Lectures d'estiu-3

imatge (Renoir): http://i43.tinypic.com/t0i5tz.jpg

Després de L'inici del capvespre, li va tocar el torn a La amaba, d'Anna Gavalda. Aquest llibre me'l va regalar la Feli, jo ni tan sols havia sentit a parlar de la Gavalda, és una autora francesa que a França té molt d'èxit. És una novel·la sobre una manera molt particular d'estimar. Em va agradar força, pel tema i per com està tractat. Ara, a la pila de la tauleta de nit hi tinc una altra novel·la de l'autora, ja veurem si m'agradarà. Me la vaig comprar l'altre dia, després de la RM, per allò de fer-me un regalet, com quan era petita i feia una cosa desagradable i em premiaven amb un tebeo o amb un cacaolat (amb poqueta cosa em conformava, jo). La que està esperant es diu Junts i prou. Veurem.

I quan vaig acabar aquest, vaig llegir La ladrona de libros, de Markus Zusak. La veritat és que no en donava ni cinc i en canvi em va sorprendre gratament. Ja sabeu, però, que jo no faig grans ressenyes. I no les faig perquè no en sé. Per ressenyes - sempre ho dic- el millor és el Veí, en l'apartat De lectura. Aquí si que hi trobareu de tot i força, i a més, ben escrit, ben argumentat i millor tractat. Jo no en sé.

Encara no estem, eh, però? que després d'aquests dos, en van venir uns quants més. Ja tornarem sobre el tema!

Mandra

Feia molts anys que no em passava pel cap (o potser si, però em falla la memòria i no ho recordo). Tinc tantes ganes d'escriure i de dir coses, com mandra de fer-ho. Vet-ho aquí.

Ganes de dir coses perquè les tinc a dintre, ganes d'expressar sentiments, idees, inquietuds, i donar-les a conèixer al món a través de Blogville, que és com ens expressem els  escriptors d'estar per casa.

Mandra de fer-ho, no pel fet de teclejar o de buidar el pap, sinó perquè el més segur és que qualsevol cosa que digui (que diguem) ve a ser una disertació absolutament inútil, perquè només arriba a orelles (a ulls) que et volen sentir (que et volen llegir). Però no serveix per a res més.És com un míting (s'escriu així?) Sempre he pensat que als míttings hi van els del propi partit, perquè, si jo sóc del  PDF (Partit que els diumenges es vesteix de festa), per posar un exemple, mai aniré a un mítting organitzat pels membres del PDX (Partit que els diumenges es vesteix amb xandall). Entre altres coses, perquè no m'interessa gens sentir el que em volen dir els del PDX, més que res perquè jo ja he escollit el meu partit. No sé si m'explico.

Per això, perquè digui el que digui sobre el tema que ho digui, la gent  que em llegeixi, segurament també pensa com jo, al menys en les coses importants de la vida, com poden ser els sentiments...  No crec que vingui ningú del PDX a llegir-me a mi, si saben que sóc del PDF. M'explico, oi? (Oi?)

Per això em fa mandra...i per això, avui, callo.

La propera setmana parlarem dels genolls. Avui encara no ho tinc paït.

Ah! encara no sé si posar-me el vestit de festa, el xandall, o continuar en bata i sabatilles. Què opineu?

imatge:https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgVaXp1hmv_4ujk06XZFmhyphenhyphenfNA8BuA43iypqkWwGKNWMA314dm-u4gyeShTXRrDSOwj8IV80G14LXJai8gi42XD_Fii6urzpEhgrpBU1BEBsgJmSGCdI4idShC4LKC1PAKCSQpahg/s400/bata.jpg

INÚTILS!

imatge:http://www.digitalizar.cl/images/p002_1_00.jpg

Un informe d'aquesta colla d'inútils que hi ha al Govern, si us plau?

 

 en fi... ja no cal!

