DES DEL MEU MAR - FRANÇA
Subscripció al blog
Entrades
Comentaris
19 d’abril, 2013
07 d’abril, 2013
Novetats
Fa menys de quinze dies que va néixer la Nit (la germana d'en Martí i d'en Caïm). L'Èlia i en Nil han complert els sis mesos.
Fa cinc dies que tenim en Nil a casa "per exigències del guió", així que estem fent d'avis a temps complert. És una passada, però és molt cansat (una ja no té la mateixa edat que tenia quan el seu fill/els seus fills tenia/tenien sis mesos) i això es nota! Consti a les actes: no és una queixa sinó una constatació de fets.
Ara posaria fotos, però, francament, fa temps que no m'atreveixo a posar fotos dels néts (només en poso al facebook, suposant que els seus pares les hagin penjat abans)... digueu-me desconfiada. o digueu-me el que vulgueu...
Dissabte que ve, dia 13, tenim la presentació del llibre de l'ARC "Segona oportunitat", a la Biblioteca de la Sagrada Família de Barcelona, a les 12 del migdia. Només una pisteta: 24 relats sobre segones oportunitats, que ens portaran a un univers literari força entretingut, en ocasions entranyable, en ocasions divertit, en ocasions diferent...
Us el perdreu? El dia de la presentació, a més de presidenta de l'ARC, "em fan fer teatre", així que pot ser molt divertit, també!
A veure si algú de vosaltres (sé que seguiu per aquí, ho sé, ho sé! i us ho agraeixo de tot cor) a veure si algú s'anima i ve...
Quant a les decepcions, a la manca d'adjectius per qualificar l'actualitat... val més no pensar-hi o, com la Mafalda, baixaria a la propera estació!
Continuarem endavant, doncs... qui en dóna més?
Gràcies a tots els que continueu "aquí"... motles gràcies!
Fa cinc dies que tenim en Nil a casa "per exigències del guió", així que estem fent d'avis a temps complert. És una passada, però és molt cansat (una ja no té la mateixa edat que tenia quan el seu fill/els seus fills tenia/tenien sis mesos) i això es nota! Consti a les actes: no és una queixa sinó una constatació de fets.
Ara posaria fotos, però, francament, fa temps que no m'atreveixo a posar fotos dels néts (només en poso al facebook, suposant que els seus pares les hagin penjat abans)... digueu-me desconfiada. o digueu-me el que vulgueu...
Dissabte que ve, dia 13, tenim la presentació del llibre de l'ARC "Segona oportunitat", a la Biblioteca de la Sagrada Família de Barcelona, a les 12 del migdia. Només una pisteta: 24 relats sobre segones oportunitats, que ens portaran a un univers literari força entretingut, en ocasions entranyable, en ocasions divertit, en ocasions diferent...
Us el perdreu? El dia de la presentació, a més de presidenta de l'ARC, "em fan fer teatre", així que pot ser molt divertit, també!
A veure si algú de vosaltres (sé que seguiu per aquí, ho sé, ho sé! i us ho agraeixo de tot cor) a veure si algú s'anima i ve...
Quant a les decepcions, a la manca d'adjectius per qualificar l'actualitat... val més no pensar-hi o, com la Mafalda, baixaria a la propera estació!
Continuarem endavant, doncs... qui en dóna més?
Gràcies a tots els que continueu "aquí"... motles gràcies!
25 de març, 2013
No trobo els adjectius...
Aquest blog està indignat i deprimit. Potser algun dia - espero que no gaire llunyà- tornarà a estar en actiu.
De moment, gràcies a tots i a totes els que, fins ara, l'heu anat seguint.
potser tornare...
De moment, gràcies a tots i a totes els que, fins ara, l'heu anat seguint.
potser tornare...
05 de març, 2013
24 de febrer, 2013
Nit d'Òscars
Em sembla que he sentit que aquesta nit es concedeixen els Oscars... i jo m'he dit "altra vegada?"
Ja ha passat un any?
I ara no em posaré a filosofar. Però que fins i tot el meu nét em comenti que el temps passa molt de pressa, em fa reflexionar (una mica).
Ahir, calçotada enmig de la neu. Aquesta calçotada la recordarem, la meva família i jo, perquè normalment, fa fred, però és que ahir, a més mentre els grans vigilaven els calçots, els petits feien ninots de neu.
A la meva família hi ha grans cuiners: pastissos de verduretes diverses, "mandanguetes" per l'aperitiu fetes artesanalment i, per postres, pastissos casolans per endolcir una mica aquesta passa de frisança que vivim tots plegats: un dia per fer família. Un dia per recordar!
A veure a qui li donen l'Oscar a la millor pel·lícula, aquesta nit...
Ja ha passat un any?
I ara no em posaré a filosofar. Però que fins i tot el meu nét em comenti que el temps passa molt de pressa, em fa reflexionar (una mica).
Ahir, calçotada enmig de la neu. Aquesta calçotada la recordarem, la meva família i jo, perquè normalment, fa fred, però és que ahir, a més mentre els grans vigilaven els calçots, els petits feien ninots de neu.
