30 de juny, 2006

Que duro es esto de vivir/Que dur és això de viure!

No sé com posar paraules a la vida*, se m'ha oblidat. Però us juro que en recuperaré la capacitat. Si algú no sap què és el vertigen, abans de pujar al Dragon Khan que m'ho pregunti a mi, que li explicaré.
El dissabte es presenta meravellós, això si. I el diumenge me'n vaig a buscar els meus pares per portar-los ben a prop meu i no haver d'anar (tant) amunt i avall. Em sé tots els horaris de trens i quan vaig en cotxe, ja em saludo amb els que fan cua per entrar a Barcelona.
Que tingueu un bon cap de setmana, jo també ho intentaré!
No sé como ponerle las palabras a la vida*, se me ha olvidado. Pero os juro que recuperaré la capacidad para hacerlo. Si alguien no sabe lo que es el vértigo, antes de subirse al Dragon Khan que me lo pregunte, que se lo explicaré.
El sábado se me presenta maravilloso, eso si. Y el domingo me voy a buscar a mis padres para tenerlos bien cerquita y no tener que andar (tanto) "p'arriba y p'abajo", que ahora me sé todos los horarios de trenes y ya casi he intimado, los días que voy en coche, con los que hacen cola para entrar en Barcelona por las mañanas.
¡Que tengáis un buen fin de semana, yo también lo intentaré!
*Frase sacada de una canción de Ana Pozas. (Al César lo que es del César)
*Doncs això!

27 de juny, 2006

Sala d'espera /Sala de espera

Sales d'espera, fotocòpies i papers, converses amb equips de metges, somriures d'esperança, llàgrimes de decepció, posar-se la màscara d'aquell pallasso que es maquilla per entretenir el públic mentre la tristor li corre per les entranyes - llicència gens poètica que em permeto recuperar de no sé on- esperes per arreplegar encara més papers i més fotocòpies, lectures que exigeixen signar les contraindicacions d'allò que mai no signaries perquè et fessin si no t'hi anés la vida,i encara més papers que s'amunteguen per recordar-te que sense l'autorització mèdica no ets ningú.
En mig d'aquest caos, un somriure i un record per tots vosaltres.

Salas de espera, fotocopias y papeles, conversaciones con equipos médicos, sonrisas de esperanza, lágrimas de decepción, ponerse la máscara de aquel payaso que se maquilla para entertener al público mientras la tristeza corre por sus entrañas - licencia nada poética que me permito recuperar de no sé donde- esperas para recoger más y más papeles y fotocopias, lecturas que exigen firmar contraindicaciones de algo que jamás firmarías para que te hicieran algo en lo que te va la vida y aun más papeles que te recuerdan que sin la autorización médica no eres nadie en este mundo.
Desde este caos, una sonrisa y un recuerdo para vosotros.
Afegitó:
Ha mort Marta Mata. Descansi en pau aquesta pedagoga que ha fet tant per l'educació.
Añadido:
Ha muerto Marta Mata. Descanse en paz esta pedagoga que ha hecho tanto por la educación.

23 de juny, 2006

La meva nit de Sant Joan/Mi noche de San Juan

Les nits de Sant Joan són màgiques, per mi. Cada any em ve la nostàlgia i, independentment del soroll dels petards, de l'alegria aliena, de les músiques i els paperets als terrats, de les fogueres que puc contemplar a la platja... amb independència de tot això, sempre em ve un deix nostàlgic contra el que no puc - ni vull- lluitar. Com a conseqüència, em deixo endur per aquest estat més o menys carrincló i amb una força interna que m'empeny i contra la que no lluito per desfer-me'n, viatjo en el temps i em trobo al bell mig del jardí de la infància perduda, observant, mentre acaricio el meu gat "Rufino", el trají de la mare, l'àvia i la tieta, que preparen cubells amb gel que després omplen d'ampolles de xampany - el cava encra no existeix- coca coles i aigua per la canalla (o sigui per mi i pels meus cosins i amics).Van a comprar coques de pinyons, de fruites, de llardons, algunes amb crema per dintre, masses gruixudes i esponjoses o primes i seques que faran les delícies de la gran família amb què comptem a casa, així com uns quants veïns que s'afegiran a la festa amb gran gatzara. El pare treu el "tocadiscos" i amuntega discs de vinil. Avui fa anys! ell va néixer per Sant Joan, entre foc, soroll i alegria.
Quan comenci la festa, el Rufino i jo ballarem plegats els valsos, els tangos, i aquelles cançons noves que a mi m'agraden tant i que els grans troben que són un xic massa estridents (Elvis, per exemple) però el pare n'ha comprat els discs, li agrada, la música! Quan, de matinada, els comenci a arribar la son, posaran en Guardiola i cadascú amb la seva parella, ballaran abraçats, donant-me la confiança de saber que s'estimen i, de rebot, de saber-me estimada.
El que més em fascina de tot, però, són les cuques de llum del meu jardí.
Vau veure, en el seu dia, La nit de Sant Joan? jo sempre l'he trobat una obra fantàstica!
Las noches de San Juan son mágicas, para mi. Cada año me viene la nostalgia e independientemente del ruido de los petardos, de la alegría ajena, de las músicas y de las banderitas en las azoteas, de las hogueras que puedo contemplar en la playa... con independencia de todo esto, siempre me viene un deje nostálgico contra el que no puedo – ni quiero- luchar. Como consecuencia, me dejo llevar por este estado más o menos ñoño y con una fuerza interna que me empuja y contra la que no lucho para deshacerme de ella, viajo en el tiempo y me encuentro en medio del jardín de la infanvia perdida, observando, mientras acaricio a mi gato “Rufino”, el trajín de mi madre, de mi abuela y de mi tía, que preparan cubos con hielo que luego llenan de botellas de champán – el cava todavía no existe- cocacolas y agua para los críos ( o sea para mis primos, para mi, para mis amigos..). Van a comprar cocas de piñones, de frutas, de chicharrones, algunas con crema por dentro, masas gordas y esponjosas o finas y secas que van a hacer las delicias de la gran familia con que contamos en casa, así como unos cuantos vecinos que se añadirán a la fiesta con gran algarabía. Papá saca el “tocadiscos” y apila y clasifica discos de vinilo. ¡Hoy cumple años! Él nació en la noche de San Juan, entre fuego, ruido y alegría.
Cuando empiece la fiesta, Rufino y yo bailaremos los valses, los tangos y aquellas canciones nuevas que a mi me gustan tanto y que los mayores encuentran demasiado estridentes (Elvis, por ejemplo) pero papá ha comprado los discos, a él le gusta, la música.
Cuando, de madrugada, les empiece a invadir el sueño, pondrán a José Guardiola y cada cual con su pareja, bailarán abrazados, dándome la confianza de saber que se quieren y, de rebote, de saberme querida.

