09 de juny, 2006

¿Somos justos cuando acusamos? / Som justos en acusar?

Un nen de sis anys amb maltractaments, un de catorze anys perdut en una excursió... però què passa? en Ferran, el meu "nen" que l'altre dia va complir-ne 29, quan en tenia 3 ens va donar un ensurt de mort, un dia que, després de menjar-se una piruleta de maduixa, se'ns va inflar com un bot i el vam haver de dur a Sant Joan de Déu. Feia uns ullets que semblava que li havien donat dos cops de puny. La infermera de l'entrada ens va mirar malament, però es va aclarir tot quan van veure que es tractava d'una al·lèrgia. Què hauria passat, si a l'entrar a l'hospital hi hagués hagut un periodista que hagués fotografiat en Ferran i els seus pares (nosaltres) desesperats, i hagués dit que era un cas de maltractament? No m'ho puc ni imaginar!
Voleu dir, que n'hi ha tants, de maltractadors? Voleu dir que no s'estan dient coses abans de saber si són veritat, abans de tenir-les comprovades? (penseu per un moment en els vostres propis fills i vosaltres mateixos, en un episodi com el que us comento) Bé, potser repapiejo, potser m'equivoco, potser encara crec massa en la bona voluntat de la gent... ho sento, m'han parit així. (d'ingènua o d'idiota)
A la meva feina vaig tenir una vegada una nena que havia anat fins i tot als Mossos d’Esquadra a denunciar el seu pare per maltractaments. L’home va estar dos dies a la presó fins que es va demostrar – perquè la nena ho va confessar- que no era cert. La nena – de quinze anys- havia posat la denúncia perquè no la deixaven anar a una festa d’aniversari (el pare sospitava que hi havia uns indesitjables que venien “pastis”) Té nassos, la cosa!!!! (per part de la nena)

Quan he tingut dubtes (o certeses) he estat jo mateixa qui ha denunciat. En dues ocasions ho he fet davant la sospita d’assetjament sexual cap a un nen i una nena i en ambdós casos ha intervingut Protecció de Menors i han apartat els nanos de la seva família, però no han estat deixats de la ma de Déu. Només vull dir que s’ha d’anar molt amb compte, però molt!
Per altra banda, si és veritat, si el maltractament arriba a una cota tan alta com s'està dient des dels mitjans de comunicació, llavors ja puc dir -des d'un altre punt de vista que no és el polític- que jo ja no sóc d'eixe món.
Oigo en la radio: un niño de seis años en coma por maltrato de sus padres, uno de catorce, perdido en una excursión...
¿pero qué pasa?

Ferran, mi hijo, el que el otro día cumplió los 29, cuando tenía 3 nos dio uns susto de muerte, un día que, después de comerse una piruleta de fresa, se hinchó como una bola y lo tuvimos que llevar a urgencias a Sant Joan de Déu. Le quedaron unos ojitos que parecía que le habían dado dos puñetazos. La enfermera de la entrada nos miró muy mal, pero se aclaró todo cuando vieron que se trataba de una alergia. A veces me pregunto ¿Qué habría pasado, si al entrar en el hospital, hubiera habido un periodista sin escrúpulos, que hubiera fotografiado a Ferran y a sus padres (nosotros) terriblemente angustiados, y hubiera dicho que se trataba de un caso de maltrato? ¡No me lo puedo ni imaginar!

En mi trabajo tuve una vez a una niña que había ido incluso a los Mossos d’Esquadra a denunciar a su padre por malos tratos. Bien, pues, el hombre pasó dos días en la cárcel hasta que su hija – de quince años- acabó confesando que no era cierto, que lo había denunciado porque no la dejaban ir a una fiesta de cumpleaños. Se ve que el padre sospechaba que en esa fiesta había un grupo de indeseables que proporcionaban "pastis". Mandan huevos! (por parte de la niña)

Cuando he tenido dudas (e incluso la certeza, pero me he asegurado antes) de que ha habido un caso de abuso sexual, yo misma he ido a denunciarlo. Lo hice en dos ocasiones. Se solucionó en ambos casos, porque intervino Protección de Menores y me queda constancia.

¿Queréis decir que hay tantos maltratadores? ¿Queréis decir que no se están diciendo cosas antes de saber si son verdad, antes de tenerlas comprobadas? (pensad por un momento en vuestros propios hijos y en vosotros mismos, en un episodio como el que os comento) Quizá me hago vieja, quizá me equivoco, puede que todavía crea demasiado en la buena voluntad de la gente... lo siento, nací así (de ingenua... o de idiota)

Por otro lado, si es verdad, si los malos tratos llegan a cotas tan altas como se está diciendo a través de los medios de comunicación, entonces hoy digo – desde otro punto de vista que no es el político- que yo no soy de este mundo.