__________

Lectures d'estiu-3

Li va tocar el torn a Te daré la tierra, de Chufo Llorens. L'any passat se'l va comprar en JS i tot l'hivern l'havia tingut en Carles, capità del Taka. A l'estiu el va portar per tornar-nos-el i em va dir que també li havia agradat molt. L'Àngels, en canvi, no l'havia llegit. Vaig deixar-me endur per l'entusiasme dels nois i vaig començar-lo.

Què us he de dir, jo, ara? que em va agradar? doncs diguem-ho d'una altra manera: no em va desagradar, però tampoc no em va agradar.  Ja ho dic, jo, que dec ser molt difícil d'acontentar, amb això dels llibres!

No el recomano a qui no li hagués agradat L'ombra del vent, a qui no li hagués agradat La catedral del mar o Los pilares de la tierra. Que no té res a veure i no es poden fer comparacions? EVIDENTMENT! però no us el recomano si no us van acabar de fer el pes aquests llibres que acabo de dir. I si voleu llegir-lo, allà vosaltres!

I després vaig llegir L'inici del capvespre, de  Júlia Costa . No acostumo a parlar del que m'han semblat els llibres dels blocaires perquè em sembla que no tinc prou criteri. Vull dir que em sento influenciada perquè normalment els conec, encara que només sigui de llegir-los als seus blocs i la meva opinió és sempre esbiaixada. Em va encantar, això si, per què ens hauríem d'enganyar? però no comentaré res més, com no he comentat els altres llibres blocaires que he llegit. Potser un dia no gaire llunyà faré una foto a tots els llibres blocaires que he anat comprant, o que m'han regalat, o han vingut a parar a les meves mans d'alguna manera... i potser que també els comenti...

Rectificació de la Jota blocaire

Jo havia fet un petit divertimento, però a suggerència d'en Jesús, l'he acabat de transformar perquè tingui cabuda dins el recull de jotes blocaires, a veure si aquesta vegada ho hauré aconseguit (sóc tan dolenta, rimant, que no ho tinc massa clar)

La Verge de Montserrat

Ara se'ns ha fet blocaire

És un tema delicat

Ni que no siguis missaire
si fa temps que no has resat
no li facis un desaire!

de Roquetes vinc, de Roquetes vinc,

A Roquetes baixoooooo

Agulles de cap, agulles de cap

Agulles de ganxooooooooo!

Espero que ara s'assembli més a una jota ebrenca que a una jota baturra, ja em direu, eh?

Gràaaaaaaaaaaaaaaacies, carme! Sóc un veritable desastre!!!! :D

Au, ja està!

Alea jacta est. Roma locuta est.

M'he posat a buscar pel meu armari - que sempre és ple de res per posar-me - i no he trobat ni uns sostenidors que no tinguessin algun element metàl·lic: aros, tanques, gafets...
Dels tres texans que tinc, uns tenen uns claus - són claus monos, però claus! -; uns altres, tenen cremallera metàl·lica i els altres, els que no tenen res, em van tan grans que hi cabrien dues Arares a dintre.
Les faldilles, igual: no hi ha faldilles de claus, però tenen tanques i cremalleres.
El vestidet que em vaig comprar a l'estiu, una mena de moc arrugat - segons paraules maternes- no me'l veia bé, perquè ja no fa aquella calor, perquè vas a Barcelona i ja hi ha noies que van amb mitges i botes  - segur que les que fan això és perquè encara no tenen problemes de termostat - i senyores que poc els falta per portar abrics de pells. He trobat que feia massa pinta de guiri, així que s'havia de buscar una altra cosa.
He acabat posant-me un vestit d'estiu però llarguet, sense efecte móc - degudament planxadet - i amb una jaqueta a joc. Això ja semblava més adient.

Arribant al centre on m'havien d'entubar - no sé si està ben dit - m'han fet entrar de seguida. Jo ja no m'havia posat ni arracades i m'havia tret l'altra arracada que porto sempre a l'orella com un apèndix, la que no em trec ni per dormir ni res - ja me la vaig treure ahir, no fos cas que sortís l'arracada volant junt amb la meva orella. No tinc pas síndrome de Van Gogh, jo! - però estava preocupada per la resta de metalls... així que li he dit al noi que m'ha fet entrar al gabinet que si em deixarien posar una bata o alguna cosa semblant, que tenia cremalleres, aros i tanques metàl·liques per tot arreu, jo! i fins i tot un implant que... el noi m'ha dit que no calia ni que em tragués els anells i jo pensava a veure si em sortiran els dits volant! però no he dit res per no fer el pagès (amb tots els meus respectes pels pagesos, està clar)...

