Veïnatge i III

Després de dinar, m'encaro amb l'armari de la roba i començo a pensar "Què em poso"? la meva idea era vestir una mica primaveral, però, al menys a Blanes, a l'hora de vestir-se per marxar fotia un fred que no convidava a posar-se "la jaqueteta de primavera", així que vaig decidir-me per -damunt dels texans i la camisa- un mig/anorac que em va anar la mar de bé. A Barcelona encara feia més rasca que a Blanes. Vaig agafar un mocador que m'havien portat els Reis i que encara no havia estrenat, de color vermell, que donava el toc acolorit a la severitat blau marí de tot lo altre. Tot això no caldria que ho expliqués, però ho faig perquè resulta que quan vaig marxar, em vaig deixar el mocador al penja-robes. Espero que el tingui algú i en faci un bon ús... si ens tornem a veure, ja me'l tornarà... i si no, que se'l quedi i en gaudeixi o en disfruti, segons el seu nivell de vocabulari.

El meu patidor "sufridor" em va acompanyar fins a Barcelona i després se'n va anar amb en Gerard (el petit de la família, sisi, l'amo de la game boy que havia servit perquè jo m'introduís en el món de les TIC's en el seu dia). Van compartir sopar i Barça, ves per on... el meu patidor em va deixar davant mateix de la porta de l'Horiginal, va girar cua i em va repetir per enèssima vegada "quan surtis FIXA'T BÉ cap on vas, perquè si te'n vas cap a l'altre cantó - en sóc especialista- no ens trobarem". "Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii. JA SÉ on haig d'anar" (ehem...)

Entro i el primer que veig és la cara somrient del Corto Maltés (vull dir del Barbollaire) i seguidament, començo a no saber on mirar de tantes cares a les que havia d'adjudicar nick-blog, o ambdues coses. A partir d'aquell moment i després de saludar als que ja coneixia i al Veí, que semblava que el coneixia de tota la vida i això que no l'havia vist mai, va ser una voràgine de sentiments barrejats, però tots bons!

Carme! ets inconfusible, ets igual que el dibuixet que tens al blog! Eli, guapaaa, quant de temps ha hagut de passar per poder-te abraçar! V/NV, pero que maca que ets! Clidiceeeeeeeeee, caraaaam, quina il·lusió! Violette, aix, se m'ha oblidat la teva bufandaaaaa! Xurriiiiiiiiiiiii!!! Joana? Joana Llum de dona? ooooooh, que jove, que guapa!  Oooondia, però si també hi ha en Martí!  "Sóc l'Abogada en Barcelona" Oooooohhhhhh, quin goig de veure't! L?Elfree! Aaiii, i aquella d'allà és la Srta. Tiquis-miquis i l'altre és en Palimp, i aquell noi de més enllà és en Robertinhos amb la Maite, i en Rafel, i, i, i, i... etc,etc...


"T'has fet la foto"? Nooooooooooo... busco en Barbollaire per fer-me la foto oficial amb ell, faltaria més! Però quin decorat més preciós al darrere! Si és... OOOOOOSTRES és l'escala de veïns de Blogville! quina meravella! shhhhhhhhht, que comencen els actes, calleu, calleu i seieu.

El Veí, junt amb la Comissió de Festes, obren la vetllada. Xapó, però xapó de veritat! (Vale, Violette, si ja ho sé escriure: Chapeau!) m'emociono amb el discurs del Veí, amb la lectura del renga, escolto atentament les lectures diverses... però si això és CULTURA  amb majúscules! Això no és una trobada i prou. És un goig, sentir-me envoltada de tota aquesta gent tan interessant i sentir que en formo part. Aquí no hi ha edats, tots ens sentim acollits com allò que som: uns bons veïns amb ganes de gresca de la bona, de la interessant!

Un cop enllestit l'acte diguem-ne cultural, passem a allò més prosaic: sopar! I després del sopar, tres magnífics pastissos que ens anem polint... que bonics i que bons!

A mig sopar arriba la Gerònima, a qui no coneixia, ni de blog... només sabia que pertanyia a la comissió de festes i prou. Per un parell d'emails que vaig rebre d'ella vaig sospitar que havia de ser molt, molt jove. I efectivament, és molt, molt jove i... guapíssima!!!!

De cop i volta, quan anàvem a començar l'activitat més "de iaios", jugar al Bingo substituint els números pels nicks dels veïns, sento el telèfon (sort que el vaig sentir) i, com la ventafocs, m'adono que ja són gairebé les dotze... ai...

"Que ja s'ha acabat el partit, que ja baixo a buscar-te, que surtis i et FIXIS BÉ per on vas, que si no no ens trobarem"

Jaaaaaaaaa? Ja he de marxaaaaaaaaaar?

La Clidice em diu que ella també ha de marxar i, després d'un adéu general (no hi ha temps per petons i abraçades, llàstima) sort que surto amb la Clidice: estic ben desorientada! (característica típica meva)... ella va cap a la Plaça de Catalunya,, així que sortim juntes fins allà on he quedat i ens acomiadem. Ja veig el meu patidor/sofridor que s'acosta amb el cotxe. Pujo.

Què tal, el Barça?
Ha guanyat.

Llavors tot està bé, tot està correcte, ara només cal anar analitzant tot el bo que he viscut i rememorar-ho.

Ha estat un veritable plaer!

Quines ganes de veure les fotos!

Ah, si: tinc una sola crítica, més que crítica, una constatació: l'acústica no era bona i no vam poder sentir la BANDA SONORA de l'event tal com ens hauria agradat.

Però, en realitat, per què volíem música, amb la xerrera que teníem? eh? eh? eh?