06 de juny, 2006

Pare

Hi ha moments a la vida en què tens la sensació que vas tirant perquè la vida mateixa et va portant a través dels seus engranatges.
Hi ha moments exultants, pletòrics, en què es descobreix que el que s'ha fet durant tots els anys viscuts ha esdevingut un fruit pel qual val la pena lluitar.
Però un dia, sense saber per què ni com,per molt fàcils que semblin les coses, respirar passa de ser un acte involuntari a convertir-se en un veritable esforç.
Que les llàgrimes volen baixar soles i a dojo, que el cel deixa de ser blau i que el mar deixa de ser teu.
Que no impora qui tens al teu voltant, perquè l'única cosa que vols és tancar els ulls i no tornar-los a obrir.
M'agradaria tant ajudar-lo a que sabés que és estimat, que sabés que el que ha fet a la vida té molt de valor, que m'hi assemblo i n'estic orgullosa, que s'adoni que el cel encara conserva la blavor i que recordi que el mar me'l va regalar ell... m'agadaria tant...

13 comentaris:

aladern ha dit...

Estic segur que ho sap. Sempre és millor poder o saber dir les coses, però de vegades la calidesa d'uns ulls o d'unes mans també transmeten molts sentiments.

Almond ha dit...

Tot bé, companya?

jcp ha dit...

malgrat la teva vocació cantaire en desenvolupament, estic segur que el teu pare sap que és un artista, amb raó, cada vegada que se'n recorda de tu, i admira la seva obra casi perfecta, ara només falta que demostris que cantar és possible! Esperem una mostra al web...

esther ha dit...

a vegades no es saben dir les coses, no es sap treure a fora tot el que es sent a dins, però ell segur que ho sap tot això, però a la seva manera... un petó gegant bonica.

Albert de la Hoz ha dit...

Comparteixo els opinants que m'han precedit i recalco el que ha dit l'esther en el sentit que hi ha que els costa "dir coses" perquè s'han passat la vida "fent coses" pels altres i és que com diu un refrany "obras son amores y no buenas razones".

bellosoli ha dit...

Segur que ho sap que l'estimes. De vegades ens costa veure el mar, però ell segueix allà, esperant a que marxin els mals moments i el poguem tornar a gaudir. Espero que aviat ho facis!

buf! segon post consecutiu en que he sóc jo el que t'ha d'animar a tu! Espero que t'animis i aviat tornis a ser tu qui em digui: "nen (sempre nen, com el de castefa) treute les ximpleries del cap!"

Ànims i forcetes!!!

TOROSALVAJE ha dit...

Una forta abraçada.

Desconec la situació però et desitjo tota la força i sort del món.

Petons.

Arare_ ha dit...

Gràcies...

júlia ha dit...

Ànim Arare, segur que el teu pare ho sap... Una abraçada,

Vert! ha dit...

El que he llegit de tots els amics, es molt cert. Malgrat tot, sempre m'he empanadit de no haver aprofitat mes al meu pare. Avui, l'entenc. Avui seriem molt bons amics. I es tard.
Com no ho vaig veure-ho abans?

Violant ha dit...

No ens adonem del que tenim fins que ja no hi és i el mateix passa amb el que ens hauria agradat dir i que no hem dit. Una abraçada ben gran!!

Arare_ ha dit...

Potser no havia d'haver escrit res, però m'ha sortit de l'ànima. Em sobta i m'entristeix veure qui ha lluitat tota la vida per tirar endavant tan abatut davant una malaltia... veure que no hi ha lluita, com si no li importés...

moltes gràcies a tot, de veritat, espero que remunti... ja ho veurem

Russafa ha dit...

Reina mora, apa. Por mi propia experiencia sé que siempre pensamos que no hacemos o no hemos hecho lo suficiente. El cariño se demuestra de muchas maneras, una caricia, un apretón de mano, una hermosa sonrisa .... él seguro que sabe que tú sabes que él sabe, pero no pares de demostrarselo con pequeñas cosas. Y si te has de poner una careta de payaso, hazlo.
Y, apa, reina.

Un beso muy fuerte