29 d’octubre, 2018

Tornar a entrar al vici i confiar en qui aparentment no es pot confiar

Sortir del vici em va costar poc. Tornar-hi a entrar ja m'està costant més. Perquè vol temps. Hores. Visites. Comentaris. Llegir, pensar, digerir, meditar, respondre... tot això, vol, ser a blogger.

Però és taaaaan agraït!

Avui, dia de conversa amb algú que necessitava uns tocs d'atenció.

Heu confiat mai en algú amb un trastorn per dèficit d'atenció? (TDAH) Jo sí.

Una molt bona persona, a qui tot li surt malament. Perquè són barroerots. I topen amb tot, i cauen, i ... posen frenètic! però val la pena "perdre-hi" una estona, perquè acaba sent una estona guanyada.

Una molt bona persona en qui gairebé mai ningú no hi ha confiat.

I us asseguro que costa. Costa molt, perquè quan hi parles, li has d'estar cridant l'atenció tota l'estona (ja ho diu, el trastorn)... però que és agraïda, com els blogs quan t'hi dediques.

I perquè, finalment, quan concedim confiança, la persona en la qual mai ha confiat ningú, acaba donant la raó a allò de la "profecia autocomplerta".

Si hi creus, ella també creu en ella. Si hi confies, ella es farà digna de la teva confiança.

Tot és qüestió de paciència i insistència. I no deixar-se portar per la ira, o per la impaciència... perquè la persona en qüestió no és "que no vulgui". És que no pot.

En fi... per què em dec haver jubilat, jo?

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

per què l'estat de jubilat és de felicitat.

M. Roser ha dit...

M'agrada molt el teu post, de vegades ens mirem a les persones diferents com si fossin extraterrestres i no, són com nosaltres o millors i en podem aprendre molt...
Si veuen que confiem en ells, la seva autoestima creixerà i la nostra satisfacció també.
Alguna vegada m'han dit perquè m'he jubilat...Però pots seguir fent coses pels altres!
Petonets.

Carme Rosanas ha dit...

I tant que es pot confiar amb els TDA o TDAH! En tinc una llarga experiència... reconec que a vegades són cansats i que hi ha moments que els engegaries, però finalment tot sempre acaba tornant al seu lloc.

La confiança fa miracles, les profecies que s'autocompleixen (per bé omper mal) també.

Montse ha dit...

Fins i tot amb gent gran (un TDAH ho és sempre)... que és el cas que jo dic (encara que, en ser adults, es controlen més, però fins a cert punt)
Gràcies, Carme!

Sergi ha dit...

He conegut molts despistats i despistades, però no sé si a cap TDAH diagnosticat. Suposo que em costaria força relacionar-m'hi amb normalitat!