Entrades
La Júlia, al seu bloc "la panxa del bou" ha encetat un debat molt bo sobre el llenguatge, crec que val la pena que hi aneu i ho veieu vosaltres mateixos. Aprofitant l'avinentesa i com ja vaig dir fa uns dies, ara que ja he acabat de llegir "Mal de llengües", de Jesús Tusón, us en copio un tros perquè - si us ve de gust- el comentem. És una visió més sociològica que lingüística, penso jo, però en realitat tot plegat va molt lligat. A mi em sembla interessantíssim!
"Avui, començat el segle XXI, cap lingüista de debò no avalaria amb les seves paraules l'ideari romàntic ni dedicaria tan sols una mínima part de la seva intel·ligència, molta o poca, a lloar una llengua i un poble per sobre de qualssevol altres. Hem après la serenor i l'equitat; hem entès que les diferències entre parles i humans són, només, menudències, qüestions d'estil. Els poders, però, ni són tan lúcids, ni solen ser gaire amics de l'autocrítica, i o bé mantenen inèrcies multiseculars, o bé donen versions noves als vells estereotips. Ara, cap estat poderós i modern (o que es cregui poderós i modern, o que hagi de proclamar una força que no té) no anunciarà que la seva llengua oficial és la més clara, la més dolça, la més fàcil i la que té més praules. Ara el món és un espai obert i no hi ha lloc per les potineries (llevat de casos extrems i no fàcilment guaribles) i és per això que els nous arguments per cantar les excel·lències de les llengües ens volen afalagar pel cantó pràctic: alguns idiomes seran (i d'altres no) "internacionals", de "comunicació" i de "progrés" (...)
Tuson cita ara unes paraules força pessimistes del lògic John Wilson:
"El desig dels homes envers el coneixement és més aparent que no pas real. El seu desig bàsic és la seguretat, i fer-se preguntes porta al dubte i a la inseguretat. Perquè cal dubtar de la veracitat d'una frase per poder-nos preguntar honestament sobre aquesta frase amb la ment lliure: si hom està segur de la veracitat d'una expressió, amb prou feines arribarà a una conclusió diferent. És per això que molta gent troba més còmode i senzill de mantenir l'enteniment tancat. Quan manifesten i defensen les seves creences, no ho fan amb el desig científic i racional de conèixer, sinó amb la finalitat de persuadir-se ells mateixos amb la persuasió dels altres: d'aquesta forma creixerà el seu sentiment de certesa i seguretat"
I jo acabo aquí, perquè tampoc es tracta que us passi tot el llibre.
Què n'opineu, de tot plegat?
Julia, en su blog “La panxa del bou” (en catalán) ha empezado un debate sobre el lenguaje que creo que vale la pena. Como ya dije hace unos días, ahora que ya he terminado la lectura de “Mal de llengües”, de Jesús Tusón, os copio un trozo para que – si os apetece- lo comentemos. Es una visión más sociológica que lingüística, pienso yo, pero en realidad todo va muy ligado. A mi, desde luego, ¡me parece interesantísimo!
Que me perdone el profesor, por apoderarme de sus palabras e intentar traducirlas, pero me parece lógico que los que no entendéis catalán, podáis, también, participar en mi blog, siempre lo he dicho y lo mantengo.
"Hoy, comenzado el siglo XXI, ningún lingüista de verdad avalaría con sus palabras el ideario romántico ni dedicaría tan solo una mínima parte de su inteligencia, mucha o poca, a ensalzar una lengua y un pueblo por encima de cualquiera otros. Hemos aprendido la serenidad y la equidad; hemos entendido que las diferencias entre las maneras de hablar y las diferencias entre los humanos son, sólo, menudencias, cuestiones de estilo. Los poderes, sin embargo, no son tan lúcidos, ni suelen ser muy amigos de la autocrítica y , o bien mantienen inercias multiseculares, o bien dan versiones nuevas a los viejos estereotipos. Actualmente, ningún estado podereos y moderno (o que se crea poderoso y moderno, o que tenga que proclamar una fuerza que no tiene) anunciará que su lengua oficial es la más clara, la más dulce, la más fácil y la que tiene más palabras. Ahora el mundo es un espacio abierto y no hay lugar para las chapucerías (salvo casos extremos y difícilmente curables) y por eso los nuevos argumentos para cantar las excelencias de las lenguas nos quieren alabar por el lado práctico: algunos idiomas serán (y otros no) “internacionales”, de “comunicación” y de “progreso” (...)
