18 de gener, 2012

Col·laboració amb "Relats conjunts"


SOSPITES

- Ho hem de deixar estar.
- Però què dius?
- Que ho hem de deixar. Finalment a la feina ja sospiten.
- Però, estimada, no podem llançar per la borda la nostra relació només perquè a la teva feina sospiten que...
- Què fas? no em toquis, no en públic. Ningú no ha de saber que ens coneixem...
- Però si no ens veu ningú, si no ens coneix ningú, si ningú no té cap indici que...
- Reina meva, ja et vaig dir la darrera vegada que aquell era l'últim cop. I em mantinc amb la meva determinació.
- Però...
- Saps? No voldria anar a parar a la presó per una feblesa com aquesta.
- Estimada...
- Au, ves-te'n. Ves a buscar algú altre perquè t'ajudi a entrar a la joieria; jo ja en tinc prou, de joies, el darrer cop em vaig quedar amb les maragdes. No necessito res més! Adéu!
- Tu t'ho perds...

La meva modesta col·laboració amb "Relats conjunts"

14 de gener, 2012

Rodalies

Anar a Barcelona en Renfe-rodalies és una odisea.

Quatre hores (dues d'anar, dues de tornar) per fer seixanta quilòmetres, em sona a recochineo.
I malgrat que a mi em soni a recochineo, és així. Gairebé dues hores de Blanes a Barcelona (per problemes a les instal·lacions, van dir per megafonia). I gairebé dues hores de Barcelona a Blanes (per problemes a les instal·lacions, van dir per megafonia).

Tot això per 10 (deu) euros.

Avui tinc el cul quadrat i la mateixa por de conduir que sempre, així que em queden molts anys de tenir el cul quadrat i por de conduir...

I la por de conduir no me l'ha arreglat CAP teràpia.

I ja no sé si estar indignada o resignada.

Si no tingués por de conduir no passaria quatre hores de la meva vida asseguda (per sort) en un vagó de tren atapeït per deu euros, però la brometa em costaria el preu de la benzina + autopista + pàrking + un parell de valerianes.

No sé què és pitjor...

I ja no sé si estar indignada o resignada.

10 de gener, 2012

taxes, llenguatges i embolica que fa fort

per què tant de rebombori amb la taxa turística?
quan nosaltres anem "allà" paguem bitllo bitllo i callem! I no pas poc, en segons quins llocs!  i si no, no hi anem.
per què jo, amb els meus impostos, m'he de fer  càrrec de la merda que deixen els turistes que em visiten?


al·lucino amb el "M'agrada" del feisbuc.
sense anar més lluny, l'altre dia vaig posar un "En què estàs pensant"? dient que estava trista i a un munt de gent "li agrada"!

deumeu... què és, el que els agrada? que estigui trista? que hagi escrit que estic trista? volen dir que m'acompanyen en la meva tristor?

suposo que és això darrer.

però, mireu-vos-ho pel cantó "literal" de l'assumpte.

tant que hem evolucionat amb tot i que només puguem dir "m'agrda" o "no m'agrada"

trist... oi?

m'anava a embolicar amb altres temes però passo... no val la pena, així que la tercera part del títol de l'apunt no serveix per res...


com tantes coses!



en fi...
...per cert, totes les imatges són tretes de la xarxa.

08 de gener, 2012

passen els dies

un dia màgic,
un de reflexió
i un  de buidar calaixos,
de desfer-nos de bosses i papers

i demà
traurem llumetes i cintes de colors
i arxivarem les postals de paper
que algú que no domina - encara- l'ordinador
ens ha enviat, amb nostàlgia d'altres temps,
per desitjar-nos Bon Nadal i Bon Any.

i ens acostarem , encara més i sense ganes,
a una mort segura que un dia ha d'arribar
un any més
un any menys

petiteses, grandeses, alegries, penúries
i a buscar un altre any,
 una mica més fets, una mica més vells,
i una mica més pobres
i una mica més rics

amb fe
i sense fe

i tot fet
i tot per fer.


02 de gener, 2012

Propòsits


No emprenyar-me quan sento parlar polítics.

Deixar que els esdeveniments  llisquin suaument per la meva vida sense immutar-me (gaire)

Continuar escrivint encara que per publicar alguna cosa passin dos anys. Fins i tot encara que no se'n publiqui mai cap.

Seguir amb el blog, en plena era de trendingtopics, als quals mai no he entrat.

