03 d’octubre, 2006

Vacío / Buit




No sóc ni la primera ni la darrera persona que ha perdut el pare. Els meus propis fills el van perdre fa dinou anys. El tema està en què ells van tenir un referent: el seu avi (el meu pare) fins que va aparèixer en escena la meva parella actual (el capità), que va passar a ser el seu referent. No vull explicar-vos la meva vida. No cal. Només sé que sento un buit a dins meu, molt més gran que els buits que sentia quan no em trobava a mi mateixa. Segurament ja fa molt temps que em vaig trobar. Una altra cosa és que allò que vaig trobar em satisfaci del tot o no. Això també pertany a la intimitat. Però el buit és aquí. I el meu referent se l'ha endut la vida , en forma de mort.


No soy ni la primera ni la última persona que ha perdido a su padre. Mis propios hijos lo perdieron hace diecinueve años. El tema está en que ellos tuvieron un referente: su abuelo (mi padre) hasta que apareció en escena mi pareja actual (el capitán), que pasó a ser su referente. No quiero explicra aquí mi vida. No hace falta. Sólo sé que siento un vacío en mi interior, mucho más grande que los vacíos que sentía cuando no me encontraba a mi misma. Seguramente hace mucho tiempo que me encontré. Otra cosa es que lo que encontré me satisfaga o no, eso también pertenece a la intimidad. Pero el vacío está ahí. Y mi referente se lo ha llevado la vida, en forma de muerte.


La foto l'he tret d'aquí (Al César el que és del César)

La música (que debería de sonar).: Mísia- Fado triste http://www.filelodge.com/files/room32/898884/Misia%20-%20Fado%20Triste.mp3

22 comentaris:

Anònim ha dit...

HOLA ARARE,

S, HA DE DONAR TEMPS AL TEMPS. DE FET AQUEST BUIT JA ET QUEDA PER SEMPRE, PERÒ AMB TEMPS T, ACOSTUMES A VIURE AMB ELL. ES BO RECORDAR LES PETITES COSES QUE LI AGRADAVEN I EXPLICAR-HO EN VEU ALTA. JO A DINS MEU TINC UN ESPAI QUE NOMES ES DEL MEU PARE I MEU I AIXO FA QUE EL SENTI VIU PER DINS. MOLTS I MOLTS PETONS I ANIMS¡¡¡ (LA TEVA COSINA.....neus)

bellosoli ha dit...

tard o d'hora s'acava perdent, de certa forma, els referents. Però que no el tinguis al cantó no vol dir que no poseeixis tot el que t'ha ensenyat. Tens un capità i uns fills que segur que també són referents per tu com tu ho ets per ells. I tens el teu mar! mira la foto... fins i tot am bun cel fosc i trist el mar segueix sent bonic!

Hanna B ha dit...

arare, només em puc posar al teu lloc, no puc sentir el que expresses però si que m'ho puc imaginar. puc imaginar el buit i sobretot la seva inesperada grandària...
espero que el puguis anar omplint poc a poc, amb records i temps.
molts petonets...

Montse ha dit...

Neus, benvinguda al meu blog. Ja sé que em llegies i que alguna vegada havies intentat deixar cometari però per la llei de Murphy que sempre ens persegueix, no els vaig arribar a llegir mai. Ja veus, em sembla que el que sentim és similar. I per sort, ens queden les mares!

Un petó ben fort i fins aviat.

Montse ha dit...

Bellosoli, de vegades em faig creus que només tinguis l'edat que tens. Gràcies,nen :) i molts petons.

Montse ha dit...

hannab, estic segura que si, que amb el temps aniré omplint aquest buit tan gran, sobre tot, com bé dius, amb els bons records. De dolents no en tinc gaires, del meu pare,diria que algun que altre, com tothom, però hauria de rebuscar molt per trobar-lo. Un petonet.

Montse ha dit...

jbauer, és cert: no solament compartim Blanes ;)

Hi ha altres coses compartides. I no ets tu, l'extraterrestre (ni jo) són els altres, hehehe!

Un petó.

@Igna-Nachodenoche ha dit...

Existen vacíos Arare, que son muy difíciles de llenar, éste que nombras con todo el cariño que se te intuye, no se puede llenar nunca, más tenemos cerca vínculos de sangre que nos llenan, como se llenan los pantanos, con el agua de lluvia.
Te abrazo,en este mismo instante.