Tusón cita ahora unas palabras bastante pesimistas de John Wilson:
“El deseo de los hombres hacia el conocimiento es más aparente que real. Su deseo básico es la seguridad, y hacerse preguntas lleva a la duda y a la inseguridad. Porque es necesario dudar de la veracidad de una frase para podernos preguntar honestamentte sobre esa frase con la mente libre: si alguien está seguro de la veracidad de una expresión, muy difícilmente llegará a una conclusión diferente. Es por ello que mucha gente encuentra más cómodo y sencillo mantener la mente cerrada. Cuando manifestan y defienden sus creencias, no lo hacen con el deseo científico y racional de conocer, sino con la finalidad de persuadirse ellos mismos a través de la persuasión de los demás: de esta forma crecerá su sentimiento de certeza y seguridad”.
Y yo termino aquí, porque tampoco se trata de que os pase todo el libro. ¿Qué opináis?
10 comentaris:
"oh llengua a mos sentits més dolça que la mel"
D'acord amb Tuson que l'aspecte ròmàntic que s'atribuïa a les llengües té poc sentit ara; quant al que diu sobre internacional´s i de comunicació també em sembla obvi, en canvi la denominació de progrés la trobo una bestiesa.
Un argument poc científic i discutible, però que a mi em sembla vàlid per defensar una llengua, en aquest cas el català, és que és la meva, i m'agrada conservar el que tinc i, com que sóc generós, compartir-ho... Si em presten altres llengües, doncs molt millor.
Sobre el segon paràgraf i entrant en el pla de la constatació diària i sense buscar-ne les causes, jo també tinc la sensació que ens sentim però que ens escoltem poc, que busquem en els altres més confirmacions que novetats.
Pere, he volgut extreure un tros i potser no he fet bé, perquè pel que veig, en aquesta sola frase es podria interpretar el significat contrari del que vol dir Tuson. El que ens vol venir a dir al llarg de tota l'obra és, precisament, que qualsevol llengua és vàlida per servir-se'n, ja sigui en el camp científic, ja sigui en el camp literari o senzillament quotidià, del dia a dia.
Arare, i si contactéssim amb Tuson per a la trobada bloguera possible en un futur encara una mica llunyà??? Per tal que ens parlés de la nova comunicació, del llenguatge a la xarxa, coses així. Espero que no cobri...
estic desbordat de tants articles interessants, entre la Júlia i tu, em féu treure fum pels cabells, anava a relacionar d'alguna manera el tema amb l'ordenació política dels territoris, però, estic espesset i m'ho he de pensar millor...potser més endavant. Benvinguda la coincidència, estava a punt de demanar-vos lectures recomanables.
Crec que té raó l'Arare en el fet que en Pere ha entès el contrari, de fet tot això del progrés és un paràgraf sobre el que Tuson ironitza, no sé si m'explico. En resum, el cert és que, com diu Arare, segons Tuson, totes les llengües -incloc, naturalment, formes dialectals i barreges que han fet fortuna- serveixen per expressar-ho tot, per tant no hi ha llengua millor o pitjor per a la ciència, la poesia, la cançó...