Lo que más me fascina de todo, sin embargo, son las luciérnagas de mi jardín.

¿Visteis, en su día, “La nit de Sant Joan”? ¡yo siempre la he encontrado una obra fantástica!

22 de juny, 2006

La por és una p i una o (i una r, gramaticalment parlant)

Està vist que la por no és res més que una p i una o (i si ens hi posem "tontos" hi haurem d'afegir la r final, encara que no soni)...
Això em deia la meva iaia quan jo era petita i tenia por d'anar al jardí a buscar alguna cosa de nit, o d'anar d'una habitació a l'altra. Això de la r ho vaig descobrir quan vaig aprendre català (força anys més tard que quan m'ho deia la meva iaia)...
Un altre tuqui que funcionava era cantar. Sortia esperitada de l'habitació en la que em trobava, normalment acompanyada d'algú per anar a l'altra a buscar el que m'haguéssin manat. I no cantava, no: xiulava. Durant els anys que va durar la por no teniu ni idea (ni jo tampoc) de les vegades que vaig arribar a xiular "El puente sobre el río Kwai" (com s'escriu Kwai?)...
Avui m'he posat un CD amb karaokes gravats i m'he fet tota la C-32 cantant com una bèstia parda!!!. Per sort, com que el cotxe del qual encara estic pagant el préstec - que em vaig autoregalar quan en vaig complir... hmmmm... corramos un tupido velo- té aire condicionat, que era una condició sine qua non per comprar-me'l i sis (seis) pistes per posar-me música, regal que em van fer al concessionari (que no confessionari) perquè es van equivocar i quan se'n van adonar me'l volien canviar, els molt dallonsis, però jo no em vaig deixar, vaig posar cara de poker primer i el millor dels meus somriures després i els vaig dir allò tan bonic de "Santa Rita Rita" i va colar!
Com sempre, me n'he anat pels "cerros de Úbeda", però jo volia comentar que la sort que tenen els altres conductors és que vaig amb les finestretes tancades i no saben si canto o si reso!!!
Però això era a la tornada, perquè a l'anada estava acollonida i anava escoltant impromptus de Schubert i imaginant-me cada camioner com a possible parella de ball a una pista immensa on el camió quedava aparcat a un costadet i mira, entre pitos, flautas, impromptus i fantasies, he arribat a Barcelona sana, estàlvia i contenteta!
O sigui, per resumir: Que ja he tornat!
Está visto que el miedo no es más que un montón de letras: [m-i-e-d-o ] no sabría como empezar a traducir la parrafada catalana, no tendría sentido o si lo tuviera, debería andar con explicaciones que no tengo ganitas de escribir. Por lo tanto, dejémoslo así.

Eso de las letras me lo decía mi abuelita cuando yo era pequeña y tenía que ir al jardín sola a buscar alguna cosa por la noche, o cuando me hacían ir a buscar algo a otra habitación.
Otro truqui que funcionaba con el miedo era cantar. Salía disparada de la habitación en la que me encontraba, normalmente acompañada de alguien, para ir a la otra habitación a buscar lo que me hubieran pedido. Y no cantaba, no: silbaba. Durante los años en que duró el miedo no tenéis ni idea (ni yo tampoco) de la de veces que silbé “El puente sobre el río Kwai” (no sé si se escribe así)...

