Graná (cazi ná)

Som a la Punta de la Mona, o a Marina del Este, com vulgueu. La navegació ha estat tranquil·líssima, diria jo.

Ja som a la província de Granada, malgrat tot, des d'Almerimar vam llogar un cotxe i vam fer excursions: a la Alpujarra granadina i a Granada-Granada, amb visita a l'Alhambra. Us estalvio els comentaris. Tot ho vaig trobar tan meravellós que ara em sortiria un post ensucrat i fàcil.
Un espontani (o fixe, que no se sap mai) tocant (divinament). L'Alhambra, al fons.

Dissabte (era dissabte?) vaig estar jugant al tetris - la connexió anava fatal- mentre tothom i tot don devia estar mirant el futbol. Jo no el mirava, però sentia els Aaaaaaaaaiiii! i les alegries de torn. No cal que us digui que em vaig alegrar molt que guanyés la selecció espanyola. Mai no m'ha agradat anar contra el que hi ha i "el que hi ha" és que es veu que van jugar molt bé i que es mereixien guanyar. Felicitats, per tant. Passo d'altres rollos. Si hagués guanyat Alemanya o Rússia estaria dient exactament el mateix.

Estic a mig llibre. Edward St.Aubyn se m'està descobrint com un autor irònic, que escriu amb vocabulari ric i dotat de talent, un dels paràmetres que més agraeixo actualment a la literatura. Tot i que encara no l'he acabat, us el recomano. Recordeu: "Leche materna". Anagrama.

Estic a mig escriure. Tinc un relat mitjà (no m'atreveixo a dir-ne relat curt, tot i que ho acabarà sent, quan em poso a "podar" tot allò que hi sobra) el tinc trossejat, i estic entenent molt bé aquells escriptors que van donar les gràcies als déus quan va sortir l'ordenador i van poder fer ús del copiar i enganxar. Allò d'escriure planes i planes i haver-les de numerar o escriure de diferents colors (no gaires, però, ep, negre, blau o vermell) amb l'Olivetti de torn... qui no ha tingut una Olivetti, eh? eh? eh? (qui d'una certa i determinada edat, és clar!)... bé, doncs això.

Estic sense estudiar ni papa d'anglès. He aconseguit treure la carpeta i anar-la passant d'un lloc a l'altre, per tant, molesta molt i el capità em diu que a veure si la guardo, ja que no la faig servir. Serà qüestió de fer-la servir. He d'acabar els exercicis i em queda mig llibre, marededeu!
Gat a l'Alhambra.

Estic enyorada del Martí. Dels fills, de les nòvies dels fills, de la mare, de la tieta, dels cosins... també, però menys. La veritat és que estic enyorada del Martí. Quan éreu petits no feieu rànkings amb les persones a qui estimàveu? jo recordo que sempre deia: primer els meus pares. I de seguida venia la pregunta traïdora de l'amic o l'amiga de torn: però més a la mare o al pare? ves a la porra! a tots dos! (era el que s'havia de dir)... després ja podies fer el rànking de persones a qui estimaves, de més a menys amor. Bé, doncs jo ara em nego a fer un rànking d'enyorament: enyoro directament el meu nét!!!!

D'aquest port tinc el bon record d'haver-hi passat l'any 1992, quan ja pujàvem des de Sevilla, amb el Menjavents i amb tota la criaturada. meravellós viatge, meravellosos records...

demà més (que a quí si que funciona, això, que fins i tot podrem escriure alguna coseta a la web i tot!)

Aquesta és per al Francesc Puigcarbó.