17 de juny, 2006

Cognitivament parlant (puajj)

Estic d'un cognitiu que fa fàstic. Tinc problemes. Alguns d'ells, greus. Alguns altres són tan petits que em passa allò que ens passa de vegades als humans. Jo ja sé que sóc una mica extraterrestre, però em fa l'efecte que algun polsim d'humanitat dec portar.
Em passa que els problemes se m'ajunten i formen una bola immensa que no em puc mirar per enlloc i que no em deixa dormir ni pensar ni veure-hi més enllà del meu nas.
El sentit comú - si, aquell que tenim però que no fem servir- m'indica que he d'agafar problema a problema, separar-los i classsificar-los per ordre d'importància.
Això és el que he fet aquesta nit, per això no he dormit i per això quan m'he vist la cara al mirall li he preguntat directament on hi havia una pistoleta, no per exterminar Blancaneus, sinó per mi. És una broma: jo no sóc suïcida (no encara).
Bé, la cosa és que un cop he acabat la classificació de problemes m'he dit allò que tants cops els dic als meus (alumnes? pacients? aquells que em suporten?)
"Montse - perquè en la intimitat no sóc Arare_ sinó Montse, no ho sabíeu?- per l'amor de Déu. De tot el ventall de problemes que ara tens al damunt de la taula virtual que t'has representat al teu cap, només n'hi ha un que no és a les teves mans. Només un. El més greu i el més important. Tots els altres tenen solució.". Llavors m'he adormit fins que ha vingut el gat a tocar els coll... la pera. I després ha passat allò del meu diàleg amb el mirall.
Si avui volgués lligar ho tindria "xungo", la cara és el mirall de l'ànima, diuen, i pobreta meva, avui no és el seu millor dia (ni de la cara ni de l'ànima). Sort que no he de lligar, doncs... (mirarem la part positiva).
Buf buf buf, quin rotllo us he deixat anar! pobrets meus... si, ja sé, ja us ho deia ahir: he de tenir més cura de vosaltres o em fugireu esperitats. M'ho apunto. Però gràcies per ser aquí, amagats en la virtualitat, llegint i opinant, o llegint.
Estoy de un cognitivo que da asco. Tengo problemas. Algunos de ellos, graves. Otros son tan nimios que me pasa aquello que nos pasa a veces a los humanos. Yo ya sé que soy un poco extraterrestre, pero me da la sensación que alguna pizca de humanidad debo llevar.

Me pasa que los problemas se me juntan y forman una bola inmensa que no puedo mirar desde ningún lado y que no me deja dormir ni pensar ni ver más allá de mis narices.

El sentido común – si, aquél que tenemos pero que no utilizamos- me indica que tengo que coger problema por problema, separarlos y clasificarlos por orden de importancia.

Eso es lo que he hecho esta noche, por eso no he dormido y por eso cuando me he visto la cara en el espejo le he preguntado directamente dónde había una pistolita, no para exterminar a Blancanieves sino para mi. Es una broma: no soy una suicida (todavía no).

Bien, la cosa es que una vez he terminado la clasificación de problemas me he dicho aquello que tantas veces les digo a mis (¿alumnos? ¿pacientes? ¿a los que me soportan?)

“Montse – porque en la intimidad no soy Arare_sino Montse, ¿no lo sabíais?- por el amor de Dios. De todo el abanico de problemas que ahora tienes expuestos en la mesa virtual que te has representado mentalmente, sólo hay uno que no está en tus manos. Sólo uno. El más grave y el más importante. Todos los demás tienen solución.” Y entonces me he dormido hasta que ha venido el gato a tocar los coj... las narices. Y luego me ha pasado aquello del diálogo con el espejo.

Si hoy quisiera ligar lo tendría “chungo”, la cara es el espejo del alma, dicen, y pobrecita mía, hoy no es su mejor día (ni de la cara ni del alma). Menos mal que no tengo que ligar, pues... (miraremos el aspecto positivo).

Buf buf buf, menudo rollo os he soltado! Pobrecitos míos... si, ya sé, os lo decía ayer: tengo que cuidaros o huiréis despavoridos. Me lo apunto. Pero gracias por estar ahí escondidos en la virtualidad, leyendo y opinando, o sólo leyendo.

22 comentaris:

P@P@LLoN@ GRoG@ ha dit...

Hi ha vegades, tu ho saps molt bé, Montse, que els problemes no són problemes. El que és problemàtic es precisament que assumptes quotidians es veuen com grans problemes inevitables, quan en realitat són circumstàncies que ens envolten i amb les que podem tenir el poder de conviure sense enfrontar-nos-en.
Si et puc ajudar en la més mínima cosa, m'ho dius, i no dubtis que farè el que pugui.

Joana ha dit...

No saps com t'entenc, de vegades m'he llevat i he fugit del mirall, sort que després una sempre acaba pensant.... estic divina!, tot ho arrecla una mica de bellesa de "pote".
Un petó reina i sigues positiva, amb problemes i tot.

Trenzas ha dit...

Cuando surge "el problema", ese que no está en nuestras manos resolver, nuestra impotencia es tal, que nos incapacita para ver la solución de otros, mucho menos importantes y que podríamos, fácilmente, solventar.
No sirve de nada desesperarse, aunque sé por experiencia que esto se puede decir pero no se puede evitar.
Has hecho lo único que podías hacer; decirte la verdad. Y ahora, a seguir enfrentando lo mejor que se pueda; con serenidad,paciencia y mucho cariño.
Molts petons, amiga meva

Anònim ha dit...

fent ús dels meus contactes còsmics telepàtics, he aconseguit que t'enviïn un missatger celestial que et faci d'angelet de la guarda, estic segur que sabràs com aprofitar les ajudes que l'univers et té reservades, però si cal et puc fer d'intèrpret, encara que em sembla que ja domines prou l'idioma marcià. Si no t'arriba cap missatger reparador o es perd com els equipatges dels avions, posa't en contacte que veurem què hi podem fer per recuperar-lo!