¡¡¡Hoy me he puesto un CD de karaokes grabados y me he pulido toda la C-32 cantando cual bestia parda!!! Por suerte, como que ese coche que me agencié cuando cumplí los – corramos un tupido velo- y del cual todavía estoy pagando el préstamo, tiene aire acondicionado, que era una condición sine qua non para comprármelo y seis (6) pistas para ponerme música, regalo que me hicieron en el concesionario (que no confesionario) porque se equivocaron y cuando se dieron cuenta me lo querían cambiar pero yo les dije aquello de “Santa Rita Rita”, puse cara de poker primero y mi mejor sonrisa después y coló, vaya si coló!
Como siempre, ya me he ido por los Cerros de Úbeda, pero lo que yo quería decir es que como yo voy con las ventanillas cerradas, los demás conductores no saben si estoy cantando o rezando, por suerte para ellos.
Pero eso era a la vuelta, porque a la ida estaba yo tan acojonadita que iba escuchando impromptus de Schubert e imaginándome a cada camionero como posible pareja de baile en una inmensa pista donde el camión quedaba aparcado a un lado y mira, entre pitos, flautas, impromptus y fantasías, he llegado a Barcelona sana, salva y contentita.
Resumiendo: que ya he vuelto.
Por si no os suena (que a mi no) y os apetece escucharla, esta es la música que he escogido:
Elvis Costello: She

21 de juny, 2006

Arare, tu puedes!/Arare, tu pots!

Fa un any que no vaig en cotxe a Barcelona conduint jo. Si em preguntéssiu per què us diria que tinc pànic als camions. Però no m'ho pregunteu. Avui "toca" fer-me una "demo" a mi mateixa que puc tornar a portar el cotxe per l'autopista, perquè de conduir, en sé. I si l'agafo per anar pel meu poble i rodalies (si,si, també surto per les carreteres, que també hi circulen camions) quin problema hi ha amb els camions a les autopistes? Quan vaig de co-pilot miro la cara dels conductors de trailers, enooormes amb unes rodes que només que et donéssin un petit copet al cotxe semblarien els ganivets de la quadriga de Ben Hur! Tinc comptabilitzat que aproximadament un de cada cinc camioners va parlant pel mòbil i l'altre dia un estava fent estiraments i no tenia les mans al volant, perquè les tenia per damunt del seu cap. Déus de l'Olimp, quin mal rollo! Però jo no agafo l'Ap7, per sort. Allà ja hi vaig tenir un atac de pànic, encara que no conduïa jo (rareta que és una)...
Ui... val més que us expliqui altres coses, com per exemple que ahir - com que avui l'havia d'agafar- vaig rentar el cotxe,una mica, només, amb la mànega, res de portar-lo al tunel de rentat - encara sort- perquè estava molt brut.
Doncs bé: aquesta nit ha plogut fang i torna a estar brut com una guilla (porca misèria!)
Tornaré!!! (Gral. McArthur)
Hace un año que no voy a Barcelona en coche conduciendo yo. Si me preguntarais por qué - cosa que no haréis- os respondería que les tengo pánico a los camiones. Hoy me toca hacerme una "demo" a mi misma de que soy capaz de volver a llevar el coche por la autopista, porque vamos a ver: si soy capaz de conducir por mi pueblo y alrededores (por carretera, que también circulan camiones) ¿qué problema hay con los camiones en las autopistas?
Cuando voy de copiloto miro las caras de los conductores de trailers, enoooormes con unas ruedas que sólo con rozar el coche parecerían las cuchillas de la quadriga de Ben Hur. Tengo contabilizados - así aproximadamente- que uno de cada cinco camioneros conduce hablando por el móvil y el otro día "pillé" a uno haciendo estiramientos y con las manos fuera del volante, porque andaban por encima de su cabeza. ¡Dioses del Olimpo, qué mal rollo!
Yo no voy por la Ap7 - por suerte- allí ya me dio un ataque de pánico una vez (tranquilos, no conducía yo)... en fin, rarita que es una.
Huy,huy,huy, vamos a hablar de otra cosa, como por ejemplo que ayer le di un manguerazo al coche, porque estaba muy sucio. Y hoy vuelve a estar más que guarrindongo porque esta noche ha llovido barro (¡porca miseria!)
¡¡¡Volveré!!! (Gral. McArthur)


La música que sonaba hasta esta mañana: Eva Cassidy "Somewere over the rainbow" http://www.filelodge.com/files/room20/531974/Eva%20Cassidy%20-%20Somewhere%20over%20the%20rainbow.mp3

19 de juny, 2006

Revoltijo/Garbuix


Ja sabeu que sóc especialista en barrejar conceptes. Dit això:
Reflexiono una mica. Els silenciosos continuen entrant a les cases i robant, però no pas a les cases de gent que em queda llunyana, no, no. Els silenciosos fills de sa mare entren a casa de gent que -virtualment o presencial- és amiga meva.

I fixeu-vos que bé!!! a aquesta colla d'indesitjables, quan els enganxen, no els passa res. Per contra, si els agredits tinguéssin un gos que fos un bon guardià i els fotés una bona mossegada, els agredits haurien de pagar per danys i prejudicis als agressors. Si. Així van les coses. La justícia és així. La justícia és un "catxondeio", que deia aquell...

