05 d’octubre, 2006

Amistad, amor, sexe?

Un dels posts de Liter-a-tres m'ha fet reflexionar sobre el fet de l'amistat. Què n'opineu, d'aquesta paraula? Té a veure amb alguna classe d'amor? En què es diferencien, l'amor i l'amistat? Només en que a l'amistat no hi ha sexe? I per què no n'hi ha? I si n'hi hagués alguna vegada, això ja faria que l'amistat deixés de ser-ho? S'espatllaria, llavors, l'amistat? Per què, el fet d'incorporar una sessió de sexe hauria d'espatllar una amistat? (ep, estic parlant de persones, sense especificar gènere).
Un exemple (inventat). Dues persones heterosexuals són amigues.
Fa anys que són amics/amigues/amic-i-amiga. Tant li fa. Un dia - com diuen avui- "s'enrollen". Aquest fet implica necessàriament que l'un hagi d'anar a viure amb l'altre i tot trontolli i la parella/les parelles - si és que en té-/tenen s'esquinzin les vestidures i la societat en pes se'ls tiri al damunt o que s'acabi l'amistat? (us juro que el cas - que jo sàpiga- no existeix, que me l'estic inventant, i que a més a més, estic parlant d'heterosexuals que en un moment donat puguin - per què no?- sentir-se atrets/tes per l'altre/a com a PERSONA o, si voleu, d'homosexuals que en un moment donat es sentin atrets per algú de l'altre sexe. Ara no farem distincions)
Què en penseu?
S, ja sé que sóc complicadeta. Però mira... m'ha vingut al cap. I no. No m'ha passat a mi. No us estic demanat una teràpia sinó una opinió. OK?
Uno de los posts de Liter-a-tres me ha hecho reflexionar en el hecho de la amistad. ¿Qué opinais, de esta palabra? ¿Tiene algo que ver con alguna clase de amor? ¿En qué se diferencian, el amor y la amistad? ¿Sólo en que en la amistad no hay sexo? ¿Y por qué no hay? ¿Y si hubiera alguna vez, eso haría que la amistad dejara de ser amistad? ¿Se estropearía la relación? ¿Por qué, el hecho de incorporar una sesión de sexo podría estropear una amistad? (eh, estoy hablando de personas, sin especificar género)

UN ejemplo (inventado). Dos personas heterosexuales son amigas. Hace años que son amigos/amigas/amigo-amiga. Da igual. Un día – como dicen hoy en día- “se enrollan”. Este hecho ¿implica necesariamente que se vayan a vivir juntos – o que se lo planteen- y que las parejas o la pareja, si es que uno/a de los dos tiene/o los dos se rasguen las vestiduras y la sociedad en peso se los coma o que se acabe la amistad? (os juro que el caso – que yo sepa- no existe, que me lo estoy inventando y que, además, estoy hablando de heterosexuales que en un momento dado puedan - ¿por qué no?- sentirse atraídos por el otro/la otra como PERSONA o, si queréis, de homosexuales que en un momento dado se sientan atraídos por alguien del otro sexo. No vamos a hacer distinciones, aquí)

¿Qué pensais?

Si,si, ya sé que pensais “¡mira con qué nos sale, ahora ésta!” Es que, simplemente, me ha venido a la cabeza. Y no. No me ha ocurrido a mi. No os estoy pidiendo una terapia sino una opinión. OK?

15 comentaris:

Albert ha dit...

El meu oracle és Erich Fromm i en el tema que toques agafo el llibre L'ART D'ESTIMAR i hi tipifica l'amor fraternal, el maternal, l'eròtic, a si mateix i a Déu. El de l'amic que tu dius encaixa perfectament en el fraternal, però si es passa la barrera esdevé l'amor eròtic.
Aleshores la pregunta és: es pot tornar enrere i tornar a l'estatus d'amor fraternal? Jo crec que no i crec que en el millor dels casos es tenen dos amors eròtics si cadascú té la seva parella.
Això planteja un problema, que l'amor eròtic cerca la possessivitat i aleshores és quan peta tot. Aquest és el meu diagnòstic. Apa. Que tinguis un bon dia.

bellosoli ha dit...

uiii... això és un dels grans dilemes de la humanitat... un home i una dona poden ser amics sense q cap dels dos acabi sentint atracció sexual vers l'altre? (idem per el cas de dues persones homosexuals). A veure, en principi un tio i una tia es podrien enrollar sense que això espatllés la seva amistat. Sencillament tenir sexe per diversió perquè total, si poden anar al cine junts, jugar a bàsquet, anar a la platja... per què no fotre un clau? El problema està en el xip que ens ha inculcat la nostra societat, i és que ens han ensenyat que el sexe és més que no pas diversió. Per tant que dues persones tinguin sexe acostuma a implicar, almenys per un dels dos, alguna cosa més i aleshores la cosa està fotuda! l'amistat se'n resenteix. Dues persones que no tinguin prejudicis i que sàpiguen entendre el sexe com a diversió ho poden fer sense por, però molt poca gent té aquesta capacitat.