Continuar tenint un telèfon mòbil que només serveix per trucar, ser trucada, fer sms's i rebre'n i - com a molt- fer alguna mala foto.

Deixar de tenyir-me els cabells  (és que això, per mi, és tan difícil que crec que no ho arribaré a aconseguir fins que sigui al calaix; al cap i a la fi ara ja em tenyeixo gairebé de blanc... que ja lliga i a més a més, mola!)

Tornar-me a matricular a italià, perquè estic disfrutant molt i fins i tot n'estic gaudint!

Tornar a matricular-me a tai xi (això també és difícil... és taaaaaaaaaaaan avorrit... però això ja us ho havia dit alguna vegada)

Continuar fumant-me una cigarreta en ocasions especials, deixant que tot el que em diuen quan ho faig em rellisqui del tot.

Seguir pensant que un dia o altre tornaré a la Universitat... si no m'he mort abans

Continuar respectant la diversitat de maneres de fer  de tots els nostres fills, sense morir en l'intent.

Estimar els meus com fins ara o, si pot ser, més.

... i més coses que no puc reproduir aquí perquè no és el lloc adequat ÔÔ





imatge baixada d'internet





31 de desembre, 2011

Que no perdem les il·lusions! BON ANY!

Permeteu-me tornar enrere (un gest que darrerament repeteixo massa...)

Primer m'he posat a buscar alguna cançó que parlés d'esperança, de pau, d'amor... i tots els tòpics junts, però m'he trobat amb coses molt cutres, o molt religioses, o molt de l'estil "autoajuda" i allò que passa, de l'una he anat a parlar a l'altra... estava a punt de posar "Resistiré", del Duo Dinàmico, que és molt de la meva època,  o "Que se mueran los feos", dels Sirex, que encara són més de la meva època, perquè són un pèl més joves que els altres dos, però allò que passa: vas buscant i buscant i acabes trobant redarces com aquestes "perles" que us deixo, per no haver de parlar del que ens espera per a l'any vinent. Perquè ens espera una època de pringats totals, ai, maremeva!

Bé, doncs, pringats o no, desitjo que tingueu/tinguem una molt bona entrada d'Any Nou!

Per què no començar taral·lejant o ballant directament unes quantes peces de l'any de la picor?
 Vinga va, per fer baixar el raïm...

Som-hi!





i després de les lentes, sempre venia el aixafa-guitarres i començava una tanda de mogudes, au!





Apa, Bon Any 2012, i no em tingueu en compte aquest viatget al passat!

24 de desembre, 2011

BON NADAL

Malgrat tot...

MOLT BON NADAL!!!!!

Aquí us deixo un parell de cançons de Nadal.



L'altra és un clàssic...

23 de desembre, 2011

:(

És tristíssim que en aquest país surti més a compte matar algú que tocar el piano...

tristíssim!

10 de desembre, 2011

L'experiència televisiva

Bé, doncs, finalment vaig ser a 8TV, com alguns i algunes ja sabeu.
M'ho vaig passar molt bé (a mi m'encanten aquest tipus d'experiències) només vaig trobar que - com sempre- els temes es toquen d'una manera tan superficial que els convidats es queden amb les ganes de continuar la tertúlia i sobre tot, de dir el que pensen, perquè com que els horaris van "a sac", no hi ha manera de començar una idea i acabar-la perquè tothom té ganes del mateix: començar una idea i poder-la acabar. Així doncs, penso que tant la Victòria Cardona com la M. Àngels Gilberga, com el pare de l'Elisenda Roca, com la mateixa Elisenda Roca, com l'autor del llibre, Gabriel Masfurroll, com jo mateixa, ens vam quedar amb les ganes.

En canvi, la Mariangels Alcàzar va poder parlar llargament del rei i la seva condició de sogre del duc de Palma, etc,etc. la qual cosa, a mi personalment, m'importava més aviat poc.

No sé per quina raó, a tots els altres convidats els van citar com a autors de llibres, i van esmentar totes les seves carreres universitàries i tal. De mi només van dir dues coses: és àvia i ha escrit un llibre.
No, vaig dir jo. Sobre aquest tema concret, he escrit un blog.

I, en general, tot era cert. A mi ningú no em va preguntar - a priori- si tenia algun estudi "més", la qual cosa no és important. No en va, quan van fer el cens per darrera vegada, vaig posar que havia estudiat fins a l'ESO. I d'aquesta manera, mai no m'han emprenyat perquè vagi a una mesa electoral (després d'haver-hi anat set vegades, ja estava bé, home!)