A la meva família hi ha grans cuiners: pastissos de verduretes diverses, "mandanguetes" per l'aperitiu fetes artesanalment i, per postres, pastissos casolans per endolcir una mica aquesta passa de frisança que vivim tots plegats: un dia per fer família. Un dia per recordar!
A veure a qui li donen l'Oscar a la millor pel·lícula, aquesta nit...
17 de febrer, 2013
IRA
Vols llegir un microrelat que he escrit a Relats en català i que envio al concurs de microrelats organitzat per l'ARC (i que va dels pecats capitals?)
... si el vols llegir, aquí te l'enllaço (espero que funcioni l'enllaç, que ara fa molt temps que no ho faig, això i la meva memòria ja comença a ser de peix).
si t'agrada, el pots valorar. O comentar. O no. Tu mateix/a.
El pecat capital que toca ara és la ira.
Trobo que s'escau. Jo, que mai no faig microrelats, m'hi he trobat com peix a l'aigua...
Bon el que queda del diumenge (tres minuts escassos)
... si el vols llegir, aquí te l'enllaço (espero que funcioni l'enllaç, que ara fa molt temps que no ho faig, això i la meva memòria ja comença a ser de peix).
si t'agrada, el pots valorar. O comentar. O no. Tu mateix/a.
El pecat capital que toca ara és la ira.
Trobo que s'escau. Jo, que mai no faig microrelats, m'hi he trobat com peix a l'aigua...
Bon el que queda del diumenge (tres minuts escassos)
12 de febrer, 2013
Pa chulo yo!
.. això deuen dir tots els membres del govern central...(i alguns que no en formen part, però que tampoc no es queden curts en xuleria, dels d'aquí, dels d'allà, dels del nord, dels del sud, dels de l'est, de l'oest...)
però havíem dit que havíem de salvar el blog i que no havíem de parlar de... ja callo, doncs!
però això dels toros...
aix, perdó!
Però és que el culebrot de l'Alícia no té desperdici, ehhh?
que si, que ja callo, que ja callo!
... però jo no vull ser com ells, no vull ser així, no vull ser representada per ells, no vull ser governada per ells!!!!
per qui?
Per CAP d'ells!
sisisi, callo, ho prometo!
Com diu el meu nét de dos anys... marededeusenyor, quin jaleo! me'n vaig! Adéu, Andreu!
però havíem dit que havíem de salvar el blog i que no havíem de parlar de... ja callo, doncs!
però això dels toros...
aix, perdó!
Però és que el culebrot de l'Alícia no té desperdici, ehhh?
que si, que ja callo, que ja callo!
... però jo no vull ser com ells, no vull ser així, no vull ser representada per ells, no vull ser governada per ells!!!!
per qui?
Per CAP d'ells!
sisisi, callo, ho prometo!
Com diu el meu nét de dos anys... marededeusenyor, quin jaleo! me'n vaig! Adéu, Andreu!
10 de febrer, 2013
Salvar el blog de la crisi?
va, que avui no he llegit el diari ni he escotlat les notícies ni res... i ara transmeten el Barça, i això que encara no ha començat!
potser vaig pel bon camí, a l'hora de salvar el blog!
... i continuo espriuejant, això si!
i jugant a l'scrabble; la meva estoneta diària de posar paraules no me la treu ningú, vade retro els sudokus, visca les paraules! malgrat que diuen que ja no s'ha de distingir entre ciències i lletres, jo... jo... jo sempre "em pensaré" que sóc de lletres!
i demà tindré festa de l'escola i els nens unes quantes hores... Biennnnnnnnnnnnnn! (perdoneu, però, malgrat la meva defensa absoluta de la nostra llengua, una és filla del que és filla: mai no abandonaré el castellà, forma part de la meva vida... així que... Biennnnnnnnnnnnnnnn!)
Darrerament no em ve de gust posar fotos baixades de la xarxa i el meu maquinari està tan obsolet que no accepta la tarja de la màquina fotogràfica (hauré d'anar fent un pensament, em sembla que al meu pecé li queden pocs telenotícies)
Bon diumenge de Carnaval a tohom. Jo continuo de maruja, la disfressa més fàcil i la que es porta més!
potser vaig pel bon camí, a l'hora de salvar el blog!
... i continuo espriuejant, això si!
i jugant a l'scrabble; la meva estoneta diària de posar paraules no me la treu ningú, vade retro els sudokus, visca les paraules! malgrat que diuen que ja no s'ha de distingir entre ciències i lletres, jo... jo... jo sempre "em pensaré" que sóc de lletres!
i demà tindré festa de l'escola i els nens unes quantes hores... Biennnnnnnnnnnnnn! (perdoneu, però, malgrat la meva defensa absoluta de la nostra llengua, una és filla del que és filla: mai no abandonaré el castellà, forma part de la meva vida... així que... Biennnnnnnnnnnnnnnn!)
Darrerament no em ve de gust posar fotos baixades de la xarxa i el meu maquinari està tan obsolet que no accepta la tarja de la màquina fotogràfica (hauré d'anar fent un pensament, em sembla que al meu pecé li queden pocs telenotícies)
Bon diumenge de Carnaval a tohom. Jo continuo de maruja, la disfressa més fàcil i la que es porta més!
