Fer cagar el tió i no pas fer el "Cagatió"

La nit de Nadal, en havent sopat, a les cases on hi havia mainada solien fer cagar el tió. Aquesta cerimònia havia estat abans molt arrelada i formava part de la litúrgia casolana popular d'aquesta nit. Es feia, per mica que pogués ésser, a la cuina i vora del foc. Si això no era viable, es feia al menjador, considerat així com una extensió de la cuina. Hom situava un tronc diagonal, sostingut per un cap damunt de la llar, dels fogons, d'una cadira o d'algun punt elevat del sòl, mentre que per l'altre cap tocava a terra. La mainada, proveïda de bastons, el colpejava i bastonejava furiosament, mentre cantava una cançó, de la què coneixem una profussió de variants, de les quals l'expressió més simple és la que diu senzillament:

Caga tió;

si no, et dono

un cop de bastó.

Joan Amadres

(Costumari català- pag.33- volum I-Hivern)

Salvat editores, S.A., 1950

Quan jo era petita, la nit de Nadal, abans d'anar a missa del gall, a casa es "feia cagar el tió". Efectivament, la mainada, o sigui, les meves cosines i jo, sota l'atenta mirada dels pares, oncles, avis i besavis, armats amb pals i bastons, picavem aquell tros de tronc que havíem alimentat durant unes quantes setmanes, a base de portar-li pa i llaminadures a la nit, abans d'anar-nos-en a dormir. Més endavant, quan els meus propis fills eren petits, "feiem cagar el tió" el mateix dia de Nadal. Ja no anàvem a la missa del gall, ens havíem convertit en no creients: tots: pares, oncles i avis. Malgrat tot, continuàvem amb els vells costums, tot i que més relaxats i una mica més pagans. Els besavis ja s'havien mort, era llei de vida.

La cerimònia del tió, quan jo encara exercia com a mestra, es va traslladar a l'escola i, normalment, el dia 23 de desembre, que era quan començaven les vacances de Nadal - i no pas abans- ens havíem procurat un tronc per fer-lo fer de tió. La cosa s'havia traslladat a l'escola. D'aquella manera d'acabar el trimestre, festiva i riallera, se'n deia "fer cagar el tió". De cançons per fer cagar el tió en teníem moltes, però la més diguem-ne normal, era aquesta:

Tió, caga torró,

d'avellana, d'avellana

tió, caga torró

d'avellana i de pinyó

si no vols cagar per mi

fes-ho per Nostre Senyor!

Després de la cançó (hi ha innumerables variants) se li fotia cop de bastó a dojo. Els més pussil·lanims, en lloc de dir "fer cagar el tió" en deien "fer rajar el tió". Ridícul, però cert. Això de cagar no estava ben vist per una part de la nostra societat .

Força més tard, quan el meu fill petit anava al parvulari i jo ja no feia de mestra sinó que ja em dedicava a la psicopedagogia, els nens i nenes a qui jo atenia, i també el meu propi fill, venien de l'escola dient-me que farien el "Cagatió". Jo sempre els deia que se'n deia "fer cagar el tió". Però ells insistien. Que noooooo, que se'n diu "Cagatió". I el tió és un tronquet amb barretina, ulls, nas i potes i una boca vermella, de roba o pintada, que somriu.

Hmmmmmmmmmm... bé, si vosaltres ho dieu...marededeusenyor!- pensava jo...

En alguns pobles, entre ells al meu, ja fa anys que es fa el "Cagatió" a nivell popular. O sigui, a nivell institucional, ja no es "fa cagar el tió" sinó que e fa el cagatió. ... amb el nom canviat... però ara ja no m'hi barallo: potser és que ens modernitzem i jo m'estic quedant antiquada! (Arare, no anem bé)...

Espero i desitjo que per molts anys els tions puguin continuar cagant... li posin el nom que li posin a la festa, i mira, si està tan institucionalitzada que fa una mica de pudor... doncs què hi farem? ens aguantarem. Espero i desitjo que no arribi mai allò del "tió invisible"!

Ah! I a casa meva continuem menjant postres. Les postres... i no pas postre, el postre. Que consti a les actes. I mira que jo en tinc, eh? de dubtes gramaticals, lèxics i de tota mena... però això si: les postres són sagrades. Bé, quan arribi el moment - no gaire llunyà- ja desitjarem un Bon Nadal i unes bones postres a base de neules i torrons!