A més, crec que hi ha també un factor important que és el fet de voler repetir. No tothom pot fer quelcom que li agrada sense tenir ganes de tonar-ho a fer. També és cert que com 'pillar' no és precisament fàcil, i si per un dels dos és molt més difícil que per l'altre segur q voldrà repetir perquè sap que trobar algú altre amb qui passar-ho be és complicat i li durà temps.

I sobre si el fet que dos amics s'enrotllin pot afectar llurs respectives parelles... o són parelles molt liverals i tenen l'intercanvi de parelles molt assumit o malament. Perquè que la parella d'algú li foti les banyes és molt fotut, però si ho fa amb un amic ha de ser terrible! Com els mires quan te'ls trobes junts?

Dues persones de sexe diferent poden ser amics sense q hi hagi ganes per alguna de les dues parts de tenir sexe? no sabria que dir-te... amb les meves amigues, les de carn i ossos, en algun moment o altre, ni que hagi estat solament un instant, he volgut sexe. Ep! però això no és significatiu! igual sóc jo q sóc raro! de totes maneres mai no n'hi ha hagut pq per a que n'hi hagi el desig ha de ser mutu. També és cert q he tingut alguna amiga que quan ha tingut clar que jo no volia res amb ella o quan ha pillat xicot ha deixat de ser la meva amiga... hi ha gent per tot!

Zifnab ha dit...

Dificil cuestión

Pienso que el sexo no implica amor. Que el amor no tiene por qué implicar amistad (aunque debería) y que la amistad no implica sexo pero si amor. Así que por razones como estas no acabo de aclararme conmigo mismo. La amistad es una forma sana de amar y amar es una forma enferma de ser amigos (no se si creo mucho en esta frase, pero me ha gustado y la dejo por mi condición de esteta). El amor de pareja, de trío o de mundo conlleva un ansia de posesión (a veces más sutil, a veces más grosera)mientras que compartir la amistad nos resulta más sencillo...

No se. Todo lo que he dicho es una tontería, porque al fin y al cabo filosofar da un poco igual. Las filosofías se van a tomar por culo en cuanto vives un poco.

Se feliz

Miguel Angel Peláez ha dit...

La amistad con sexo puede hacerse más fuerte o debilitarse tremendamente. Si se hace más fuerte se llama amor y si se debilita... ¿si se debilita? ¿Se puede seguir llamando amistad?
Lo que es raro es que se siga manteniendo igual...

Vert ha dit...

uiss! me ha gustado eso de la falta de compromiso que menciona liter-a-tres. Cosas del auge del individualismo. Y pensandolo bien... eso es lo que hace que lo que hace 25 años hubiera sido dificil de mezclar, hoy es incluso perfectamente posible. Por que? Porque los valores cambian.
Solo un ejemplo. Entre homosexuales (masculinos, al menos), se tiende a diferenciar el engañar a la pareja de lo que es un mero contacto sexual con otro. Significativo, a mi modo de ver.

Anònim ha dit...

Ignoro de qui és la frase, però, en la meva tendra joventut, algú em va deixar anar —en castellà— "Escoge por esposa, aquella que de ser hombre fuera tu mejor amigo". Ara no entraré en si ho vaig fer o no, doncs, donades —i per tu conegudes— les circumstàncies, podria generar dubtes més que raonables. El que si faré, és penjar un pensament que m’ha vingut tot llegint-te. Gràcies per la inspiració.

Anònim ha dit...

No crec que el fet de tenir una relació de parella amb algú impliqui que hagin d'anar a viure junts... es pot estimar algú, veure's de tant en tant i cadascú a casa seva. La qüestió, es visqui en parella o no, és trobar l'equilibri entre les dues persones que formen la parella. És difícil, però no impossible. Petons, Arare (que no et comenti no vol dir que no vingui a llegir-te cada dia) :)

Xurri ha dit...

Urf, a ver: la amistad, por aquello de que el roce hace el cariño, genera muchos tipos de pulsiones. Si te entiendes bien es fácil que aparezca esa resonancia dulce que te atrae, y si el afecto es intenso, lo que pasa con frecuencia si la amistad es rica, como somos poco tocones y poco besones, nuestro cariño se acumula y se electriza todo en tensión (sesuá). Pero que te apetezca y sea posible no quiere decir que tengas que hacerlo. If you don't want to, you don't have to , que me decía un amigo mío - mordiéndome la oreja, por cierto.
Para algo somos seres racionales que - figura - conocemos toda la serie de posibles complicaciones que se derivan de nuestros actos sexuales en este mundo básicamente monogámico (las descripciones de bellosoli sobre las consecuencias de los encamamientos irreflexivos son buenos ejemplos).

