La clemenza di Tito

Un complot tramat per Vitellia junt amb el seu enamorat Sesto, perquè aquest assassini l'emperador Tito, l'exercici del poder, per part d'aquest amb generositat, amb clemència, "sense ni gota d'egoïsme, amb més bondat que astúcia", són els ingredients de l'òpera de Mozart nomenada "La clemenza di Tito". Amb l'encant de la música de Mozart (que no és ni de bon tros - per mi- la seva millor obra, encara que segons el director de l'orquestra és una de les seves millors òperes , escrita en la seva maduresa i amb molt poc temps) i amb unes veus - sobre tot les femenines- que t'eleven a la glòria mentre dura la funció. Massa recitatius acompanyats pel clave. Molt millor quan canten acompanyats per l'orquestra sencera.

Tot plegat, una bona estona, com gairebé sempre, per mi. Els meus acompanyants no van opinar el mateix, però no els ho tindré en compte.

Dues dones fent el paper d'homes, cosa que jo - que no hi entenc- penso que deu ser per la tesitura de l'obra.

Tant de bo hi hagués un sol governant amb la manera de pensar de l'emperador Tito - descrit per Metastasio- "model de monarca que exerceix el seu poder amb saviesa i magnanimitat. "

(el que està entre cometes ho he extret del futlletó del Liceu, ojo, ja sabeu la meva màxima, al césar...)

Ni l'escenografia ni el vestuari - molt simbòlics, això si- em van agradar gaire. Però jo no hi entenc.

A mi, com sempre, el que em va transportar a una altra galàxia van ser les veus i la música.

Aquí teniu una crítica d'algú que hi entén més que jo i amb la que m'identifico força. L'he trobat mentre buscava alguna foto per posar, encara que darrerament Blogger no em deixa posar fotos.

Un complot tramado por Vitelia junto a su enamorado Sesto, para que asesine al emperador Tito, el ejercicio del poder, por parte de éste, con bondad, generosidad, clemencia "sin gota de egoismo y con más bondad que astucia" son los ingredientes de la ópera de Mozart llamada "La clemenza di Tito". Con el encanto de la música de Mozart (que no es - para mi- su mejor obra, aunque lo diga el director de la orquesta, que dice que es una de sus mejores óperas, escrita en su madurez y en muy poco tiempo) y con unas voces - sobre todo las femeninas- que te elevan a la gloria mientras dura la función.

Demasiados recitativos acompañados sólo por el clave. Mucho mejor cuando catan acompañados por toda la orquesta.

En general, una gozada, siempre según mi opinión, no compartida por mis acompañantes, a quienes no se lo tendré en cuenta.

Dos mujeres interpretan el papel de dos hombres, me imagino que debido a la tesitura.

Ojalá hubiera un solo gobernante que tuviera la forma de pensar del emperador Tito - descrito por Metastasio- "modelo de monarca que ejerce su poder con sabiduría y magnanimidad"

(todo lo que está entre comillas lo he sacado directamente del folleto del Liceu. Ya sabéis mi máxima: al César...)

En cuanto a la escenografía - muy simbólica- a mi particularmente me pareció demasiado enrevesada. Aunque seguramente me equivoco, es mi opinión. El vestuario, al que han llamado "intemporal", no me gustó para nada. Reconozco el simbolismo, sí: pero a mi no me gustó y por lo tanto no puedo mentiros.

A mi, como siempre, lo que me transportó a otra galaxia fueron las voces y la música.

Si podéis leer catalán os remito a una crítica que he encontrado mientras buscaba una foto para ilustrar. Pero no he encontrado foto, y además, blogger hace tiempo que me tiene castigada en ese sentido y no me deja subir fotos.

___ ___ ___

Fitxa artística/Ficha artística

Direcció musical: Sebastian Weigle

Direcció d'escena: Francisco Negrin

Escenografia: Es Devlin

Vestuari: Louis Desiré

Il·luminació: Bruno Poet

Coproducció: Gran Teatre del Liceu - Oper Leizpig

etc,etc,etc...

Tito Vespasiano: Michael Schade

Vitellia: Véronique Gens

Servilia: Ofèlia Sala

Sesto: Vesselina Kasarova (absolutamente genial)

Annio: Marianna Pizzolato

Publio: Umberto Chiummo

Tito:

FELICIDADES A LAS TERESAS/ FELICITATS A LES TERESES