Entrades
Hi ha una boirina permanent que no deixa banyar-se (bé, la piscina està plena de criatures, però no seria el cas) ni prendre el sol (cosa que la meva pell agraeix) però que és perfecta per passar la tarda llegint, tranquillament, prendre un cafetó de mitja tarda (després) i sortir a fer una llarga passejada (encara després) perquè baixi del tot el magnífic arròs del dinar.
Ara li ha tocat el torn a "Pavana par un tauró", tal com vaig dir. La verirtat és que, per molta vida interior que tinguessin els personatges de "Amsterdam", va ser una novel·la que em va passar sense pena ni glòria. Per què ens passen, aquestes coses, amb la literatura? Ja us havia dit que "Dissabte", del mateix autor, m'havia encantat. Doncs aquesta, no. Matisem: no m'ha encantat, però fa de bon llegir, tampoc ens passem, ara, criticant-ho tot!
No sé si és pel fet d'haver conegut l'Olga, perquè ja li conec l'estil o perquè realment la novel·la s'ho val, estic devorant la pavana del tauró. Si bé, a priori, el tema no em va enganxar com altres novel·les de l'escriptora, hi ha quelcom que fa que no la pugui deixar: diguem que el llenguatge, riquíssim, diguem que les personalitats enrevessades dels personatges, tan acuradament descrites que no te n'adones i els coneixes, diguem que els ambients que tan bé sap descriure, que "t'hi trobes", inquietants o relaxants o "abarrocats" i divertits a l'hora... diguem que algunes situacions "diferents", no sé què hem de dir: senzillament, és una novel·la deliciosa.
Ah, això va per l' Olga, directament; tinc un però: em costarà molt (força) tornar-me a pintar els llavis sense sentir-me culpable! i una "acusació": tens una veritable obsessió per parlar de la mort "i derivats" que em continua fascinant!
Demà el Blauet tirarà cap a Oropesa. Per segona vegada, ja que el 2008, de viatge cap a Andalusia, ja hi vàrem passar. I, amb una mica de sort, demà passat cap a La Pobla de Fernals, on intentarem contactar amb l'Elèna, oído, Elèna? perquè segurament no passarem per València, que el port queda molt lluny. Recordem La pobla de Fernals com un poble acollidor on hi vam passar uns dies ben còmodes. Ara tenim la Taca i no crec que ens deixin pujar a un autobús per anar fins a València i menys encara, entrar a la ciutat de les arts i les ciències (uix, això deuria haver d'anar en majúscules, però no tinc ganes d'arreglar-ho, ara). Així que València ciutat no comptarà, aquest any, amb la nostra presència.
Em sabrà greu entrar al País Valencià i deixar de poder veure tevetres, eh? que consti! De tota manera, portem unna bona provisió de pel·lis, així que, cap problema.
Hora del cafè de mitja tarda i (després) llarga passejada pels arrossars... com aquests:
i entre carxoferes com aquestes:
Curiós paisatge-Tàpies:
Natura morta:
Dues figueres:
... etc...
Ara li ha tocat el torn a "Pavana par un tauró", tal com vaig dir. La verirtat és que, per molta vida interior que tinguessin els personatges de "Amsterdam", va ser una novel·la que em va passar sense pena ni glòria. Per què ens passen, aquestes coses, amb la literatura? Ja us havia dit que "Dissabte", del mateix autor, m'havia encantat. Doncs aquesta, no. Matisem: no m'ha encantat, però fa de bon llegir, tampoc ens passem, ara, criticant-ho tot!
No sé si és pel fet d'haver conegut l'Olga, perquè ja li conec l'estil o perquè realment la novel·la s'ho val, estic devorant la pavana del tauró. Si bé, a priori, el tema no em va enganxar com altres novel·les de l'escriptora, hi ha quelcom que fa que no la pugui deixar: diguem que el llenguatge, riquíssim, diguem que les personalitats enrevessades dels personatges, tan acuradament descrites que no te n'adones i els coneixes, diguem que els ambients que tan bé sap descriure, que "t'hi trobes", inquietants o relaxants o "abarrocats" i divertits a l'hora... diguem que algunes situacions "diferents", no sé què hem de dir: senzillament, és una novel·la deliciosa.
Ah, això va per l' Olga, directament; tinc un però: em costarà molt (força) tornar-me a pintar els llavis sense sentir-me culpable! i una "acusació": tens una veritable obsessió per parlar de la mort "i derivats" que em continua fascinant!
Demà el Blauet tirarà cap a Oropesa. Per segona vegada, ja que el 2008, de viatge cap a Andalusia, ja hi vàrem passar. I, amb una mica de sort, demà passat cap a La Pobla de Fernals, on intentarem contactar amb l'Elèna, oído, Elèna? perquè segurament no passarem per València, que el port queda molt lluny. Recordem La pobla de Fernals com un poble acollidor on hi vam passar uns dies ben còmodes. Ara tenim la Taca i no crec que ens deixin pujar a un autobús per anar fins a València i menys encara, entrar a la ciutat de les arts i les ciències (uix, això deuria haver d'anar en majúscules, però no tinc ganes d'arreglar-ho, ara). Així que València ciutat no comptarà, aquest any, amb la nostra presència.
Em sabrà greu entrar al País Valencià i deixar de poder veure tevetres, eh? que consti! De tota manera, portem unna bona provisió de pel·lis, així que, cap problema.
Hora del cafè de mitja tarda i (després) llarga passejada pels arrossars... com aquests:
i entre carxoferes com aquestes:
Curiós paisatge-Tàpies:
Natura morta:
Dues figueres:
5 comentaris:
La pobla de Farnals està prop a Valéncia. Ja saps que no hi ha problema.
Es veurem, soparem i xarrarem de lo dino y lo humano.
Fins dimecres, reina mora
Sempre que arriba aquest temps em fas molta enveja, ara, jo te'n farè d'aquí un meset! Un petó, estimada!
I qui vol veure la Teletrés (o qualsevol cadena) amb tota aquesta natura que t'envolta? A mi també em fas molta enveja.
"Qué descansada vida...", com deia el poeta. Aprofita, Montse, que la vida vola.
Gràcies per totes les referències i atencions que em dediques, Montse estimada.
Lectura. A mi em passa ara, sense voler fer comparacions odioses, amb "L'any de la mort de Ricardo Reis", de Fernando Pessoa. Ja havia llegit Pessoa, però no aquest. El seu llenguatge tan curiós, certament dens i atapeït, d'explicar les coses del moment amb detall i un sens fi de comparacions senzilles o complexes que et fan somriure dins la seriositat, m'ha recordat molt el Joan Francesc Mira en el seu repàs per València a "Els treballs perduts", el deteniment i les consideracions alhora sàvies i en complicitat amb el bon lector. Pessoa fa la visita a la miserable Lisboa del 1936, en un ambient plujós dels que m'agraden. No et posis a llegir-lo, ara, només t'ho dic perquè a vegades els llibres t'enganxen encara que siguin densos. Et recomanaria més aviat llibres de contes, que n'hi ha de ben bons, i així la teva navegació serà plàcida: "Clásicos del terror", de Daphne du Maurier (Els ocells, etc); contes d'Isak Dinesen, on hi hagi "El festí de Babette", "La història immortal", etc. O similars.
Mar avall se'n va la barca...
M'agraden les riqueses del detall i els personatges una mica estranys, perquè en el fons tots tenim un punt amagat de trapelleria que reprimim. Jo el puc fer aparèixer en els personatges, aquesta és l'aventura dels novel·listes.
Gràcies a tots pels comentaris!!
Publica un comentari a l'entrada