Trattoria Trebbio, Menú di San Silvestre

Com que l'avui se'mfa feixuc, m'he endinsat en l'ahir. Però un ahir recent. Un ahir de fa set anys.

Tot era dieferent, la bombolla encara no havia esclatat, els anhels de la gent eren uns altres, segurament molt més superficials que els d'avui, els esdeveniments s'anaven desengrunant a poc a poc i no hi havia gaires dissonàncies cognitives al meu cap.

Aquest matí, endreçant (una mica), he guardat als calaixos dels (mals) endreços llibres que algun dia em van agradar, i alguns dels quals avui podria abominar (o no).

Buscant al bagul dels records, com deia la Karina, m'he topat amb el Menú di San Silvestre, de la Trattoria Trebbio, 50123, de firenze. Via delle Belle Donne, 47/49R. Si algú vol el telèfon, que me'l demani.

Qui sap? potser a hores d'ara, després de set anys, aquesta trattoria ja ni existeix... potser li han canviat el nom... potser ara hi ha un MacDonalds o s'ha convertit en una botiga de cigarretes electròniques. Vés a saber!

Ah, que voleu saber el menú? doncs aquí va:

Antipasti

Salmone marinato
Sformatino di carciofi e pesto alla rucola

Primi

Risotto bufala affumicata e radicchio rosso
Penette sull?anatra

Secondi

Carrè di vitella arrosto
con purè di patate e verdure bollite
Assagio di zampone e lenticchie

Dolci
Assortimento di dolci

Vini
Bianco Torre di Giano
Chianti Classico San Leonino
Prosecco Col dei Salici


Bon appétit! (ai, com era, en italià?)

Partits i partits

Fa mesos que dubto.

Donar un cop de mà a qui s'ha posat enfront de les demandes del poble?

O continuar amb la meva línia, malgrat alguna decepció puntual i tri-dallonses?

Hi ha algú que ha fet molta feina. Admiro força aquest algú.

L'altre, em meravella amb la generositat de demanar el vot diguem-ne útil, encara que no sigui pel seu partit.

Dubtes raonables altra vegada.

I ahir a la nit, un parell de tuits amb una imatge que em va posar els pèls de punta:

L'abraçada de dos grans traïdors a la "meva" causa. En un context lleig, molt lleig...

i una altra imatge, una musculatura fastigosa i prepotent i que ... què té a veure? MOLT!

I pensar que, per donar un cop de mà a algú que està fent una bona feina per una banda, estic fent un favor a algú que hi ha dintre de la mateixa formació, encara que lluny... però a prop.

Lluny, vivint com un rei.  Que no ha estat capaç d'anar a un fisio que l'ajudi a ajudar... per què hauria d'ajudar jo?


Mama por.

Massa dubtes.

Ho sento pel cop de mà.

Ho sento, noi. Haver-te desempallegat de qui tocava, quan tocava. Em sap greu...

Me'n vaig a votar.

Emocions contingudes

Se'm fa difícil explicar que vagi sentir el dia de la presentació de Dones de vidre. Ho havia esperat taaaaaant!

Em vagi sentir molt, molt i molt ben acompanyada. Una sala on hi cabien 60 persones, era plena de gent asseguda, gent dreta  i gent a fora, perquè ja no hi cabia més gent a dintre.

La meva família i els amics, recolzant-me des del primer minut fins al darrer... en fi, no puc explicar l'emoció que vaig sentir, veient com tothom  es va bolcar amb l'esdeveniment. 

Ònix editor, l'Òscar, la persona que va creure en mí quan va llegir les meves històries, també, fent-me costat tota l'estona. 

La meva presentadora, Mònica Rabassa, una noia de 22 anys acabats de fer, un encant!

L'escriptor Joan Adell, que em va fer el pròleg, allà, somrient i donant-me ànims en silenci.