Ah! es veu que a Barcelona, per la revetlla de Sant Joan, hi haurà tolerància perquè la gent begui, el que no toleraran sota cap concepte és que se'ls pixin pels carrers. Això mai! A Barcelona són molt nets i molt tolerants. L'única cosa que no es tolera, ni a Barcelona ni enlloc, és que els pringats no paguem tot el que toca bitllo bitllo. Això és absolutament intolerable, igual que el nostre gos mossegui els fills de la gran p... que dèiem abans.

Així que ja ho sabeu: la nit de la revetlla podreu beure fins a rebentar, que no us diran res. Però sobre tot, sobre tot, no se us acudeixi pixar fora de test o deixar de pagar el que toca, que igual us posen a la presó. No hi haurà perill, però, que us fiquin a la mateixa cel·la d'un lladre. Els lladres són inmunes.

Visca la nostra seguretat!

Ai! Finalment, us ho he dit, oi, que he sentit a dir que ja tenim Estatut? No? ai, quin cap, el meu! doncs això. Que si.
Ya sabéis que soy especialista en mezclar conceptos. Dicho esto:
Reflexiono un poco. Los silenciosos continúan entrando en las casas y robando, pero no entran en casas de desconocidos, no. Esos hijos de su madre entran también en casas de personas que virtual o presencialmente, conozco.

Fijaos bien: a ese hatajo de indeseables, cuando los atrapan, no les pasa absolutamente nada. Y es más: si los agredidos tuvieran un perro de esos que muerden y les pegaran un buen mordisco, los mismos agredidos deberían pagar a los agresores por daños y perjuicios. Si. Así son las cosas. La justicia es así. La justicia es un cachondeo, como decía aquél.

¡Ah! Se ve que en Barcelona, en la noche de San Juan, van a ser tolerantes con la bebida (bueno, con los que beban) pero no van a serlo ni así para los que se meen por las calles. ¡Eso no! Y es que en Barcelona son muy tolerantes y muy limpios.La única cosa que no se tolera ni en Barcelona ni en ningún sitio es que los pringados no paguemos a tocateja todo lo que toca pagar (impuestos y tal)... eso sería totalmente intolerable, del mismo modo que sería intolerable lo que os decía, que nuestro perro muerda a esos hijos de la gran p... que entran a robar por las casas.

Así que ya lo sabéis: la noche de la verbena de San Juan podéis beber. Pero ni se os ocurra hacer pipí donde no toque o dejar de pagar los impuestos, que por eso os pueden meter en la cárcel. Eso si. No correréis ningún peligro de que os metan en la misma celda que los ladrones, porque, sencillamente, ellos son inmunes.

¡Viva nuestra seguridad!

Ay, qué cabeza, la mía... ¿os he dicho ya, que tenemos Estatut? ah, pues eso, que si.

17 de juny, 2006

Cognitivament parlant (puajj)

Estic d'un cognitiu que fa fàstic. Tinc problemes. Alguns d'ells, greus. Alguns altres són tan petits que em passa allò que ens passa de vegades als humans. Jo ja sé que sóc una mica extraterrestre, però em fa l'efecte que algun polsim d'humanitat dec portar.
Em passa que els problemes se m'ajunten i formen una bola immensa que no em puc mirar per enlloc i que no em deixa dormir ni pensar ni veure-hi més enllà del meu nas.
El sentit comú - si, aquell que tenim però que no fem servir- m'indica que he d'agafar problema a problema, separar-los i classsificar-los per ordre d'importància.
Això és el que he fet aquesta nit, per això no he dormit i per això quan m'he vist la cara al mirall li he preguntat directament on hi havia una pistoleta, no per exterminar Blancaneus, sinó per mi. És una broma: jo no sóc suïcida (no encara).
Bé, la cosa és que un cop he acabat la classificació de problemes m'he dit allò que tants cops els dic als meus (alumnes? pacients? aquells que em suporten?)
"Montse - perquè en la intimitat no sóc Arare_ sinó Montse, no ho sabíeu?- per l'amor de Déu. De tot el ventall de problemes que ara tens al damunt de la taula virtual que t'has representat al teu cap, només n'hi ha un que no és a les teves mans. Només un. El més greu i el més important. Tots els altres tenen solució.". Llavors m'he adormit fins que ha vingut el gat a tocar els coll... la pera. I després ha passat allò del meu diàleg amb el mirall.
Si avui volgués lligar ho tindria "xungo", la cara és el mirall de l'ànima, diuen, i pobreta meva, avui no és el seu millor dia (ni de la cara ni de l'ànima). Sort que no he de lligar, doncs... (mirarem la part positiva).
Buf buf buf, quin rotllo us he deixat anar! pobrets meus... si, ja sé, ja us ho deia ahir: he de tenir més cura de vosaltres o em fugireu esperitats. M'ho apunto. Però gràcies per ser aquí, amagats en la virtualitat, llegint i opinant, o llegint.
Estoy de un cognitivo que da asco. Tengo problemas. Algunos de ellos, graves. Otros son tan nimios que me pasa aquello que nos pasa a veces a los humanos. Yo ya sé que soy un poco extraterrestre, pero me da la sensación que alguna pizca de humanidad debo llevar.