Entro i veig un tubet de pa sucat amb oli, un tubet de la Srta. Pepis, en diria jo. Me l'he mirat, pensant s'han equivocat, però llavors m'ha dit au, ja pots ficar la cama pel tub. Ah! i què faig amb la resta del cos? M'ha acostat una cadira amb braços i un coixí perquè la resta del cos pogués descansar tranquil·lament mentre el tub engolia primer la cama dreta i després l'esquerra. No moguis ni els dits dels peus, m'ha deixat anar. I m'he passat quaranta minuts - vint per cama- sentint els diverses ritmes de la maquineta - deunidó el soroll que fa - amb la cama dins el tub i la resta del cos intentant relaxar-se. Intentant! he dit intentant!. En algun moment els genolls  m'han fet algun moviment involuntari, com allò que passa de vegades, que se't mou la parpella sense permís - no us ha passat mai?- i he pensat mare meva, ara tocarà tornar a començar i hala! a estar-se quieta quaranta minuts més!, però afortunadament es veu que els moviments involuntaris no s'han vist - com que quedaven dins el tubet... -

Tot plegat, el que m'ha angoixat més ha estat la immobilitat - jo no m'estic mai ni cinc minuts en la mateixa postura -  anava fent anagrames mentalment amb les lletres de la propaganda del tub. Han sortit força paraules, així que estic entrenada per fer un sccrabble quan vulgueu!

 Així era la meva màquina!!! canvieu la imatge del noi per la meva, poseu-me un coixinet al cap i us fareu una idea. Imatge: http://titulossincredito.files.wordpress.com/2007/11/extremity2.jpg

I ara a esperar. Déu  - llegeixi's el traumatòleg - dirà si hay que operar o si no cal. Si puc continuar fent de les meves al gym o si m'he de passar directament a l'aqua-gym com la majoria de les iaies i les d'Infidels,  i si puc treure la Taca saltant com la Heidi o si l'he de treure com la Srta. Rotenmeller. On vera!

zzzzzzzzzzzz

Si fan Ventdelpla taaaaaaaaaaaaan tard, amenaço amb dormir!!! que és el que em passa des que ha començat la temporada. Que una es lleva a les 7 i no pot perdre temps de dormir, caram, senyors de tevetrés, que semblen tontos!

me'n vaig al "tub", ja us explicaré...

RM

Demà em ficaran dins un tub, només fins als genolls, espero, perquè si m'hi haguessin de ficar sencera hauria de demanar un tranquil·litzant, que sóc capaç de sortir corrents, amb la claustrofòbia que em produeixen els llocs petits i tancats, ai, uix...

Imatge: http://www.picallo.info/wp-content/uploads/2007/11/resonancia-remix-boelro-mix-90-600-x-450.jpg

Si, doncs, es tracta de veure per què els meus genolls m'han fet la punyeta tot l'estiu. De fet ja fa més temps, que me la fan, però aquest estiu ha estat força incòmode al respecte.

Ja us explicaré què hi han trobat. Tant de bo no hi trobin coses estranyes (tot i que amb lo rareta que sóc jo, no sé, no sé)

Ara plou i fa una temperatura perfecta per seure a llegir una estona en aquesta hora mig violeta. Seria molt més violeta però ja fa hores que el sol s'ha amagat darrere els núvols, no pas perquè fos l'hora d'anar-se'n sinó perquè hi havia tanta aigua acumulada als núvols, que es veia claríssim que acabaria caient. I ho està fent. M'encanta, veure com plou!

