12 de desembre, 2007

Fer cagar el tió i no pas fer el "Cagatió"

La nit de Nadal, en havent sopat, a les cases on hi havia mainada solien fer cagar el tió. Aquesta cerimònia havia estat abans molt arrelada i formava part de la litúrgia casolana popular d'aquesta nit. Es feia, per mica que pogués ésser, a la cuina i vora del foc. Si això no era viable, es feia al menjador, considerat així com una extensió de la cuina. Hom situava un tronc diagonal, sostingut per un cap damunt de la llar, dels fogons, d'una cadira o d'algun punt elevat del sòl, mentre que per l'altre cap tocava a terra. La mainada, proveïda de bastons, el colpejava i bastonejava furiosament, mentre cantava una cançó, de la què coneixem una profussió de variants, de les quals l'expressió més simple és la que diu senzillament:
Caga tió;
si no, et dono
un cop de bastó.
Joan Amadres
(Costumari català- pag.33- volum I-Hivern)
Salvat editores, S.A., 1950

Quan jo era petita, la nit de Nadal, abans d'anar a missa del gall, a casa es "feia cagar el tió". Efectivament, la mainada, o sigui, les meves cosines i jo, sota l'atenta mirada dels pares, oncles, avis i besavis, armats amb pals i bastons, picavem aquell tros de tronc que havíem alimentat durant unes quantes setmanes, a base de portar-li pa i llaminadures a la nit, abans d'anar-nos-en a dormir. Més endavant, quan els meus propis fills eren petits, "feiem cagar el tió" el mateix dia de Nadal. Ja no anàvem a la missa del gall, ens havíem convertit en no creients: tots: pares, oncles i avis. Malgrat tot, continuàvem amb els vells costums, tot i que més relaxats i una mica més pagans. Els besavis ja s'havien mort, era llei de vida.
La cerimònia del tió, quan jo encara exercia com a mestra, es va traslladar a l'escola i, normalment, el dia 23 de desembre, que era quan començaven les vacances de Nadal - i no pas abans- ens havíem procurat un tronc per fer-lo fer de tió. La cosa s'havia traslladat a l'escola. D'aquella manera d'acabar el trimestre, festiva i riallera, se'n deia "fer cagar el tió". De cançons per fer cagar el tió en teníem moltes, però la més diguem-ne normal, era aquesta:
Tió, caga torró,
d'avellana, d'avellana
tió, caga torró
d'avellana i de pinyó
si no vols cagar per mi
fes-ho per Nostre Senyor!
Després de la cançó (hi ha innumerables variants) se li fotia cop de bastó a dojo. Els més pussil·lanims, en lloc de dir "fer cagar el tió" en deien "fer rajar el tió". Ridícul, però cert. Això de cagar no estava ben vist per una part de la nostra societat .
Força més tard, quan el meu fill petit anava al parvulari i jo ja no feia de mestra sinó que ja em dedicava a la psicopedagogia, els nens i nenes a qui jo atenia, i també el meu propi fill, venien de l'escola dient-me que farien el "Cagatió". Jo sempre els deia que se'n deia "fer cagar el tió". Però ells insistien. Que noooooo, que se'n diu "Cagatió". I el tió és un tronquet amb barretina, ulls, nas i potes i una boca vermella, de roba o pintada, que somriu.
Hmmmmmmmmmm... bé, si vosaltres ho dieu...marededeusenyor!- pensava jo...
En alguns pobles, entre ells al meu, ja fa anys que es fa el "Cagatió" a nivell popular. O sigui, a nivell institucional, ja no es "fa cagar el tió" sinó que e fa el cagatió. ... amb el nom canviat... però ara ja no m'hi barallo: potser és que ens modernitzem i jo m'estic quedant antiquada! (Arare, no anem bé)...
Espero i desitjo que per molts anys els tions puguin continuar cagant... li posin el nom que li posin a la festa, i mira, si està tan institucionalitzada que fa una mica de pudor... doncs què hi farem? ens aguantarem. Espero i desitjo que no arribi mai allò del "tió invisible"!
Ah! I a casa meva continuem menjant postres. Les postres... i no pas postre, el postre. Que consti a les actes. I mira que jo en tinc, eh? de dubtes gramaticals, lèxics i de tota mena... però això si: les postres són sagrades. Bé, quan arribi el moment - no gaire llunyà- ja desitjarem un Bon Nadal i unes bones postres a base de neules i torrons!

