22 de juny, 2006

La por és una p i una o (i una r, gramaticalment parlant)

Està vist que la por no és res més que una p i una o (i si ens hi posem "tontos" hi haurem d'afegir la r final, encara que no soni)...
Això em deia la meva iaia quan jo era petita i tenia por d'anar al jardí a buscar alguna cosa de nit, o d'anar d'una habitació a l'altra. Això de la r ho vaig descobrir quan vaig aprendre català (força anys més tard que quan m'ho deia la meva iaia)...
Un altre tuqui que funcionava era cantar. Sortia esperitada de l'habitació en la que em trobava, normalment acompanyada d'algú per anar a l'altra a buscar el que m'haguéssin manat. I no cantava, no: xiulava. Durant els anys que va durar la por no teniu ni idea (ni jo tampoc) de les vegades que vaig arribar a xiular "El puente sobre el río Kwai" (com s'escriu Kwai?)...
Avui m'he posat un CD amb karaokes gravats i m'he fet tota la C-32 cantant com una bèstia parda!!!. Per sort, com que el cotxe del qual encara estic pagant el préstec - que em vaig autoregalar quan en vaig complir... hmmmm... corramos un tupido velo- té aire condicionat, que era una condició sine qua non per comprar-me'l i sis (seis) pistes per posar-me música, regal que em van fer al concessionari (que no confessionari) perquè es van equivocar i quan se'n van adonar me'l volien canviar, els molt dallonsis, però jo no em vaig deixar, vaig posar cara de poker primer i el millor dels meus somriures després i els vaig dir allò tan bonic de "Santa Rita Rita" i va colar!
Com sempre, me n'he anat pels "cerros de Úbeda", però jo volia comentar que la sort que tenen els altres conductors és que vaig amb les finestretes tancades i no saben si canto o si reso!!!
Però això era a la tornada, perquè a l'anada estava acollonida i anava escoltant impromptus de Schubert i imaginant-me cada camioner com a possible parella de ball a una pista immensa on el camió quedava aparcat a un costadet i mira, entre pitos, flautas, impromptus i fantasies, he arribat a Barcelona sana, estàlvia i contenteta!
O sigui, per resumir: Que ja he tornat!
Está visto que el miedo no es más que un montón de letras: [m-i-e-d-o ] no sabría como empezar a traducir la parrafada catalana, no tendría sentido o si lo tuviera, debería andar con explicaciones que no tengo ganitas de escribir. Por lo tanto, dejémoslo así.

Eso de las letras me lo decía mi abuelita cuando yo era pequeña y tenía que ir al jardín sola a buscar alguna cosa por la noche, o cuando me hacían ir a buscar algo a otra habitación.
Otro truqui que funcionaba con el miedo era cantar. Salía disparada de la habitación en la que me encontraba, normalmente acompañada de alguien, para ir a la otra habitación a buscar lo que me hubieran pedido. Y no cantaba, no: silbaba. Durante los años en que duró el miedo no tenéis ni idea (ni yo tampoco) de la de veces que silbé “El puente sobre el río Kwai” (no sé si se escribe así)...

¡¡¡Hoy me he puesto un CD de karaokes grabados y me he pulido toda la C-32 cantando cual bestia parda!!! Por suerte, como que ese coche que me agencié cuando cumplí los – corramos un tupido velo- y del cual todavía estoy pagando el préstamo, tiene aire acondicionado, que era una condición sine qua non para comprármelo y seis (6) pistas para ponerme música, regalo que me hicieron en el concesionario (que no confesionario) porque se equivocaron y cuando se dieron cuenta me lo querían cambiar pero yo les dije aquello de “Santa Rita Rita”, puse cara de poker primero y mi mejor sonrisa después y coló, vaya si coló!
Como siempre, ya me he ido por los Cerros de Úbeda, pero lo que yo quería decir es que como yo voy con las ventanillas cerradas, los demás conductores no saben si estoy cantando o rezando, por suerte para ellos.
Pero eso era a la vuelta, porque a la ida estaba yo tan acojonadita que iba escuchando impromptus de Schubert e imaginándome a cada camionero como posible pareja de baile en una inmensa pista donde el camión quedaba aparcado a un lado y mira, entre pitos, flautas, impromptus y fantasías, he llegado a Barcelona sana, salva y contentita.
Resumiendo: que ya he vuelto.
Por si no os suena (que a mi no) y os apetece escucharla, esta es la música que he escogido:
Elvis Costello: She

14 comentaris:

pere ha dit...

