Blog à grand vitesse

Ahir va ser un dia rodó. En Martí complia tres anyets, però nosaltres ja ho havíem celebrat amb ell el dilluns, perquè sabíem que ahir no podria ser, havíem de fer mil i una coses a Barcelona - la meva Barcelona, com va quedar constància al relat semi-fictici al que us vaig remetre ahir- i, després de tot el que havíem de fer, diguem-ne per obligació, vam acabar la vesprada sopant en una taverna basca del Passeig de Gràcia (tapes basques servides a la catalana, diria jo) i assaborint el magnífic "Corella ballet" al Tívoli.

No tot és or.

Per mi, la primera part, la "Suite de Raymonda", música d'Alexandre Glazunov i coreografia de Marius Petipá i A. Gorsky, va ser un desastre. Ep, per mi!. Trobo que, si es volia fer una primera part d'homenatge al ballet "blanc", clàsic-reclàssic",  hi ha moltes altres suites, molt més reeixides que aquesta. No em va agradar el vestuari i el decorat era francament deplorable, amb errors garrafals, que fins i tot els profans de l'arquitectura o de l'urbanisme ens hi vam fixar: finestres que projecten clarors impossibles i pilars que esdevenen transparents, degut a aquestes clarors. Així, explicat, sembla fins i tot surrealista. Si hagués estat surrealista, hauria sigut preciós. Era, senzillament, lamentable.
Res a dir de l'execució del ballet, però en fi... aquella primera part, en conjunt, no va ser allò que jo m'esperava.

La segona part ja va ser molt millor: "FOR 4". Música de Schubert "La muerte y la doncella". Coreografia de Christopher Wheeldon.
Quatre ballarins esplèndids, on cadascú brillava per ell mateix, i al mateix temps feia lluir el conjunt. Una molt bona estona i começar a pensar que el que havíem pagat (tot i el descompte per ser subscriptors de La Vanguàrdia) valia la pena.

La tercera, "Soleá", un caramel. L'única on balla el mateix Ángel Corella, amb la seva germana. Coreografia de Maria Pagés  i música de Rubén Lebaniegos. Canta Ana Ramón. Guitarra, Rubén Lebaniegos.

Una meravella de ball i de cant. Llàstima, molta llàstima, la il·luminació. Segons nosaltres, moments massa foscos que no serveixen per crear un clarobscur o unes ombres, sinó per "tapar" la magnífica actuació dels germans Corella. Molta llàstima, també, que, com a mínim aquest "número", no comptés amb música en directe. La veritat és que la música enllaunada no em satisfà gaire, en aquest tipus d'espectacles. Sempre s'agraeix l'orquestra i/o el cantaor amb el guitarrista, en el cas que ens ocupa. Us en poso un tastet que he trobat en video, sense passar-me perquè no us cansi. Si us agrada, existeixen youtubes amb el ball sencer. Val la pena.

I finalment, "Dance Grand Vitesse". Aquí jo personalment, em vaig quedar bocabadada i emocionada. Vaig vibrar per primera vegada en tot l'espectacle. Segurament, també hauria vibrat en l'actuació dels germans Corella si a l'escenari hi hagués hagut la cantant i el guitarrista i la il·luminació hagués estat a l'altura.

Val a dir que la música d'aquesta darrera part, de Michael Nyman, t'ha d'agradar. I a mi m'entusiasma. Hi ha gent a qui la posa nerviosa i això es notava en alguns espectadors, com el mateix capità, que em deia que se li feia llarg. La coreografia és de Christopher Wheeldon. El vestuari em va encantar i la posta en escena també. Res a veure - però res de res- amb l'escenografia de la primera part. Aquí, la il·luminació, correctíssima. (No era pas el mateix il·luminador de les altres parts, que curiós!)

Vaig a veure si trobo un tastet d'aquesta part. Si és massa llarg, només us posaré l'enllaç, i que ho miri qui en tingui ganes. És una passada! (per als que ens agrada el ball contemporani - amb base clàsica. )

I bé, doncs, això: un dia rodó de feina, amb una nit rodona d'oci.

I a més, el Barça va fer una altra maneta, què més es podia demanar?

Un tastet: Soleà

No trobo cap video de "Danse à grand vitesse" (per la Cia. de Corella). Sí que n'hi ha una, que sembla més "circense", de la qual us deixo l'enllaç, però res a veure. Només seria per sentir un bocí de la música. Ep! No dic pas que no m'agradi, el que he trobat: m'agrada, i molt, és com tret d'una pel·li antiga, amb alguna cosa de circ. Però no té res a veure amb la versió corelliana.