Entrades
L'Arare està cansada. Mira el mar, mira el cel, aparentant tots dos un blau transparent, i sap que a les capes més profundes, tant de l'un com de l'altre, hi regna el caos.
-Mare, aquesta setmana no vindré. No em vull trobar tota la gent que surt de Barcelona - tots alhora- no tinc ganes de fer caravanes inútils.
-Mare, aquesta setmana no vindré. No em vull trobar tota la gent que surt de Barcelona - tots alhora- no tinc ganes de fer caravanes inútils.
L'Arare, doncs, aquesta setmana no veurà el seu fill gran. No importa, ell està bé, sap el que es fa. Té una bona feina, ben remunerada... no cal, Arare, que ara facis un resum de la vida del teu fill. Ell està bé. I que no el vegis aquesta setmana no és cap tragèdia, tenint en compte que de vegades passes un mes - o dos- sense veure'l i no tens aquesta sensació idiota que t'ha agafat avui.
- Mare, avui treballo tot el dia- el petit.- que és dia d'entrada i sortida de gent.
Me l'exploten! però és el que toca. Arare, recorda com et van explotar a tu quan començaves. És l'hora de l'explotació, l'hora de tenir força per començar la vida. Als dinou anys no cal fer un dia de festa a la setmana... O si?
El nostre país genera vagos. Recorda, Arare, que al teu fill mitjà li van retirar tres mesos de pensió d'orfandat del seu pare perquè havia treballat un estiu. Que si en Jordi s'hagués estat tocant la pera tot l'estiu en lloc de treballar, hauria cobrat la pensió. Recorda la teva indignació quan va passar això i com ningú te'n va donar raons.
-Les coses són així- i hala! aguanta't!
Definitivament, Arare, has nascut per imbècil. Quan vas apuntar-te a la UOC per fer la segona llicenciatura, et van cobrar el doble que als altres estudiants. Penalització per estudiar més "del que toca". I què et va respondre, el Rector, davant la teva petició de justícia? eh? eh?
"És el que hi ha, en tema d'universitats". "Merda, doncs" - vas pensar.
Universitats, treballs per als joves, autopistes col·lapsades, treballadors indignats que protesten de la manera més bèstia, caos al fons del mar, pressupostos d'ajuntaments per les coses més idiotes sense tenir en compte les coses que importen de veritat... eeeeeep! Arare, para el carro, que t'embales i barreges. Barreges conceptes! (com sempre)
Au, Arare, deixa de donar voltes al cap, que després et fa mal i has de tirar de gelocatil. Mira com n'està de pla i de quiet, el teu mar - per sobre- i ves a buscar el teu pare, que, sense tu, aquests dies en què la depressió se'l menja, no sap viure. Ves, allibera la teva mare per unes hores.
-Però estic cansada, cansada de tot, cansada de...
- De viure? Au, no diguis ximpleries. Truca el psiquiatre. Truca'l ara mateix.
Universitats, treballs per als joves, autopistes col·lapsades, treballadors indignats que protesten de la manera més bèstia, caos al fons del mar, pressupostos d'ajuntaments per les coses més idiotes sense tenir en compte les coses que importen de veritat... eeeeeep! Arare, para el carro, que t'embales i barreges. Barreges conceptes! (com sempre)
Au, Arare, deixa de donar voltes al cap, que després et fa mal i has de tirar de gelocatil. Mira com n'està de pla i de quiet, el teu mar - per sobre- i ves a buscar el teu pare, que, sense tu, aquests dies en què la depressió se'l menja, no sap viure. Ves, allibera la teva mare per unes hores.
-Però estic cansada, cansada de tot, cansada de...
- De viure? Au, no diguis ximpleries. Truca el psiquiatre. Truca'l ara mateix.
O escriu. Escriu, escriu, no intentis publicar res. Demana "festa" al diari. Deixa tot el que tens entre mans, al cap i a la fi, hi ha tants escriptors al món que no passarà res si mai compten amb tu com a tal. Burra, que no ho veus, que no fas cap falta?
Escriu, vomita el que portes dins, plora, plora, plora... o, molt millor:
- Canta! Canta, Arare, canta! (ara la xurri es riurà de tu, però tu no li facis cas i canta)
- Ok- ho faré... On són els meus karaokes? hmmm... molt milor encara, escoltaré... vaig a canviar la cançó del bloc. La vida no té res de rosa, encara que la Piaf ens ho vulgui venir a vendre... potser Rachmaninof...
-Rachmaninof et fa plorar, idiota. Pensa en els records que et porta...
- I què?
- Arare, fes el que vulguis. Sempre ho has fet, escolta Rachmaninof, plora, escriu, canta, ves a nedar, llegeix, truca els teus "nens", però no t'oblidis del teu capità, que també et necessita...
