Entrades
Sales d'espera, fotocòpies i papers, converses amb equips de metges, somriures d'esperança, llàgrimes de decepció, posar-se la màscara d'aquell pallasso que es maquilla per entretenir el públic mentre la tristor li corre per les entranyes - llicència gens poètica que em permeto recuperar de no sé on- esperes per arreplegar encara més papers i més fotocòpies, lectures que exigeixen signar les contraindicacions d'allò que mai no signaries perquè et fessin si no t'hi anés la vida,i encara més papers que s'amunteguen per recordar-te que sense l'autorització mèdica no ets ningú.
En mig d'aquest caos, un somriure i un record per tots vosaltres.
Salas de espera, fotocopias y papeles, conversaciones con equipos médicos, sonrisas de esperanza, lágrimas de decepción, ponerse la máscara de aquel payaso que se maquilla para entertener al público mientras la tristeza corre por sus entrañas - licencia nada poética que me permito recuperar de no sé donde- esperas para recoger más y más papeles y fotocopias, lecturas que exigen firmar contraindicaciones de algo que jamás firmarías para que te hicieran algo en lo que te va la vida y aun más papeles que te recuerdan que sin la autorización médica no eres nadie en este mundo.
Desde este caos, una sonrisa y un recuerdo para vosotros.
Afegitó:
Ha mort Marta Mata. Descansi en pau aquesta pedagoga que ha fet tant per l'educació.
Añadido:
Ha muerto Marta Mata. Descanse en paz esta pedagoga que ha hecho tanto por la educación.
19 comentaris:
Precisament avui he estat tot el´matí demanant autoritzacions d'aquestes, per a la meva mare. Un petonàs.
Sobre Marta Mata, crec que representa tota una època, encara que la poca relació que hi vaig tenir quan anava a Rosa Sensat em feia adonar del distanciament amb l'escola real que tenia, ja aleshores. Crec que també el partidisme i militància en el socialisme va perjudicar la seva imatge, que hauria d'haver quedat 'més enllà del bé i el mal'. Recordo una patètica assemblea a l'associació, on ella intentava defensar la posició dels socialistes davant de l'entrada a l'Otan. En fi, tota una època i tota una manera de ser i de fer. Quan ets jove potser idealitzes massa aquestes persones que esdevenen gairebé símbols i que, com tothom, són humanes i amb febleses.
D'acord amb tot respecte ala Marta Mata.
Sobre mares i pares "grans" (per no dir vells) buf buf buf... la meva solidaritat, reina mora!
Al Clínic hi podem muntar el xiringuito, si vols!
sobre les autoritzacions, tinc poc a dir, no m'hi he trobat mai, si bé l'altre dia m'explicaven que un amic del meu pare que ha fet testament vital perquè no l'entubin, i que està resistint les mil i una, es veu que sempre entra a l'hospital amb el testament pel davant, i l'altre dia hi havia un metge que no volia ni posar-li una tirita, o això deia, amb un punt d'exageració. Només cal desitjar-vos que la força us acompanyi i la santa paciència, amb una mica de sort només són coses de la paperassa.
Pel que fa a la Marta Mata, la vaig poder conèixer personalment, fa un parell d'anys, gràcies a una iniciativa de l'Uvic, i em vaig quedar bastant impressionat. Sí que semblava una persona d'una altra galàxia, i ho dic en sentit positiu, desprenia una energia especial, parlava d'una experiència vital sorprenent per mi. Em sembla que és una de les dones més compromeses amb el seu temps de qui he tingut notícia. Això de l'Otan, realment va ser vergonyós, però, en defensa dels polítics val a dir que no tenien una papeleta fàcil...
Ànim reina, avui em sembla que un petó ni que sigui virtual, t'anirà bé.
un petonet rodonet, com jo.
Ànims, arare!
Quant a la Marta Mata, no hi ha dubte que era un personatge controvertit amb qui no sempre era fàcil combregar.
No és fàcil, animar-me aquests dies. Encara que el meu capità pensa el contrari, jo sempre he estat una persona optimista que ha tirat endavant malgrat les "inclemències" (ai, ara no em feu buscar com es diu en català) de la vida. Èspero continuar igual.
Respecte a Marta Mata, ja us ho he dit: teniu raó. Personatge controvertit amb qui no sempre és fàcil combregar, però, evjam, coneixeu algun personatge, del món de la política, de l'ensenyament, o del que sigui, amb qui hi estigueu d'acord al cent per cent? Jo no!
Petons per tots i gràcies.
Mucho ánimo Mon.
Val
Monte ánimos, los caminos hay que andarlos aunque no queramos.
Sensible la pérdida de Marta.
Un abrazo.
