El mar vol el que és seu (embolica que fa fort)

Aquest mar no hi ha qui l'entengui. Fa una setmana - només una setmana- ens vam quedar sense el passeig de la part de la platja de S'Abanell. I avui està pla com un mirall. Això, que no hi ha qui ho entengui!

Aquesta platja que dic era preciosa. Jo la vaig conèixer de petita, quan vam començar a anar a estiuejar a Blanes. Llavors anàvem a una casa particular, llogàvem una habitació - quan vaig ser una mica més gran, en llogavem dues- amb dret a la cuina només per a l'hora d'esmorzar i al safareig. Durant la setmana de vacances que tenia el meu pare, solíem anar-nos a banyar cada dia a la badia del davant del port de pescadors. Llavors l'aigua encara era neta, va ser molts anys després, que van prohibir-ne el bany perquè l'aigua ja era fastigosa. Tot canvia...

Alguna vegada havíem fet "una excursió" fins a la platja de S'Abanell, davant les "cases barates" del barri de Els Pins, unes cases i un barri que en aquells moments estaven força desprestigiats, perquè quedaven lluny del poble i perquè allà hi anava la gent que no podia comprar-se un pis o una casa al mateix poble. Els pobres, vaja... i si, sóc cruel en dir-ho, però és el que jo sentia dir als grans.

Anar a S'Abanell era tota una aventura. Era emportar-se un entrepà i una ampolla d'aigua, era passar gairebé tot el dia a la platja, una platja enorme, de sorra gruixuda, que no s'enganxava als peus, una platja on es podia nedar perquè t'enfonsaves de seguida, no pas com a la banda de Tarragona, que per nedar havies de fer quilòmetres. Hi havia els entusiastes de la Costa Brava, com nosaltres, i els entusiastes de la Costa Blanca (crec que és la Blanca, ara potser menteixo. Vull dir la banda de Calafell). A la meva família hi havia la part costabravera i la part costablanquera.

Un any, quan jo en tenia onze, els meus pares van decidir comprar un petit apartament al barri de Els Pins. Algú els va mirar malament, perquè aquest algú se n'havia comprat un a dins del poble, però els meus pares no hi arribaven, a poder-se'n pagar un al mig del poble. I em vaig enamorar de la platja de S'Abanell per sempre, perquè llavors ja no em calia fer una excursió. Em quedava a dues passes de l'apartament. En vaig gaudir jo, en van gaudir els meus fills, i n'haurien pogut gaudir els meus néts i els meus besnéts, si algú que no devia pensar massa (o una colla d'algús) no hagués decidit emportar-se'n la sorra cap al Maresme, amb unes màquines infernals que van buidar gairebé tot el delta de la Tordera, perquè els altres poguéssin tenir platges... A mi em sembla bé, repartir el que es té. Però no a costa de carregar-se la costa (valgui la redundància que m'ha sortit sense voler i perquè escric "de corrido", perquè no tinc temps de corregir, que he de marxar...)

però jo, que no sóc ningú, penso que les coses, abans de fer-se, s'han de pensar. I ara no tenim ni passeig, ni platja, la Tordera ja no té delta i tot és un enrenou. Tanta ecologia per a què?

i ara me'n vaig... però potsre tornaré per explicar-me una mica millor.