- Ssssht... a ell no el toquis. És el meu punt i apart. Per sort.
...
- No tradueixes?
- avui no...
44 comentaris:
No saps com t'entenc...
Apa, respira i endavant, podem i podrem, no decaiguis.
Petonets des de el meu de mar, a la fi... és el teu no?.
Collons Arare_, un bon desofec això del bloc, a`nims i una abraçada ben forta (virtual però ben forta de debó)
Ànims i endavant amb el blog, la vida en rosa de la Piaf només era una cançó, no la seva vida, i la vida té molts colors diferents, fins i tot de vegades és incolora i insípida, o negra, o sigui, que te´una absoluta absència de color.Una abraçada.
De tant en tant la poesia és útil.
Molta sort!
Goytisolo dixit:
Palabras para Julia
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía, es mejor vivir
con la alegría de los hombres,
que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada,
te sentirás perdida o sola,
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto,
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno,
son como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti,
cuando te escribo estas palabras,
pienso también en otros hombres.
Tu destino está en los demás,
tu futuro es tu propia vida,
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas,
que les ayude tu alegría,
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.
La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.
Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.
Perdóname, no sé decirte
nada más, pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.
Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
José Agustín Goytisolo
Isabel
quin panorama!! potser sí que frenis una mica... és clar, vinga a fer coses, amunt i avall, a corre cuita, amb presses i retards, però tenim uns límits físics, encara que el cervell no ho entengui i no pari ni un segon.
Em sembla que tens una responsabilitat molt gran, que et pesa, estàs obligada a ser feliç i, a més, un model de felicitat. És la depressió dels guapos, jo també ho pateixo...
iep. l'usuario anonimo soc jo, que consti en acta!
Hola Arare,
no entendi nada de lo que escribiste pero mi olfato dice que algo no funciona por ahi.
Asi que te dejo mi gran abrazo a la distancia *aunque no sirva de mucho.
Y mi deseo de que las cosas mejoren.
Apenas puedo con el ingles y el espanol jeje imaginate que catalan ni en suenos! Cuidate.
Arare, prova de fer una mica de comèdia, com si de moment això de viure fos una obra de teatre que has de representar, et sentiràs heroica si aconsegueixes fer molt be el paper que tens assignat.:)
jaka, ho faré. A l'Institut del Teatre, fa mil anys (o més) vaig aprendre un truco que he aplicat molts cops en la meva vida laboral, amb els nens amb problemes que he hagut de tractar: donar significat a coses que de vegades no en tenien cap ni un. Ara es tracta de fer al revés. Fer veure que tot és una representació. Ho provaré!
gràcies, un petonet!
Charruita, sé que estás ahí y sé que no te enteraste de mucho, porque no traduje... quizá me dio vergüenza que demasiada gente entendiera que estoy hecha un trapo... pero sé que tú me entiendes. Gracias por tu solidaridad, un gran beso.
Antoni? El nen o el de Sant Pol? O l'altre Antoni?
És que en conec tres, d'Antonis, que em llegeixin!!! Siguis qui siguis, Antoni, una abraçada sincera. Gràcies.
jcp, a tu t'he vist una vegada i puc dir que ho ets "un rato", de guapo. Pero jo? hummmm... "la depressió dels guapos i de l'Arare, a dies, i a moments", potser...
Un petonet.
(I jo no pùc, deixar de fer coses, és superior a mi)
Ibeeme, Goytisolo és un gran poeta, pero a mi m'agraden més els teus poemes. M'arriben més al cor perquè estàs més propera que ell. Malgrat tot, aquest poema és preciós!
Un big petó!
Julia... Joana...
què us puc dir? la vida no és de color de rosa i el mar no sempre és blau, però la vida és la meva i el mar... és nostre, oi que si?
Un petó per cada una.
Insisto en que, como dijo una vez creo que fué Rosa Montero, no está de más que reivindiquemos en ocasiones el estado de malestar, que no estamos obligados a sonreir todo el tiempo, caramba!.
Y lo bien que te quedas después de plasmar el pensamiento sobre papel!, o lo acompañada que puedes sentirte cuando te decimos que en todas partes cuecen habas... y si no cuecen... te enviamos un abrazo!.
Una bona pensada; fes el que et vingui de gust, ja sigui plorar o cantar.
Lo primero es lo primero y lo primero es estar bien mañana para volver a poder con casi todo.
Molts petons
Ai, arare, que n'és de difícil donar ànims, i més des de la distància física, a algú que sempre respira optimisme i que el reparteix.
Et val una miqueta una abraçada des de lluny però amb el cor?
Si te vale un abrazo gordo y con sentido espero que consentido desde el horno recalentado que es Madrid, te lo mando con gusto.
Si prefieres un achuchón con razón y corazón también.