Imatge de google

Lectures d'estiu 2

El segon llibre que vaig llegir aquest estiu va ser un "divertimento" sense cap trascendència. Resulta que jo havia vist la pel·lícula quan la van fer, que em va passar sense pena ni glòria, i un dia, al Carrefour, vaig veure que hi havia llibres. Me'ls vaig mirar, un per un (els llibres m'atrauen fins i tot quan vaig a comprar la carn) i oh, sorpresa! entre els llibres en francès i algun en anglès, em va semblar veure'n un en castellà. Vaig pensar que ho havia vist malament, però no. Hi havia tres o quatre títols en castellà . Dues novel·letes romàntiques i dos que em van cridar l'atenció.


Una bicicleta en la playa  (Peter Viertel)- del qual ja en parlarem després - i El diablo se viste de prada (Lauren Weisbeger).

Aquest segon, del qual ja us dic que havia vist la pel·lícula, em va fer gràcia perquè vaig pensar "Montse, mai no has llegit un llibre després de veure la pel·li, al menys que recordis. Si que has fet al revés: llegir el llibre i veure la versió cinematogràfica quan la porten a la pantalla. Gairebé sempre et decep, excepte en comptades ocasions - llegeixi's El nombre de la rosa, per posar un exemple".

I vaig decidir endur-me'ls. Pagant, ehhhhhh?

I passo, sense més dilació, a comentar la lectura d'ambdós llibres.

El diablo se viste de Prada és exactament com la pel·lícula. Un entretenimentet, perquè no arriba ni a entreteniment. Un telefilm. Amb aquella mena de moralina americana final que resulta empalagosa i, igual com la pel·lícula, em va deixar igual que abans. O sigui: no calia.

El següent va ser aquest de la bicicleta en la playa. Aquí em vaig adonar que hi ha dues maneres de fer les coses: bé i malament.

No conec l'autor, Peter Viertel, però  si llegeixes la contraportada et diu que és un senyor nascut a Alemanya el 1920, guionista i escriptor. Continues llegint i veus que ha estat l'autor de Cazador blanco, corazón negro i també que Una bicicleta en la playa té a veure amb el Hollywood de les grans etrelles com Chaplin, Greta Garbo, i alguns intel·lectuals que van cercar refugi escapant-se de la convulsió prèvia a la Segona Guerrra Mundial.  Tot això em va convèncer i vaig pensar que podia estar bé.

L'anterior me l'havia llegit en un parell de tardes i aquest vaig pensar que seria semblant. D'entrada, no estava malament. I continuo pensant que no està malament. El que m'indigna és la remalíssima traducció. I, si la traducció està ben feta, cosa que no m'estranyaria, el que està fatal és la revisió, perquè el resultat final és com una redacció d'escola, amb algunes faltes d'estructura i moltes errades. Per entendre'ns: és com si, en editar el llibre, s'haguessin equivocat d'arxiu (jo no sé ben bé com va, això, però em dóna aquesta sensació) i haguessin imprès una versió de l'arxiu que no era la bona. No sé si m'explico.  Mireu, això em va treure de polleguera, perquè no hi ha dret. Ja dic que no conec l'autor, però si jo fos ell estaria indignada amb el resultat final del meu llibre en castellà i demanaria danys i prejudicis als editors. Si que és crt que és una edició de butxaca (9 euros) però això no justifica que l'edició sigui un veritable desastre. Però és calr, ell ja és mort!


Total que no el vaig acabar de llegir perquè m'anava posant nerviosa. llàstima, no semblava que hagués d'estar malament, al contrari, feia patxoca. Sóc massa exigent?????

La Jota blogaire

Aquí va la meva col·laboració amb el 116è joc literari de "Tens un racó dalt del món"

M'ha sortit d'una tirada, mentre passejava amb la Taca pel bosc, encara que no tinc massa clar si és el que demana en Jesús o no. Jo la poso i ja veurem!

JOTA BLOGAIRE

La Verge de Montserrat
ha dit que vol ser blogaire
a veure si la llegim
ja que no ens l'escoltem gaire!