Si aplicamos la máxima de que acostarse con un deconocido y no verle más porque ha salido mal tiene un coste emocional casi = 0, que acostarse con un amigo soltero y que vaya todo mal tiene un coste emocional notable, y acostarse con un amigo casado y que todo vaya bien tiene un coste que tiende a infinito, pues (habida cuenta del coste de la vida y de lo precario de las finanzas emocionales) creo que me quedo con las dos joyas que te han dejado más arriba:
la de zifnab, tan estética y demoledora (Zifnab desde hoy me declaro fan tuya), y la que cita el pensador, por práctica y razonable y porque, qué demonios, la suscribo (adaptada a mi género).

La banda sonora ideal de este post es esta.

Joana ha dit...

Jo defenso amb fermesa que sí podem ser amics, sense sexe.
En tot cas, si fem sexe, som més que amics?.
No... prefereixo conservar una bona amistat.
Un petonet.

Anònim ha dit...

Passava per aquí i Maremeva quines intringulis !!! Ara no puc pensar ho deixo per mes endavant.
Un petonet i bona nit Arare !!!
:)*
(avui hi ha una llunaaaaaaaaaaa)

Anònim ha dit...

Tot depèn del moment, la circumstància i moltes coses més. La tipificació de Fromm avui s'hauria de matisar encara més. En tota relació afectiva, fins i tot en les paterno-filials, hi ha poc o molt erotisme, també. Els prejudicis i el tabú de l'incest han volgut amagar-nos aquest fet però el complex d'Edip és molt antic i evident, l'homosexualitat també ha estat mal vista i ha fet que ni tan sols es gosés pensar, de vegades, que en aquella amistat hi havia un component eròtic. En una amistat profunda sempre hi ha algun tipus d'atracció. L'erotisme no sempre comporta una relació sexual excessiva, necessàriament. En això, com en tantes coses, la cultura, els prejudicis i el nostre tarannà hi tenen molt a veure. De vegades, evidentment, 'passar la barrera' cap a una intimitat més profunda, sexual, comporta que l'amistat es trenqui o que la idealització de l'amic o amiga es faci miques. Però les amistats també es trenquen per moltes altres raons, com l'amor eròtic, perquè canvien, sobretot. En fi, que el tema donaria peu a molta literatura, que ja ha passat i passarà.

Montse ha dit...

Os responderé al mediodía, que ahora no me da tiempo, que voy a poner otro post que no anula éste ni mucho menos.
Gracias!

Anònim ha dit...

una mica de sexe no té perquè espatllar una amistat. I una mica d'amistat no ha d'espatllar el sexe

Anònim ha dit...

Ho sento molt dir-t'ho però la resposta és : NO POT SER.
Muntanyes d'experiments quasicientífics ho demostren.
Aquí allà i arreu.
Una cosa és l'amistat i l'altra cosa la intimitat i l'orgasme.
Què més voldríem tots plegats que fos possible!
Ja ens agradaria ja, però això fóra com poder-ho tenir-ho
tot, i això ni els déus ...
Cal conformar-se amb mig pastís ... que no és poc.

Montse ha dit...

Patatot, gràcies per la teva opiniò.

Manel, tant de bo que no :)

Júlia, efectivament, hi ha moltes circumstàncies que decanten els fets cap a una banda o cap a l'altra, suposo que, com dius, la cultura i els prejudicis ens fan actuar d'una manera o d'una altra.

jaka, com va anar la nit de lluna?

Joana, jo també defenso que entre home i dona (en el meu cas, o sigui entre dues persones heterosexuals)hi pot haver una saníssima amistat sense sexe. Però hi ha tantes teories que diuen que no és possible, que hom i don s'ho acaba creient...

Xurri, magnífica banda sonora!Tú lo has dicho: "figura" que somos seres racionales y tal y cual y ... jejeje...

bitxo, igualment: que no et comenti sempre no vol dir que no et llegeixi gairebé a diari. I si no, el dia que vaig a la teva pàgina em poso al dia i normalment m'hi embadaleixo!

saps que, pensador? algun home m'ha dit que sóc com "el seu millor amic", però en amiga. Quan ho han fet, m'he sentit molt bé.

Vert, el individualismo aumenta a una velocidad de vértigo.

Namasté, cuando se debilita, buffff, difícil lo tenemos, aunque no imposible!

liter, la falta de compromiso es lo más comprometido ;)

Ya sabes, Zifnab, que me encanta tu filosofía. Gracias por dejar un poquito "aquí".

Ai, jbauer, llàstima que es perdés l'amistat :(

Bellosoli, la teoria és la que és, la pràctica, després és molt més dura. No és el mateix, a fe dels déus, anar al cine o menjar-se un gelat o anar a patinar que fer l'amor... oi que no? :)

L'afany de possessió dóna lloc a tot el que dius. per cert, el llibre que menciones el vaig llegir fa molts anys, potser que el "refresqui", perquè em va agradar força!