Per Carnaval, tot blog val!
He estat absent de blog durant una setmaneta. Tenia virus! si, si, tenia uns virus diguem-ne "legals". El Babylon i un altre que ara no recordo què. La qüestió és que no podia entrar al meu propi blog. Cosetes de les que em passen a mi de tant en tant... si em llegeix la Pilar, somriurà ;)
Fa dies que tinc ganes de participar en aquest joc dels refranys blogaires, però com que no sé on anar a veure els que ja hi ha, de moment en poso alguns que m'he empescat (tampoc no maten). En cas que ja hagués sortit per alguna banda, que ningú es pensi que és plagiat. Qualsevol semblança amb un altre refrany que hagi aportat un altre blogaire és pura casualitat (juro solemnement, creuant els dits a l'estil gitano. Si voleu, també escupo a terra). I bé, alguna ànima caritativa blogaire ja em dirà on puc veure el recull de refranys, que (torno a jurar) no tinc temps d'entrar a tots els blogs... buf,buf, vaig de cul, com sempre darrerament. Aquestes presidències fan estralls en les iaies, hahaha!
I aquí va:
Per l'abril, de bolgs, mil! (per l'abril, aigües mil)
Si vols que a la xarxa et facin un lloc, fes-te tu mateix el blog! (si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit)
No és bon català qui no blogueja quan veu bloguejar. (no és bon català qui no pixa quan veu pixar)
On en bloguegen dos, en bloguegen tres. (On en mengen dos, en mengen tres)
Molts, del blog es queixen, però no el deixen! (Molts del món es queixen, però no el deixen)
A blog mut ningú no hi comenta (A boca tancada, mosca no hi entra)
Blog i meló, surti com surti! (Casament i meló, surti com surti)
I, finalment, tenint en compte que avui és dissabte de Carnaval,
Per Carnaval, tot blog val. (Per Carnaval tot s'hi val)
De què us disfresseu? (jo avui m'he disfressat de maruja, que tocava fer dissabte de paperots i rollos d'aquests...)
Fa dies que tinc ganes de participar en aquest joc dels refranys blogaires, però com que no sé on anar a veure els que ja hi ha, de moment en poso alguns que m'he empescat (tampoc no maten). En cas que ja hagués sortit per alguna banda, que ningú es pensi que és plagiat. Qualsevol semblança amb un altre refrany que hagi aportat un altre blogaire és pura casualitat (juro solemnement, creuant els dits a l'estil gitano. Si voleu, també escupo a terra). I bé, alguna ànima caritativa blogaire ja em dirà on puc veure el recull de refranys, que (torno a jurar) no tinc temps d'entrar a tots els blogs... buf,buf, vaig de cul, com sempre darrerament. Aquestes presidències fan estralls en les iaies, hahaha!
I aquí va:
Per l'abril, de bolgs, mil! (per l'abril, aigües mil)
Si vols que a la xarxa et facin un lloc, fes-te tu mateix el blog! (si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit)
No és bon català qui no blogueja quan veu bloguejar. (no és bon català qui no pixa quan veu pixar)
On en bloguegen dos, en bloguegen tres. (On en mengen dos, en mengen tres)
Molts, del blog es queixen, però no el deixen! (Molts del món es queixen, però no el deixen)
A blog mut ningú no hi comenta (A boca tancada, mosca no hi entra)
Blog i meló, surti com surti! (Casament i meló, surti com surti)
I, finalment, tenint en compte que avui és dissabte de Carnaval,
Per Carnaval, tot blog val. (Per Carnaval tot s'hi val)
De què us disfresseu? (jo avui m'he disfressat de maruja, que tocava fer dissabte de paperots i rollos d'aquests...)
02 de febrer, 2013
Lladres!
No tinc res més a dir que el que ja he dit al títol...
O si?
Va, provem-ho.
Avui he entrat en uns quants dels vostres blogs i m'adono que hi ha temes que ni els toqueu... afortunats, que podeu fer que aquests temes us rellisquin... com es fa?
Fa una estona li deia a un bon amic al seu blog, que és molt millor llegir poesia com fa ell, que veure telenotícies i llegir el diari. Com diu ell, parafrasejant (o parapoetitzant?) Maria Mercè Marçal, mosseguem la vida!
però haurem d'anar amb compte, no sigui que la vida ens mossegui a nosaltres, ai...
Me'n torno a espriuejar; li he agafat el gustet!
O si?
Va, provem-ho.
Avui he entrat en uns quants dels vostres blogs i m'adono que hi ha temes que ni els toqueu... afortunats, que podeu fer que aquests temes us rellisquin... com es fa?
Fa una estona li deia a un bon amic al seu blog, que és molt millor llegir poesia com fa ell, que veure telenotícies i llegir el diari. Com diu ell, parafrasejant (o parapoetitzant?) Maria Mercè Marçal, mosseguem la vida!
però haurem d'anar amb compte, no sigui que la vida ens mossegui a nosaltres, ai...
Me'n torno a espriuejar; li he agafat el gustet!