Així que: estudis, els imprescindibles per anar pel món i la principal professió: àvia.

Que no és una professió? No! És un honor!!!!

Va ser molt divertit: a la saleta de maquillatge em van pintar com una porta  (per sort, això ho van fer amb tothom i després, amb les càmeres, no es nota, o es nota poquet). Jo, quan em vaig veure, li vaig dir a la simpàtica noia que m'estava maquillant: "eh, que no vull semblar un papu!". I em va dir "no, dona, que quedaràs molt bé".

Vaig fer aquella cara de mussol que em caracteritza i me la vaig creure.

Un mite que no és un mite sinó una veritat com un temple: al xiringuito d'en Cuní fot un fred que pela! (millor, així no em vaig haver de treure la rebequeta, que conjuntava força bé amb el vestit, noooooo?)

En Cuní és més guapo en viu i en directe que per la tele. I més simpàtic. Que consti a les actes.

L'Elisenda Roca és encantadora, així com el seu pare.

Vaig tenir ocasió de saludar la Pilar Rahola, a qui li vaig dir que admirava per la seva coherència, encara que no sempre estigui d'acord amb el que diu i també a Josep Sandoval, un senyor molt simpàtic. És el que portava el calendari Pirelli.

Per cert, quan en Cuní em va preguntar si em molestaria que el meu marit tingués aquell calendari al seu despatx em va agafar desprevinguda. Jo només havia vist dues de les fotos i a la primera pregunta, que va ser què sentíem "les senyores" davant d'aquelles models, jo havia respost sense pensar-m'ho dues vegades "Enveja pura i dura". Però això no es va veure, perquè era el moment de la publicitat. A la segona pregunta, doncs, vaig dir el que realment penso. Que si el meu marit es volgués posar el calendari al seu despatx, ja s'ho farà, que a mi, ja veus el que m'importa! (d'altra banda no sé on es pot posar un calendari d'aquelles dimensions ) i tenint en compte que el despatx el compartim... en fi... si ell posa el calendari de Pirelli jo sempre puc posar-ne un dels bombers, i fer-li la competència, he he he...

A fe dels déus que si jo hagués vist totes les fotos, davant la primera pregunta ja no hauria dit allò de l'enveja, sinó que m'hauria centrat- com més tard va comentar la Rahola- en l'apologia de l'anorèxia que fan. però jo només n'havia vist dues, de fotos! La veritat és que és vergonyós, que "encara" es mitifiquin imatges de dones amb talles impossibles. Contradiccions que té la nostra societat, ves...

Total, una vetllada amable, distesa, interessant pel que va tenir de nova experiència. Jo ja havia anat a "Banda ampla", que també m'havien convidat a través del blog i ja havia experimentat aquell neguit d'haver de concentrar tot el que vols dir en menys d'un minut, però aquella vegada no m'havien maquillat, era un mega-plató ple de gent i suposo que si haguessin hagut de maquillar-nos a tots el programa hauria començat a les mil! TV3 és enooooooooooooorme. 8TV és molt familiar. Amb això no vull dir que sigui petit (bé, si que vull dir-ho: comparat amb tevetres, 8tv és diminut).  Però el tracte és exquisit, tant en un lloc com a l'altre.

I no, no sóc diplomàtica. És la veritat.

I ja callo, que va arribant l'hora de preparar el sopar. Aquesta nit serem sis veient el partit. Ui, quins nervissssssssssss...

aquí, la pàgina on surt el video, per qui el vulgui veure.

Jo, àvia.

06 de desembre, 2011

vuit al dia

Es veu que això dels blogs és una mina per als que programen les teles... avui  m'han convidat al programa 8 al dia del Josep Cuní, com a una mena de tertuliana, el dia 8 (o sigui, demà passat, dijous, dia de la puríssima) que hi ha la presentació d'un llibre d'un avi primerenc...

Quan vaig anar al Banda ampla ja m'havien trobat a través del blog de l'àvia, veig que dóna per molt, he he he...

Així que, si em voleu veure a la tele, poseu el programa del Cuní el dijous a les 19, que crec que la tertulieta a la que jo assistiré serà entre  19 i 20.

Deumeu, "Y yo con esos pelos!!!"