Simplemente, quiero decir, que todo esto habría que tratarlo con sumo cuidado antes de ventilar noticias a través de los medios de comunicación. Es mi humilde opinión.


11 comentaris:

Anònim ha dit...

com apretes, Arare! Amb la teva experiència, és difícil rebatre't. Però, però. Toques diversos punts sensibles. Per un costat, l'ordre domèstic, és un tema en si mateix, que em sembla que està lleugerament en crisi a moltes llars. Sempre ha estat fràgil, segurament, però jo no posaria la mà al foc que ara no estem pitjor. Com a mínim, les condicions de risc van en augment, família, rols, treball, economia, valors...
Una altra cosa és l'apreciació dels fets, que no es llegeixen igual des de totes les òptiques, què és violència? La justícia la defineix i enfronta bé? Jo diria que no dóna prou garanties, ni tranquil·litat. Per un altre banda, com es participa del fenomen? Els mitjans de comunicació reflecteixen un estat de les coses, producte dels implicats, bons i dolents, i sovint són l'altaveu del desconcert o de la impotència de responsables civils i administratius. S'hauria de veure com es plantegen el tractament d'aquests temes els mitjans de comunicació, que busquen la notícia impactant al preu que sigui. Però, malgrat aquests atenuants, i d'altres que segurament em deixo, em temo que la qualitat humana va de baixa. El progrés no és tal a nivell de convivència. El creixement econòmic no és sinònim de prosperitat per a tothom. I el pitjor de tot, sembla que cada vegada hi ha més gent dolenta, radicalment bèsties, educadament salvatges. La perversió de la intel·ligència humana és que adopta formes més horribles amb el seu creixement. Així doncs, estic d'acord que els mitjans de comunicació haurien de revisar la seva funció en les pressumptes desgràcies, si més no, per a no crear falses alarmes socials, o l'amplificació de fenòmens indesitjables.

Vert ha dit...

Intentaré ser escueto.
Desde mi punto de vista, los maltratos a menores, igual que la violencia de genero, no son más frecuentes ahora que antes. Siempre ha existido y en todo caso, ahora la frecuencia debiera ser menor, como mínimo debido simplemente a una cuestión de educación. Lo que ocurre es que ahora se ventila más. La comunicación ha aumentado y ahora conocemos muchas cosas que antes quedaban en el ámbito privado. Yo mismo sufrí maltratos físicos en el colegio por parte de los compañeros que hoy día darían lugar a noticias "llenapáginas", pero evidentemente, en aquel tiempo, nadie se enteró. Era cuasinormal.
Y con respecto al titulo... NO! Sin duda! Nunca somos justos cuando acusamos. Porque la gran mayoría de veces, no conocemos ni las circunstancias ni el entorno ni las motivaciones. Y cuando digo NO, me refiero al 90% de las veces, claro.

bellosoli ha dit...

És cert que el periodisme busca vendre, i avui en dia un culpable ven més que un innocent. És la societat del sensacionalisme en que ens trobem. Crec que s'ha d'actuar quan hi ha sospites. Més val previndre que lamentar-se'n. El que passa és que aquestes notícies no s'haurien de filtrar a la premsa fins que no s'aclareixi el cas o fins que la premsa aprengui allò de la presumció d'innocència.

La veritat és que és un tema xungo. A mi semrpe m'ha fet por això de les falses acusacions perquè està vist que la gent prefereix acusar i assenyalar amb el dit que procurar esperar la sentència judicial. I per molt que es demostri la innocència, el dubte sobre l'acusat ja s'haurà creat i sempre hi haurà gent que dirà allò de "si el rio suena..."

El cas que has explicat de la noia de quinze anys denunciant el seu pare és molt fotut. Imaginem el cas d'una parella que es separi per les raons que siguin i la dona, per despit, per interès per obtenir la qustòdia dels fills, o pel que sigui, s'inventi que el seu company la maltractava. Amb l'alarma social que hi ha actualment el tio, independentment que sigui un malparit maltractador o una bellíssima persona que mai

mataria ni una mosca, ha pringat. Sigui quina sigui la sentència judicial la societat el condemnarà.

Això no treu que s'hagi de ser estricte amb els maltractadors. Senzillament crec que hauríem d'aprendre tots plegats (i la premsa en particular, en moooolt particular) a no culpar a la lleugera. Per dictaminar sentències tenim el sistema judicial. Però be, he d'admetre que jo sóc el primer que quan veig una notícia sobre violència de gènere penso: "malparit! així et podreixis a la pressó".