Els meus "espónsors" (Cava Ses Vernes i Cor de Cambra Sota Palau) em van recolzar des del principi fins al final! 

Un èxit total de públic que em feia companyia. Bona venda de llibres, tenint en compte que molta gent que hi era, ja se l'havia comprat abans.

Jo diria que no puc dir res més que... gràcies!

Nota de premsa

Montserrat Medalla tracta la figura del Don Juan femení a “Dones de Vidre”, el seu primer llibre en solitari 

L’escriptor Joan Adell ha fet el pròleg del recull de relats, que tracten temes com les segones oportunitats amoroses, la vida i la mort, el lesbianisme i el món de les dones sense excloure els homes 

Blanes, a 07 de maig de 2014.- Montserrat Medalla Cufí, escriptora de vocació i mestra, psicopedagoga i logopeda de professió, va presentar ahir al vespre el seu primer llibre que publica en solitari: Dones de Vidre. Van acompanyar-la en l’acte que es va fer a Casa Saladrigas l’escriptor blanenc Joan Adell, qui precisament ha tingut cura del pròleg, així com Mònica Rabassa, del cos de redacció de la revista Recvll, que es va encarregar de fer la presentació en una sala a vessar de públic.

Publicada per Ònix editor, Dones de Vidre no és “un altre llibre de dones”, sinó un recull de relats adreçats especialment a elles, tot i que no busca excloure els homes, a qui també els podrà agradar. Tracten temes prou diversos com ara les segones oportunitats amoroses, els trastorns d’alimentació o bé el lesbianisme. És precisament dins aquest darrer àmbit on aprofundeix sobre un aspecte gens tractat en literatura, la figura del Don Juan femení. 

La violència de gènere, l’assassinat indirecte per omissió, el sentiment de culpa per un no-res derivat de l’estricta educació rebuda, la devastadora malaltia de l’Alzheimer o bé un petit homenatge al geni del cinema Luis Buñuel són altres temes que es troben entre les planes de Dones de Vidre. Precisament el títol triat podria ser la mateixa essència que s’amaga darrera els relats que ens proposa l’escriptora: conèixer dones fortes i fràgils alhora, indestructibles si les circumstàncies així ho requereixen, però que poden caure ferides quan els sentiments són la seva única brúixola.

Potser per captar aquest darrer aspecte, el què s’explica a la contraportada és prou entenedor al respecte: “Els cossos en estat vitri es caracteritzen per presentar un aspecte sòlid amb certa rigidesa i que, davant d’esforços extrems, es deformen de manera generalment elàstica. Això és el que li succeeix al vidre, però no és, alhora, similar a allò que, sovint, li passa a una dona?”.

Després que l’acte es va encetar amb unes paraules introductòries d’Òscar Esquerda, d’Ònix editor, Mònica Rabassa va presentar Dones de Vidre remarcant el seu caràcter anti-convencional, perquè trenca amb els estereotips que la societat veu com “normals”. Ho fa a través dels relats que ofereixen 12 maneres de pensar a través de 12 noies/dones que, tal i com al·ludeix Joan Adell al seu pròleg, són dones de vidre però adaptables, fortes però que també es poden trencar.

La presentació de Dones de Vidre va tancar-se amb una breu actuació del Cor de Cambra Sota Palau –que va interpretar tres peces i un bis a petició del públic-, així com una degustació del cava de Blanes Ses Vernes. Val a dir que la portada del llibre l’ha dissenyat el reconegut pintor blanenc Miquel Gelabert.

Del diari a la xarxa passant per les llibreries

Montserrat Medalla Cufí va néixer a Barcelona l’any 1953. A banda de ser mestra, psicopedagoga i logopeda de professió, és llicenciada en Història de l’Art. Des dels 18 anys s’ha dedicat al món de l’educació i, des de fa relativament poc temps, s’ha retrobat amb l’escriptura gràcies a la xarxa. Quan va detectar que allò que escrivia agradava a una bona part dels qui ho llegien, va començar a publicar en obres conjuntes: Hojas de otoño, poemas en la red; Micro-relats de terror; 365 contes, Històries veïnals i altres.