04 de desembre, 2011

aquest aqüeducte

Cada any, quan arriben aquestes dates, em passen dues coses contradictòries. Per una banda, una finíssima nostàlgia m'envaeix i em recorda que d'aquí a quatre dies estarem celebrant les festes de Nadal. Pura contradicció: festes desitjades i entendridores i al mateix temps, festes odiades que em produeixen una mena de ràbia pels que ja no hi són, però també pels que encara hi som.

La setmana passada voltàvem per la fira de Santa Llúcia i vaig experimentar aquesta paradoxa.
M'agradava, per un costat, tafanejar entre figuretes de fang, de plàstic, de resina, de fibra... (quan jo era petita només n'hi havia de fang o de plàstic), entre grèvol i molsa (no eren espècies protegides? per què se'n pot fer negoci, si estan protegides, eh?), entre cintes brillants i altres ornaments dels de tota la vida i paradetes de caganers.com, que em donaven un cert malestar,  perquè una cosa és posar el caganer en un raconet del pessebre, per tradició i una altra cosa ben diferent és convertir a qualsevol persona mínimament famosa en caganer. Pur negoci, pura especulació. I a mi no em fa gràcia. Cap gràcia. I no pel fet de veure la reina d'Anglaterra, en Ronaldo, en Piquer i la Shakira, o tota la colla de polítics de casa nostra i de l'exterior en un acte tan íntim, que al cap i a la fi, tots en fem, de caca, per què ens hauríem d'enganyar? sinó perquè no entenc que a algú li pugui agradar posar al seu pesebre el Jordi Pujol, en Mas o el Zapatero cagant, per dir-ne un. En fi, que jo no ho entengui no vol dir res, perquè jo no sóc ningú.

I mentre em passejava per les paradetes, sonava una música d'aquelles entranyables de tota la vida: cançons de Nadal. Que em produïen basarda, no pel fet de ser cançons de Nadal, que m'agraden molt, sinó perquè encara faltava un mes per Nadal. I això em rebenta! (de tota manera, com aquell que diu, a mitjans d'octubre ja m'estaven desitjant Bones Festes en alguns grans supermercats. I això també em rebenta!)

en fi... sentiments enfrontats entre tradicions mal portades que han acabat esdevenint pura especulació, pur intercanvi monetari i que s'han emportat qualsevol esperit nadalenc que encara pogués quedar al meu interior.

Per cert, us deixo amb Paolo Conte, que no canta precisament  cançons de Nadal (que jo sàpiga) i que vaig poder gaudir a la cloenda del Festival Woll-Damm de jazz d'aquest any. Permeteu-me una sola crítica:

L'Auditori no té carisma. (Que el Paolo si!)

I ho dic perquè ja havia anat a sentir Brad Meldhau trio fa uns quants anys i em va passar el mateix. Em va encantar la música, però no l'entorn...

I és que els concerts de jazz s'haurien de fer en llocs més íntims (i carregats de fum i tot això... que em podeu discutir els que hi entengueu més que jo)

No?





24 de novembre, 2011

Conciliacions

Ahir, a 8TV, al programa d'en Cuní, sentia la Rahola, (que en general m'agrada molt) que parlava de ser mare i treballar (cosa que hem fet moltes mares, algunes perquè han/hem volgut, d'altres perquè no han/hem tingut més remei) i venia a dir que la Soraya S. de Santamaría era una espècie d'heroïna perquè a les dues setmanes escasses de tenir el seu nadó (que no sé si és nen o nena) ja estava ella al peu del canó.

Hi havia un parell de dones més que la secundaven i li donaven la raó, tal com jo mateixa hauria fet fa quatre o cinc anys i n'hi havia una altra que no hi estava d'acord, amb la pressumpta heroïcitat de l'anomenada senyora. També van parlar de l'heroïcitat d'aquella ministra francesa que fa uns quants anys (no gaires) va donar a llum i va anar a treballar com aquell que diu el dia després.

Jo, ara que sóc àvia, entenc que el millor que li pot passar a un nadó és estar amb la mare tot el temps que pugui, sempre que sigui possible! I dic això de "sempre que sigui possible" perquè, tal com està la vida, no es pot fer el que es vol i hi ha moltes dones que - per força- han de tornar a incorporar-se a la feina tot just acabada la baixa laboral (això, si en tenen, de feina!).

Hi ha altres mares, però, que podrien perfectament estar amb els seus nadons tot el temps que volguessin, perquè, gràcies a les seves circumstàncies personals, no els cal patir econòmicament parlant.