Pero si prefieres un sincero pensamiento de mosqueo general compartido también te lo presto.
Un peto.
Sencillamente conmovedor. Se transparenta una gran persona, que sí necesitamos que siga escribiendo. Un beso.
Mar
Arare, el q em dius m'emociona molt i molt. M'has estalviat 3 visites al psicoanalista, 2 viatges al Tibet, 4 a l'Àfrica profunda i un a l'Antàrtida. Gràcies. Ets imprescindible!
Té, t'ho has guanyat:
De nit
Se'ns fa de nit massa sovint,
cada dia una vegada.
I és així com la foscor
envaeix nostra mirada
i a l'aire arriba la fredor
en abaixar el cap
amb la cara resignada.
Però si de cop els ulls
ens giren el gest amunt
veurem com baixa del cel
la càlida llum d’algun estel
que fa dins la foscor una esquinçada.
Isabel
Lamento no poder traducirlo...
Estoy admirada de la profundidad que manifestais todos y todas. Esa inmediatez... yo os leo y pienso, pero lamentablemente soy muy lenta con este cacharro y hablo poco. Tambien sois imprescindibles, como Arare.
Ibeeme
Este comentario va dirigido a los otros comentaristas.
Ya veis, queridos amigos en Arare.
Aún estando hecha un trapo, como ella dice y debilucha en ánimos, continua emocionandonos, continua animandonos a nosotros. Esta mujer es una fiera. Y aún al ralentí, nos llega al fondo y le seguimos absorbiendo su fuerza.
Y teneis razón en lo que le decis.
Gran mujer.
Un peto ben gran, Montse.
ai Arare! tothom necessita descansar de tant en tant! creies que tu n'eres l'excepció? però descansar una mica no vol dir donar-se per vençuda. Tu no fas pinta de les que es rendeixen ans al contrari, tens més pinta d'inspirar als demés a seguir endavant. Així que amunt aquests ànims!
El tema de les pensions és terrible. Sempre afavoreixen als que tenen més morro i als honestos els hi donen pel c... és com el que dius de la uni. La segona carrera ha de costar el doble? Això, l'únic que aconsegueix, és que la gent es deixi una assignatura de la primera carrera per no tenir el títol i així poder fer la segona a un preu més raonable. En conec més d'un que ho ha de fer. I no pateixis pel teu fill petit, un estiu sense cap dia de festa 19 anys s'ho pot permetre. Jo ho vaig fer als 21: 10 hores diaries tots els dies de la setmana, juliol i agost. Però a aquestes edats el cos encara dona per sortir a fer el toc cada nit, i sortir fins veure el sol dues o tres nits a la setmana! Jo és que no sé d'on treia les energies (be, si, mooooolt de cafè!!!)
Be, doncs el dit, gaudeix del teu mar a tope i passeja-hi amb el teu capità! Molts ànims i forcetes!!!
De dia o de nit
amb lluna o amb sol,
reposa a la branca,
canta, plora o riu,
i torna a alçar el vol.
No has caigut, bonica, només carregues bateries.
A disfrutar!!!
Encara que entro tard a visitar-te aquesta vegada, d'entrada he de dir i subscriure el que et diu el Vert.
Malgrat la teva, diguem depressió, social, treus forces de tu mateixa per fer una magnífica entrada del teu blog. La millor? En humanitat segurament que sí.
Un petó des de l'Eixample.
Segur que tens raó, Rosa Maria: cada diumenge carrego bateries perquè "lliuro" per prescripció facultativa (no ho dic de broma), però el dilluns, sant tornem-hi! Avui li he fet nedar 30 piscines (a lo ample)
al final em llogaran a les Picornell per fer classes de natació a la gent de la Tercera Edat, hehehe!
Petonets, guapa!
Bellosoli, sempre he estat "el pilar" (m'haurien d'haver posat aquest nom, donat que a més, vaig néixer pel Pilar) i en aquests moments el pilar comença a tenir aluminosi. Que fa figa, vaja!
però sempre es treuen més forces de no se sap on.
Petonets cap a Tarragona!
"Mossèn Vert", hehehehe, això de "queridos amigos en Arare" em sona a "queridos hermanos en el Señor"!!!
Sort que has dit "gran dona" i no "dona gran", que ja m'estava preparant per a tirar-te el guant i dir-te que et busquéssis padrins, hehehehe...
Gràcies, amic, jo també t'estimo!
Isabel B.M. cada vegada que llegeixo un poema teu recordo la quantitat d'hores que ens passavem jugant amb el llenguatge, rient, passant apunts de geografia amb un boli Bic i fent còpies amb paper de calco (crec que amb la mudança encara vaig llençar un bloc amb els apunts del Casassas, te'n recordes?)