Del 2004 al 2007 va ser col·laboradora de Diari de Girona amb una columna setmanal d’opinió. Va ser precisament l’any 2007 quan va guanyar el premi literari Dona més dona, el concurs de Relatsencatala.com dedicat a les noves tecnologies i el certamen Peregrinas en la red amb el relat d’una experiència viscuda, el camí de Sant Jaume. L’any 2007 va quedar entre els cinc finalistes al premi Joaquim Ruyra de narrativa dels Premis Recull de Blanes amb el treball Dones de vidre i altres relats, algun dels quals estan inclosos al llibre que ha publicat ara.

Més endavant, Montserrat Medalla també va participar en l’elaboració de la novel·la col·lectiva Il·lusions i incerteses amb gent de les terres de l’Ebre, així com a L’arbreda ebrenca, i al recull de relats de gènere negre Un riu de crims, publicats tots ells entre 2009 i 2010.

Animada, es va associar a l’ARC (Associació de Relataires en Català) i va participar en els reculls col·lectius Garbuix de contes, Barcelona t’estimo, Criatures fantàstiques, Temps era temps, Segona oportunitat i L’aigua. Durant un any (des de l’octubre de 2012 fins a octubre de 2013) va ser presidenta de l’ARC i va col·laborar en l’editorial de la revista literària digital Lo Càntich.

Des de l’any 2004 manté el blog personal Des del meu mar (http://elmeumar.blogspot.com.es) i participa en d’altres, alguns d’ells de caire literari.


Servei de Comunicació Ajuntament de Blanes 
Eva Palau –

PC ha mort, visca el Mac!

Doncs això: se m'ha mort el PC, he d'aprendre a fer funcionar el Mac.

Com que "no n'aprenc", feia tres setmanes que no guardava "les meves coses". Per tant, tot el que tenia al meu pc d'avui en tres setmanes comptant enrere, kapput. Per burra!

M'haureu de perdonar, perquè justament ara, que m'interessava tenir-vos a tots a la meva llibreta d'adreces... justament ara que queden quinze dies escassos per fer la presentació de Dones de vidre, patam! peta tot i em deixa amb el cul enlaire!

Agrairia un email  de tots els meus amics i amigues habituals, per recuperar adreces que han quedat al meu finat Outlook!

Ep! Guardo un doc en algún llic (de fa més de tres setmanes) amb un piló d'adreces. Així que no està tot perdut. Peeeeerò... per si de cas... qui tingui la bona voluntat...

No puc deixar de dir que avui he estat a la presentació del llibre Fils de vidre, de la Marta Sempere, (fanal blau, als blogs) i que he gaudit moltíssim amb la presentació que ha fet la Carme Rosanas i amb el recital de poesia que ens han fet uns quants blogaires!

No faig links ni res perquè encara no domino ni el teclat, ni el ratolí ni res, d'aquest flamant Mac del meu capità, que passarà a les meves mans així que ell es compri un portàtil (i llavors li podré dir allò de Saaaanta Rita-Rita...) i aquest Mac serà meu! Ben meu! ;)

i ara tinc molta son i no tinc ganes d'esbrinar res. Tot al seu moment!

ai uix, també he perdut la carpeta amb tots els exercicis de francès! snifffff

Bona nit, bons germans!

Parlaré de Sant Jordi (o no) perquè continuo anant molt de bòlit!

Sant Jordi

Es fa saber que demà, diada de Sant Jordi, seré a la paradeta de l'ARC, a Rambla de Catalunya, núm. 10, signant Dones de vidre, per a qui el vulgui llegir, i qualsevol altre llibre de l'ARC on "surto".

