15 de maig, 2011

Alguna cosa passa amb Blogger

Sembla que alguna cosa passa amb els blogs. Encara no he esbrinat per què, però a mi, per exemple, m'han desaparegut un parell de comentaris, concretament, el de la Fanal blau i el de la Joana, de l'apunt dedicat a l'aniversari de l'O.X. Vés a saber on deuen haver anat a parar...

Ahir vaig anar al cine. Midnitgh in Paris. Woody Allen, continues sent gran! No us passa, que de tant en tant us poseu una pel·li d'Allen, encara que sigui Manhatan, vista mil i un cops? (perquè jo, les pelis de Woody Allen les he vist mil i un cop. Bé, no totes!)

Ahir al vespre vaig tenir l'honor de gaudir de París, una vegada més, i de fantasejar, com el protagonista, amb les converses amb Hemingway, Picasso, Belmonte (el torero), Buñuel, Dalí... i encara, Toulouse Lautrec, Gauguin, Degas... Cole Porter, i no amb Maria Antonieta, però gairebé.

Un divertimento encertat. Un caramelet pels que, com jo, necessitem carregar piles de tant en tant pensant en coses boniques i escoltant bona música.

La conclusió: No qualsevol temps passat fou millor, però quan ens pensem que si no som els únics...

Qualsevol temps passat fou... anterior.

Hi ha un mar com un mirall. I yo con estos pelos!




4 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Com tu dius, i com s'exclamava en Higgins, ¡¡Marededéu senyor!! Mai més ben dit en el cas de Blogger. Uns diuen que si han estat els del Madrit, i altres que potser els de l'altra banda encesa del Mediterrani...(ja no es pot ni dir el nom per no ofendre, carai)

Sembla que les coses tornen a lloc i que és veritat allò que a cada bugada perdem una llençol. En el cas dels blogs, a cada bufada.

Gràcies mil, Montse, per les dedicacions que m'has fet: comentari al meu blog, poema d'aniversari al teu, amb una bona sessió de piano. Ah, el piano... Bé, jo no em bellugo tant com el jove pianista ros, que per això es deu deixar la cabellera ben brillant. Però fer anar les dues mans i expressar sentiments de cap a cap del teclat, és una delícia i un esbravament com cap altre.

Com tu, sóc fan del cinema, i no hi ha dia sense pel·li, o pel·li i mitja, més algun serialet sempre de misteri però del creïble.

Des del mar com un mirall, que dius tu, amb la ciutat plena de sevillans (Nàstic-Betis) i de romans (Jornades Romanes) ja no sabem on som. Petonets.

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Sembla que això dels blogs/blocs s'ha anat arreglant, però ja veurem què dura...
M'apunto la pel·li per anar-la a veure. Tret de "Misterioso asesinato en Manhatan" que sempre m'ha fet adormir, sóc un incondicional de l'ara denostat per la cultureta Woody Allen. I si tu l'aconselles, doncs ja tenim una bnona raó per anar-hi tan aviat com puguem.

Joana ha dit...

Quin ensurt amb blogger...els addictes ja ens veiem a la ruïna :)
Per sort encara ens queda París i Woody Allen. Aquesta setmana la vull anar a veure...ja sé que m'agradarà :)

Glòria ha dit...

Doncs sí, a mi em va desaparèixer per unes hores fins i tot un post, va tornar però sense comentaris, que per cert, un era tu amb la meva resposta...
La resta, per això bé, oi? Un petó, Montse.