19 comentaris:

Anònim ha dit...

Mira..., que vols que et digui..., sí que està bé que d'una manera o un altra les tradicions perdurin, però m'ha alegrat saber que en algun lloc més encara "fan cagar el tió" i es mengen "les postres". No estem, sols.

Hi ha algú més? :)

Barbollaire ha dit...

Servidora també s'apunta a menjar les postres mentre la mainada fa cagar el tió! :¬)

Poc que anirem bé si deixem perdre tot això!

Petonets nines :¬)***

el paseante ha dit...

A la granja dels cavalls fem cagar el tió. Curiosament, avui he vist llaminadures al Caprabo per posar sota el tronc.

El meu nebot gran (té 5 anyets) em diu "tio" (no tiet). I quan a casa diuen que faran cagar el tió per Nadal, em mira a mi. :-(

Júlia ha dit...

Precisament cada any comentem amb alguna mestra velleta com jo això de la degeneració tiònica: fer el 'cagatió' i haver d'estovar un tronc amb cara i barretina!!!!!

Les postres, les postres.
Afegeixo algunes paraules i expressions que em fan mal a l'oïda:

He anat a la tenda de xuxes (per botiga, no per xuxes, que, mira, això de les llaminadures ja em sembla més difícil de consolidar).

Provar-ho tot: coca, roba i bicicleta. Haver bandejat el 'tastar' i 'l'emprovar'.

I no vull ni parlar d'altres fets com el tincanari i la resta.

Estic filològica, avui, després de llegir-te. I això que sóc força tolerant amb segons què i vull ressuscitar el sacatapus, contradiccions inevitables a les quals ens aboca la vida, ai.

Montse ha dit...

Júlia, n'hi ha moltes que a mi em fan mal a les orelles, en canvi, jo mateixa en dic de l'alçada d'un campanar... això és el més trist, dir-les sense saber que les diem. Això és el que li fa mal a la nostra llengua, perquè si ho fem essent-ne conscients... però si no en som... és pitjor.

Exemple: Hi ha canari - hi ha cafe (hi ha que anar a tal lloc) (hi ha que fer tal cosa) a mi em fa un mal a les orelles horrible, però hi ha polítics i gent mediàtica que ho diu.

Un altre exemple: - Bon dia, "està" Fulanet?
- Un moment, que "ara es posa" (pitjor encara: "un moment, que ara es fica")

en fi... ara, jo reconec que l'erro moltes vegades!

Una abraçada!

Montse ha dit...

Jajajajaja, Paseante! vigila no "se t'escapi", que el teu nebodet tindria un petit trauma amb el tió i el tío!
;)

petonetsss

Montse ha dit...

Barbollaire, me n'alegre! encara sort que no estem sols, eh?

petonets lingüístics (no confondre, no confondre!) ;)

Montse ha dit...

Monalitza, ja ho veus, de moment no n'estem, de sols. A veure quanta gent més ens explica que també fa cagar el tió.

El que no entenc és per què, quan jo parlo amb la gent tothom fa cagar el tió, però a nivell institucional i mediàtic-local, totom fa el "cagatió". Potser sóc massa exigent... nusé (potser que m'ho faci mirar per algú que hi entengui)

petons, maca!

Anònim ha dit...

Això és un fenòmen inexplicable, com el dels votants del pepé, capitana.
A les enquestes, les entrevistes, etc, tothom en diu pestes, però a l'hora de la veritat, julins! fot un "iuiu" quan comencen a sumar vots...!

Misteris insondables, corasson, misteris insondables!