Benvinguda una altra vegada al món virtual després d'aquest inicialment incert viatge envoltada de perills coneguts i desconeguts.
No és per res, però que quedi dit que part de l'èxit del teu viatge depèn del ciri que li he posat a Santa Rita i de quatre precs ben fets en diferents llengües de la Unió -i en llatí-.

Arare_ ha dit...

Pere:
Amico fidelli nulla est comparatio, et non est ponderatio contra bonitatem illius.

Ho sabia, sabia que la santa patrona dels impossibles em protegia, el que no sabia era qui havia posat el ciri ;)

Petonets i xocolatines!

bellosoli ha dit...

Vaja! això de "què és la por? una p i una o" m'ho deia ma mare quan era petit i tenia por d'anar a dormir sol. Jo me la mirava pensant: "et creus que sóc ximple?"

Ahir vaig obrir la finestra i sentia una veu cantant i animant l'ambient, devies ser tú des del cotxe! jejeje!

ale! potser la por és més que una p i una o, però ara ja has vist que no cal tenir-ne a conduir fins a barcelona!

TOROSALVAJE ha dit...

Hola.

A vegades la meva susceptibilitat em juga males pasades.

El teu blog i tú continueu sent una parella de ball extraordinària.

Petons.

Vert! ha dit...

I no només has conduit a Barcelona! Sino que també has trobat on era aparcat el cotxe!!!. Poca broma! Recordo altres temps que ni aixó! Enhorabona!

I en llatí, recordo ben poca cosa.
"Quid potem folarem... fola. Et quid non... Cascabelitur"

Oichss!! amb perdó.

Albert de la Hoz ha dit...

De nen em feia porrrr anar al lavabo perquè havia de passar el passadís que era fosc sense cap llum, la primera llum era quan encenia la del lavabo, buff.

jcp ha dit...

ai Arare!quina parròquia de descreguts diogènics que t'estàs montant! Com sempre, em veig abocat a ficar el punt sobre les is... Per començar, les nostres bones iaies com els nostres bons iaios, estan sotmesos a repapieig, i desenganyeu-vos, no tot el que us diuen ho heu de creure tota la vida com un dogma de fe. La por és el dimoni que se't fica al cos. Cada vegada que agafo el cotxe amb por, sé que me la fotaré i he de canviar el meu destí ràpidament, l'itinerari, o el que sigui. La por és com una ressonància del dolor de les ferides que estàs a punt de patir, una premonició. Té a veure amb la capacitat de preveure el futur immediat, i és una defensa preventiva. El que és autènticament estrany és el que ens imaginem en la foscor, o a la carretera, perquè normalment no és res raonable. A més, resulta que els accidents en carretera, com els monstres de l'obscuritat, apareixen quan menys t'ho esperes i quan els hi dóna la gana. La interpretació de la por, i l'ús que en facis, aquesta és la qüestió. Ptons sense por

CEL ha dit...

La por, pase tanta cuando era pequeña, que ahora ya me queda muy poca, me hacia miedo el sonido de los bomberos una ambulancia una tormenta y un salto de la cama hacia la de mis padres era todo un espectáculo.

Lo de cantar en el coche, es una de mis aficiones con mis ventanitas cerradas, y arropada por las paredes del túnel de la rovira, me he desgañitado y que agustito me quedaba, despues de un día de trabajo de cara al público.
era mi válvula de escape.

Eres toda una campeona llegando a Barcelona sana y salva.

Petonets.

júlia ha dit...

Però si de vegades fins i tot enyoro quan tenia por, suposo que tot té una mica de morbo. Altrament les pelis de sang i fetxe no es vendrien.

IGNACIO ha dit...

Arare has de ir menos distraida cuando conduces jeejje, aunque estoy seguro que ni te enteraste del viaje.
Que pases un buen Sant Joan.

liter-a-tres 3 ha dit...

Bien Arare!
No quiero restarte méritos -son tuyos- pero Schubert es capaz de conducirte con mano suave por la C-32 y de llevarte al cielo si le das permiso...
Feliz San Juan y un recuerdo desde liter...

Xurri ha dit...

Ole valenta!!!

FHS ha dit...

Petonet

Antoni ha dit...

Saps que jo em vaig adonar que cantava quan conduia (no sé perquè ho poso en passat) un dia que, arran d'una faringitis, em vaig quedar sense veu i em vaig trobar que no podia seguir les cançons de la ràdio?