27 de gener, 2013
Zapping polític
No sé quant temps feia que, a la nit, només d'acostar el cap al coixí, queia rendida; diria que des que vaig passar la grip, que va durar des de Sant Estev fins a Reis...
Sigui com sigui, feia molt temps que, a la nit, no em plantava davant la tele i ahir ho vaig fer. Aprofitant que el capità ja pesava figues, m'apropiava del comandament i em dedicava a aquell esport tan estúpid però que també deu dur endorfines (de les endorfines beneites, segurament) perquè enganxa! (enganxa per una estona, vull dir)...el zàpping!
Bé, doncs. Quan va acabar una pel·li del Russell Crowe, actor que darrerament es prodiga molt, a la tele - que és que van fent "cicles" d'actors, potser? perquè tan aviat comences a veure Al Pacino durant un mes seguit, com Meg Ryan, com, ara li toca, Russell Crowe - em vaig dedicar a anar clicant cadena darrere cadena, a veure què es coïa.Això si: sofà, manteta i el tercer te de la nit (potser era per això, que no dormia...)
De cop i volta em vaig quedar amb "El gran debate" perquè vaig veure algú que feia molts anys que ni veia ni sentia; algú que m'havia agradat força durant la meva joventut, a qui m'havia escoltat amb admiració, i que ara ja s'ha jubilat. Una llàstima: gent així hauria d'estar sempre en actiu! La persona en qüestió no era una altra que la Cristina Almeida, que els va donar un bon bany de dignitat a tota la colla de polítics actuals - sense dir noms, però sent força explícita- bé, tres o quatre noms si que van sortir, havien de sortir! però en cinc minuts i sense deixar allò que en diuen els castellans títere con cabeza, i amb l'educació per escut, els va ben pentinar, tots plegats.
Cristina Almeida, per què no tornes? eh? eh? eh? perquè, independentment d'estar d'acord o no amb el seu partit, ha estat una política brillant, feminista, abogada de l'acusació de la "Matanza de Atocha", assagista i ponent en conferències mundials. I honesta!
Sigui com sigui, feia molt temps que, a la nit, no em plantava davant la tele i ahir ho vaig fer. Aprofitant que el capità ja pesava figues, m'apropiava del comandament i em dedicava a aquell esport tan estúpid però que també deu dur endorfines (de les endorfines beneites, segurament) perquè enganxa! (enganxa per una estona, vull dir)...el zàpping!
Bé, doncs. Quan va acabar una pel·li del Russell Crowe, actor que darrerament es prodiga molt, a la tele - que és que van fent "cicles" d'actors, potser? perquè tan aviat comences a veure Al Pacino durant un mes seguit, com Meg Ryan, com, ara li toca, Russell Crowe - em vaig dedicar a anar clicant cadena darrere cadena, a veure què es coïa.Això si: sofà, manteta i el tercer te de la nit (potser era per això, que no dormia...)
De cop i volta em vaig quedar amb "El gran debate" perquè vaig veure algú que feia molts anys que ni veia ni sentia; algú que m'havia agradat força durant la meva joventut, a qui m'havia escoltat amb admiració, i que ara ja s'ha jubilat. Una llàstima: gent així hauria d'estar sempre en actiu! La persona en qüestió no era una altra que la Cristina Almeida, que els va donar un bon bany de dignitat a tota la colla de polítics actuals - sense dir noms, però sent força explícita- bé, tres o quatre noms si que van sortir, havien de sortir! però en cinc minuts i sense deixar allò que en diuen els castellans títere con cabeza, i amb l'educació per escut, els va ben pentinar, tots plegats.
Cristina Almeida, per què no tornes? eh? eh? eh? perquè, independentment d'estar d'acord o no amb el seu partit, ha estat una política brillant, feminista, abogada de l'acusació de la "Matanza de Atocha", assagista i ponent en conferències mundials. I honesta!
23 de gener, 2013
Bona nit, Espriu!
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
Cucs
Miro a la dreta, miro a l'esquerra, cap amunt, cap avall... no hi ha un pam de net.
Jo, per si de cas, cada dia passo l'aspirador, no fos cas que encara hi quedessin microbis, després de les grips que s'han passejat per casa meva; hmmmmm, sembla que tot està correcte.
Que no hi ha ningú amb les mans netes? Mentida! Si que n'hi ha: el món està ple de bones persones; la llàstima és que - com ja sabem- digui el que digui la llei (allò de que tots som iguals davant d'ella), sempre hi ha hagut, hi ha i hi haurà lleis fetes a mida per aquells que són una mica més iguals. I que les bones persones, normalment, som dels menys iguals.
La igualtat (davant la llei) és directament proporcional al tamany del delicte que hagis comès. Si atraques el banc, vas a la garjola, però si atraques el client, des de darrere el taulell, amb una miqueta de sort et col·loquen com assessor en una multinacional!
Una llàstima.
I tornant a virus i microbis varis i variats, avui tenim la professora de francès malalta. Conseqüència: no tenim classe, perquè, com "al cole", a les escoles oficials d'idiomes, si un profe es posa malalt, no hi ha substituts que valguin. Com que som menys iguals i allò que dèiem... estudiants, foteu-vos.
