Scrabble, futbol, vacances, descans...

Tinc ganes que comenci el curs. No és una novetat; des que era alumna, després, com a profe, després, com a psicodallonses i ara com a psicodallonses-a-mig-gas, tinc ganes que torni a començar el curs. És greu?

Després de la navegació per aigües balears, constato una vegada més que - malgrat que viatjar és molt agradable- a casa s'hi està molt bé, tot i que el Blauet és com la meva segona casa.

Estic - des de fa temps- "apuntada" a Redeletras, una mena de club per jugar a Scrabble. Els mots encreuats sempre han estat una passió, per mi, llàstima que a Rede no hi pugui haver torneigs en català, perquè és una xarxa sudamericana. Jugo amb gent de tot Sudamèrica i també amb gent d'Espanya. De catalans en som molts i quan ens trobem virtualment en alguna partida, xategem en català, encara que continuem jugant en castellà. Hi ha varis nivells. Jo encara estic en el nivell groc i costa déu i ajuda pujar de nivell. El més baix és el blanc, després hi ha el groc, després el verd, el blau, el vermell i el negre. De moment només jugo torneigs amb gent blanca, groga i verda. Guanyar algú verd, per mi, en aquests moments, és un repte i em fa pujar la moral scrabblera. Per poder pertànyer a Redeletras s'ha de pagar, però el preu és molt assequible i quan guanyes un torneig et regalen dies; la setmana passada vaig guanyar onze dies, mira per on. Tornejos (o torneigs?) presencials se'n fan a tot arreu, jo l'any passat vaig anar a Altafulla un diumenge i vaig quedar segona. Em sembla que ja ho havia comentat en el seu moment... A Redeletras juguem esportivament i encara que ens guanyem els uns als altres i de vegades i virtualment ens agradaria fotre'ns el dit a l'ull els uns als altres, com que som persones, no ho fem ni virtualment. Ens donem la mà - també virtualment- i ens diem "moltes gràcies per haver jugat amb mi".

D'això... el darrer paràgraf no era per res...

Dilluns vig anar a veure el Gamper i la festa blaugrana. Jo no havia estat mai al Camp Nou, i això que vaig viure tretze anys a dos carrers (el meu fill gran encara hi viu), que des del bany sentia els AAAAhhhhhhhhhhhhh! o els OOOOhhhhhhhhhhhhh! o els GGGGGOOOOOOOOOOOOL! i sabia perfectament com anava el partit. Després, des del balcó de casa, suposant que no hagués sentit ni els Ah ni els Oh ni els Gols, podia endevinar si "havíem" guanyat o perdut, només veient l'eufòria o là seva absència a les cares de la gent que, com un riu, circulava pel meu carrer.

Dilluns vaig al·lucinar al Camp Nou, perquè era la primera vegada que el veia, perquè allò era una festa, perquè en Guardiola és tot un senyor, perquè els directius es van mantenir en un discret segon pla donant prioritat - per descomptat- als jugadors, per la presentació de la nova plantilla, perquè vam guanyar per cinc a zero i perquè l'esportivitat dels jugadors  i seguidors del Nàpols va ser exemplar.

Dilluns vaig estar a punt de comprar-me una samarreta del Barça, però després no ho vaig fer perquè estic segura que no me la posaria mai i - francment- són caríssimes!

Estic de vacances d'escriure. Porto més d'un mes que no he escrit ni una ratlla, però aquest cop és per higiene mental. Si els déus i l'editor ho volen, la temporada que ve treuré el meu primer llibre de relats en solitari. No hi guanyaré ni un eruro, ans al contrari, m'he de quedar un bon nombre d'exemplars que no puc vendre i de mi no se'n parlarà mai com a escriptora. De fet, espero que de mi no se'n parli mai com a res, a no ser en cercles íntims de família, amics, blogaires... i llavors només em faltarà plantar l'arbre...

I ara me'n vaig a plaça, que al frigorífic, un ratolí s'hi moriria de gana...

ah! els braquets ja fa dies que són història!!! una foto? buf! ja la pujaré quan en trobi una que no em faci massa  vergonya de pujar.