Entrades
Acabo de escribir un post en Liter-a-tres, que también voy a "colocar" aquí, porque me interesa cualquier cosa que me podáis decir . Venga, no seáis tímidos. ¿Qué opinais?
Aquí va:
El martes, 8 de abril (anteayer) leí un artículo en
Empieza así: Adaptarse o morir. Dice que esta es la máxima que aplica Vicente Verdú a la novela, tantas veces enterrada, “porque no se puede seguir escribiendo como si no existiera el cine, la televisión, como no se puede pintar hoy como los prerrafaelitas”
Dice Barranco que según Verdú, muchos autores reproducen los modelos del XIX, cuando no había otro medio de conocer el mundo que a través del libro. Sigue diciendo que hoy la escritura ha de reclamar lo que sólo se puede decir escribiendo. Que su papel no es contar aventuras sino relatar el mundo interior, para lo cual, dice, se necesita precisión y belleza. Sigue diciendo Barranco que Verdú propone un decálogo de reglas para la supervivencia de la novela, nacido de su primera novela “No ficción”, publicada por Anagrama.
Dice que la novela debe mostrar resistencia al intento de convertirla en cine, porque eso es lo que se hace con las novelas del XIX que atendían a un mundo sin cine. Que la fantasía y la intriga son mundos estereotipados y están fuera de tiempo. Que en el texto tiene que haber un placer de principio a fin, que no valen estructuras prefabricadas, sino la belleza de la inmediatez. Que la novela contemporánea que no haya asumido la fragmentación – como la de los blogs- “se ahogará en su jactancia” y que el desarrollo del libro debería obedecer a una red de experiencias que planteen un tutti frutti para el multipolar lector de hoy. Que debe haber una interacción con el lector y un cultivo del mundo interior, que la tercera persona, omniscente, ya no vale, que suena falsa y que hace falta humor porque sin ironía no hay contemporaneidad.
Por último, dice Barranco que dice Verdú (oichs…) que poner al día la literatura “es perder la sacralización de la idea de escritor y de novela”. Que hoy todo el mundo escribe (cierto) y el escritor es un productor como otro cualquiera.
Bueno, que me perdone el Sr. Barranco por haberle pisado el artículo, pero es que me interesaba mucho debatirlo. No lo he copiado al pie de la letra, como veréis los que lo habéis leído.
Me ha parecido genial, es por ello que lo he querido compartir y que me gustaría saber qué opináis al respecto.
Gracias, Sr. Verdú. Gracias, Sr. Barranco.
10 comentaris:
Ostres, arare, que complicat ens ho poses, perquè no és parlar del XIX, del XX o del XXI, sinó de molt més endarrere encara; en el meu cas, per exemple, dels grecs i sobretot dels llatins.
Deixem fer algues simplificacions inconnexes des de la meva perspectiva de lector vell, d'amant del cinema i de la imatge.
El discurs del cinema és, en molts aspectes, deutor, possiblement massa, de la literatura. Crec que, desgraciadament el nou llenguatge de comunicació de masses és la televisió, el videoclip, l'anunci, i coses semblants: fragmentació, barreja, deconstrucció, construcció, immediatesa, tempo curt, complicitats superficials i sovint grolleres, reaccions segons l’audiència... Molts blocs tenen també aquestes característiques.
La interacció directa amb el lector no pot existir en textos escrits i l’altra s’aconsegueix tant en tercera com en primera persona. Per altra banda, em temo que molts móns interiors actuals (em refereixo de gent que escriu) són més aviat móns exteriors d’una simplicitat (tan monotemàtics!) i d’una monotonia aclaparadora, malgrat les aparents espurnes més o menys provocadores.
Estic d’acord que avui molta gent escriu (percentualment, no tanta) i que l’escriptor i l’escriptura és un producte, en alguns casos de molt bona qualitat, en molts altres poc més de paraules unides.
No recordaré ara novel·les escrites en aquesta dècada que han tingut un èxit espectacular seguint esquemes tradicionals (en algun cas sense l’ajuda de la publicitat oficial) i d’altre que segueixen més o menys els paràmetres de l’article que a penes han venut.
Quant a la ironia (a mi m’agrada) és un procediment que ja abans de Crist es feia servir en algunes tradicions culturals i literàries amb una constància exemplar.
M’aturo, que escriure comentaris tan llargs deu estar prohibit en la normativa dels blocs.
Gràacies, pere... demà en parlem, que ara se'm tanquen els ullets, zzzzzzzzzzzzzzzzzzzz... petonet, rei moro!
Em sembla que el XIX va ser el gran segle de la novel·la i que no és estrany ni condemnable seguir amb uns esquemes que funcionen, com funcionen els serials televisius hereus de les novel·les per entregues d'abans.
Això d'explicar una història, si es fa bé, funciona i funcionarà, en cinema, teiatru o novel·la, perquè la vida és una novel·la, com deia Galdós, i cadascú anem amb la nostra i sentim tafaneria per les dels altres.
L'experimentació està bé, però a l'hora de la veritat... només cal veure la revifalla de la policiaca, per exemple.
Totes aquestes coses estan bé per omplir articles del diari, i em sembla bé que es busquin nous camins, però costa molt inventar coses noves, i s'acaba plagiant, d'una manera o d'una altra.
Em fa ràbia no saber-ne massa del tema perquè no puc analitzar-ho a fons ni fer un gran comentari sobre la meva opinió.
Però jo crec que és com tot, s'ha d'innovar, siguent fidel a l'essencial, és clar. Perquè la monotonia cansa, sigui un registre, un estil, un to, el que sigui...
