Entrades
Margaret Donaldson, a la seva obra "La mente de los niños" diu que l'escola existeix per al bé dels nens, però es planteja si l'escola és realment bona per als nostres nens.
Per què - diu- els nostres nens comencen il·lusionats l'activitat escolar, quan arriben a l'adolescència mostren, en alts percentatges, la desil·lusió i el sentiment de fracàs?
La mente de los niños
Margaret Donaldson
Ed. Morata, 1993
La mente de los niños
Margaret Donaldson
Ed. Morata, 1993
Per què? - pregunto també jo- aquells nens i nenes "tan monos" que escolten a les mestres (cada vegada menys, ep!) i que estan tan il·lusionats per aprendre, arriba un moment - i no és precisament l'adolescència, tot i que a l'adolescència és quan ens n'adonem més perquè es manifesta en tota la seva esplendor - arriba un moment, deia, que deixen d'escoltar i deixen de mostrar-se agraïts per tot allò que aprenen?
Podria ser que l'escola que tenim no fos l'adequada a les necessitats actuals de la societat? Per què ens mostrem tan reacis als canvis d'actitud? (que no m'estic referint als canvis de programa o de pla d'estudis, que ja us veig a venir... nonono. Canvis d'actitud, obertura de ment per saber en quin moment una societat necessita una cosa o una altra sense que ningú s'esquinzi les vestidures)
_______________________
Boris Cyrulnik, a "Los patitos feos", parla de la resiliència, o capacitat per superar una infància desgraciada. A les conclusions del seu llibre, Cyrulnik acaba dient (...)" habrá un momento político para luchar contra los crímenes de guerra, un momento filosófico para criticar las teorías que preparan esos crímenes, un momento técnico para reparar las heridas y un momento resiliente para retomar el curso de la existencia"
Los patitos feos
Boris Cyrulnik
Gedisa editorial,2002
__________________
De veritat? Quan arribarà el moment en el qual la societat prendrà consciència del que s'ha fet malament, fins i tot en contra de la voluntat del poble ?Quan arribarà el moment tècnic que pugui reparar les ferides de tanta gent que passa gana o que es veu rebutjada perquè pertany a una altra ètnia o a un altre col·lectiu? Quan, la societat, trobarà el moment de resiliència per renéixer de la porqueria en què s'està convertint?
Ho veuré, jo?
20 comentaris:
Doncs no tinc resposta, sols se que ara mateix tinc un "pre" adolescent que passa de tot, i jo, ja soc gran... :)
Un petonet
Ja ho sé, Joana, ningú no té resposta.
Però segurament només ens ho sembla, que els adolescents passen de tot!
Tu ets gran? hala, hala, què diuuuuuuuuuus ;)
Els meus dos minyons ja han passat l'etapa més dura de l'adolescència. Aviat en faran 20. I sempre m'ha donat l'impressió que jo vaig ser molt més rebel i més passota que ells.
Quant a la resiliència..., doncs em sembla a mi que no hi haurà "tutía" i que, com a molt, algú hi haurà que intentarà treure el cap fora de l'immundícia per a respirar i mirar d'aixecar-ne un parell i així succesivament. Però d'això a fer un salt enrera i refer la societat a partir de la primera cagada..., uf! Com a que no..., no ho veig jo.
El canvis, arriben després de molts anys de fracàs. Estudis i més estudis diuen que , en general, hi ha un desencant cap als estudis i prolifera la llei del mínim esforç.
El desencant és contagiós. Els nens, els pares i els mestres.A mi em sembla que hi ha un cansament generalitzat i ens manca un timó.
No sé qui té la resposta, però en comptes de prioritzar només els coneixements, potser caldria mirar a la persona que hi ha al davant i ajudar-los a desarrollar això que en diuen ara la "Intel.ligència social".S'ha descuidat molt les capacitats "no intel.lectuals"i ha primat la nota, passar cursos i fer carreres. Anar a la universitat no és sinònim d'èxit a la vida i molt menys de trobar la felicitat. Sembla , però, que no ens adonem de que alguna cosa no s'ha fet prou bé però per què costa tant canviar?
A vegades paralant amb pares sembla que els interessi que els seus fills només guanyin diners a qualsevol preu i els fills volen estudiar poc i guanyar molt... Ens en sortirem?
Bona tarda Arare! ( M'encenc amb aquest tema)
Jo també vaig llegir fa un temps "Los patitos feos". És un llibre interesant i el concepte de resiliència també m'agrada molt. Sembla que hi ha moltes persones que superen grans dificultats i desgràcies sense deixar-se "deformar" per elles. A vegades em pregunto si també hi deu haver resiliència per a no deixar-se deformar per una infancia massa fàcil, massa protegida. Però segur que tampoc és ben bé això. És un tema complicat, però estic amb la Joana que ens falta eixamplar el punt de vista i veure una mica més de lluny, en compte s d'encallar-nos sempre en les mateixes coses.
petonets a totes.
¡ufff!!! ja m'agradría tindre la resposta, reina mora.
Si no es posen d¡acord els "experts" .....
