Primera estació: Port Vell (Barcelona)

Quan portava més o menys una hora dintre el Blauet, havent sortit de Blanes, em sentia més o menys com si estigués ficada en un túrmix. Cada any em passa. Jo, a l'hivern, a navegar el que es diu navegar, hi surto poquet, perquè fa fred, sol fer mal temps, el mar es mou molt i no ho trobo còmode: jo sempre ho he dit i mai no he enganyat ningú: sóc navegant consort.

Per això, cada any, quan surto per primera vegada (o gairebé per primera vegada) necessito un parell o tres de dies per "amarinar-me". És una mena de cosa així com el "jet lag", però en vaixell i al revés, o sigui, necessito anar-me posant a so de mar, que el meu cos es vagi adaptant als moviments necessaris per aguantar-se en equilibri en un medi que no és l'habitual (com tenir els dos peus a terra no hi ha res)...

M'he untat de crema solar i es veu que m'he passat perquè de cop, no hi veia ni amb ulleres ni sense. I és que em picaven els ulls com quan peles cebes... enteneu? quin mal rollo!

Copio literalment del meu quadern de bitàcola (el de veritat, el que s'escriu amb ploma i paper) ja que avui a aquestes hores em sento molt cansada per començar a barallar-me amb la pàgina web i demà hem de sortir a les 8 (quarts de nou) altra vegada.

"La sensació no és de mareig.És una sensació d'estar desubicada i, com tantes vegades en començar un viatge com aquest em pregunto què coi faig a dintre d'una coctelera, mentre tot el que m'envolta cau per terra, tot i que no m'importa gaire, perquè aquell mareig que no és mareig em produeix una somnolència que fa que a poc a poc deixi llibres, quaderns de bitàcola, converses amb el capità i trastos que cauen per terra i em dediqui a la bonica tasca de dormir com una marmota"

És evident que quan he arribat a la paraula marmota, he deixat realment que al meu voltant es fes la voluntat dels déus i m'he posat a dormir.

Hem arribat a Barcelona cap a les 2 de la tarda, bona hora per atracar al Port Vell i baixar a dinar amb en Jaume, que ens ha vingut a veure. Hem anat a dinar al restaurant que hi ha a sobre del Museu d'Història de Catalunya, allà al Palau del Mar. Us el recomano. Hi ha una vista excel·lent - per veure-la cal sortir a la terrassa- però si voleu menjar el menú, heu de dinar a dins. O sigui: surts a fora, veus la vista, t'hi estàs uns minutets i entres a dinar al menjador, perquè sinó no pots menjar menú. A la terrassa serveixen a la carta, només, així que si sou rics, cap problema.

Com que jo ja portava la migdiada feta, a la tarda me n'he anat al Maremàgnum. M'han cridat un parell de peces de vestir que he ignorat olímpicament, però ah, noi! hi ha hagut uns texanets davant dels quals no m'he pogut resistir. Per què hi hauré anat, eh? eh? eh? ara ja està fet i mira... què hi farem?

Després he anat a caminar, des del Port Vell fins al Port Olímpic i tornar, tres quarts d'hora. Nostamal.

Han vingut tres dels nostres fills a sopar, i dues novietes. Nosaltres no ens hi posem pas per poc, això de ser família nombrosa té el seu encant però també vol dir que en un tres i no res se n'ajunten set o vuit en un àpat.

Per què serà que ara torno a tenir son? Us deixo, prometent que intentaré recordar com es fa la web, perquè es veu que tinc memòria de peix... i ara no me'n surto.

Bona nit i bona hora! (demà més) (O no)