Me pasa que los problemas se me juntan y forman una bola inmensa que no puedo mirar desde ningún lado y que no me deja dormir ni pensar ni ver más allá de mis narices.

El sentido común – si, aquél que tenemos pero que no utilizamos- me indica que tengo que coger problema por problema, separarlos y clasificarlos por orden de importancia.

Eso es lo que he hecho esta noche, por eso no he dormido y por eso cuando me he visto la cara en el espejo le he preguntado directamente dónde había una pistolita, no para exterminar a Blancanieves sino para mi. Es una broma: no soy una suicida (todavía no).

Bien, la cosa es que una vez he terminado la clasificación de problemas me he dicho aquello que tantas veces les digo a mis (¿alumnos? ¿pacientes? ¿a los que me soportan?)

“Montse – porque en la intimidad no soy Arare_sino Montse, ¿no lo sabíais?- por el amor de Dios. De todo el abanico de problemas que ahora tienes expuestos en la mesa virtual que te has representado mentalmente, sólo hay uno que no está en tus manos. Sólo uno. El más grave y el más importante. Todos los demás tienen solución.” Y entonces me he dormido hasta que ha venido el gato a tocar los coj... las narices. Y luego me ha pasado aquello del diálogo con el espejo.

Si hoy quisiera ligar lo tendría “chungo”, la cara es el espejo del alma, dicen, y pobrecita mía, hoy no es su mejor día (ni de la cara ni del alma). Menos mal que no tengo que ligar, pues... (miraremos el aspecto positivo).

Buf buf buf, menudo rollo os he soltado! Pobrecitos míos... si, ya sé, os lo decía ayer: tengo que cuidaros o huiréis despavoridos. Me lo apunto. Pero gracias por estar ahí escondidos en la virtualidad, leyendo y opinando, o sólo leyendo.

16 de juny, 2006

(Otros) lenguajes/ (Uns altres) llenguatges

HTML- Guía de aprendizaje.
Mucho más entendible que el Estatut. Se lo juro.

HTML- Guia d'aprenentatge.
Molt més entenedor que l'Estatut. Us ho juro.



Música: Alicia Keys: Fallen
http://www.filelodge.com/files/room20/534393/Alicia%20Keys%20-%20Fallen.mp3

14 de juny, 2006

Estic fatal de comprensió lectora (arggg)

Disposició addicional dotzena. Interpretació harmònica.
Les normes de la llei orgànica a què fa referència l'article 157.3* de la Constitució i les normes contingudes en aquest Estatut s'han d'interpretar harmònicament. (és clar, com el seu nom indica)
Busco La Constitució:
____________________________________________
* L'exercici de les competències financeres enumerades en l'anterior apartat 1**, les normes per resoldre els conflictes que poguessin sorgir i les possibles formes de col·laboració financera entre les Comunitats Autònomes i l'Estat podran ser regulades per mitjà d'una llei orgànica.
**Les Comunitats Autònomes gaudiran d'autonomia financera per a acomplir i exercir les seves competències d'acord amb els principis de coordinació amb la Hisenda estatal i de solidaritat etre tots els espanyols.
_____________________________________________
Un record, un flash...
Anys 70, a classe de Ciències Naturals, jo em trobo fent les pràctiques a una escola i observo el que fa la professora i les actituds dels alumnes:
-Señorita, qué es la sal gema?- diu un nen
- Pues una sal que se llama gema- fa la professora
(Perfecte, m'ho ha aclarit de p.m.)- es llegeix a la cara del nen.
Jo flipo.
_____________________________________________
Qué difícil es llegir l'Estatut! He de millorar la meva comprensió lectora... o potser que millori la meva comprensió.
Jo flipo!

13 de juny, 2006

Jo no sabria dir-ho però ell si / Yo no sabría decirlo pero él si...

El plet

No sempre es viu en claredats extremes.
Sovint, l'aiguabarreig dels afectes provoca
un fosc tumult, una peresa
que costa de combatre.

És bo aleshores reposar una estona
vora d'un llibre amic,
assaborint la pròpia solitud
i estimant-la si cal, mentre esperem
que el temps, prudent i astut, resolgui el plet
que ens té enfrontats amb nosaltres mateixos.

Miquel Martí i Pol
Lo siento, sería un sacrilegio traducirlo... pero viene a decir que no siempre vemos las cosas con claridad, que los afectos se mezclan produciendo confusiones, que a veces viene bien saborear e incluso amar la propia soledad mientras esperamos a que el tiempo, prudente y astuto, venga a resolver el pleito que nos enfrenta con nosotros mismos.
_________________________________
Vals de Antonio Lauro (Vals venezolano)
David Russell (guitarra)
Le doy las gracias a Sagarmat, que me dio a conocer a este gran guitarrista.

Powered by Castpost
________________________________

L'article d'avui, per si el voleu llegir.

11 de juny, 2006

Per tu

Tant de bo poguéssim dir-ho, no?

quin món tan meravellós!

tant de bo...


Ojalá pudiéramos decirlo, ¿no?

¡Qué mundo tan maravilloso!

¡Ojalá!

