Entrades
- Què tens? - diuen els seus grans ulls verds de gat
- La vida és així, Xat. M'agradaria somriure't sempre, amic. Però no sempre m'és possible.
Finalment, li dedico un somriure trist i ell em torna un rondineig i una mirada brillant, amb els seus grans ulls verds de gat.
I llavors, intento continuar escrivint...
Xat, hace un año Xat fa un any
Xat, mi gato gris, está tumbado encima de la mesa de mi estudio, mirándome con ojos interrogantes.
-¡Qué te pasa? - dicen sus ojos verdes de gato
-La vida es así, Xat. Me gustaría sonreírte siempre, amigo. Pero no siempre me es posible.
Finalmente le dedico una sonrisa triste y él me devuelve un ronroneo y una mirada brillante, con sus grandes ojos verdes de gato.
Y entonces yo intento seguir escribiendo...
Xat, ahora mismo, medio dormido.Xat, ara mateix, mig adormit
(6/7/06, 17,30 h)
14 comentaris:
Me gusta tu gato. No estes triste.
Mira el mar i no et posis trista.
No m'agraden els gats. De nen vaig organitzar una colleta per a fer desaparéixer els gats del barri, però quan va arribar el moment de la veritat, em van faltar "guts" (es llegeix "gats") hehehe
Vinga dona, ànims i sigues positiva.
A mi sempre em fa sortir un somriure el meu petit, a tu el teu gatet, a la fi, afectes compartits.
Un petonet.
Va, un somriure, encara que sigui una mica trist. A veure si ara t'haura d'escriure els posts en xat -el veig molt predisposat-.
A veces los animales parecen entendernos a la perfección... Los que no nos entendemos muy bien somos nosotros mismos.
Saludos!!
Jo n'he tingut un piló de gats! en vaig començar per un, es va portar la xicota i a procrear! n'he arribat a tenir 8 simultàniament, tots corrent pel jardí i entrant a casa a menjar. Però la meva al·lèrgia es va agreujar i ara ja no els toco. Abans fins i tot pujaven a la meva habitació per dormir.
Per alguna estranya raó sempre em segueixen a mi que, precisament, no els puc tocar. Fins i tot els gats esquerps d'algun amic esdevenen carinyosos en veure'm. Ma germana diu que faig olor a tigreton i per això els atrec! mala llet que té la tia... suposo que els gats perceben quan algú passa d'ells i aleshores volen aconseguir el que saben que no poden tenir, com les persones.
Ànims i somriu, ni que sigui per fer content al teu gat!
el jaume sisa deia que de les tristors en farem fum. i jo dic que el sol acaba per sortir sempre
mira que no m'agraden els gats! peró.... les gates.... hummmmmmmm... un pestonet, gateta! :)
ai, Arare, canta, reina mora!!! No estiguis trista, marinereta guapa.
(disculpa l'excès d'amor i flors)
Xurri: era coco y miel :) però ho faig: canto!!!
Vert, el meu gat t'agradaria (però ben mirat, si ja el coneixes!)
Manel, ens fumarem les tristors (ole,ole) i si és a través d'un Marlboro ligth millor :)
Bellosoli, els gats tenen un estrany sentit que els fa saber allà on "han d'anar" i normalment no coincideixen amb els amants dels gats, sinó precisament amb els que els avorreixen!
Cuanta razón tienes, Namasté! Bienvenid@ a mi blog!
Pere, el Xat es diu així perquè quan era petit xatejava amb mi, llavros no ens hi vam matar gaire, li deiem "Gat" i algun dels nostres nanos va suggerir "Xat" perquè xatejava i pel significat en francès. Tot quedava igual. T'agraeixo el somriure.
Joana, el meu gatet de vegades em fa emprenyar (sobre tot quan ve miolant a les sis de la matinada perquè té gana i no para fins que t'aixeques a posar-li menjar, lamarequelvaparir) Petonets, maca!
Albert, no em diguis que no t'agraden els gats, tan monos que són!
Anónim@, bienvenid@ a mi blog, seas quien seas.
si sabre de eso!
no hay mejor amigo que un gato...
te mando un besote...y que pronto salga la sonrisa tan linda que llevas...
Coi de gats que xerren! Què no en tenen prou de fer el que els dóna la gana i mandrejar als llocs més còmodes de la casa? Per cert, si vols posar-te de bon humor et recomano un conte d'un escriptor anglès que es deia Saki i que tracta d'un gat que un dia decideix parlar i n'arma una de mil dimonis.
S'ha de dir, a més i en honor a la veritat, que el teu gat te un pèl d'allò més llustrós.
Ya lo creo que entienden! no hablan, pero conocen nuestro estado de ánimo. Lo que ocurre es que tienen la facilidad -que para mí querría- de levantar una muralla a su alrededor cuando algo les es molesto. Siempre he dicho que tengo mucho que aprender de ellos.
Precioso gato!. Yo ahora solo tengo dos, ambas abandonadas y recogidas en Lloret.
Un beso.
Creo que los gatos son hijastros de Lucifer
Y me gustan los condenaos.
Me preocupa esto
:-D
Se feliz
Publica un comentari a l'entrada