Per cantar-la, s'ha de fer així: (catanyoles en mà i vestits de baturro-catalans?¿?¿?¿)

LA VERGE DE MONTSERRA-AAAAAAAAT

HA DIT QUE VOL SER BLOGAIREEEEEEEEE

A VEURE SI LA LLEGI-IIIIIIIIM

JA QUE NO ENSLESCOL-TEM GAIREEEEEEEEEE!!!

Me ca-gon-la,
saca la tocina al sooooooooooool! (aquesta "coletilla" és opcional, per quan, al bar de la facultat, els estudiants en porten més al cap que als peus)

I ara, amb el vostre permís, me'n vaig a plaça!

Ja tinc cotxe + lectures d'estiu (primera part)

Ja tinc el cotxe. Van haver de canviar les bobines (ignoro quantes bobines porta un cotxe, ni tan sols sé  si tots els cotxes porten el mateix nombre de bobines) i van haver de netejar el "nosequè" de carbonilla.

Aquestes no són les bobines del meu cotxe, eh? però molen!

Val a dir que el meu cotxe és automàtic, però de gamma baratuca, o sigui, per entendre'ns, m'hauria sortit molt més a compte comprar-me'l amb marxes normals, perquè pel mateix preu hauria sortit millor. Però no. La noia volia un cotxe "que ho tingui tot, tot i tot",

 Resulta que el meu pobre C3 necessita més marxeta. I es veu que de tant en tant l'hauria de portar "a mà" (ara compta!, amb lo vaga que sóc jo, si me'l vaig comprar automàtic per poder posar-me el peu esquerre al clatell, si volia, en lloc d'haver de prémer l'embrague, i va el paio i em deixa anar que de tant en tant li he de donar una mica de ritme). Total que l'he de treure a desfogar alguna vegada i fer quilòmetres (a mi que m'encanta conduir, juas) i que vagi "alegre", amb lo tranquileta que sóc jo conduint!


Paro el rollo i vaig a la primera part de la segona part del títol del post: les lectures de l'estiu.

Amb aquesta, enceto una sèrie de posts per anar comentant els llibres que vaig anar llegint (alguns, que d'altres no val la pena ni comentar-los).

Som-hi!

El primer llibre que vaig llegir va ser un que em van deixar en Jordi i la Violeta, del famós pediatre Carlos González. El llibre es diu "Mi niño no me come" i  me'l vaig llegir del dret i del revés. És evident que no és un tipus de lectura per passar l'estona ni per aprofundir literàriament en res. És un llibre que et fa pensar, i que s'ha de llegir amb la ment oberta perquè se surt de la tradició alimentària que van practicar amb mi, per exemple, que la mare i l'àvia em perseguien amb el plat i la cullera perquè mengés i jo no obria ni la boca.
Tracta de l'alletament matern i de la introducció natural dels aliments. Tant de bo l'hagués llegit quan vaig tenir el meu primer fill, però molt em temo que Carlos Gonzàlez encara devia ser molt jove, llavors!

Bé, doncs, vaig començar les meves lectures d'estiu amb una obra divulgativa que recomano a tots els que vulguin tenir una visió diferent de la manera de criar els seus nadons, tal com en el seu dia ja vaig recomanar l'altre llibre, del mateix pediatre Omple'm de petons.

Canvis o no

imatge de google

13 de setembre, diumenge.

Ja fa temps - fins i tot abans d'anar-me'n a França - que penso que potser em convindria "un canvi d'aires blogaires".
Vull dir que fa temps que penso que potser tocaria mudar-se a una altra caseta. Pot semblar inútil (continuarà sent el meu blog des del meu mar per molt que li canviï l'aspecte o el nom) però no sé per què, sembla que de tant en tant, a part de traslladar mobles i de fer canvis a la mateixa casa, va bé deixar enrere una etapa - en el meu cas força llarga, doncs des del juliol del 2005 ja són anys - i començar-ne una altra de nova.