Ara, això si: d'aquí a cent anys jo seré tan calba com qualsevol senyor o senyora d'aquests que s'han passat uns quants anys cobrant sobres, llavors serem ben iguals, hehehehe... només que potser els cucs que em "toquin" a mi menjaran més sa que aquells que els toqui menjar-se un corrupte...
Jo, per si de cas, cada dia passo l'aspirador, no fos cas que encara hi quedessin microbis, després de les grips que s'han passejat per casa meva; hmmmmm, sembla que tot està correcte.
Que no hi ha ningú amb les mans netes? Mentida! Si que n'hi ha: el món està ple de bones persones; la llàstima és que - com ja sabem- digui el que digui la llei (allò de que tots som iguals davant d'ella), sempre hi ha hagut, hi ha i hi haurà lleis fetes a mida per aquells que són una mica més iguals. I que les bones persones, normalment, som dels menys iguals.
La igualtat (davant la llei) és directament proporcional al tamany del delicte que hagis comès. Si atraques el banc, vas a la garjola, però si atraques el client, des de darrere el taulell, amb una miqueta de sort et col·loquen com assessor en una multinacional!
Una llàstima.
I tornant a virus i microbis varis i variats, avui tenim la professora de francès malalta. Conseqüència: no tenim classe, perquè, com "al cole", a les escoles oficials d'idiomes, si un profe es posa malalt, no hi ha substituts que valguin. Com que som menys iguals i allò que dèiem... estudiants, foteu-vos.
Ara, això si: d'aquí a cent anys jo seré tan calba com qualsevol senyor o senyora d'aquests que s'han passat uns quants anys cobrant sobres, llavors serem ben iguals, hehehehe... només que potser els cucs que em "toquin" a mi menjaran més sa que aquells que els toqui menjar-se un corrupte...
20 de gener, 2013
Alcem-nos, noooooooo? Fem alguna cosa!!!!!!
Fa bon dia, el sol ha sortit, la pluja ha parat; fa vent, però no arriba a molestar; el meu mar està preciós, és hivern i fa fred, la qual cosa ens dóna l'oportunitat d'abrigar-nos - com a les pel·lis- amb guants, bufanda i, si ho volem, una gorra de llana, amb borla o sense. Que sempre quedem guapos! (al menys, a les pel·lis, passa!)
Miro enfora, des de la finestra, la Taca als meus peus - escalfant-me'ls- el Xat fent rum-rum, assegut a la cadira del capità, i un somriure apunta per sortir dels meus llavis.
Però llavors, recordo.
Recordo que tenim el nostre parlament barallant-se per presentar un paper que digui que som una nació sobirana - però atenció, ho ha de dir, però que no sigui dit, no fos cas que a Madrid es pensessin que el que volem és PREGUNTAR els catalans què volen/volem fer/ser - i que quan l'un estira, l'altre no arronsa, quan un grup diu "ja ho tenim", surt un altre grup a qui no li agrada tal paraula o tal altra. I que quan "sembla" que si, encara és que no.
Recordo que al govern central hi tenim una colla d'ineptes, lladres, corruptes, cínics i males persones, que estan d'acord amb anar desnonant famílies que no poden pagar la seva hipoteca mentre ells viuen alegrement, per damunt les possibilitats de qualsevol, amb els NOSTRES diners. I sobre tot, amb els diners d'aquells a qui volen desnonar perquè no poden pagar la hipoteca.
Noooooooooooooo, que ningú no em digui que estic fent demagògia. Estic dient el que veig, estic fent una descripció de la realitat que m'envolta i cada dia esic més indignada!
Hi ha d'haver una segona sessió d'indignats a la Plaça de Catalunya?
Hem de tornar a sortir a demanar als nostres dirigents el que volem i, bàsicament, a dir-los EL QUE NO VOLEM?
Alguna cosa haurem de fer, no? O ens quedarem amb els braços plegats, contemplant com se'ns pixen a la cara?
Ahir vaig descobrir això (que encara no sé massa bé de què va, però ho esbrinaré)...
De moment me'n vaig a aprofitar aquest preciós dia que - els déus?- ens han concedit...
Que tingueu un bon diumenge!
Miro enfora, des de la finestra, la Taca als meus peus - escalfant-me'ls- el Xat fent rum-rum, assegut a la cadira del capità, i un somriure apunta per sortir dels meus llavis.
Però llavors, recordo.
Recordo que tenim el nostre parlament barallant-se per presentar un paper que digui que som una nació sobirana - però atenció, ho ha de dir, però que no sigui dit, no fos cas que a Madrid es pensessin que el que volem és PREGUNTAR els catalans què volen/volem fer/ser - i que quan l'un estira, l'altre no arronsa, quan un grup diu "ja ho tenim", surt un altre grup a qui no li agrada tal paraula o tal altra. I que quan "sembla" que si, encara és que no.
