-se a la llinda de la porta amb una mà, ella, aguantant la respiració. Bach la transportà molt lluny en el temps.


Continuarà...