Creo que a muchos nos "suena".... o lo hemos sufrido por los nuestros, o por nosotros mismos.
Y la espera.... aahrg! la espera...
- -
Aun cuando muchos hicieron tanto o más por la enseñanza -ej. Angeleta Ferrer i Sensat- alguien que dedica su vida a mejorar el sistema educativo merece un fuerte aplauso.
- -
Esta "libra" -que lo soy!- te manda un "achuchoncito" muy cariñoso.
Hola Montse,
Com ja et vaig dir en un altre comentari fa enveja l'entusiasme que saps posar en tot el que fas. I ara, amb el que estàs passant em torna a sorprendre que tinguis un somriure i un record per tots nosaltres; quan som nosaltres que estem en deute amb tu. Sobre les sales d'espera no hi ha consol i encara que totz maldem, en tot i per tot, per "tracte personalitzat" el fet és que això és cada vegada més com una quimera.
Que tot això et vagi bé.
Un petó des de l'Eixample.
Sobre Marta Mata, només puc dir que quan manava UCD, vaig anar a Madrid per feina (a parlar en un ministeri) i a la tornada, a l'aeroport vaig parlar amb l'Ernest Lluch i Marta Mata que estaven junts, va ser una conversa interessant perquè el dia abans Marta Mata havia fet a les Corts un dels més bells parlaments (segons la premsa) sobre la llibertat d'expressió arran de l'afer d'Albert Boadella.
A Rosa Sensat vaig fer un curs de puericultura quan esperava el naixement de ma filla.
Hola. Desconec el motiu però entenc pel que estàs passant i no es fàcil, a més del problema emocional la burocràcia, el cobir-se les esquenes.....
Força.
Petons.
Escribo porque se que te gusta leernos, pugnetera! :) Lo que pudiera decirte, te lo dije ayer ya, en privado, pero aprovecho el comentario de koffee para apoyar su moción por Angeleta Ferrer, a la cual conocí y admiré en sus muy polifacéticas actividades.
Escribo porque se que te gusta leernos, pugnetera! :) Lo que pudiera decirte, te lo dije ayer ya, en privado, pero aprovecho el comentario de koffee para apoyar su moción por Angeleta Ferrer, a la cual conocí y admiré en sus muy polifacéticas actividades.
La virtualitat se m'acaba d'endur tot el que havia escrit. Tornem-hi:
Vert: gràcies, company! ja sé que en privat ets molt més seriós. Els que no ho saben són tots els altres ;) petonets!
Torosalvaje, problemes de salut amb el meu pare, que és molt vellet. Gràcies per passejar per aquí. Fas companyia! un petó.
Ai, Albert, la parrafada que t'havia escrit a tu era llarga llarga, però ara no ho repetiré tot. Només dir-te que jo no us dec res, a vosaltres. Que mentre us llegeixo i us escric penso en altres coses que no són "com ajudar el meu pare", entens? i em va molt bé la vostra companyia. Per altra banda et deia que a Rosa Sensat hi vaig fer molts cursos, però que jo tenia més tirada cap a l'Escola d'Expressió i Psicomotricitat o l'Institut del Teatre, fins i tot vaig fer un curs amb Comediants i alguns de dansa que t'haurien encantat!
kofee: yo también soy libra, aunque en mi perfil salga scorpio (creo)... me quedo con el achuchón, me van muy bien los mimitos!! Respecto a Angeleta Ferrer, de acuerdo contigo y con Vert.
Liter-a-tres-1, reina mora, ja ho sé! ja ho sé! (quasi em fa vergonya queixar-me, però ja saps que no em queixo per mi)petonets!
Ignacio, a ti te digo lo mismo: casi me da vergüenza quejarme (pero la queja no es para mi) sé que me entiendes, amigo, lo tengo claro. Un beso.
Val, cuanto tiempo sin saber de ti! (si, si recibí tu sms, pero no estaba en condiciones de responder). Agradezco tu deseo de ánimo. Un beso a ti, a ella y a los renacuajillos!!! (siguen siendo dos o ya habéis aumentado?)
Avui, Arare et deixò un petó molt fort y una abraçasa per que et doni força.
Petons.
ei! arare! molts ànims i forcetes! malauradament és l'únic que en aquestes ocasions es pot donar... però te'ls dono tots a tu!
Pasos que nadie quiere dar, pero a la fuerza ahorcan.
Lo peor es la sensación que se tiene de estar en un negociado donde lo único que cuenta son los papeles y no las personas. No es así del todo, pero...
Fuerza, paciencia, serenidad. Aunque bien sé que, a veces, las palabras parecen perder todo su significado.
Una abraçada ben forta
Petonets, wapa.
Publica un comentari a l'entrada