Sanes (?) conclusions

 he arribat a unes quantes conclusions, a saber:

- Si algun dia es publica el meu llibre de relats (aviat, espero), ja hauré complert amb una de les il·lusions més grans de la meva existència. Si a més a més algú la llegeix, ja seria el "no va más", per no dir que seria l'òstia (amb perdó)

- Després d'aquest fet (si es produeix, i si es produeix aviat, espero) m'oblidaré que algun dia vaig pensar que podia continuar escrivint. Ben mirat, escriure és molt bonic i es pot fer, però no caldria publicar, que surt molt car, i és un pal haver de fer-te propaganda i tot això: la meva professió mai no ha estat aquesta. Jo sóc i seré mestra i psicodallonses fins que em mori (i des que tenia tres anys, que ja manifestava que ho volia ser) i no estic ara per agafar un manuscrit a sota el braç i començar a donar voltes pels editorials a veure qui compra. No, no, i no!

- Aquesta mateixa setmana m'esborraré de la piscina. Per què? Doncs perquè si sóc una persona més aviat hiperactiva, a qui li agrada moure's (molt), com s'entén que pugui romandre una hora en remull, amunt i avall per un carril on som quatre, havent d'esperar per no atropellar, o passar per sota si vull avançar, sense morir en l'intent? No s'entén! I llavors acaba passant el que passa: que a la piscina-piscina, només hi vaig entre tres i quatre dies al mes. Que com que fa mandra avorrir-se com una ostra en remull, acabo anant a la sala de fitness a caminar com una beneita per la cinta (per justificar els gairebé 40 euracos mensuals que em costa ser sòcia de la piscina). I per caminar, ja hi ha el bosc i la platja... no? molt més sa i molt més barat! i al mateix temps, treus la gossa (que al gimnàs no la volen i llavors, quan arribes de la piscina/gimnàs, encara toca treure-la). No,no,no. S'ha acabat! Del tai-xi ja en parlarem, perquè m'hi avorreixo més o menys com a la piscina...

- Em volia desenganxar de l'scrabble.  I ara penso... coi, i per què me n'hauria de desenganxar, si m'ho passo pipa, jugant-hi? eh? eh? eh? per què?

- L'italià em continua fascinant, així que m'agrada fer els deures, estudiar, i sobre tot, sobre tot, cantar les cançons italianes (taaaaaaaaan rematadament romanticones i quiques, que m'encannnnnnnnnnnten) (ho faig quan vaig al cotxe o quan estic sola, no fotem, no vaig cantant pel carrer ni ho faig quan hi ha algú més a casa... bé, amb la Taca i amb el Xat, sí que m'hi atreveixo, que aquests "no es xiven")





- La Frac deixa el blog i el feisbuc. Una de les raons que dóna per fer-ho és "tinc ganes de llegir els clàssics" (entre altres raons, evidentment). Doncs a mi em passa el mateix (però de moment no vull deixar el blog ni el feisbuc)... tinc ganes de llegir/rellegir els clàssics i els no clàssics. Els llibres que sempre m'hauria vingut de gust llegir i, per falta de temps, o els he llegit de pressa i corrents i sense païr-los, o no els he arribat a llegir. Tot ahir que hi donava voltes, al tema. Per què coi he d'escriure, amb el moltíssim que tinc per llegir? Per què coi he de posar-me límits de temps per escriure tal o qual cosa, si el que em ve realment de gust és estirar-me al sofà llegint mentre escolto els mils de cd's que mai no tinc temps d'escoltar i assaborir?

He dit.
I m'he deixat unes quantes coses al teclat, però ara, el que em ve realment de gust, és acabar una partida de scrabble que tinc començada amb un venessolà que viu a Girona i que m'està fotent una pallissa de por (però encara puc remuntar la partida: es tracta que em surtin bones lletres... creuo els dits)