Ara bé, tot té un límit, i, com la moda. Quan ja no se sap què més dissenyar, i se n'adonen que les seves noves col·leccions son un espant (has vist aquelles models amb el cap en una bossa, o una espècie de coll de samarreta que arriba a la cintura...total, un horror!) doncs acudeixen al retro.
Es recuperen els pantalons, les samarretes, barrets, ulleres, de tot i més que segur que de jove havies dut!
En fi, jo crec que hi ha camps que no existeix una modernitat en sí, sinó una degeneració.
Fins demà, petonets!!
Pere, d'acord amb què molts móns actuals són simples i monotemàtics - et refereixes, com a tema, a l'amor? - però convindràs amb mi (suposo) que darrerament s'ha fet ús i abús de l'anomenada "novel·la històrica", que d'històrica no n'acaba tenint res més que una situació en un temps determinat. En aquest sentit, si jo escric sobre l'actualitat, també estic fent un escrit històric, perquè estic situada en un món real i actual, el món contemporani.
A mi m'acaba esgotant aquest haver de classificar les novel·les en "ficció i no ficció", en "novel·la històrica", en "poema" o en "prosa poètica"... penso que al capdavall tot són textos. Uns textos interessen més als uns, i uns altres textos interessen més als altres.
Quant als esquemes... penso que cada escriptor ha d'acollir-se al que li surti de l'ànima i ha de ser honest amb ell mateix. No val, plagiar esquemes. Quan un és honest amb ell mateix, no li cal.Publiqui o no!
No trobes?
El que sol passar, però, és que només publiquen els que ja publiquen, no sé si m'explico...
tot i que ara sembla que hi ha una mica d'empenta amb els concursos i concursets literaris que hi ha per tot arreu. Jp penso que això és bo, encara que hi hagi qui digui que no. També penso, però, que en els concursos i concursets tot depèn del jurat (és clar!) i dels seus gustos i obres que potser no han estat de l'agrat del jurat en un concurs, van, i guanyen en un altre... cosas veredes...
uix, quin rotllo t'estic fotent!
Júlia, la revifalla de la policíaca no m'estranya... tu no t'havies llegit tot el que trobaves de l'Agatha Christie, per exemple? perquè jo vaig tenir una època de la meva vida en què li ho llegia tot... després, quan van sortir aquelles novel·les policíaques grogues (La cua de palla) en català... diria que les tinc totes! i que les vaig llegir, ep, que no és que es quedessin a les prestatgeries...
i d'acord: els esquemes que es fan servir no són el desencadenant de l'èxit (o si?) sinó que l'obra enganxi al lector... o en el cas del teiatru, cine, tele...a
l'espectador, que és el que ho acabarà jutjant.
Quant a temes, jo no crec que es plagiïn, sinó que tot bitxo té dret a dir-hi la seva sobre un tema concret... que ho faci a la seva manera, però. Que de ben segur que no s'assemblarà a cap altra, encara que `pugui haver-hi coïncidències (vull pensar així... sinó ja no escriuria res més mai més)
petonetsss
Mar, ets massa jove per saber "tant", hehehe, no has tingut gaire temps!
però no et pensis que els iaios no aprenem de vosaltres, perquè t'equivocaries!
Jo amb vosaltres, els meus fills i les meves joves, aprenc un munt!
I m'agrada saber el que penseu!
Petons i fins demà! (o avui?)
Jop diria que el Verdú aquest que no se qui és, no han entes gran cosa. Llevat que es refereixi a com s'ha d'escriure i sdobre que s'ha d'escriure a dia s'avui per aconseguir publicar i a sobre vendre. Publicar publica tothom qui vol, fins i tot en Sebastià Alzamora que ja te nassos. I quan a la escriptura i la manera d'escriure, aqui no hi ha normes, modes ni lleis, cadascú escriu com pot i sap i parla del que creu que ha de parlar. Aixó es LA LITERATURA, en verdu parla de marqueting i aixó no m'interessa.
Estic d'acord, Francesc, amb això del marketing, però avui en dia, per publicar... no es necessita una mica de marketing? pregunto, ep! que jo no he publicat mai, fora dels articles al diari de Girona...
Hi ha un llibre molt interessant de la gran Patrícia Higsmith (no sé si ho he escrit bé) sobre l'ofici d'escriure. Admet que si vols publicar i tenir una certa sortida t'has d'adaptar a la demanda, una altra cosa és si no tens aquesta intenció. Adaptar-se a la demanda sense renunciar a la qualitat i l'exigència està a l'abast de pocs grans autors. Al capdavall un llibre és un producte i s'ha de vendre i les editorials volen vendre. Una altra cosa és que vulguis entrar en l'engranatge i et conformis i si sona la flauta és per casualitat. Això mateix passa amb els cantants, als principis de la nova cançó es va donar veu a molta gent interessant que després no va voler entrar en aquesta espiral dels èxits, les vendes i les promocions, per exemple. El màrqueting és necessari, també pot ser més o menys honrat i també sense màrqueting pots tenir una certa sortida o, a l'inrevés, el màrqueting no garanteix l'èxit (ni tan sols de vendes). Jo sé que si m'hagues fixat en el mercat infantil i juvenil potser hauria guanyat algun caleró més -pocs- però aquest tipus de literatura, molt lligada a les moralines que toquen, no m'acaba de fer el pes.
En fi, tot és complicat, no pas fàcil ni senzill.
Publica un comentari a l'entrada