La canción que sonó este fin de semana: Eva Cassidy (A wonderfull world)
http://www.filelodge.com/files/room20/534393/Eva%20Cassidy%20-%20What%20A%20Wonderful%20World.mp3

10 de juny, 2006

Arale = Arare

Per a qui sempre em pregunta qui és Arare (o Arale)
Són uns dibuixets que veia el meu fill petit. Ell (el meu fill) em va triar aquest nick o sobrenom, quan vaig decidir entrar a internet.
Para quien siempre me pregunta quien es Arare (o Arale)
Son unos dibujitos que veía mi hijo pequeño. Él fue quien escogió este nick para mi, cuando me decidí a entrar en internet.

Vergonya mundial/Vergüenza mundial

Hace unos días, un blogger amigo,Antoni,de Memòria restringida, del cual tenéis el enlace a la derecha, escribía en su blog acerca de este tema. Está en catalán pero algunos de vosotros lo puede entender. Acaban de hacer el comentario en Catalunya Ràdio: las marcas comerciales pagan millones de euros para que los jugadores del mundial luzcan sus camisetas, ropa y demás complementos deportivos y no son capaces de pagar un sueldo digno a las personas que trabajan para ellos y que para comprar un quilo y medio de pollo necesitan el sueldo de cuatro meses. Lamentable, ¿no?
Fa uns dies, un blocaire amic, l'Antoni, de Memòria restringida, del qual teniu l'enllaç a la dreta, escrivia al seu bloc sobre aquest tema. Acaban de fer el comentari a Catalunya Ràdio: les marques comercials paguen milions d'euros pequè els jugadors del mundial llueixin -per fe-ne propaganda, evidentment- les seves samarretes, roba i altres complements esportius i en canvi no són capaços de pagar un sou just a les persones que treballen per ells i que per comprar un quilo i mig de pollastre necessiten el sou de quatre mesos. Lamentable, oi?

09 de juny, 2006

¿Somos justos cuando acusamos? / Som justos en acusar?

Un nen de sis anys amb maltractaments, un de catorze anys perdut en una excursió... però què passa? en Ferran, el meu "nen" que l'altre dia va complir-ne 29, quan en tenia 3 ens va donar un ensurt de mort, un dia que, després de menjar-se una piruleta de maduixa, se'ns va inflar com un bot i el vam haver de dur a Sant Joan de Déu. Feia uns ullets que semblava que li havien donat dos cops de puny. La infermera de l'entrada ens va mirar malament, però es va aclarir tot quan van veure que es tractava d'una al·lèrgia. Què hauria passat, si a l'entrar a l'hospital hi hagués hagut un periodista que hagués fotografiat en Ferran i els seus pares (nosaltres) desesperats, i hagués dit que era un cas de maltractament? No m'ho puc ni imaginar!
Voleu dir, que n'hi ha tants, de maltractadors? Voleu dir que no s'estan dient coses abans de saber si són veritat, abans de tenir-les comprovades? (penseu per un moment en els vostres propis fills i vosaltres mateixos, en un episodi com el que us comento) Bé, potser repapiejo, potser m'equivoco, potser encara crec massa en la bona voluntat de la gent... ho sento, m'han parit així. (d'ingènua o d'idiota)
A la meva feina vaig tenir una vegada una nena que havia anat fins i tot als Mossos d’Esquadra a denunciar el seu pare per maltractaments. L’home va estar dos dies a la presó fins que es va demostrar – perquè la nena ho va confessar- que no era cert. La nena – de quinze anys- havia posat la denúncia perquè no la deixaven anar a una festa d’aniversari (el pare sospitava que hi havia uns indesitjables que venien “pastis”) Té nassos, la cosa!!!! (per part de la nena)

Quan he tingut dubtes (o certeses) he estat jo mateixa qui ha denunciat. En dues ocasions ho he fet davant la sospita d’assetjament sexual cap a un nen i una nena i en ambdós casos ha intervingut Protecció de Menors i han apartat els nanos de la seva família, però no han estat deixats de la ma de Déu. Només vull dir que s’ha d’anar molt amb compte, però molt!
Per altra banda, si és veritat, si el maltractament arriba a una cota tan alta com s'està dient des dels mitjans de comunicació, llavors ja puc dir -des d'un altre punt de vista que no és el polític- que jo ja no sóc d'eixe món.
Oigo en la radio: un niño de seis años en coma por maltrato de sus padres, uno de catorce, perdido en una excursión...
¿pero qué pasa?

Ferran, mi hijo, el que el otro día cumplió los 29, cuando tenía 3 nos dio uns susto de muerte, un día que, después de comerse una piruleta de fresa, se hinchó como una bola y lo tuvimos que llevar a urgencias a Sant Joan de Déu. Le quedaron unos ojitos que parecía que le habían dado dos puñetazos. La enfermera de la entrada nos miró muy mal, pero se aclaró todo cuando vieron que se trataba de una alergia. A veces me pregunto ¿Qué habría pasado, si al entrar en el hospital, hubiera habido un periodista sin escrúpulos, que hubiera fotografiado a Ferran y a sus padres (nosotros) terriblemente angustiados, y hubiera dicho que se trataba de un caso de maltrato? ¡No me lo puedo ni imaginar!