D'entrada havia pensat que el blog de l'àvia podia anar bé per fer aquest canvi, però m'adono que no. Que el blog de l'àvia és el blog de l'àvia i que la Montse o l'Arare necessita la seva pròpia finestra al món de blogville per deixar anar allò que en determinats moments necessita deixar anar, ja sigui en forma de poti-poti, ja sigui en forma de post una mica més elaborat (el·laborat?) no tinc ganes de mirar el diccionari i amb l'ela geminada sóc un verdader desastre.

Arriba una edat en què a les dones se'ns espatlla el termostat. Ara tinc calor, ara tinc fred. La qüestió és no estar mai quietes. Ara em poso la camisa damunt del "top", ara me la trec perquè m'ofego de calor. Ara em tiro la "manteta" pel damunt perquè em gelo, ara em destapo del tot i em quedo damunt del llençol ben quieta perquè m'ofego.

Podria ser que aquestes ganes de canviar estiguéssin relacionades amb el desordre termostàtic? ho hauré de consultar a algú que hi entengui... les hormones o la seva manca són ben estranyes i fan fer coses encara més estranyes!

Sigui com sigui, per una banda em fa gràcia "canviar de piset" i per una altra banda em fa moltíssima mandra, així que convoco un referèndum - no vinculant, perquè al cap i a la fi faré el que em vingui de gust - per veure què opineu els que em llegiu. Apa, mulleu-vos!

Convé que l'Arare canviï de blog, encara que no perdi la seva línia de sempre, que, per un altre costat mai no he sabut quina mena de línia és?

Si és així, la resposta és SI.

No cal que l'Arare es mogui de lloc perquè , fet i fotut, continuarà sent l'Arare que vau conèixer?

Si és així, la resposta és NO.

Va, què faig, eh? eh? eh?

com que no tinc cotxe...

...





Que tingueu un bon 11 de setembre!

Ja sóc aquí

imatge trobada a internet

... i encara no estic ubicada del tot, igual que la Taca, que no sap si ha de menjar del seu plat o del del Xat, que ja ha vingut a viure una miqueta a dalt amb nosaltres i tota la resta del dia, a baix amb en Gerard i la Mar, que se'n cuiden tot l'estiu.
Igual que el meu cotxe, que quan m'ha vist m'ha posat mala cara i ha decidit que el porti al taller - encara no sé de què està malalt - en càstig just per haver-lo deixat més de dos mesos al garatge... o sigui que ara he d'anar a peu amunt i avall, la qual cosa m'anirà molt bé per aquells dos quilets de més amb els què he tornat a casa - els francesos mengen massa formatge i jo m'he habituat massa aviat a menjar com ells, és clar, els mitxelins en diuen bé i la bàscula tanca els ulls per no veure la que li espera -

Decididament, ser fora tant de temps seguit està molt bé per aprendre coses noves, però et fa deixar enrere les coses de sempre, que s'han de retrobar a poc a poc, sota pena d'agafar un empatx "d'aquí t'espero".

Així doncs, a poc a poc i bona lletra i anar-hi anant. Me'n vaig a plaça i a donar-me un bany. Vols venir?

p.d.- encara no sé què passarà amb el pobre cedé nou... hem de pensar si volem salvar l'ordinador o el disc dur amb tot el que conté... a no ser que es puguin salvar les dues coses. Els déus diran.

Que us penseu que nohi sóc?

Doncs, efectivament, no hi sóc; vull dir que encara no hem arribat a casa. Ara som a Frontignan, hem posat altra vegada els màstils als vaixells, que ja tornen a tenir aspecte de velers. Taant el Taka com el Blauet estan "a son de mar" per salpar demà al matí a primera hora rumb a Roses - segurament- i d'allà, - també segurament- cap a casa. Tot dependrà de la tramuntana, com sempre, que ens ha tingut atrapats "aquí" des de dijous. Durant el cap de setmana han vingut a veure'ns en Ferran i la Marina i es queden fins avui a la tarda.
Gairebé he perdut l'hàbit d'escriure i llegir a l'ordinador, sembla mentida... suposo que ho tornaré a recuperar fàcilment en arribar a casa. Ara estic fent aquest post des de l'ordinador del Taka - és igual que el que se'ns va cascar a nosaltres-
M'imagino que quan hom i don llegeix un post com aquest no sap què dir:
-doncs contiinua, t'esperem
- vinga, que ja hi sou!
- apa, que en quatre dies ...
- Tenim ganes de llegir-te assíduamment (gràcies)
- etc...
Que sapigueu que no us cal dir res, si no en teniu ganes, ho entenc perfectament. Sé que sou aquí de tota manera, i m'agrada saber-ho.
Aviat hi tornaré a ser jo, també. Fins aleshores... un petó. (Vaig a veure si des del pc del Taka us poso una foto, que en tenim moltes en comú... a veureeeeeeee...)