Recordo que al govern central hi tenim una colla d'ineptes, lladres, corruptes, cínics i males persones, que estan d'acord amb anar desnonant famílies que no poden pagar la seva hipoteca mentre ells viuen alegrement, per damunt les possibilitats de qualsevol, amb els NOSTRES diners. I sobre tot, amb els diners d'aquells a qui volen desnonar perquè no poden pagar la hipoteca.
Noooooooooooooo, que ningú no em digui que estic fent demagògia. Estic dient el que veig, estic fent una descripció de la realitat que m'envolta i cada dia esic més indignada!
Hi ha d'haver una segona sessió d'indignats a la Plaça de Catalunya?
Hem de tornar a sortir a demanar als nostres dirigents el que volem i, bàsicament, a dir-los EL QUE NO VOLEM?
Alguna cosa haurem de fer, no? O ens quedarem amb els braços plegats, contemplant com se'ns pixen a la cara?
Ahir vaig descobrir això (que encara no sé massa bé de què va, però ho esbrinaré)...
De moment me'n vaig a aprofitar aquest preciós dia que - els déus?- ens han concedit...
Que tingueu un bon diumenge!
17 de gener, 2013
Banderes
Ui... que difícil se'm fa... volia buscar una imatge d'unes calces amb la bandera del país veí - per regalar-li a la senyora Plans de Lluna- però no en trobo, o no en trobo, així, que vagin "sueltes", sense una senyora dintre... i com que aquest blog és molt respectuós amb els seus lectors i no es vol ficar en camisa d'onze vares, val més que ens quedem amb aquesta imatge de fa mil anys i que protestem amb cançons. Com abans!
la imatge l'he tret de google i és cuirós, perquè la frase que jo havia escrit per trobar-ne una no tenia res a veure amb les cançons de protesta sinó amb les calces-bandera-país-veí (bé, expressat amb unes altres paraules)
també m'han sortit els tirants de Fraga... com a mínim, curiós!
Aps, i el principito fent d'abanderat als JJOO del 92...
Aquest google és la pera!
per cert, quan diu que dimitirà la senyora Cuerpopedal?
també m'han sortit els tirants de Fraga... com a mínim, curiós!
Aps, i el principito fent d'abanderat als JJOO del 92...
Aquest google és la pera!
per cert, quan diu que dimitirà la senyora Cuerpopedal?
14 de gener, 2013
Constatacions vàries
La primera constatació és trista:
Cadascú va a la seva bola.
La propera vegada que calgui votar, votarà sa tia la del poble.
________________________________
La segona constatació és realista:
Quan t'adones que en acabar de fer punxa als llapis de colors del pot et queden les mans endolorides, t'adones no pas que t'estàs fent gran, no! T'adones que ja t'has fet gran!!!!
Porca misèria...
Cadascú va a la seva bola.
La propera vegada que calgui votar, votarà sa tia la del poble.
________________________________
La segona constatació és realista:
Quan t'adones que en acabar de fer punxa als llapis de colors del pot et queden les mans endolorides, t'adones no pas que t'estàs fent gran, no! T'adones que ja t'has fet gran!!!!
Porca misèria...
06 de gener, 2013
RRMM
Els RRMM han passat, carregats de bona voluntat, il·lusions, regals i xocolata desfeta.
Ha estat un any estrany, tanmateix: i és que la crisi, de vegades no és només econòmica. Ens entossudim a emboirar-nos el cap i veure bruixes, serps i culebrots allà on potser només hi hauria d'haver innocència.
De tota manera, el millor que poden fer els reis, actualment, és abdicar i fotre el camp!
Ha estat un any estrany, tanmateix: i és que la crisi, de vegades no és només econòmica. Ens entossudim a emboirar-nos el cap i veure bruixes, serps i culebrots allà on potser només hi hauria d'haver innocència.
De tota manera, el millor que poden fer els reis, actualment, és abdicar i fotre el camp!
31 de desembre, 2012
Bon Any a les persones de bona voluntat!
Aquesta nit aixecaré la meva copa per brindar per aquelles persones de bona voluntat, per les persones bones, per les persones treballadores, per aquells que s'ho mereixen!
I per a les males persones, algunes de les quals les tenim als diversos governs, per aquells malvats malparits que ens han dut a la ruïna i que ara viuen a cos de rei, per aquells que ens insulten i ens vexen, per aquells que només ens volen per una sola cosa... a aquests, els desijto, com a mínim, una bona grip, o, com diu la meva amiga Elèna, una bona diarrea. Que la diarrea verbal ja la porten posada.
La foto és d'uns camps de Joinville, que volen representar, d'alguna manera, la bellesa que pot comportar l'austeritat dels rostolls dels camps segats...com segada està la nostra economia...
Amics, amigues, MOLT BON ANY!
I per a les males persones, algunes de les quals les tenim als diversos governs, per aquells malvats malparits que ens han dut a la ruïna i que ara viuen a cos de rei, per aquells que ens insulten i ens vexen, per aquells que només ens volen per una sola cosa... a aquests, els desijto, com a mínim, una bona grip, o, com diu la meva amiga Elèna, una bona diarrea. Que la diarrea verbal ja la porten posada.