En mi trabajo tuve una vez a una niña que había ido incluso a los Mossos d’Esquadra a denunciar a su padre por malos tratos. Bien, pues, el hombre pasó dos días en la cárcel hasta que su hija – de quince años- acabó confesando que no era cierto, que lo había denunciado porque no la dejaban ir a una fiesta de cumpleaños. Se ve que el padre sospechaba que en esa fiesta había un grupo de indeseables que proporcionaban "pastis". Mandan huevos! (por parte de la niña)

Cuando he tenido dudas (e incluso la certeza, pero me he asegurado antes) de que ha habido un caso de abuso sexual, yo misma he ido a denunciarlo. Lo hice en dos ocasiones. Se solucionó en ambos casos, porque intervino Protección de Menores y me queda constancia.

¿Queréis decir que hay tantos maltratadores? ¿Queréis decir que no se están diciendo cosas antes de saber si son verdad, antes de tenerlas comprobadas? (pensad por un momento en vuestros propios hijos y en vosotros mismos, en un episodio como el que os comento) Quizá me hago vieja, quizá me equivoco, puede que todavía crea demasiado en la buena voluntad de la gente... lo siento, nací así (de ingenua... o de idiota)

Por otro lado, si es verdad, si los malos tratos llegan a cotas tan altas como se está diciendo a través de los medios de comunicación, entonces hoy digo – desde otro punto de vista que no es el político- que yo no soy de este mundo.

Simplemente, quiero decir, que todo esto habría que tratarlo con sumo cuidado antes de ventilar noticias a través de los medios de comunicación. Es mi humilde opinión.


07 de juny, 2006

Ai, la platja!/Ay, la playa

Ayer los del periódico sacaron mi artículo en formato papel, pero no en formato digital. Os lo copio. Según la gente de mi pueblo que me lee habitualmente, parece que es el tono de este artículo el que les gusta, pero claro, no siempre se puede hablar de estas cosas, que para ello ya están las cartas al director, pero la gente, para escribir, es muy perezosa y a mi me piden que escriba sobre cosas, algunas veces, inverosímiles.
Aquí va el artículo:
¡Ay, la playa!
Domingo, 4 de junio de 2006, en Cala Bona, conocida como Cala de Sant Francesc, en Blanes. Llego sobre las 10 de la mañana. La gente que hay ya es considerable, por ser la hora que es, pero todavía puedo escoger donde colocar la toalla. Escojo un sitio que me parece “primera línea” de mar. Me tiendo, arreglo un poco mis cosillas, saco el libro de la bolsa, me lo preparo, me doy un primer baño con un agua relativamente limpia, vuelvo a la toalla – mi territorio- y me pongo a leer.
En apenas cinco minutos compruebo que por el camino que va a la playa desde la urbanización no deja de bajar gente y más gente. Miro hacia el lado de las escaleras, el que da, subiendo, a la explanada de la ermita, y me doy cuenta de que por aquel lado también va llegando gente. No pienso nada, sencillamente, observo.
En quince minutos más, levanto la cabeza del libro, que me tenía concentrada, y decido pasar a “leer” la situación que me rodea, porque, como mínimo a nivel sociológico, en este momento me interesa más. Me doy cuenta de que lo que yo había interpretado como “primera línea de mar” ya no es tal y que a pocos centímetros de mis pies, una mujer ha colocado su cesto, su toalla y su cuerpo. Intento irme un poco más hacia arriba porque me da corte tener mis pies tan cerca de su naríz, pero no puedo, porque si lo hiciera, tocaría las bambas de un chico que tengo justo por encima de mi cabeza. Los dos caminos que llevan a la playa no dejan de vomitar gente.
En quince minutos más descubro que la playa está llena. Me doy un segundo baño y mientras estoy en el agua – fresca pero agradable- observo una línea de porquería que se acerca lentamente. Cuando vuelvo a la arena mi territorio ha sido absolutamente invadido. A un lado de mi toalla están expuestos todos los utensilios de cuatro críos que no levantan un palmo del suelo: cubos, palas, rastrillos, una raqueta de propaganda, una pelota de colores de la medida ideal para que, si te dan con ella, te puedan provocar un chichón considerable.. ue fin, toda la artillería desplegada para pasar un día de playa. Al otro lado se ha instalado una pareja.¡ Dios mío! Era imposible – ingenu- que allí cupiera “una” sola persona y va y se instalan dos! Da lo mismo: son dos que se transforman en una nada más tumbarse. Mira... ha habido suerte.
Vuelvo al agua. La línea de porquería se acerca. Salgo del agua, me seco y mientras la toalla todavía no toca al suelo, los chiquillos aprovecharn para desplegarse un poco más en su ataque, de manera que si quisiera volver a situarla en la arena, la situación sería la siguiente: por popa me puedo comer las bambas del chico, por proa puedo meter los pies en la boca de la mujer del cesto, por babor puedo montar un trío con la parejita y por estribor puedo participar en la batalla campal de la chiquillería. Total que cuando me acabo de secar, cojo mis trastos y me marcho escopeteada, que en mi casa se está muy bien!
Ahir els del diari van treure el meu article en format paper, però no és al format digital, per tant no us hi puc adreçar (em fa l'efecte que no en saben més, però no li digueu a ningú).
Us copio l'article, que segons diu la gent del poble que em llegeix habitualment, sembla que aquest és el to que els agrada més. Però és clar que un no pot parlar sempre d'aquestes coses, que per això ja tenen les cartes al director (i és la gent té molta mandra i els va molt é que algú digui allò que ells no s'atreveixen o no saben o els fa mandra)...
Excuseu-me per la baixada d'ànims d'ahir, però fins que no vegi que el meu pare millora no sé si podré tornar a estar tranquil·la i em temo que això serà difícil... però deixem-ho córrer.