passo dde foto (no em vul aprofitar de que em deixin l'ordinador per furgar-li els budells com si fos el meu... no està bé, oi?)

des de Viviers amb amor

Continuem baixant. Avui Viviers, amb paisatge de tardor i un mestral que tira d'esquena. Dema Avignon, dema passat Aigues Mortes, despres Frontignan, posar el pal i cap al mar. Amb una mica de sort, l'onze de setembre podrem anar a portar flors a... no, no cal. A casa. Per l'onze de setembre, si els deus i Murphy es posen d'acord, a casa.

L'ordinador no ha ressucitat. Els miracles no existeixen... i em sembla que l'altre dia vaig posar l'adreça de les fotos de Picassa malament... aqui va de nou, a veure si ho trobeu, que jo encara em faig un embolic.

fotos (o no)

Des d'aqui mateix: gracies a tots els que encara aneu llegint (no trobo el signe d'interjeccio,aixxx)

Comiat per culpa de Murphy i la calor...

Seurre. Des de Capitanerie. Amb teclat frances, sense accents i tot allo que sempre dic.
Se m'ha mort l'ordinador. La culpa es de la calor, li va caure un ventilador per sobre i el va esclafar _ pobret_ el que em sabria mes greu seria perdre les fotos, espero que no passi perque hi ha fotos realment boniques.
Be, boniques i bonics, aixo es un acomiadament _ momentani_ fins que practicament torni a casa, a no ser que pel cami de tornada trobi algun que altre cyber...
Je suis desolé!
Molts petons i fins aviat.

Wifi. Lent, però wifi al cap i a la fi.

Doncs això.
Saint Jean de Losne, de baixada, un munt de vaixells de lloguer que res tenen a veure amb el patró estandard del que us parlava l'altre dia (els vaixells de lloguer els lloguen sens títol. Vull dir que no cal que se sàpiga navegar perquè et lloguin un vaixell d'aquests. Nosaltres els anomenem "barcos de choque") hi ha moltes bases de lloguer, però solen estar en llocs en els quals no cal fer 35 rescloses al dia per fer camí... com per exemple, a la Saône, on les rescloses estan espaiades i els va molt bé. En una setmana "es fan" 100 km amb 4 o 5 rescloses i prou. També hi ha trossos d'alguns canals, com el de la Marne a la Saône, el de la Borgonya o el del Rhon al Rhin, on hi ha bases de lloguer. Però per trossos amb poques rescloses.

Hi ha pocs bojos com nosaltres, a Catalunya, a Espanya. Normalment els resclosers de canals d'aquests en què per navegar sembla que hagis de pujar una escala (una resclosa de 3 m cada mig quilòmetre, per exemple) ens diuen que de vaixells espanyols en veuen pocs. Més ben dit: no en veuen gairebé cap. Hi ha anglesos, alemanys i holandesos, bàsicament. Els francesos també, però aquests són molt de la vela.

Fora d'Espanya no es pensa que navegar sigui "cosa de rics". Hi ha molts molts moltíssims vaixells de vela (no gaires motores, encara que també n'hi ha, és clar). Els nens i nenes de pobles costers aprenen a navegar com qui aprèn a nedar. De la mateixa manera que hi ha qui es compra una autocaravana (a França n'hem vist a cents) hi ha qui es compra un veleret. En lloc de l'apartament a la platja. O, qui pot, a més a més (suposo). Però a França es navega. I a Holanda, no vegis!!!!