El meu llibre també es vendrà a la paradeta de l'Anna , que molt amablement, s'ha ofert a vendre'l. És a Rambles, núm. 1. No sé si podré ser als dos llocs, ja m'agradaria, però ignoro si ho podré aconseguir. Juro que ho intentaré, però encara no tinc el do de la ubiqüitat (tot arribarà, hehehe)...

Sapigueu que Dones de vidre també és a la venda a les llibreries més emblemàtiques de Blanes, Llibresca, Sant Jordi i Espigulé, en alguna llibreria de Tordera, de Malgrat, i segurament a Barcelona, però no he tingut temps d'esbrinar en quines (a Barcelona).

Emocionada, us adreço al blog de la meva estimada Mercè Bagaria, que m'ha fet una excel·lent crítica. Moltes gràcies, Mercè!

No us perdeu el post que ha fet l'Anna sobre els llibres de la seva parada, és súper interessant!

Bona diada de Sant Jordi a tothom!

El llibre!

Després de moltes vicissituds, de molts estira-i-arronses, de molts nervis i d'arribar a pensar que això d'escriure és relativament fàcil, però el complicat és publicar... arriba, per fi, l'hora de la veritat.

Un editor es llegeix el que has escrit i et diu "M'agrada. T'ho publicaré". I tu gairebé no t'ho creus. Respires, alleujada, per una banda, i per una altra banda comences un periple que no s'acaba mai, de correccions, de més estira-i-arronses, d'implicacions de familiars, amics i coneguts, i també d'il·lusions.

La il·lusió és gran, no ens enganyem.

I vet aquí que ha arribat el dia de glòria en què et ve l'editor amb els llibres acabats de sortir del forn i tornes a no creure el que estàs veient, fins que no has fullejat el llibre vàries vegades, fins que no te l'has fet teu, fins que l'editor marxa i et dius "Ho he aconseguit".

Et voilà:

 

Doncs això: gairebé no m'ho crec, però aquí està la prova del delicte!

Aquells que volgueu/pogueu/us vingui de gust, podeu venir a la presentació que farem a Blanes, el proper dia 6 de maig, a les 19 h., a la Casa Saladrigas.

I per aquells que no podeu anar a Blanes, farem una altra presentació a Barcelona, però encara no sé ni dia ni hora ni el lloc.

No cal dir que aquells que volgueu/pogueu/i us vingui de gust, esteu convidats tant a la presentació de Blanes com a la de Barcelona, per descomptat!

I ara paro, que estic molt emocionada i ja no sé què més dir... (de moment).

Anar de cul

Vaig més de bòlit del que toca.

Encara que tampoc no sé quin grau d' "anar de bòlit" em tocaria, a la meva edat i donades les meves circumstàncies.

Quan tingui clars tres o quatre punts, us parlaré del meu llibre.

(Yo he venido aquí a hablar de mi libro, oiga)

Bon cap de setmana, assolellat i ventós (al menys des del meu mar)

Sóc aquí

Ahir vaig felicitar els Joseps, Josepes, Josefines, Fines, Peps, Pepes, Pepites, Pitus, Pites... al facebook, però no vaig entrar "aquí". Doneu-vos per felicitats, tots plegats, perquè tots els sants tenen vuitada i només estem al dia després, així que encara toca!

El Gatot ha tingut la virtut de despertar-me de la meva letàrgia. Letàrgia primaveral, diria jo. Ui, què passa, que letàrgia no és correcte? (em surt en vermell)... letargia...letargia

Ahhhhhhh! és que no va accentuat!

Tinc molta, molta son, tinc molta molta fluixesa, tinc molt poques, molt poques ganes d'estudiar, de "fer". Només voldria dormir, hauria de prendre alguna cosa? O potser amb dormir una mica més em passarien tots els mals?