Un missatge pel barbollaire:
Quan ha passat això, que no me n'he assabentat? Et prova el canvi? I els tios, ja et tiren els "tejus"? ;) hehehee...

Anònim ha dit...

arare...

a casa meua natros fem "lo tronc de nadal"... i no diem ni caga-tió, ni que féssem cagar el tió...

d'això de la llengua... ahir mateix intentava escriure una fantasia... i saps què em va passar? me vaig quedar aturada en unes "pantorrilles"... tot anava prou bé... però, clar, "catalanament parlant", aquelles pantorrilles me van descol·locar... i mira que jo procuro que estes coses no... m'afèctiguen (ui...), però m'afecten igualment, i la cosa és que la fantasia va fer cap al calaix.

penso... potser si escrigués en "estàndar", no em complicaria tant la vida... i hauria pogut culminar la fantasia... però és que... arare... lo que jo tocava eren "pantorrilles"...!

això de la llengua, xiqueta... potser sí que servixen les "normalitzacions"... però de moment me sento més a gust sent pecadora lingüística...

una abraçada

Joana ha dit...

Quan jo era petita...feia cagar el tió...Al final la meva mare em posava una espiga de blat de moro sense gra i un paperet on deia " que el tió s'havia acabat" fins l'any vinent... MAI vaig reconèixer la lletra de la meva mare. ;)
La ceguesa de la innocència!

Júlia ha dit...

Hola, Arare, encara que hi ha coses que fan mal a les orelles, no crec que això faci tan mal a la llengua com diuen, al capdavall moltes paraules nostrades van ser atacs al llatí o al mateix català en d'altres temps.

Per cert, no t'has apuntat a 'això' de Granollers? Passa't per l'Entrellum i mira-t'ho, ja m'ho diràs.

Montse ha dit...

Nonono, Julia, no dic les paraules. Jo parlo d'estructures. Com ho veus? Estructures lingüístiques senceres, castellanitzades. A mi, aquestes, em continuen fent mal a les orelles. Les paraules, no. Ja dic, jo sóc la primera que faig malbé el vocabulari - gairebé sempre sense adonar-me'n, que quan me n'adono intento canviar la paraula per una de nostra-

Júlia ha dit...

Ja m'ho imagino Arare, les estructures són el primer que trontolla i així podem escoltar estructures totalment castellanes fetes amb paraules super cultes i estranyíssimes. Només cal veure com va amb els pronoms. Ara, la culpa també és de casa, s'insisteix en els surrealistes pronoms febles que ningú no utilitza, matxacant els pobres alumnes, i no s'ha estat capaç de racionalitzar el tema. Mentrestant, la vida real fa calcs castellans. KESEALOKEDIOSKIERA.

Francesc Puigcarbó ha dit...

a casa als nets encara els hi fem cagar, com els regals no elstenen fins per Reis (som molt tradicionals en aixó) els tió va bé per dur alguna coseta.

Tió caga turró
d'avellana i de pinyó
per les festes de Nadal
caga sis us plau

Montse ha dit...

Doncs a casa nostra, a partir del 2008 ja hi tornarà a haver canalla petita per fer més grossa la festa! (i em tocarà fer d'àvia, cosa que estic desitjant)... que sigui molt feliç "la cagada" del tió a casa teva, Francesc, gràcies per venir al meu mar.

Montse ha dit...

Júlia, no em toquis "els febles" que m'encanten, m'agraden molt, a mi! I ara descobreixo que en anglès també hi ha pronoms que s'assemblen als febles... encara que no els arribin a la sola de la sabata dels nostres, eh?

I like it!

Júlia ha dit...

Ep a mi m'agraden els febles 'normals' però tots aquests que, crec no diu pràcticament ningú, amb les combinacions la li, les li i coses així, la veritat que ja em semblen obsolets.

bellosoli ha dit...

jo recordo fer cagar el tió el dia de Nadal després de dinar. La nit del 24 al 25 no recordo pas haver-la celebrat mai quan era petit.

Però be, la meva memòria no és massa fiable... I si, jo he fet cagar el tió però també el cagatió! (generació de transició?)