Ai, sóc jo qui s'explica malament. Dos dels arguments em semblen convincents en la actualitat en mans de qui sigui, el tercer no s'aguanta i ningú no li pot fer cas (ja entenc que Tuson fa de mitjancer). Recordeu l'época en que Adolfo Suárez va dir que el català no era apte per a la ciència? Fa quatre dies, d'això.
què
He leído el artículo de Júlia y tu post y he recordado un libro de J. Tusón que lleva tiempo en casa: "El llenguatge i el plaer"
El título ya es bastante explícito en cuanto a lo maravilloso de las palabras y a las formas en que las empleamos. Y dice ésto en el capítulo segundo:
"Comencen per ser molt humils: la lingüística potser no ens revelará mai allò que alguns anomenen la "unicitat" de l´obra literària, ni ens serà la guia infal·lible per a arribar a la cambra secreta en què s´amaguen els sentits misteriosos d´un poema"
Y esa cámara secreta de la belleza de las lenguas, se da en todas y cada una de las habladas y de las muertas.
Prohibir una lengua es un crimen; situarla por encima del resto de las del mundo, una tontería; conservarlas como parte esencial de la cultura y fomentar su permanencia, es imperativo; imponerla, otra tontería.
Y quizá ésto solo lo digo, porque mi padre era catalán, mi madre es madrileña, una de mis abuelas mallorquina, uno de mis abuelos gallego y el resto de mi familia, un poco de todas partes.
Y desde toda esas palabras que aprendí de niña, no habrá político que me convenza de el idioma que él hable, es el mejor y el único que necesitamos.
Muy bueno, el post, amiga.
Un abrazo grande
Durant el temps que vaig viure a Paris vaig tenir l'ocasió de conviure amb molt gent d'origen divers. Sobretot em vaig fer amb catalans i espanyols. I em vaig quedar sobtat en veure que els qui més defensaven la seva llengua com al més universal, la que més gent parla, la que més futur té i, fins i tot em van arribar a dir, la que té un vocabulari més ric d'entre totes les lengües, eren els espanyols. També és cert que no se'n pot estrapolar massa perquè eren un grup de 30 nois i a espanya hi viuen 39 milions.
El fet és que jo, en ser bilingüe, sé de manera "innata" que cada llengua té les seves particularitats. I no considero el català millor que el castellà, ni tampoc el castellà millor que el català. Senzillament em sento més agust amb el català perquè és la llengua que parlem a casa i amb la que m'he criat. I en aprendre francès també hauria pogut tenir la sensació de creure que és menys desenvolupada que el català o el castellà perquè em falten les paraules, però és senzillament una qüestió d'agilitat pròpia en aquesta llengua. Jo no la parlo a la perfecció com les meves pròpies i per tant em manca vocabulari i expressions. I això pot crear frustració i, si no es pensa fredament, pot dur a la fàcil conclusió que és una llengua més pobre.
Però no hi ha llengües més riques ni més pobres que altres. Totes tenen el seu valor. Per tant, per mi, dir que una llengua és millor que una altra, o més desenvolupada, o que té més vocabulari, o el que sigui, no és més que una mostra de la ignorància que es té d'aquesta llengua o de les llengües en general.
Sobre l'ànsia de saber... crec que l'home desitja, de forma natural, saber cada cop més. Per això vam sortir de la caverna! Però si que és cert que hi ha molta gent que prefereix no preguntar-se coses, no plantejar-se dubtes, per por a la resposta. Jo crec que això és un error. O s'és molt ximple o tard o d'hora no es pot evitar de fer-se una pregunta, sigui la que sigui. I si no s'està acostumat a fer-se-les la resposta, o l'intent d'aquesta, pot portar un xoc difícil d'assimilar. Massa gent flueix, no es pregunta res, es deixa portar sense preguntar-se res perquè així li resulta més fàcil, i amb la vida muntada, amb parella i fills, un dia es decideix a fer-se una pregunta, aquella que s'hauria d'haver fet als 15, hauria d'haver revisat als 18, als 20, als 22... però per comoditat mai no ho va fer. I en fer-se-la es troba perduda i ho envia tot a rodar... Jo crec que és bo preguntar-se coses, dubtar, cercar constantment. Això si! a les nits a dormir! vull dir que hi ha preguntes que no tenen resposta i, per tant, no cal frustrar-nos per no saber-la trobar.
Your are Nice. And so is your site! Maybe you need some more pictures. Will return in the near future.
»
Publica un comentari a l'entrada