Entrades
Només per veure/viure aquest esclat de vida, val la pena tenir-ne cura!
Em transporta als mesos d'agost de quan era petita i no hi havia més vacances que les viscudes al jardí de casa i jo ensumava la terra quan el meu pare regava amb la mànega i em passejava entre les plantes per tocar i compartir les gotetes que quedaven sobre fulles i pètals.
La taula de marbre, ja parada per sopar, amb un porró de vi fresc del qual feien algun traguinyol el pare i l'oncle.
Un càntir que no sé si he vist o he somniat, amb aigua fresca, que sempre em queia al damunt, en lloc de caure a la boca (aquesta imatge del càntir ja no sé si l'he viscut o me l'han explicat, si era de casa meva o d'algun altre lloc on devíem anar de visita)
Alguna fugissera cuca de llum.
Xerrades de veïns a la porta de les cases...(no hi havia televisió)
Vet aquí l'estiu.
24 comentaris:
També a mi m'agrada regar les plantes dels balcons, però ho he de fer amb molt de compte perquè a baix hi ha la terrassa d'un bar que no tanca mai. Bé, sí que tanca, de l'una de la matinada a les set del matí, pero a aquestes hhores "no si sóc". ;)
Per cert, m'encanten les imatges. Quina verdor!
Petons.
Fantàstiques les imatges i preciós el text. Unes bones postres per a la meva sobretaula d'agost tot plegat.
Fàtima, és clar, pobretes, les plantes de balcó amb veïns han de conformar-se amb ser regades quan "toca" :(
la qüestió és no fer-les passar set!
Magda, m'alegra fer més verda la teva sobretaula ;)
ah, no, que la que parlava de verdor era la Fàtima, uix quin embolic!
UN petó a cada una!
Doncs imagina't els meus estius de petit a la masia... allò si que era vida!
(la teva poesia visula: fantàstica! ;)
És un plaer que tinc cada matí abans d'anar a la feina. Quin pau!
Preciós el jardí!
Qui te les rega en vacances? Són tan dependents... No sol això, vivia amb nosaltres una tia soltera que estimava les seves plantes sobre totes les coses; l'emprenia amb nosaltres a cops d'escombra si les fèiem perillar amb els nostres jocs. Per tot això, al meu pati d'avui no hi ha ni una planta, i no sé distingir un gerani d'una buguenvíl·lea. Jo me'l perdo, segur.
Qué tal el catalán de máquina ;-?
Arare...quin nivell! Mànega o "manguera" amb aspersor...:).
Això sí, te'n dono la raó: poesia visual. Com poesia en la memòria és i són els moments que descrius.
Jo en servo també uns quants: el porró i el càntir,o la gerra de vi negre amb préssecs que després només ens en donàven un bocí... i els "concursos de comptar cuques de llum. I els grans i els menuts a la fresca cantant havaneres (en terra boscana) i sarsueles.
Precioses, però jo no en sé, i no tinc espai, i quan en veig em fa enveja. Ara, ja saps que vaig a muntanya a veure plantes i flors...
petons preciosa!
Hola Arare, ains enyoro molt les plantes. Gràcies per haver-te posat les fotos. Petonets maca.
Quins records més entranyables. I quines plantes més ufanes!
Gràcies per compartir-ho amb nosaltres.
Com la Zel te les envejo, que la casa no la tinc ben orientada per poder-les haver. Això si, en el trocet que podem hi plantem tomaqueres :) són un altre tipus de flors, però que també alegren ;) Petonàs :)
aquest any els jardins estan espectaculars, llàstima de no tenir-ne un!
Deric, jo no tinc jardí (en tenia quan era petita) això són testos, això si, en una terrasseta, discreta, però terrasseta.
Clidice, jo tinc un tros on hi toca el sol tan i tan directe, que les he d'anar canviant de lloc. La veritat és que a mi em viuen millor les d'exterior que les d'interior, pobretes, les d'interior m'agrada tenir-les, però que me les cuidi un altre, no em preguntis per què...
Una més, tots tenim un paradís perdut de la infància per recordar :D
Noemí, sempre pots comprar-te un parell de plantetes que et facin companyia! gràcies per venir!
Zel, la muntanya, el prat, el bosc... són els millors llocs on podem trobar les plantes! si poguessin parlar, pobretes, potser ens dirien que les deixéssim allà!
Fanal, "a que mola" la meva mànega o manguera? El petit giny el vam comprar a una casa nàutica, hehehe... és una dutxa "de barco" que s'acobla a la manguera, què et sembla? una passada, oi? (a més té vàries posicions i a les plantetes els agrada molt, que els sembla que són a Caldea - amb aigua freda, però - )
Pepe, aquest any les hem posat totes juntes i s'han fet ombra les unes a les altres. Me les han regat entre el meu fill petit, que aquest estiu ha trobat una feineta d'aquestes "per anar fent" i la meva cunyada, que viu al pis de sobre. Va molt bé tenir algú que les controli. Malgrat tot, les que tenia a la finestra se'm van morir totes, les vaig haver de canviar. massa sol!
Si, JOana, un plaer veure com creixen de dia en dia i mimar-les com si fossin un animal de companyia, hehehe... (de companyia en fan, eh? que consti!)
Ramon, envejo els teus estius a la masia!
tot i que jo tenia uns familiars a Ripoll que també vivien en una masia i... bé, que no em puc queixar ;)
Publica un comentari a l'entrada