Anònim ha dit...

Els orientals diuen: "Si un problema té solució, perquè preocupar-se? I si no la té, perquè preocupar-se?. Petots (petons per a tots)

bellosoli ha dit...

Ai Arare! em sap greu que no estiguis be... ara qui m'animarà? El problema que no pots solucionar m'imagino que és xungo, i és normal que et preocupi. Però és això, no ho pots solucionar i no està en les teves mans, així que has de procurar torturar-te el mínim possible per ell, ni que inevitablement t'afectarà. Dels que pots solucionar... manos a la obra! però no permetis que no et deixin dormir! que mai es sap quan es pot tenir ganes de lligar!

Al gat que toca "els coll..." imagino que volies dir el coll, oi? tanca-li la porta quan dormis!!!

Ànims i forcetes!!!

Albert ha dit...

Fins on jo sé, et confirmo que tu tens molt més que un polsim d'humanitat. Goso dir, pel molt que escrius i el poc que ens hem vist, que ets plena d'humanitat. D'una humanitat que sura i intenta fer que tots nosaltres ens sentim també més humans al teu costat.

@Igna-Nachodenoche ha dit...

Eso es el espejo que está deformado, no tu cara jejeje.
Por cierto mañana si votar.
...Y te juro que yo no até a esa pobre chica.
Besos.

Vico ha dit...

Hey amiga! no te dejo consejos porque ni me gustan ni los tengo. Pero te dejo un abrazo virtual (porque ya ves que de LA hasta ahí no es facil llegar). Y te mando mis deseos de que todo se ordene como el universo lo dicte. Dicen que el nunca se equivoca...

Vert ha dit...

Es la ventaja de tu mente lúcida. Tu ves el problema, te diagnosticas, sabes la solución, te la aplicas y a toro pasado acudes a tus amigos en el blog. Joeee! Aqui falla el orden de los factores! :)
Pero bueno. En tu análisis faltaba una cosita. Que probablemente mañana no lo veas tan futut como hoy. Creo que tu me dijiste una vez... "Desdramatiza" ... y cachis con la palabreja. Me sirvió. Un beso.

Montse ha dit...

Vert, gracias por lo de la mente lúcida (Lucida-console?) Hay cosas que son indesdramatizables, vertito, pero que forman parte de la vida y como tal hay que aceptarlas. Aunque cueste. Estoy en ello. Pero gracias por estar ahí, amic meu!! petço amb molt de swing.

Montse ha dit...

Charruita, guapa, no pretendo que me deis consejos, fue un modo de sacar demonios de dentro. A veces, tú lo sabes, va bien sacarlos a la luz (aunque sea un poco veladamente) es como cuando un niño pequeño tiene miedo, hay que ayudarle a vencer a los fantasmas, yendo personalmente a buscarlos.Sólo si "habla" con ellos y ve que puede vencerles, puede dejar de tener miedo. (No siempre da resultado, cuidado, pero se puede intentar). Un beso desde Catalunya. No estamos tan lejos, reina mora.

Montse ha dit...

Gracias, Ignacio, lo tomo como un piropo (lo del espejo) ya sé que no la ataste tú, no te tengo por un sádico, aunque nunca se sabe, como era aquello "nunca digas de esta agua no beberé ni este cura no es mi padre"... petonets lligats (pero que se puedan desatar fácilmente eh?) ;)*

Montse ha dit...

Albert, Albert, que me harás soltar un lagrimón (pra soltar una lagrimita de nada ya no me pongo, vaya mariconada, no?) Gràcies, amic!!!! un petó molt fort.

Montse ha dit...

Bellosoli, "nen", tu i jo estem ben posats! Un dia ens trobarem i ens plorarem mútuament. Jo et consolaré a tu i tu a mi. Però ben mirat, millor que ens n'anem al cine o a patinar, no? res de plorar, que surten arrugues (si, a tu també, què et penses?)
un petonet, wapu!

Montse ha dit...

Manel, "carinyu", tens tota la raó. ¿Para qué me voy a preocupar de lo que no tiene solución? petonets blaus d'aquells que tant t'agraden.

Montse ha dit...

Jcp, ets el meu marciano preferit! però no m'enviïs un angelet. Vine tu mateix, que ho fas molt bé! petó mariner.

Montse ha dit...

Trenzas, sé que me entiendes y te agradezco mucho tus palabras y tus besos. Abrazos y palabras también para ti, querida amiga.

Montse ha dit...

Joana, vaig rauda i veloç a posar-me quatre potingues a veure si il·lumino una miqueta el "careto" o no em deixaran entrar al col·legi electoral, jejeje... gràcies preciosa, un petó!

Montse ha dit...

Rosa Maria: ja ho estàs fent. Saber que tinc una lectora com tu és un honor. I avui, amb mirada de diumenge - tot i que res no s'ha solucionat del problema gros, ans al contrari, que no té solució- ho veig menys tràgic. Ho veig humà. Petons i moltíssimes gràcies!

bellosoli ha dit...

a mi no em surten arrugues... jo sóc jove per sempre... pacte amb el diable se'n diu!

Montse ha dit...

I escolta, Bellosoli, si anem tots dos a Can Planas, creus que ens faran un descompte i ens donaran cupons per comprar una olla a pressió? (podriem fer-nos un lifting de neurones i potser començariem a veure ls coses menys negres!!!)

au, va, pensa-hi!