Ayer los del periódico sacaron mi artículo en formato papel, pero no en formato digital. Os lo copio. Según la gente de mi pueblo que me lee habitualmente, parece que es el tono de este artículo el que les gusta, pero claro, no siempre se puede hablar de estas cosas, que para ello ya están las cartas al director, pero la gente, para escribir, es muy perezosa y a mi me piden que escriba sobre cosas, algunas veces, inverosímiles.
Aquí va el artículo:
¡Ay, la playa!
Domingo, 4 de junio de 2006, en Cala Bona, conocida como Cala de Sant Francesc, en Blanes. Llego sobre las 10 de la mañana. La gente que hay ya es considerable, por ser la hora que es, pero todavía puedo escoger donde colocar la toalla. Escojo un sitio que me parece “primera línea” de mar. Me tiendo, arreglo un poco mis cosillas, saco el libro de la bolsa, me lo preparo, me doy un primer baño con un agua relativamente limpia, vuelvo a la toalla – mi territorio- y me pongo a leer.
En apenas cinco minutos compruebo que por el camino que va a la playa desde la urbanización no deja de bajar gente y más gente. Miro hacia el lado de las escaleras, el que da, subiendo, a la explanada de la ermita, y me doy cuenta de que por aquel lado también va llegando gente. No pienso nada, sencillamente, observo.
En quince minutos más, levanto la cabeza del libro, que me tenía concentrada, y decido pasar a “leer” la situación que me rodea, porque, como mínimo a nivel sociológico, en este momento me interesa más. Me doy cuenta de que lo que yo había interpretado como “primera línea de mar” ya no es tal y que a pocos centímetros de mis pies, una mujer ha colocado su cesto, su toalla y su cuerpo. Intento irme un poco más hacia arriba porque me da corte tener mis pies tan cerca de su naríz, pero no puedo, porque si lo hiciera, tocaría las bambas de un chico que tengo justo por encima de mi cabeza. Los dos caminos que llevan a la playa no dejan de vomitar gente.
En quince minutos más descubro que la playa está llena. Me doy un segundo baño y mientras estoy en el agua – fresca pero agradable- observo una línea de porquería que se acerca lentamente. Cuando vuelvo a la arena mi territorio ha sido absolutamente invadido. A un lado de mi toalla están expuestos todos los utensilios de cuatro críos que no levantan un palmo del suelo: cubos, palas, rastrillos, una raqueta de propaganda, una pelota de colores de la medida ideal para que, si te dan con ella, te puedan provocar un chichón considerable.. ue fin, toda la artillería desplegada para pasar un día de playa. Al otro lado se ha instalado una pareja.¡ Dios mío! Era imposible – ingenu- que allí cupiera “una” sola persona y va y se instalan dos! Da lo mismo: son dos que se transforman en una nada más tumbarse. Mira... ha habido suerte.
Vuelvo al agua. La línea de porquería se acerca. Salgo del agua, me seco y mientras la toalla todavía no toca al suelo, los chiquillos aprovecharn para desplegarse un poco más en su ataque, de manera que si quisiera volver a situarla en la arena, la situación sería la siguiente: por popa me puedo comer las bambas del chico, por proa puedo meter los pies en la boca de la mujer del cesto, por babor puedo montar un trío con la parejita y por estribor puedo participar en la batalla campal de la chiquillería. Total que cuando me acabo de secar, cojo mis trastos y me marcho escopeteada, que en mi casa se está muy bien!
Ahir els del diari van treure el meu article en format paper, però no és al format digital, per tant no us hi puc adreçar (em fa l'efecte que no en saben més, però no li digueu a ningú).
Us copio l'article, que segons diu la gent del poble que em llegeix habitualment, sembla que aquest és el to que els agrada més. Però és clar que un no pot parlar sempre d'aquestes coses, que per això ja tenen les cartes al director (i és la gent té molta mandra i els va molt é que algú digui allò que ells no s'atreveixen o no saben o els fa mandra)...
Excuseu-me per la baixada d'ànims d'ahir, però fins que no vegi que el meu pare millora no sé si podré tornar a estar tranquil·la i em temo que això serà difícil... però deixem-ho córrer.
Ai, la platja!
Diumenge, 4 de juny de 2006, a Cala Bona, coneguda com a Cala de Sant Francesc, a Blanes. Arribo cap a les 10 del matí. Déu n’hi do la gent que hi ha, per ser l’hora que és, però encara puc escollir on vull estendre la tovallola. Escullo un lloc que em sembla “primera línia” de mar. M’estiro, endreço una mica les meves rampoines, trec el llibre de la bossa, me’l preparo, em dono un primer bany amb una aigua relativament neta, torno a la tovallola – el meu territori- i em poso a llegir.
Diumenge, 4 de juny de 2006, a Cala Bona, coneguda com a Cala de Sant Francesc, a Blanes. Arribo cap a les 10 del matí. Déu n’hi do la gent que hi ha, per ser l’hora que és, però encara puc escollir on vull estendre la tovallola. Escullo un lloc que em sembla “primera línia” de mar. M’estiro, endreço una mica les meves rampoines, trec el llibre de la bossa, me’l preparo, em dono un primer bany amb una aigua relativament neta, torno a la tovallola – el meu territori- i em poso a llegir.
En a penes cinc minuts, comprovo que pel camí que va a la platja des de la urbanització no deixa de baixar gent i més gent. Miro cap a la banda de les escales, la que dóna, pujant, a l’esplanada de l’ermita, i m’adono que per aquella banda també va arribant gent. No penso res, senzillament, observo.