Després parlaríem de les que els surt de dintre i de les que no. De les que, encara que poguessin, prefereixen tornar a treballar de seguida, de les que no tenen feina i els representa un neguit (econòmicament parlant, però també personalment, perquè es senten frustrades per haver-se d'estar a casa). En fi, cada dona és un món i no ens hi podem ficar...

Del que ningú no va parlar, però, i m'hauria agradat sentir alguna de les veus que hi havia a la taula, és del pobret nadó.

Què diria, aquest bebé, si pogués parlar?

Ho deixo aquí... perquè el tema "té molta tela".

Aix, jo, és que des que sóc àvia he canviat moltes de les meves percepcions.

I deixeu-me dir, també, que si jo fos la sra. S.S. de S., en les circumstàncies en que deu poder viure (econòmicament parlant) em quedaria a casa cuidant del meu bebé i, quan passés un temps, intentaria conciliar la feina amb el fill.

Però això és el que jo faria.

Que en el seu dia, no ho vaig poder fer! (i que, com que encara no era àvia, no havia canviat moltes de les meves percepcions).

Imatge treta d'internet.

21 de novembre, 2011

La Nancy

La calidesa de la seva veu és extraordinària...

ahir vaig anar a un recital seu, benèfic (per al fill de la Victòria dels Angels). Lloc: Auditori de Sant Cugat.

em va encantar!

Ella és Nancy Fabiola Herrera. mezzosoprano amb veu de seda.

buscant per youtube me l'he trobat cantant amb en Plácido Domingo...



aquí, una cançó d'Eduard Toldrà...



i aquí una de Bernstein...

16 de novembre, 2011

Poupurri (perquè, com sempre, m'embolico sense voler)

Com cada vegada que hi ha eleccions a prop, em pregunto com es vota en blanc sense afavorir els que no vull ni perjudicar els que més voldria però que no m'acaben de convèncer per votar-los...

Una altra solució és votar els que penso que són menys dolents, i deixar en blanc el vot pel senat, que em sembla que no serveix per res (ja fa molt temps, que m'ho sembla, no ho dic ara perquè m'hagi convençut ningú). Per cert, votar en blanc al senat què seria? 

- no posar cap creueta?
                                                                          
- no posar papereta dins del sobre?
                                                                         
 - posar un paper blanc dins el sobre?
                                                                             
- cap de les anteriors opcions? (en aquest cas... quina és l'opció?)

També es pot  no anar a votar,esclar, però llavors es poden acabar tenint sentiments de culpa per no haver exercit el dret/deure que et legitima per poder protestar després si no t'agrada el que fan els que has votat, o per quedar-te satisfeta si t'encanta allò que fan (això darrer és força improbable... no m'ha passat mai!)

En fi... altra vegada un dilema al davant. I mentrestant, anar escoltant les promeses i els discursos de pa sucat amb oli que ens van engegant cada dia. I tots ells van a la seva bola, sense escoltar res del que diuen els altres.

Recordo un acudit que explicaven a casa quan jo era petita, que em feia molta gràcia. De fet em va fer molta gràcia fins que vaig descobrir pels meus propis mitjans  que allò, d'acudit, no en tenia res i vaig viure-ho "en la meva pròpia carn". Es tractava d'un polític que feia un discurs al balcó de l'Ajuntament d'un poble i els prometia un pont pel riu. Un honrat habitant del poble, va aixecar el braç tímidament per dir que en el seu poble no hi havia riu. El polític, sense caure-li la cara de vergonya li va respondre que no es preocupés, que si no hi havia riu ell també els en proporcionaria un.

I després una veu que se li pot dir riu, se li pot dir trasvassament, se li pot dir aeroport, carretera, desdoblament, autopista, subsidi, fot-li X. Promet el que et sembli i quan t'escullin fes el que et doni la gana: total, ningú et demanarà mai comptes de res!

No puc entendre que el sr. Rajoy ens estimi tant, ara que necessita el nostre vot, quan fa quatre dies es passejava per tot Espanya demanant el vot contra Catalunya.

No puc entendre que a  la sra. Chacon  no li caigui la cara per terra quan ara resulta que està orgullosa de ser catalana, si fa quatre dies deia que ella era espanyola, no fos cas que la fotessin fora del partit... també estava orgullosa dels resultats sobre l'estatut al tribunal constitucional. Manda huevos!

