28 d’octubre, 2006

BOIRA (que es casi casi como decir NIEBLA)

Una vez le oí decir a Manuel Delgado, antropólogo, que los sentimientos son los que son, pero que las emociones "supuran" ellas solas. Es evidente que no debo sacar de contexto las palabras de Delgado, pero es que la frase me quedó grabada. Cuando se tiene nieve en el corazón y una es como es y se vuelca en un diario virtual desde el cual puede enterarse cualquiera de cual es el estado de ánimo, diríase que una lo que está haciendo es abrir las heridas para que las emociones supuren mejor, para que escapen y resbalen por la piel de la virtualidad. Puede que sea de esta manera. Puede que todo ello sea una falta de pudor, totalmente reprochable. Bueno, pues vale. Hoy, para más inri, está todo cubierto de niebla real, que no virtual. Y para acabarlo de adobar, una va a tener que lucir sonrisa social casi todo el día. Una deberá hacer acopio de todo su sentido del humor, so pena de sucumbir. ¿Qué diría al respecto papá Freud?... que diga misa, si quiere. Me acojo a mi propia resiliencia (que debe ser algo así como una quinta enmienda pero menos). Que éste sea el mejor sábado de la semana.


Una vegada li vaig sentir dir a Manuel Delgado, antropòleg, que els sentiments són els que són, però que les emocions "supuren" soles. És evident que no he de treure de context les paraules de Delgado, però és que la frase em va quedar gravada. Quan es té neu al cor i una és com és i es deixa anar en un diari virtual des del què qualsevol es pot assabentar del seu estat d'ànim, es diria que el que està fent és obrir les ferides perquè les emocions puguin fluir millor, perquè s'escapin i rellisquin per la pell de la virtualitat. Potser. Potser tot plegat és una manca de pudor totalment reprotxable (he buscat la paraula al diccionari i existeix, ostres,!) . Bé, doncs, d'acord. I avui, per a més inri, hi ha una boira que ho cobreix tot. Real, que no virtual. I per acabar-ho d'adobar, hauré de lluir un somriure social gairebé tot el dia. Hauré d'aplegar tot el meu sentit de l'humor, per tal de no sucumbir. Què diria, al respecte, papà Freud?... que digui missa, si vol. M'aculloa la meva pròpia resiliència, una cosa així com una cinquena esmena, però menys. Que aquest sigui el millor dissabte de la setmana!

15 comentaris:

fractal para cual ha dit...

Doncs sí, abriga't que fa Freud!!! I per si et cal una mica d'escalf aquí tens la meva abraçada.

Demà serà un altre día...
Cuida't molt

Llanos ha dit...

Sólo un beso.

Vert! ha dit...

Tu escampes la boira. Segur que ja ha sortit el sol.
I es ben cert que supures emocions als teus escrits. Pasa dia maco.

Sergio ha dit...

Me pierdo con tus post, no sé qué pasa, pero ánimo!! Un abrazo bien fuerte.

Albert ha dit...

Ànims, guapa, que fa sol. Si cal posar somriure de compromís, fes-ho. Un somriure sempre queda bé i és bó pel cor. Una abraçada i endavant amb els problemes.

bellosoli ha dit...

be, sigui com sigui també serà l'únic dissabte de la setmana, així q ànims!

Trenzas ha dit...

¿Quién podría reprocharte nada..?
Tú eres tú y no hay otra igual. Y es por eso por lo que estamos aquí.
Tal como eres, es como nos gustas; con tus nieblas y tus soles.
Y pasando de Freud, que ya se va quedando un poco obsoleto.
Ánimos; la niebla no es eterna.
Molt petonets, amiga.

Albert de la Hoz ha dit...

Dius que Freud digui el que li sembli, però l'has esmentat, per tant, d'alguna manera el seu pensament forma part de la neu.
Un petó des de l'Eixample.

Violette Moulin ha dit...

Espero que tot es vagi posant al seu lloc, sigui quin sigui.
Gràcies pel teu comentari carinyós (no sé si existeix, però a mi m'agrada).

deric ha dit...

Per sort la neu es derreteix a l'escalfor i, aqui, en tens molta, d'escalfor.
Una abraçada.

Mikel ha dit...

Com diu en Deric , els temps passa , les estacions canvien i el fred es transforma en escalfor.
Com deia sopa de cabra La roda va girant i no la pararas...

Arare_ ha dit...

I la roda gira i gira... e la nave va, mikel. Gràcies.

Deric, és cert. Vosaltres em doneu l'escalfor, tinc molta sort!

Violette no sé si existeix, però en qualsevol cas, hi vaig posar molt de carinyo ;)

Albert, el tema és sentir-se culpable de tot (arggg) i no poder-ho remediar. per això, que papà Freud es fiqui les seves teories allà on li càpiguen!

Arare_ ha dit...

Trenzas, por suerte, tienes razón: la niebla no es eterna, pero los sentimientos quedan escondidos... o no tan escondidos. Un beso, amiga.

Bellosoli, no sé si es pitjor el dilluns, hehehe...

Albert, el somriure pot començar sent de compromís però acaba per alegrar-te una mica el dia. Va ser així. Un petonet.

Arare_ ha dit...

Sergio, que te pierdes! no te preocupes, tú a tu aire!!! petonets.

Ai, Vert, jo escampo la boira? La Júlia ens podria dir que escampar la boira vol dir fugir. I pots tenir per segur que hi ha moments en què el que desitjo és fugir ben lluny... un petó, amic meu!

Otro para ti, Llanos, sé que estás ahí, te intuyo ;)

Fractal, no fa Freud, noooo, que hace un calor queeeeeeeee... ¿te vienes a nadar, reina mora?

escriptorum54 ha dit...

la niebla la disipa el sol y el sol acaba brillando... aunque sea lunes ...

Besos reina mora. ánimo