Al cap de quinze minuts, aixeco el cap del llibre que em tenia concentrada i decideixo passar a “llegir” la situació que m’envolta, perquè, com a mínim a nivell sociològic, en aquest moment m’interessa més. M’adono que el que jo havia interpretat “primera línia de mar” ja no és tal i que a pocs centímetres dels meus peus una dona ha col·locat el seu cistell, la seva tovallola i el seu cos. Intento tirar-me una mica més amunt perquè em fa basarda tenir els meus peus tan a prop del seu nas, però no puc perquè si ho fes, tocaria les bambes d’un noi que tinc just per damunt del meu cap. Els dos camins que porten a la platja no deixen de vomitar gent.
Quinze minuts més i descobreixo que la platja està plena. Em dono el meu segon bany i mentre sóc dins l’aigua – freda, però agradable- observo una línia de porqueria que s’acosta lentament. Quan torno a la sorra el meu territori ja s’ha vist absolutament envaït. A una banda de la meva tovallola ja hi ha tots els estris de quatre marrecs que no aixequen un pam de terra: galledes, pales, rasclets, una raqueta de propaganda, una pilota de colors, de la mida ideal perquè si te la foten per sobre et puguin fer un bon nyanyo... en fi, tota l’artilleria desplegada per passar un dia de platja. A l’altra banda s’hi ha encabit una parella. Déu meu! Era impossible –ingènua- que allà hi cabés “una” sola persona i se n’hi entaforen dues! És igual: són dues que es transformen en una només estirar-se. Encara...
Me’n torno a l’aigua. La ratlla de porqueria s’acosta. Surto de l’aigua, m’asseco i mentre la tovallola no toca a terra, els marrecs aprofiten per desplegar –se una mica més en el seu atac, de manera que si volgués tornar-la a col·locar damunt de la sorra, la situació seria la següent: per popa em puc menjar les bambes del noi, per proa puc posar els peus a la boca de la dona del cistell, per babord puc muntar un trio amb la parelleta i per estribord puc participar a la batalla campal dels marrecs. Total que quan m’acabo d’eixugar, agafo els meus trastets i marxo esperitada, que a casa meva s’hi està molt bé!
Arare,
juny de 2006
13 comentaris:
Querida Arare,
espero que tu padre mejore y con él tu ánimo!
Besos desde el sur, Meli
(te mande correo porque no entro en Oasis...cuando tengas un ratin, por favor, podrias mirar a ver si hay algun problemilla?)
Però a tu qui et mana anar a la platja en festiu? Ets una provocadora! Millor haguessis estat a la coberta del blauet varat però res. Tu al mig!
Un petó i molts d'anims.
és cert. i a més a primera línia. Res, tu a disfrutar només del teu mar virtual. A l'altre ni t'hi acostis. Records al papi, que segur que ja està més bé d'ànims. Ahir no em van deixar entrar a la zona de comentaris. Un petó
jeje me encantó el tono de tu artículo...
saludos!
Però quina gràcia tindria una platja dominical deserta? L'escalfor del sol i l'escalfor humana s'avenen d'allò més, a sobre, l'aigua encara està fresqueta, altrament molta gent seria en remull i no es notaria tant la quantitat sinó més aviat la qualitat, he, he.
jejeje! la massificació a la platja! per això no m'agrada anar-hi els caps de setmana! quan hi vaig intento llegir, però mai trobo una postura que em sigui còmode i acabo desistint... i els nens amb les pilotetes... els hi perdono perquè no fa massa jo n'era un i recordo el molt be que m'ho passava!
Es que era un diumenge molt plajero aquest, eh. Jo també vaig notar una massificació impresionant.
Apart estic preocupat per la poca sorra que tenim a Platja Sabanell, s'ha de fer alguna cosa.
Salutacions d'un Blanenc ;-)
Es que era un diumenge molt plajero aquest, eh. Jo també vaig notar una massificació impresionant.
Apart estic preocupat per la poca sorra que tenim a Platja Sabanell, s'ha de fer alguna cosa.
Salutacions d'un Blanenc ;-)
Hola arare i companys: No sé què passa, però no puc fer res al meu blog. Poso el nom d'usuari, la contrasenya com sempre i no puc entrar i quan entro no puc posar cap foto. Porto 24 hores així. Us passa quelcom de semblant? Gràcies.
Buf, i encara no ha començat la temporada forta, a l'agost quan millor s'està a la platja és a partir de les 6 o les 7 de la tarda! I a Sant Pol cada any és més difícil el tema perquè cada any hi ha menys platja, l'espigó només protegeix el club nàutic, curiós oi?
(Ànims, un petó i una abraçada)
desdesantpol@gmail.com
juraria que ahir vaig deixar un comentari, una mica bèstia pel que fa a atemptar contre banyistes, és cert, però tampoc res de l'altre món, i resulta que ha desaparegut. Ultratge informàtic! Quan els esborra la mestressa en queda constància, pensaré que ha estat un accident de l'incomprensible món bloggerià...
Doncs espera't a l'agost! A Sant Pol ho tenim piyjor perquè cada any hi ha menys platja, l'espigó només protegeix el club nàutic, curiós oi?
(ànims, un petó i una abraçada)
desdesantpol@gmail.com
A tots: gràcies per les mostres d'ànim en relació amb el tema del meu pare.
Ja veieu com tenim la platja i com se'ns prepara "la cosa" per l'estiu!
Albert: jo he estat una mica més de 24 hores què només podia llegir, però no podia entrar als comentaris ni podia enviar cap post. Sembla que ja s'ha arreglat.
Jcp, m'hauria agradat llegir l'animalda que t'has inventat per eliminar turistes a la platja, pot ser genial! he he he...
A los que no entienden catalán:
gracias por los ánimos en relación con lo de mi padre.
Estuve unas 24 horas (algo más) sin poder poner posts ni comentarios en el blog, parece que ya se ha arreglado.
E la nave va.
Publica un comentari a l'entrada