30 d’octubre, 2006

A tu, N.


N, segurament mai no llegiràs aquest post, perquè tu no llegeixes blogs. M'és igual, te'l dedico.

La vida és complicada. De fet, és molt complicada. O no. Potser és molt senzilla i som nosaltres els que ens la compliquem.

"No vull que pateixis", ens diem els uns als altres, utilitzant una fórmula que gairebé sembla una burla, en aquells moments en què no podem deixar de patir per més que ho intentem. I tanmateix, és l'única defensa possible: trobar fórmules que ens ajudin a patir el menys possible.

M'hauria agradat molt que fossis la mare dels meus néts. Ell és el meu fill i l'estimo. I tu ets la dona que ell ha estimat fins que la vida, amb les seves complicades giragonses, ha decidit que ja no sigui així.

De dona a dona: gràcies per aquests anys en què l'has fet feliç. I ja ho saps: jo sóc aquí, malgrat tot i pel que vulguis.



N, seguramente no me leerás, porque tú no lees blogs, pero no me importa. Te dedico el post. La vida es complicada. De hecho es muy complicada. O no. Quizá es muy sencilla y somos nosotros quienes nos la complicamos.

"No quiero que sufras" nos decimos unos a otros, utilizando una fórmula que casi parece una burla, en momentos en los que no podemos dejar de sufrir por mucho que nos lo propongamos. Y sin embargo, es la única defensa posible: encontrar fórmulas que nos ayuden a sufrir el mínimo posible.

Me habría gustado que fueras la madre de mis nietos. Él es mi hijo y le quiero. Y tú eres la mujer a quien ha amado hasta que la vida ha decidido, en sus complicados vericuetos, que ya no sea así.

De mujer a mujer: gracias por esos años en los que le has hecho feliz. Y ya sabes, estoy aquí para lo que quieras.

16 comentaris:

Elena Casero ha dit...

Pues sí, no siempre la vida es agradable y no lo es ver sufrir a un hijo.

Besos corasón

fractal ha dit...

Noia, aquestes paraules surten de molt endins, eh!??

Jo també t'envio un petonet.

Montse ha dit...

O ver cómo sufre la mujer que ama a tu hijo... tampoco es agradable...

Albert ha dit...

Com diuen que som racionals, volem trobar la lògica a totes les coses, tant si és l'economia i la política, com la malaltia i aquest estrany conjunt que en diem "vida sentimental" o "coses del cor". Crec que aquest dificultat de posar-hi el nom adequat és la millor prova de la dicultat de l'afer.
Mirem que passa al fill i patim, però precisament perquè és un terreny tèrbol sabem que no podem fer res. I dic tèrbol en el bon sentit perquè malgrat el present podem somniar que el demà serà millor.

Anònim ha dit...

Tant de bo t'hagués tingut com a sogra! - dirien moltes... i jo inclosa.

De fílies i fills... aych...

Les ruptures fan pupetes als que la pateixen... i no només les pateixen dos.

De vegades el "no vull que pateixis" o "m'agradaria ajudar-te" surt del propi egoïsme... de no haver de suportar la responsabilitat que cadascú té en el patiment de l'altre (no és el teu cas Cuca... només penso en veu alta).

Per què en les trencadisses hi han bàndols? També aquí tenim bons i dolents? Lleialtats i deslleialtats? Tant de bo no hagis de patir això també.

Dura posició la teva: de mare que estima com a mare i persona que estima a persones.

I com ni N, ni NY, ni Z, ni A ens llegeix t'envio un petó i una desig: tant de bo la puguis conservar com a amiga-entitat separada de... persona caram!

Petonets Cuca en Sucre

Sergio ha dit...

Un petonet arare, jos! Ánimo.

Mariangeles ha dit...

Hola, Arare, tu amiga desde el otro lado del mundo te saluda, la verdad es que creo sinceramente que el dolor de la perdida es inevitablemente por que simepre estamos perdiendo algo, puede ser pequeño o grande, pero es asi.
y de alguna manera un poco masoquista diria yo, el dolor nos grita no con mucha gracia que aún estamos vivos, y que podemos comenzar de nuevo, por que la vida es lo unico que nos da otra oportunidad para comenzar y rehacer nuestro corazón hecho pedazos.

lo siente; Marielos

Montse ha dit...

Mariangeles, gracias por volver a visitarme, la verdad es que hace mucho tiempo que no voy a tu blog, debo enmendar ese error. Mil gracias y un beso desde mi Mediterráneo.

Montse ha dit...

Hola Sergio, los ánimos - ya lo sabes- vienen y van. Y no siempre es uno mismo quien provoca ese vaivén. Petonet per tu (y espero la foto con la bufanda, eh?)

Montse ha dit...

Reina mora, Son, pots estar-ne segura. Com a persona no solament estarà sempre al meu cap sinó que no deixarem de veure'ns, al menys mentre ella continuï vivint al meu poble. I espero que no se'n vagi!
Una abraçada, bonica, se't continua trobant a faltar! (al menys des del meu mar, que jo no puc parlar per boca dels altres)

Montse ha dit...

Albert, somiem-ho, doncs! l'amor és fràgil com una papallona, noi, ja ho veus! (com a mínim el que avui en dia s'entén com "amor") Però tu saps que podríem discutir molt llargament sobre aquest terme i cadascú hi tindria una opinió diferent i no per això menys certa. Una abraçada.

Txell ha dit...

Arare, m'he quedat amb la pell de gallina. M'encanta com escrius, la teva tendresa, el sentiment amb què dius les coses....
Ànims i una abraçada!

Joana ha dit...

Nena....
però quin escrit més preciós, si ella no el llegeix, serà una pena.
Tenir una sogre com tu ha de ser un goig!.
Petonet estressat

Anònim ha dit...

Bon dia Arare,
Doncs mira estem tal para cual, mes o menys estem passam per la mateixa història. Uf!! es trist, i només puc fer que seguir...
Una abraçada,

Anònim ha dit...

Ho veus? Ja t'ho han dit gairebé tot! t'adones, però, que sovint els millors escrits, els més concisos i colpidors, sorgeixen del dolor? Suposo que és perquè quan sofrim els sentiments i la sensibilitat estan a flor de pell i no tenim ganes de dir res que no sigui allò que precisament volem dir. No se'm malinterpreti, eh? No faig una alegoria del dolor. En el teu escrit i en poques línies s'hi concreten tants sentiments i tanta sensibilitat... De totes formes, ànims, i no deixis perdre, per les eventualitats de la vida aquella amistat de la que parles!

Montse ha dit...

Txell, una altra abraçada. Gràcies pels ànims, a poc a poc aniran tornant. Ja saps, la vida sempre continua, tant si tu t'estanques com si no ho fas. Doncs jo no m'he estancat mai, per sort o pre desgràcia. Però hi ha moments molt baixos...

Joana, a mi també m'hauria agradat tenir-me a mi com a sogra, hehehe (és broma, és clar) un petonet, maca!

caram, jaka, doncs em sap greu perquè es passa molt malament, què t'haig de dir, si estàs passant pel mateix, oi? abraçada!

Antoni, m'estàs dient que els millors escrits de tothom són aquells que es fan amb el cor. Ho sé. I esdevenen textos més "formals" quan els literaturitzem... per sort, sempre ens quedaran els blogs!!!
;)
petonet!