No puc entendre que el sr. Duran faci el seu discurs mirant a dreta i esquerra i protestant "és que no em deixen parlaaaaar", com si estigués al pati de la guarderia i la moderadora fos l'educadora. Patètic!

No puc entendre que tot un senyor historiador com Alfred Bosch (gran escriptor) s'hagi apuntat a un carro que no li pertoca... perquè bona voluntat ja en té, ja... però, francament, no el veig, de corrupte. I en política, em sembla que si no saps corrompre't (i ràpid) no ets ningú.

I que em perdonin els (poquíssims) polítics que no són corruptes (segurament els podríem comptar amb els dits d'una mà).

Com deia aquell.. és que és es colmo!



i bé... què hem de fer, doncs?

14 de novembre, 2011

Una abraçada real

Allò que la vida dóna moltes voltes no és cap tòpic. I de vegades hi ha casualitats que semblen preparades per alguna mà (blanca) per fer que dues persones es trobin, gairebé sense adonar-se'n.

Ahir vaig tenir el goig de conèixer la Zel, la Roser. Ara mateix penso que una d'aquestes giragonses de la vida m'estava portant, imperceptiblement, cap a ella.

Benvinguda a la meva vida real, Zel!

11 de novembre, 2011

Amb un dia de retard per problemes tècnics...


El dibuix és de la Carme

Es pot dir que vaig aprendre a llegir en català gràcies als "Patufets", primer, al "Cavall Fort", una mica més endavant, i amb els "Tintins". Però em vaig endinsar en la literatura catalana gràcies a escriptors com Montserrat Roig.

N'hi ha molts més, esclar, però ella fou una de les meves escriptores de referència durant força temps. Vaig començar, ho recordo bé, amb"Molta roba i poc sabó", "El temps de les cireres" i "Ramona, adéu" (no recordo ara si fou primer el temps de les cireres o Ramona, adéu)... la vaig seguir, després, per televisió, no em perdia els seus programes, fins que van decidir que el seu programa no devia convèncer prou o que s'havien acabat els personatges a entervistar o ves a saber què, segur que tot plegat era política encoberta! La darrera novel·la que li vaig llegir fou "L'hora violeta".

Hi ha molta pol·lèmica sobre si la literatura de la Roig és "bona" o no tan bona. No m'hi penso ficar. Jo no sóc crítica literària i el que llegeixo m'agrada o no m'agrada, m'arriba o no m'arriba, em toca o em deixa indiferent.

Montserrat Roig mai no m'ha deixat indiferent, ni amb la seva literatura ni amb la seva faceta periodística. El fet d'haver-la vist a la tele, em va familiaritzar més amb ella que altres autors o autores. Una cosa semblant al que em va passar amb Terenci Moix, a qui vaig començar a llegir entusiasmada i que a poc a poc em va anar decebent perquè a còpia de tornar-se més mediàtic, abaixava (per mi) el seu nivell literari. Això no em va passar mai amb Montserrat Roig.

En fi, que tothom sap que no serveixo per a fer una bona crítica literària (ni bona ni dolenta), ja em coneixeu, però no volia deixar d'homenatjar una persona tan influent en la meva vida de lectora.
____________________

Nota: aquest escrit havia d'haver sortit ahir, que jo no vaig ser a casa en tot el dia, però lamentablement, un error (humà i per tant, meu) a l'hora de programar, ha fet que jo em  pensés (tan fresca, jo!) que havia sortit i en canvi, romangués en l'oblit més absolut "desat" amb els apunts, i sense cap mena d'ànim de sortir a la llum. Aquest és un intent- fora de temps- d'esmenar l'error.

I és que la informàtica i jo... continuem sent incompatibles.

_______________________

06 de novembre, 2011

Quotidianitat delirant (si: ho sé. títol plagiat d'alguna revista d'humor, no recordo quina)

Un cop acabada l'aventura de l'Aleix, que tornarà un dia d'aquests, ja em puc tornar a dedicar al meu blog; no ho sembla, però haver de posar al dia el blog d'una altra persona, per molt que la coneguis i que sàpigues com és (o et pensis que ho saps) és més difícil del que sembla. Sort de les fotos! (per cert, Paseante, la foto amb les noies brasileres que esperaven els navegants que anevan arribant te la posaré un dia d'aquests, quan el capità me la passi, que la té al seu  ordinador i me l'ha d'enviar. Ja veuràs que sembla una foto dels Reis de l'Orient, que porten coses a la gent!) ;)