Ahir vaig fer-me sòcia de l'ANC. Com tanta i tanta gent que fa el mateix que jo. o potser sóc jo, que faig el mateix que ells? Sóc totalment gregària! quin fàstic! Va ser sentir el Girauta que carregava contra la Forcadell, que em van agafar unes fortíssimes ganes de fer-me sòcia, que fins ahir, era simpatitzant i prou.

Digueu-me gregària, digueu-me que faig allò que fa tothom, au, va, digueu-m'ho!

Doncs si: perquè estic fins als nassos de tot plegat.

Tinc molta pressa! (i la pressa és mala consellera)...

Ahir la Nit va complir un any i jo vaig tornar a experimentar allò que experimentem tots: que el temps passa tan de pressa i que no hi podem fer res...

Aprofito l'avinentesa de la meva tornada després d'uns quants dies, per comentar-vos que aquest estiu seré àvia per... sisena/setena vegada (perquè en vénen dos, quin iuiu!) Estic molt, molt contenta!

O sigui que, per una banda, fluixera, letargia, indignació... per l'altra banda, tal com manen els cànons de les persones paradoxals com jo, felicitat perquè la vida va continuant.

 

imatge primaveral de la xarxa.

Quo vadis, Catalunya?

Aviat vindrà la primavera

Bé, després d'aquests dies de calma i meditació, podria tornar la mala llet, però prefereixo que no torni.
Que per què podria tornar? motius no me'n falten, ni a vosaltres tampoc.

Com a ciutadana espanyola (que encara sóc, mal em pesi), em sento maltractada, vituperada i vilipendiada per molts. Resulta que contribueixo a que una colla de facinerosos (d'aquí, d'allà i de tot arreu) tinguin uns sous que els permetin viure en una altra galàxia, i que, per tant, no baixin mai a la nostra.
Resulta que contribueixo a que una colla de paràsits (d'aquí, d'allà i de tot arreu) facin servir els meus impostos per fer-se els seus "raconets" per al dia de demà.

I el dia de demà, jo, què? eh? eh? eh?

En fi... nasíos pa sufrí, que deia aquell... o que ho portava tatuat al braç... o, jo què sé!

Va, que aviat serà aquí la primavera! Apa, que no ha estat res, endavant les atxes.

Una miqueta d'esperança primaveral? lereleré!


Teniu Estopa!

Invitació a la calma

Invitació a la calma

No em digueu que aquest paisatge no relaxa! ohmmmm

"El salt" ("El salto", en chapurriao, que no lapao, que encara hi ha classes)

Voltors (i no és una metàfora, encara que podria ser-ho)

Us deixo "Meditación de Thais", de Jules Massenet 

Ho sento, amb l'altre programa no me'n surto... nom´s sé posar música si la busco a youtube, em sap greu...

Presa de pèl

Bon dia i bona hora (una mica avançada, ja)

Ahir, com tanta i tanta gent, vaig veure "Salvados". Qui estigui lliure de pecat...

A mesura que anava transcorrent el programa, m'anava posant nerviosa. El capità i jo, amb uns ulls com unes taronges, no donàvem crèdit al que vèiem i sentíem. Hi va haver un moment en el qual tenia ganes de plorar, per la gran estafa que suposava el fet que durant més de trenta anys m'haguessin fet creure una cosa que després representava que era una mentida. (Una mentida més).

Reconec que quan vaig veure allò del Flotats vaig pensar que podia ser un muntatge, però el fet de veure persones tan serioses com les que apareixien al documental, em va fer continuar creient allò que estaven veient els meus ulls i sentint les meves orelles. No segueixo tots els programes del Jordi Èvole, però els diumenges a la nit, pocs programes se salven i ahir, la importància del cas, s'ho valia, que ens quedéssim mirant-lo.

En un moment donat, vaig arreplegar la tauleta de damunt la tauleta (tal qual), i vaig escriure un tuit. Vaig dir que em sentia totalment estafada. Vaig llegir un tuit d'una persona a qui segueixo, que deia textualment que no pensava anar a votar mai més, donada la gran farsa que ens havien venut durant més de trenta anys.

