visca la república

El palau era ple de gent. Tothom es maquillava, s'arreglava i es decorava. Jo mateixa, ajudada pel meu nét gran, m'he pintat flors de colors al llarg de tota la cama dreta. No he tingut temps de pintar-me-les a l'esquerra, perquè tot s'ha precipitat. Han arribat més convidats i una bona colla de pintors i restauradors que anaven repintant les parets d'habitacions i passadissos a mesura que la comitiva reial hi caminava. Jo havia d'anar al bany i no hi podia arribar, tanta era la munió de gent. Grans i petits pul•lulaven arreu, menjant, bevent, xerrant en petits o grans grups. He arribat a la gran escalinata, mentre, d'esquena, mirava els cambrers amb les safates curulles de copes i aperitius. Llavors ha estat quan m'han avisat. Tu sempre ets al mig, m'han dit. I m'he girat, de cop, a temps per veure la família agafada de les mans, baixant cerimoniosament, donant temps entre graó i graó, de ser ben contemplats i admirats. Ballaven una sardana, acompassadament, sense cobla visible. Segur que cadascú tenia una cobla dins del seu cap coronat. Ostres! he exclamat. I és que, quan m'he girat, davant per davant, o sigui que fins aleshores li havia estat donant l'esquena, hi tenia Sa Majestat en persona, agafat de la mà de la seva esposa, amb la Letícia a l' esquerra, en Felip, les infantes i tota la mainada, una colla sardanista molt més ben decorada que jo, que amb prou feines podia tapar-me, avergonyida, les flors pintades a la cuixa amb els retoladors d'en Martí...

llavors és quan en Xat ha miolat.