Sergio ha dit...

Un abrazo y un besazo enoooorme :) con mucho cariño. Quería recordarte aquellas conversaciones que teníamos cuando era yo el que se sentía vacío, te acuerdas? Besos, Sergio.

Anònim ha dit...

Yo era de los que entraba de vez en cuando para leerte y para seguir sabiendo de ti en la distancia, aunque lo hacía de forma anónima. Hoy tuve una especie de presentimiento y vine...
En realidad, esperaba esta noticia antes o después.
De una forma un tanto compulsiva repasé complicidades y confidencias. Escuché alguna canción elegida; releí algún poema de Martí i Pol... y recordé muchas cosas (expresiones, gestos).
Y aquí estamos de nuevo: tratando de rellenar vacíos insondables (cada uno a su modo y como mejor sabe, que no sabemos, obviamente).
Apenas hay nada que decir en estos momentos duros para ti. Replanteamientos de lo que debiste hacer y no hiciste, de lo que debiste decir y acariciar y no lo hiciste, o al menos tanto como se debería...
Son sensaciones que comparto y que las vivo anticipadamente. De algún modo me estoy preparando para ello.
Mi abrazo, mi recuerdo y mi respeto, Montse

miquel ha dit...

És complicat això del cor i de la ment. Has perdut el referent real. Malgrat la pèrdua que suposa pels sentits, malgrat la impossibilitat de comunicació -com pesa això-, malgrat la sensació de solitud, sempre queda el referent en la memòria i en el cor. Encara hi pots recórrer, encara hi recorreràs. Encara que hagis perdut una part de tu irrecuperable.

Una abraçada

Montse ha dit...

Me quedo con tu abrazo, Ignacio. Es muy reconfortante. Gracias. Mis besos azules, ya sabes, siempre desde mi mar.

Montse ha dit...

Sergio, guapo, tantas veces hemos hablado del tema "padres" contigo, verdad? tantos consejos (de casi madre) tantas historias tuyas (de casi hijo)... ya sabes que siempre seguria´s siendo mi "hijito virtual." Por cierto, no te olvides de visitar a tu madre biológica, ella no tiene la culpa de tener un nene que es un pendón ;) (es bromillaaaaaaaa)

Montse ha dit...

Querido Almanaque, pensaba que te había perdido para siempre, pero veo que sigues por ahí, en algún sitio. Y me alegro. Y sabiendo que me sigues leyendo, voy a hacer lo que dije hace más o menos un año y nunca llegué a realizar, porque pensaba que me habías "abandonado". Lee el próximo post!

Y si, vete preparando porque ya sabes, la muerte forma parte de la vida. Y... los vacíos ... ay, los vacíos!

Una copia del CD sigue en mi coche y sigo escuchándote/escuchándoos (no sólo oyéndote/oyéndoos, que conste)(el original está perfectamente guardado, no le vaya a dar el sol y se me estropee)

Me alegra que les a Martí i Pol.

Montse ha dit...

Pere! dius al teu post d'avui que no tens correu... has rebut el meu? aixxxx, te'l tornaré a enviar, no sigui que estigui perdut per la virtualitat.
Em quedo amb la teva abraçada, també. Gràcies :)

Dan ha dit...

Arare! Que es pot dir? res, sols que et fem costat en moments difícils. Tots haurem de passar per això (i que no sigui al revés).
Però el buit no el treu ningú.
Una abraçada.

Xurri ha dit...

Ai, Arare, i no n'estem fets, d'aquests buits? uns més grans, més palesos, altres més petits, més manegables. Som buits i plens, com ombra i llum, tot i part.
Bancs de memòria.

Petonets, wapa.

Anònim ha dit...

hi ha moments sense paraules rep una forta abraçada

Mikel ha dit...

El que esta clar es que el mon va giran i que no es pot aturar , aixi doncs cal mirar endevant i no pas enrera i seguir el pas perque el mon no espera a ningu i encar quedem moltes coses per fer!!
Una abraçada

Elena Casero ha dit...

Reineta, el vacío acaba llenándose de recuerdo amoroso. Dale tiempo al tiempo. No es que cure las cosas, sólo las mitiga.

Un besazo

Mar ha dit...

Te entiendo perfectamente...

Besos

miquel ha dit...

No sé si he rebut el teu correu, arare, i tu el meu? Continuo funcionant de forma irregular.