Us deixo: arriba el capità (han anat al súper amb el capità delTaka) i ara dirà les paraules màgiques:

- Va, que "desenxufo".

I em deixarà sense wifi. I em posaré els guants per no pelar-me les mans amb els caps (o les cordes) i "desamarraré" i sortirem en direcció "avall". Espero que avui arribem a Seurre (si hi ha lloc, no oblidem que a les altes nàutiques només hi caben 3 o 4 vaixells)... per arribar a un altre port-port, caldrà esperar a Chalon sur Saône. Ja ho coneixeu!

A veure si em deixa enviar una foto... a veureeeeeeeee... arggggggggg... "desenxufa"!!! un petó.

Estadístiques d'estar per casa

Foto: Colmar: La petite France.
________________________________________________
Som a Port sur Saône de nou.

Hem estat força dies sense accés a internet (ni falta que feia, per una altra banda, ep!)

Això s'acaba. Bé, acaba de començar a acabar-se, no sé si m'enteneu.

El patró del navegant de riu i canal (exceptuant el dels vaixells de lloguer) normalment sempre és el mateix:

- La modalitat més extesa és una parella de iaios hetero, amb un gos.

Variacions:

- Una parella de iaios homo, amb o sense gos. (N'hem comptat dues al llarg de tot el viatge)

- Una parella de iaies homo, amb o sense gos. (N'hem comptat una al llarg de tot el viatge. Sense gos)

- Un iaio -normalment vidu- amb o sense gos. (Força. Tant amb gos com sense)

- Un senyor (edat de iaio) sol, que la seva dona treballa. (N'hem comptat un)

- Una família sencera composta per:

iaio-iaia (els amos del vaixell) fill o filla amb parella i fills o filles, o sigfui, néts, nétes o néts i nétes del iaio i de la iaia. Aquests darrers solen anar amb peniches o vaixells especials de canal, normalment de entre 15 i 20 metres. Alguns semblen el barco del Popeye, d'altres semblen motores de mar, però amb diferències. Si se'ls acudeix anar a navegar pel mar amb aquestes motores, no crec que durin gaire. Al canal no hi ha vent i, si n'hi ha, és tan suau que "no passa res". Una altra cosa diferent és al riu, ep! (Rhône, Rin)... etc.

A nosaltres ens agradaria, això de poder tenir un gran vaixell de riu/canal per fer viatges amb la família, però molt em temo que amb els que som, necessitaríem una Transmediterrània o similar. No exagero, feu números, a saber:

Cinc nois, tots amb parella, cunyats amb els seus dos nois que també tenen parella. De moment, només hi ha tres vailets (en Martí, que és el nostre nét-nét i la Mar i en Roger, que són els nostres "nebonéts").

Només que als nostres "retoños" els dóni per "gatinar"... només que "gatinin" dos nens/nenes per parella, ens n'anem a 10 néts -néts (no compto pas els possibles altres nebonéts)... d'això -que jo sóc de lletres - ho he comptat bé?

No em feu gaire cas: l'aigua "Perrier" (una mena de vichy francesa) pot pujar al cap tant o més que la cervesa, hics!

Bé: la qüestió és que som a Port sur Saône, que tenim wifi i que ja em fa mal el cul després de llegir-me tot el correu, pujar fotos a picassa... per cert, doncs, si les voleu veure... espero que l'adreça estigui bé... doncs res, que ja "m'estic rallant" i que necessito sortir una estona. Ja tornaré, possiblement a la nit. Em vindrà de gust llegir-vos!

Salutacions des de Nancy

Si; es diu com la nina. Una ciutat preciosa.
Des d'un cyber.
Sense trobar els accents (com sempre) i amb un MAC! quina passada, gent! el meu proper ordinador sera un Mac. He dit.

Tornare quan pugui. El canal des Vosges ha estat una passada, ja us ho explicare.

Fins aviat!