Avui (o era ahir?) llegia una apologia del silenci en un article de Monzó a La Vanguàrdia: dóna gust que la gent important pensi com un mateix. O potser és al revés: dóna gust que un mateix pensi com la gent important. Sigui com sigui, hi estic a favor: em fa molta ràbia el soroll amb el què he de conviure. Bé, jo i tot bitxo vivent! Jo sóc de les que sempre té la ràdio posada, o música. La tele, cada vegada menys, la veritat, però també la poso, per què ens hauríem d'enganyar? Ja fa temps vaig parlar de com em molesta quan, enmig de qualsevol programa, sigui de tele o de ràdio, et posen els anuncis a tot volum. per això, quan em vull concentrar o, senzillament, quan vull estar tranquil·la i relaxada  (cosa força difícil en mi) o bé em poso música que m'agradi molt i molt baixeta de volum (un tema a part són els moments puntuals en què cal escoltar una peça determinada a tota pastilla, com alguna ària d'òpera o un tema concret de rock). Bé, deia que quan vull estar tranquil·la, la música baixeta o el silenci més absolut són el millor. Avui m'acompanya la música de la pluja caient darrere la finestra... és fantàstica!

I parlant de músiques, emissores, ràdios, teles, programes... ahir a la tarda vaig tenir el "goig" d'haver d'assistir a una reunió de veïns (la meva mare no hi sent i vaig anar-hi jo en representació seva). Deumeu! Maremeva! Verge Maria! Us puc assegurar que durant tres hores i mitja em va donar la sensació que estava asseguda al plató de Sálvame deluxe! No hi faltava ni la Belén Esteban de torn! Us ho aconsello per una tarda de dissabte: us infiltreu en una reunió de veïns i en podeu sortir amb un estudi sociològic de primera categoria! Jo crec que la sensació que es sent ha de ser semblant a la que experimenten els polítics als seus escons.

Ah, aquest matí, abans d'optar pel silenci i la música de la pluja, havia posat Catalunya Ràdio. Bufffffffff... La Cóppolo és absolutament ensucrada i insuportable! (Perdoneu, però algú ho havia de dir)... per què van treure la Tatiana Cisquella, del Suplement? eh? eh? eh? O l'Adam Martín, que li fotia mil voltes a aquesta caramel·litzada Sílvia! ho sento, noia...  (tampoc no em llegirà, o sigui que...)

Juro que a partir de la setmana que ve començo a fotre canya a l'editor, que em té ben abandonada!!! He dit.

Nota: Torno a NO PODER ENTRAR en alguns blogs, a deixar comentaris. Exemples: el del porquet, el de l'Olga Xirinacs... i molts d'altres! No sé per què. Escric comentaris, de vegades llarguets, i llavors em diu que la pàgina és "broken" i que "tararí que te vi". I els meus comentaris s'esvaeixen en la virtualitat de la manera més vil. Francament, no ho entenc, però que ho sapigueu!

02 de novembre, 2011





"Jo he cregut que no arribaria a conèixer Bahia quan he trencat un pern de la quilla. He tingut por que la reparació no aguantés, no podia utilitzar ni el genaker ni el floc. Esperava un lloc entre els quinze primers. He estat dissetè, però què importa la classificació, sobretot, després de les 10 darreres hores dantesques que he viscut. Ha sigut veritablement l'infern! No m'esperava pas una rebuda així, a Bahia. Aquest haurà estat un gran moment per mi. Estic feliç i satisfet."
____________________________
Nota: Tanto las fotos como las palabras que ha dicho Aleix a su llegada, han sido extraídas de la web oficial.



L'Aleix ja ha arribat!!!!

GPOnauticeventsGPOnauticevents #transat650 arrivée de l'espagnol Aleix Gelabert (345) à Salvador de Bahia
_____________________________________________


L'Aleix ha arribat a Bahia a les 19h 47mn 53sec TU.


Ha estat 20 dies, 19 hores, 47 mn i 53 segons, a una mitjana de 6,24 nusos, des de Funchal a Salvador de Bahia.


El seu temps global de regata ha estat de 30 dies, 4 hores, 30 mn i 19 segons, a una mitjana de 5,80 nusos sobre les 4.200 milles teòriques de recorregut.

En breu penjarem fotos però les podeu veure al web oficial.