La foto és d'uns camps de Joinville, que volen representar, d'alguna manera, la bellesa que pot comportar l'austeritat dels rostolls dels camps segats...com segada està la nostra economia...
Amics, amigues, MOLT BON ANY!
29 de desembre, 2012
Balanç
Fer balanç del blog, després que l'has començat l'any 2004, no és una tasca fàcil, però potser ho intento.
Vaig començar escrivint-lo en català i traduint-lo al castellà perquè tenia molts lectors i lectores amics, més enllà de la Sènia.Fins i tot més enllà de l'Atlàntic! Tenia, efectivament, molta gent que em llegia i que em comentava, gent coneguda i desconeguda, gent amb qui vaig arribar a establir una espècie de contacte epistolar-blogaire. O diguem-li com vulguem. Gent que estava a favor del que jo deia i gent que m'ho discutia. Gent que m'estimava i gent que no m'estimava tant; entenguem, aquí, el verb estimar amb el seu veritable significat.
Al cap d'uns anys - ara no recordo quants- van sortir els traductors. Alguns amics catalans em deien: "per què et molestes a traduir, si ja hi ha el traductor?" però jo continuava traduint "a mà". Em semblava que era més personal, més entranyable. Els traductors capten paraules, però no conceptes.I encara vaig estar uns anys traduint; potser un parell d'anys. Fins que un bon dia em vaig adonar de la quantitat d'hores que hi cremava, en mantenir el blog! Aquell dia vaig pensar que potser no calia cremar-n'hi tantes, que, qui volgués, ja em llegiria amb el traductor. Sé que continuo tenint alguns lectors fidels, que el fan servir; si alguna vegada no entenen algun concepte, o m'ho pregunten privadament o callen. Ara ja no pregunten, només callen, però sóc conscient que em continuen llegint. A tots ells, a totes elles (són pocs, però ignorar-los és molt lleig) gràcies. Gràcies infinites per seguir llegint un blog que, amb els anys, ha evolucionat molt; ha passat de ser un diari on hi explicava penes i alegries, a ser un quadern de bitàcola en el sentit ben literal de la paraula. Ha passat, després, de quadern de bitàcola a tauler d'anuncis, a espai per abocar-hi algunes idees que em passaven pel cap i, sobre tot, els dos darrers anys, ha passat a ser un espai per abocar-hi, bàsicament, frustracions de la vida quotidiana: queixes, greuges... amb alguna petita interrupció musical o poètica (els poemes mai no són meus, ja sabeu que no en sóc, de poeta - o poetessa, que mai no he sabut com ho he de dir). Alguna que altra recomanació de llibre o de pel·lícula, sumar-me als homenatges col·lectius per algun autor (músic, escriptor, poeta) mort...
Ha servit per abocar-hi tota la il·lusió de publicar un llibre que mai no es publicarà (l'editor va jugar amb els meus sentiments, amb la meva il·lusió i amb la d'unes quantes persones més, abans d'anar-se'n amb els calés de drets d'autor d'una de les obres col·lectives on vaig col·laborar, "Un riu de crims")... i abans de tancar l'editorial, havent-me promès, jurat i perjurat, que el proper llibre ja era el meu. Suposo que als altres els va dir el mateix! Ara, el relat que porta per títol el títol que havia de tenir el llibre, "Dones de vidre", me l'ha publicat la revista "La lluna en un cove", així que "Dones de vidre" ja no serà mai un llibre de relats i els meus relats es quedaran per sempre més al calaix de l'oblit. Com tants i tants autors i autores anònims com jo.
El blog ha servit, també i sobretot, per conèixer persones meravelloses que d'altra manera no hauria sabut mai que existien. Aquest fet pot semblar poc important, però això no és cert: és molt, molt important!
Quan, el passat 6 d'octubre vaig arribar a l'assemblea de l'Associació de Relataires en Català, poc sabia jo que en sortiria com a presidenta. Una presidència que m'està enriquint com a relataire i com a persona, on estic aprenent tant que me'n faig creus de tot el que ignorava, una presidència que ha acabat sent, per mi, un voluntariat per tenir cura - des del meu modestíssim lloc al món- de l'estrella més brillant que tenim a casa nostra: la llengua catalana.
En aquest balanç no faré esment de tot el que em tortura a nivell polític i social (si: heu llegit bé; és una tortura. fa mal "físic", no sabria com explicar-vos-ho). Mai de la vida no m'hauria imaginat aquesta involució en un país que jo també tenia com a meu i que pensava que m'estimava (genèricament). Per això, a la presentació de "Les Estrelles", un llibre on no hi ha cap conte meu, però sí que hi ha un conte que es va inventar el meu nét, quan encara tenia 4 anys acabats de fer i que m'omple d'orgull, per això, deia, a la presentació, vaig fer un manifest que, al proper post, us posaré, perquè si el poso aquí us cansarà tant que tornareu a trigar a venir a llegir-me... uns quants mesos!
I, de fet, el que voldria fer, és reprendre aquest blog mig oblidat, que una vegada vaig estar a punt de tancar i que ara penso "sort que no ho vaig fer". Obrir-ne un altre no tindria cap sentit. Perquè aquest és el meu blog, des del meu mar.