Confesso que vaig arribar al final del documental ben feta pols i pensant que la democràcia que tenim era una gran merda. Arribant als crèdits, vaig veure amb estupor, que m'havien pres el pèl de mala manera. D'entrada, vaig escriure un altre tuit, aquest dirigit directament al Jordi Èvole, dient-li que s'havia passat.

Em vaig alegrar que allò hagués estat un malson i després va venir la reflexió: si m'han colat aquesta "broma" (de mal gust, segons el meu entendre), me'n poden colar qualsevol altre. No estic pas curada d'espants com em pensava.

No jutjaré si el programa va ser bo o dolent, no vull ni intentar fer el judici. A mi, personalment, em va molestar molt. I també em va molestar la tertúlia o el debat de després, totalment alliçonador, Continuaven manipulant-me (o intentant manipular-me).

L'Èvole s'ha apuntat un punt pel que respecta a "l'espectacle", però continuo pensant que tant ell com els que van col·laborar amb ell, s'han passat set pobles.

Digueu-me ingènua.

Una de les coses que més em va frapar va ser que realment haguessin aconseguit que Suàrez dimitís, així, tan "panxo". I l'altra, que, si tot era un muntatge, com era que hi havia hagut uns golpistes que s'havien passat uns quants anys entre reixes? (encara que vaig seguir pensant que potser era que, encara que representaven una farsa, potser a ells els hauria agradat que tot fos veritat).

En fi... que tot plegat continua sent una merda molt grossa.

I jo, una ingènua com una catedral. Burra!

Premi

No és la primera vegada que atorgo un gallifant!

Carme, fanal blau i Josep: un gallifant per vosaltres.

Jo diria que, de moment, la paraula que em sona més és la que diu en Josep, però encara no n'estic segura del tot.

Em cal per un text que estic escrivint, així que no pararé fins que la trobi!

Aquí els premis, a saber:

Existeix un verb per...

Existeix, en català, un verb que serveixi per dir que es netegen les teranyines? És que em sona, però no ho trobo... va, un premi a qui m'ho digui primer!

imatge de google

demà explico coses del  Matarranya.

Dos dies al Matarranya

En tinc mooooltes ganes. Ens agrada, cada any, anar-hi un parell de dies. Aprofitem per comprar oli del bo (encara que ja sé que d'oli bo en tenim a molts altres indrets de Catalunya i de la resta de la península). Aprofitem, també, per omplir-nos de paisatge i, si hi ha sort, ens trobem els ametllers florits i allò sí que és "la grande bellezza"!

Doncs això: demà, després de la meva feina, dinar rapidet i cap a Vallderoures falta gent! Passaré per Can Serret (encara no coneixeu l'Octavi?) estic seguríssima que d'allà no en sortiré sense al menys un llibre, a part del diari, anirem a fer excursions... hmmmm, ja estic desitjant ser-hi!

Si hi ha wi-fi allà on anem, ja aniré penjant alguna foto, que suposo que amb la tauleta també es pot fer (només es tracta d'esbrinar com)... i si no, quan torni. Potser no tindré ganes de connectar-me. No sempre hem d'estar connectats, veritat?

Apa, doncs, fins ben aviat!

imatge de google.

La grande bellezza

De vegades em deixo emportar pels crítics, altres vegades no. Aquesta vegada, havia sentit un crític - només un- que la deixava molt bé. I una espectadora que en algun programa de ràdio havia dit que l'havia decebut. 