Anònim ha dit...

Tots aquests temes són delicats, sobretot perquè anys enrere hi havia uns nivells de maltractament, fins i tot a les escoles i famílies, que eren acceptats, tolerats per la societat. La nostra sensibilitat és molt més fina, ara. Cada cas és diferent i s'ha d'estudiar molt bé, fins i tot en molts casos, per més que s'intenti esbrinar la veritat, quan no hi ha uns maltractaments evidents i reiterats, la veritat-veritat no s'acaba d'aclarir. Ha d'existir una protecció al més feble, això sí, i educar en el sentit de controlar-nos davant de les provocacions per no responder amb violència física. L'altra, la subtil, la psicològica., no es podrà controlar mai del tot perquè és molt manipulable.

Anònim ha dit...

Yo estoy d acuerdo con Vert en otro 90% ;-)

Anònim ha dit...

Quería decir ¡¡¡"de acuerdo"!!!. Anda que con lo que me metí el otro día con los "lenguajes modernos" y ahora voy y me como una "e" :-)

Anònim ha dit...

Per cert el noi perdut ja l'han trobat m'ha semblat sentir. El cert és que fer acusacions sense proves pot ser molt perillós i es pot perjudicar algú que no ha fet res i a sobre li pot quedar aquest lacre per sempre. S'ha d'estar molt segur!

Trenzas ha dit...

A veces se exagera y a veces no se llega ni a rascar la superficie. No tengo experiencia en el campo de los niños, pero mucha en el de los ancianos y el maltrato que se les inflige, por comisión y omisión, casi nunca llega a los medios. Y es terrible. Se les grita cuando el Parkinson les hace flaquear las piernas; se les insulta cuando el Alzheimer hace que olviden cosas; se les deja solos de 8 de la tarde a 10 de la mañana, aunque estén incapacitados para andar y se sepa que se caen de la cama, noche sí y noche también; se les deja en la cama empapada de orines las horas que haga falta, mientras las familias se lamentan del mucho trabajo que les dan y de cómo les impiden sus ancianos padres llevar una vida social "normal". Por no hablar de las comidas (cualquier cosa) o de la medicación que olvidan comprar durante días o semanas.
No se habla con ellos, no se les pide opinión y no se toman en cuenta sus necesidades sociales.
Por fortuna, no todo es así de malo. Aún quedan auténticas familias capaces de asumir responsabilidades con niños y mayores, pero me pregunto cuántas páginas llenarían los periódicos y cuanta cuota de pantalla coparían las denuncias de los ancianos, si se decidieran a denunciar los malos tratos que sufren en sus hogares y en muchas residencias, los epan o no sus directivos.
En fin, lo dejo, que se me llevan los demonios...

Anònim ha dit...

Estic d’acord amb vert. Ara tot es ventila. De tota manera sí que hi ha motius –o explicacions, no justificacions- avui per a l’augment de la violència de gènere, però ara no toca. La violència a la infància és una altra cosa, però també és cert que hi ha mal periodistes. Això que expliques quan vau entrar a l’hospital, si un periodista hagués publicat la foto el podria denunciar. Per raons que no venen el cas, la meva dona i jo acabem de signar una autorització per fer ús d’una foto que vaig fer a la dona fa anys, per tant el dret de la imatge és una cosa i el mal periodisme és un altre. Un altra aspecte és que tothom sap que la canalla té molta imaginació i que per posar el pare a la presó s’hauria d’haver mirat una mica més. Sempre estem amb el mateix: mal periodisme, mals jutges, mal ...
Jo crec arare que sí que tenim dret a jutjar, però quan el judici té conseqüències cal pensar dues vegades, per això es van inventar els tribunals. Oi?

Anònim ha dit...

En general la sociedad muestra comportamientos puber, con las exageraciones típicas de un adolescente. Por eso, da importancia a situaciones que no la merecen e ignora otras que en realidad interesaría subrayar.

Pero, la sociedad somos todos.
Aunque a veces pienso también que es un concepto demasiado intangible y no nos identifica.

No sé...
Buen finde lluvioso

Almond

Montse ha dit...

Gràcies a tots. Tots teniu raó. Tot sembla difícil de controlar però no impossible. Per què a les altes esferes tantes coses es donen per impossibles i no es fa res per solucionar-les? si, és clar, això és una altra cosa (sempre barrejo)


Gracias a todos. Todos tenéis razón. Todo parece de difícil solución pero no imposible. ¿Por qué desde las altas esferas se dan tantas cosas por imposibles y ya no se hace nada para solucionarlas? si claro, eso ya es otra cosa (siempre mezclo)