Que tingueu una bona entrada d'Any Nou i que NO s'acompleixin els mals auguris que ja porta al damunt, just abans de néixer!
Vaig començar escrivint-lo en català i traduint-lo al castellà perquè tenia molts lectors i lectores amics, més enllà de la Sènia.Fins i tot més enllà de l'Atlàntic! Tenia, efectivament, molta gent que em llegia i que em comentava, gent coneguda i desconeguda, gent amb qui vaig arribar a establir una espècie de contacte epistolar-blogaire. O diguem-li com vulguem. Gent que estava a favor del que jo deia i gent que m'ho discutia. Gent que m'estimava i gent que no m'estimava tant; entenguem, aquí, el verb estimar amb el seu veritable significat.
Al cap d'uns anys - ara no recordo quants- van sortir els traductors. Alguns amics catalans em deien: "per què et molestes a traduir, si ja hi ha el traductor?" però jo continuava traduint "a mà". Em semblava que era més personal, més entranyable. Els traductors capten paraules, però no conceptes.I encara vaig estar uns anys traduint; potser un parell d'anys. Fins que un bon dia em vaig adonar de la quantitat d'hores que hi cremava, en mantenir el blog! Aquell dia vaig pensar que potser no calia cremar-n'hi tantes, que, qui volgués, ja em llegiria amb el traductor. Sé que continuo tenint alguns lectors fidels, que el fan servir; si alguna vegada no entenen algun concepte, o m'ho pregunten privadament o callen. Ara ja no pregunten, només callen, però sóc conscient que em continuen llegint. A tots ells, a totes elles (són pocs, però ignorar-los és molt lleig) gràcies. Gràcies infinites per seguir llegint un blog que, amb els anys, ha evolucionat molt; ha passat de ser un diari on hi explicava penes i alegries, a ser un quadern de bitàcola en el sentit ben literal de la paraula. Ha passat, després, de quadern de bitàcola a tauler d'anuncis, a espai per abocar-hi algunes idees que em passaven pel cap i, sobre tot, els dos darrers anys, ha passat a ser un espai per abocar-hi, bàsicament, frustracions de la vida quotidiana: queixes, greuges... amb alguna petita interrupció musical o poètica (els poemes mai no són meus, ja sabeu que no en sóc, de poeta - o poetessa, que mai no he sabut com ho he de dir). Alguna que altra recomanació de llibre o de pel·lícula, sumar-me als homenatges col·lectius per algun autor (músic, escriptor, poeta) mort...
Ha servit per abocar-hi tota la il·lusió de publicar un llibre que mai no es publicarà (l'editor va jugar amb els meus sentiments, amb la meva il·lusió i amb la d'unes quantes persones més, abans d'anar-se'n amb els calés de drets d'autor d'una de les obres col·lectives on vaig col·laborar, "Un riu de crims")... i abans de tancar l'editorial, havent-me promès, jurat i perjurat, que el proper llibre ja era el meu. Suposo que als altres els va dir el mateix! Ara, el relat que porta per títol el títol que havia de tenir el llibre, "Dones de vidre", me l'ha publicat la revista "La lluna en un cove", així que "Dones de vidre" ja no serà mai un llibre de relats i els meus relats es quedaran per sempre més al calaix de l'oblit. Com tants i tants autors i autores anònims com jo.
El blog ha servit, també i sobretot, per conèixer persones meravelloses que d'altra manera no hauria sabut mai que existien. Aquest fet pot semblar poc important, però això no és cert: és molt, molt important!
Quan, el passat 6 d'octubre vaig arribar a l'assemblea de l'Associació de Relataires en Català, poc sabia jo que en sortiria com a presidenta. Una presidència que m'està enriquint com a relataire i com a persona, on estic aprenent tant que me'n faig creus de tot el que ignorava, una presidència que ha acabat sent, per mi, un voluntariat per tenir cura - des del meu modestíssim lloc al món- de l'estrella més brillant que tenim a casa nostra: la llengua catalana.
En aquest balanç no faré esment de tot el que em tortura a nivell polític i social (si: heu llegit bé; és una tortura. fa mal "físic", no sabria com explicar-vos-ho). Mai de la vida no m'hauria imaginat aquesta involució en un país que jo també tenia com a meu i que pensava que m'estimava (genèricament). Per això, a la presentació de "Les Estrelles", un llibre on no hi ha cap conte meu, però sí que hi ha un conte que es va inventar el meu nét, quan encara tenia 4 anys acabats de fer i que m'omple d'orgull, per això, deia, a la presentació, vaig fer un manifest que, al proper post, us posaré, perquè si el poso aquí us cansarà tant que tornareu a trigar a venir a llegir-me... uns quants mesos!
I, de fet, el que voldria fer, és reprendre aquest blog mig oblidat, que una vegada vaig estar a punt de tancar i que ara penso "sort que no ho vaig fer". Obrir-ne un altre no tindria cap sentit. Perquè aquest és el meu blog, des del meu mar.
Que tingueu una bona entrada d'Any Nou i que NO s'acompleixin els mals auguris que ja porta al damunt, just abans de néixer!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)