Però hi vaig anar i em va passar allò que ens pot passar en algunes ocasions: que com més hi penso, més sé que em va agradar. A mesura que et va passant la peli pel davant, penses "és rara". Em va recordar remotíssimament "El discreto encanto de la burguesía", de Buñuel. No té res a veure, aviso, però la meva ment té trets amagats i fa associacions "inassociables".Així doncs, d'alguna manera, me la va recordar. També la vaig trobar una mica felliniana. però tampoc. No em va agradar gens ni mica el doblatge de la veu d'ell, i això que en Jordi Buixaderes em sol agradar molt, normalment. Però no em va lligar, la seva veu, amb l'aspecte del protagonista. No us passa, que hi ha cops que penseu que un doblatge concret no ha estat encertat? Aquesta és una impressió personal, només, perquè al capità li va encantar, així que... de fet, cada vegada estic més convençuda que m'agradaria tornar a allò que en dèiem "Art i assaig", que no era altra cosa que veure les pelis en versió original subtitulada. D'aquesta manera, sentiríem la veu dels actors i actrius, cosa que sol ser molt més interessant. I aquesta també és una opinió meva, tot i que conec actrius i actors de doblatge que ara mateix em podrien maleir els ossos. Però és el que penso, em sap greu.

(ostres, ara em surt tot el paràgraf anterior subratllat de vermell, espero que no hi hagi gaires faltes, que només sigui un estirabot de blogger)

En fi, que crec que val la pena passar els 124 minuts que dura "La grande bellezza" submergint-s'hi de ple, i el que dic: és en sortir del cine que apareix "el fòrum" (La clave). Perquè no és una frivolitat, tot i el to de comèdia que té: en realitat és un drama.

Ja direu, si la veieu. I també em podeu clavar un escàndol perquè recomano pelis estranyotes que no agraden, hehehe...

Trailer en castellà

Trailer en italià

Gat x llebre

A les 8 del matí, sol aclaparador. penses  que serà un plaer, sortir a passejar.. A 2/4 de 9, surts i a mesura que vas caminant, es va apagant el sol. Llàstima.

La setmana passada es va morir la rentadora. Bé, morta no ho estava, només va caminar mig metre mentre centrifugava. I després, plof!... Gairebé dos-cents euros, arreglar-la. Com pot ser? Ho fan expressament, perquè pensis "afegint-hi cent euros més, en tinc una de nova"? No els vam afegir, així que, després d'un parell d'hores d'operació - canvi d'amortiguadors - que no sé si es diuen així, en català, la vàrem revifar i ara està com nova.

Sigui com sigui, jo recordo que "abans", les rentadores duraven quinze anys ben bons, amb reparacions de preus "normals". Ara, si vols que et duri set o vuit anys, cal fer-los unes operacions que riute'n tu de la implantació d'uns pits nous o de canviar-te la forma del nas (és metafòric, eh?)... O sigui, que fem cirurgia estètica i de l'altra a les màquines que tenim per casa. I, en el pitjor dels casos, si l'operació puja massa, la portem a la deixalleria - això si no la deixem al mig del bosc, que hi ha molta gent que ho fa- i en comprem una de nova. Apa, que la casa és gran!

I no només les rentadores (o màquines de rentar), sinó qualsevol electrodomèstic, petit o gran.  He vist que, amb la crisi, han sorgit algunes empreses que ho arreglen tot, tot i tot. Una mica com aquestes cases que hi vas amb un abric dels anys 80 i te l'arreglen (més o menys), per uns quants euros (bastants), però sempre surt més bé, per allò de la relació qualitat-preu, que comprar-te'n un de nou. Us heu fixat amb la malíssima qualitat d'un abric de 200 euros d'avui en dia? No? Doncs, a poder ser, aneu a comprar amb la mare, amb la tieta, amb l'àvia de la família... amb algú que tingui una mica de memòria històrica de la qualitat de la roba. Només cal que li digueu que toqui la roba de l'abric o de la peça que us vulgueu comprar, i seguidament li dieu quant val. Sentireu, més o menys, aquesta frase: "Per aquesta merda, penses pagar 200 euros?" ... això si la persona que us acompanya és ben educada i tal. Si no ho és, potser deixarà anar un taco gros. I és que a mesura que la societat avança i ens tornem tots més intel·lectuals, ens van tractant molt més com si fóssim uns burros de campionat i ens van venent gat per llebre, cada vegada més.