Veus... per les teves reflexions, per les teves inquietuds, perquè em vas enganxar amb el teu bloc des del primer dia. Per això, deixa'm fer-te extensiu un premi que m'han atorgat. Te'l mereixes capitana.
Un petonet
Jo em miro els nens del parvulari i ells em miren amb ulls de : "és la senyu dels grans..." i penso, perquè els grans ja no miren amb aquests ulls tan interessats per tot??
arare...
que els adolescents i joves perguen aquella brillantor a la mirada quan miren als mestres o a la pissarra... sap greu. però encara sap més greu si la perden del tot, no?
ho dic perquè a vegades potser patim massa esperant que els joves facen allò que s'espera d'ells, o allò que algú pensa que seria el millor que podrien estar fent...
i moltes vegades, no és que perguen la brillantor als ulls... és que l'enfoquen cap a una altra banda. sí que hi ha "bandes" perilloses... però la diversitat d'experiències també forma part de la nostra "formació".
després de l'educació "obligatòria", la necessitat, l'interès i la motivació per aprendre pot aparèixer a qualsevol edat. jo ara intento tornar a estudiar... però no sempre podem. sovint resulta pràcticament impossible fer-ho, perquè van apareixent altres "obligacions"...
potser si es facilités amb més recursos que la gent poguéssem aprendre i estudiar a qualsevol edat, a tots mos brillarien més los ulls. què trobes?
als camins m'he empanat després de llegir-te... i aquí també, ja em coneixes. però... me dixes fer-te una abraçada-empanadilla?
Iruna, em sembla que has interpretat erròniament el que vull dir, o jo no m'he explicat bé. Fixa't que no estic "culpant" els nens ni els adolescents... sinó que em pregunto si l'escola que tenim és la que realment fa falta perquè la nostra gent, petita, adolescent i després universitària, pugui realment accedir a un coneixement que la faci feliç.
Em queixo que la societat és inamovible i que només canvien les coses quan els convé. Per exemple: quan un grup arriba al poder, canvia coses (de vegades, coses insignificants, com el nom d'alguna assignatura) però canvia les coses només per dir que han fet "algo" i per estar en contra dels grups de l'oposició. És una merda.
Bé, jo sóc de les què li agrada que a la gent li brillin els ulls, i no només a la canalla!
Una abraçada brillant.
Monalitza, ser rebel és el que toca. Conformar-se és ... conformista. :D
quant a la resiliència de la societat, em temo, que com molt bé dius... no hiu haurà tu tia, perquè està tot massa emmerdat.
Joana, em quedo amb "potser caldria mirar a la persona que hi ha al davant i ajudar-los a desarrollar això que en diuen ara la "Intel.ligència social".
Jo també m'encenc, amb aquests temes...
Bon dia, Joana!
Carme, és un tema complicat, ja ho sé, però jo, és que si no em complico, ja no m'hi poso, hehehe... i llavors acabo posant-vos una cançó i deixant-vos respirar.
però a la gent li costa, mullar-se...
Petonets, reina mora.
Escriptorum, els experts en què? eh? eh? eh?
;)
Moltes gràcies, Ramon, aniré a buscar aquest premi. M'encanta haver-te "enganxat" amb el meu humil blog de pensaments d'estar per casa, aixx...
Violette, perquè els grans ja no han de mirar amb aquests ullets. És que... bé, ès que crec que ens estem equivocant força, jo!
Encara que no del tot. Buf,buf, no tinc temps per explicar-te el que sento, que he de sortir. Podria ser un tema de tetúlia, però saps què pasa? que quan plantegem temes d'acquests a la tertúlia, sembla que no tinguin massa interès.
Així que ets la senyu dels grans? (encara hem de parlar molt, tu i jo!) Abraçada.
arare,
t'has explicat bé. potser sóc jo qui no ho he fet. llegint-te, no vaig interpretar que culpesses als adolescents de res.
tu plantejaves si l'escola que tenim és l'adequada... jo el comentari i l'empanadilla no els vaig escriure pensant ben bé en això, perquè em costa massa saber com hauria de ser l'escola... i potser també perquè confio que "l'escola" són sobre tot les persones (encara que amb uns continguts i metodologies o uns altres pugue ser completament diferent l'experiència escolar)... i qualsevol contingut, qualsevol metodologia, depèn moltíssim de com la visquen les persones que s'hi troben
me sembla que encara no m'explico prou bé...
que l'escola i la societat poden semblar inamovibles... però les persones no ho som (o podem no ser-ho)... i espero que continuéssem confiant en esta capacitat de moviment.
una abraçada, arare
arare, wapa....
the answer my friend is blowing in the wind.
petons i llepades cap-per-vall!
Ok, Iruna :) (de vegadesseria necessari veure'ns les cares quan ens expliquem... veritat? això de la virtualitat està molt bé, però ens entenem millor quan podem llegir-nos els ulls i els gestos i... tu ja m'entens)
Un petó.
Això, amic meu, només ho sap el vent... escolta la resposta dins del vent!
mil petonets de vent, gatot.
Publica un comentari a l'entrada