Per això et tinc tan propera, tot això jo ho he fet amb tu i no amb Goytisolo!!!
p-tons
Mar-Marga-Margarita... mil gracias, no esperaba tu visita, me encanta. Un honor.
Un beso para ti.
Querido madrileño, un abrazo y un achuchón, me quedo con todo. Gracias, sé que me hablas poquito pero estás. Yo también estoy, ya lo sabes.
Pere, va, que no estàs tan lluny! vols dir que no estàs a l'Eixample, com l'Albert?
Em quedo amb la teva abraçada, que és molt valuosa!
Trenzas y Kofee me dicen lo mismo con otras palabras: que hay que reivindicar el estado de malestar y que haga lo que quiera. Fue lo que hice este fin de semana, llorar como una tonta, terminarme el libro de los ciegos, escuchar mucha música, nadar hasta el agotamiento y estar al lado de mi capitán! No puedo pedir más. Pilas recargadas.
UN gran beso para vosotras.
Alert de la Hoz, m'havia sortit doble el teu comentari no sé per què, n'he esborrat un i després he vist que els he esborrat tots dos. Hi torno: et deia que de vegades quan més fotuts estem anímicament parlant, és quan més reflectim el que som en realitat. Jo no m'he amagat mai de com sóc, però reconec que aquesta vegada m'he passat un pèl. però vaig escriur el que sentia en aquell moment, per tant... com t'ho diria? "Esto es lo que hay".
Gràcies pel teu comentari, un big petó.
Que no me entere yo de que Vd. lo pasa mal, ¡chica guapa! Y menos en catalán, que no entiendo. Nada, que no pasa nada, no hay mal que cien años dure...y, normalmente, dura muchísimo menos. Un besote, el anónimo que no es tal, sino Carlos.
Quan estic embatullat així com sembla que estàs tu ara em prenc tot sol dues ampolles de negre de carinyena i una bona cassola de fabada asturiana. Els efectes són immediats i perduren: Desapareix la confusió, i l'endemà el neguit és susbstituït per un mal de panxa agut i persistent. Tot abans que anar al psiquiatra.
Carlos eres un gran hombre.
Un mega beso para ti. Además esto de que no entiendes catalán es verdad a medias, eh? que yo sé que te dieron lecciones! (ya sabes que aun siendo madrileño yo te quiero una jartá)
Jaume, tinc les ampolles de negre de carinyena,laa fabada pot ser Litoral o ha de ser d'elaboració casolana? De vegades penso que la possibilitat de llançar les paraules a la virtualitat i que les agafi qui vulgui es converteix en el millor dels psiquiatres. No sé si pels efectes de les paraules de tots vosaltres o pels del cava que em vaig prendre diumenge, però avui la confusió ja era menys. Serà que és dilluns i tinc, doncs, els efectes del descans dominical.
Un petó de molts colors.
Arare, faig tard, com de costum. Tot just aterro a Galícia, amb el cel gris i nuvolat, lluny del meu sol - Qué he fet jo per merèixer aixó, quan el que necessito es recarregar energíes!!!!
Però no venia a queixar-me as usual, sino a dir-te que no ric, no em ric de tu. Vinc amb un "estrujón" i un petonàs a cada galta.
Encara que faci tard.
No et desanimis un mal dia d’aquets que creus que el mon s’enfonsa i que res o te sentit en tenim tots tard o d’ora i que no torni a sentir-te dir que el teu pilar te aluminosis, ni molt menys, ja se que no fa tant de temps que llegeixo el teu blog però si el suficient per saber que el teu pilar es fort i sòlit, i que com a molt s’ha fet una minúscula esquerda que segur que es tapa aviat i continua sent igual de sòlid que ho era abans. Una abrasada molt forta, i amunt aquest ànim.
Xurri... era una manera d'anomenar-te. Mai he pensat que et riguessis de mi, sinó que riem juntes, que és molt sa!
Un petonàs. Galícia és bonica tant amb sol com sense!!! Disfruta!!! (i aquesta vegada no cantis, que faràs ploure més)
liter-a-tres valencianeta, lo mismo digo yo: ens truquem i no ens trobem, però per mi pots tornar a Barcelona quan vulguis, sempre seràs benvinguda i ja ho saps!!!
Petonets i patadetes a l'espinilla (com es diu, espinilla en valencià? i en català?) oichssssss
Borinot, anem tapant esquerdes, hehehe, gràcies per l'abraçada, reina!
ostres, per un moment m´ha paregut vore a ma mare en un dels seus moments... supose que pensaria el mateix que tu amb els teus nens quan jo estava a Londres aquest estiu... però vaja, no et preocupes que en estes edatsni tirem en falta, ni ens "importa" (en certa manera) el treballar moltes hores...
espere que tot vaja ja millor.
una abraçada des de València
Publica un comentari a l'entrada