Per cert, l'altre dia, buidant un armari oblidat, vaig topar amb una col·lecció de mitja dotzena de tovalloles que feien una mica de peneta. Les he rentat - amb la rentadora acabada d'operar- els he posat suavitzant, les he assecat a l'assecadora (que es va menjant la roba, però la deixa suau, les coses com siguin) i les he comparat amb les darreres que havia comprat al 10X10 (sí, ja sé que al 10X10 es troba el que es troba)... doncs en la comparació han guanyat per golejada les tovalloles antigues! estic contenteta. Això és reciclar, no? (No?) ai, nusé... a mi em sembla que si...

A les 11,58, el sol continua mig apagat. Sort que no fa fred!

Vaig a posar una rentadora.

És injust...

Una gran professional, a qui havia escoltat força vegades.

Descansa en pau, Tatiana.         

malentesos

Hi ha dies positius.

Avui mateix, n'és un. Si bé hi ha hagut males notícies per algun costat, he aconseguit que dues persones que gairebé no es parlaven, com a mínim una d'elles donés un pas cap a l'altra. Aconseguiran tornar a ser amigues? No ho crec, però si poden desfer algun malentès, jo em donaria per satisfeta.

Una vegada, fa uns quants anys, després d'una cursa nocturna que es fa a l'estiu a Blanes, un grup de gent que havíem corregut, vàrem anar a sopar a un bar on jo coneixia (conec) i molt, els propietaris. Una persona del grup que no era directament coneguda meva, sinó que havia vingut a fer la cursa i prou, o sigui, una tercera persona a qui jo veia per primer cop, va armar un sidral perquè, com que eren les 12 de la nit i tot era ple, hi havia molta gent que tenia gana al mateix moment, els del bar anaven de cul i van trigar molt a servir-nos els entrepans. A més, en aquella persona en concret, es veu que no l'havien entès bé i li van fer l'entrepà d'una altra cosa (llei de Murphy). Si havia demanat anxoves, posem per cas, li van fer de tonyina. M'ho invento, perquè no me' n recordo dels detalls.

El que recordo és el merder que va armar, implicant tot el grup i les taules veïnes. En un moment de cabreig es va aixecar i va anar a demanar el full de reclamacions al pobre senyor del bar, que és un tros de pa batejat i que mai havia tingut cap problema amb ningú. I jo era a la taula, amb aquell cap de trons! 

El que els va quedar a la ment als propietaris del bar és que "jo" era allà. Doncs bé. Mesos després d'aquell episodi, la dona em girava la cara, pel carrer, tot i que jo, l'endemà mateix, havia anat a demanar disculpes (no pas en nom del cap de trons, sinó en el meu, perquè jo era allà).

No vaig parar fins que un dia vaig enganxar la dona pel carrer i li vaig tornar a explicar com havia anat tot, perquè veiés que, de tot el merder, jo no en tenia cap culpa. Tampoc no es tractava de buscar culpables, esclar, només d'aclarir un malentès. Jo em vaig quedar una mica més tranquil·la, però les coses no han tornat a ser mai com eren. Ara ens saludem, sí, però l'estigma el porto penjat com una llufa. 

Fa ràbia, però hi ha coses que passen, que t'enganxen al mig, i que et deixen fatal. I no hi pots fer res! I no hi puc fer res.

M'alegro que avui, dues persones que gairebé no es parlaven, hagin iniciat un procés d'acostament, encara que només sigui per desfer malentesos.

I ara estava jo pensant en l'alta política... hi ha alguna opció que dos que ni es miren es posin a parlar? No, veritat? no, si ja m'ho semblava, ja!

 un petit malentès no polític

imatge de google