Ai, la platja!

Diumenge, 4 de juny de 2006, a Cala Bona, coneguda com a Cala de Sant Francesc, a Blanes. Arribo cap a les 10 del matí. Déu n’hi do la gent que hi ha, per ser l’hora que és, però encara puc escollir on vull estendre la tovallola. Escullo un lloc que em sembla “primera línia” de mar. M’estiro, endreço una mica les meves rampoines, trec el llibre de la bossa, me’l preparo, em dono un primer bany amb una aigua relativament neta, torno a la tovallola – el meu territori- i em poso a llegir.

En a penes cinc minuts, comprovo que pel camí que va a la platja des de la urbanització no deixa de baixar gent i més gent. Miro cap a la banda de les escales, la que dóna, pujant, a l’esplanada de l’ermita, i m’adono que per aquella banda també va arribant gent. No penso res, senzillament, observo.

Al cap de quinze minuts, aixeco el cap del llibre que em tenia concentrada i decideixo passar a “llegir” la situació que m’envolta, perquè, com a mínim a nivell sociològic, en aquest moment m’interessa més. M’adono que el que jo havia interpretat “primera línia de mar” ja no és tal i que a pocs centímetres dels meus peus una dona ha col·locat el seu cistell, la seva tovallola i el seu cos. Intento tirar-me una mica més amunt perquè em fa basarda tenir els meus peus tan a prop del seu nas, però no puc perquè si ho fes, tocaria les bambes d’un noi que tinc just per damunt del meu cap. Els dos camins que porten a la platja no deixen de vomitar gent.

Quinze minuts més i descobreixo que la platja està plena. Em dono el meu segon bany i mentre sóc dins l’aigua – freda, però agradable- observo una línia de porqueria que s’acosta lentament. Quan torno a la sorra el meu territori ja s’ha vist absolutament envaït. A una banda de la meva tovallola ja hi ha tots els estris de quatre marrecs que no aixequen un pam de terra: galledes, pales, rasclets, una raqueta de propaganda, una pilota de colors, de la mida ideal perquè si te la foten per sobre et puguin fer un bon nyanyo... en fi, tota l’artilleria desplegada per passar un dia de platja. A l’altra banda s’hi ha encabit una parella. Déu meu! Era impossible –ingènua- que allà hi cabés “una” sola persona i se n’hi entaforen dues! És igual: són dues que es transformen en una només estirar-se. Encara...

Me’n torno a l’aigua. La ratlla de porqueria s’acosta. Surto de l’aigua, m’asseco i mentre la tovallola no toca a terra, els marrecs aprofiten per desplegar –se una mica més en el seu atac, de manera que si volgués tornar-la a col·locar damunt de la sorra, la situació seria la següent: per popa em puc menjar les bambes del noi, per proa puc posar els peus a la boca de la dona del cistell, per babord puc muntar un trio amb la parelleta i per estribord puc participar a la batalla campal dels marrecs. Total que quan m’acabo d’eixugar, agafo els meus trastets i marxo esperitada, que a casa meva s’hi està molt bé!
Arare,
juny de 2006

06 de juny, 2006

Pare

Hi ha moments a la vida en què tens la sensació que vas tirant perquè la vida mateixa et va portant a través dels seus engranatges.
Hi ha moments exultants, pletòrics, en què es descobreix que el que s'ha fet durant tots els anys viscuts ha esdevingut un fruit pel qual val la pena lluitar.
Però un dia, sense saber per què ni com,per molt fàcils que semblin les coses, respirar passa de ser un acte involuntari a convertir-se en un veritable esforç.
Que les llàgrimes volen baixar soles i a dojo, que el cel deixa de ser blau i que el mar deixa de ser teu.
Que no impora qui tens al teu voltant, perquè l'única cosa que vols és tancar els ulls i no tornar-los a obrir.
M'agradaria tant ajudar-lo a que sabés que és estimat, que sabés que el que ha fet a la vida té molt de valor, que m'hi assemblo i n'estic orgullosa, que s'adoni que el cel encara conserva la blavor i que recordi que el mar me'l va regalar ell... m'agadaria tant...

04 de juny, 2006

Article encara vigent /Artículo todavía vigente

Andaba revisando mi blog "Arare al diari" y vi que está muy atrasado (perdonen, pero a veces una no tiene ganitas de traducir). Me he armado de valor y he traducido un texto que hice en el 2004 (si, todavía voy por el 2004) y vuelvo a ver con estupor, que las cosas "todavía" no han cambiado.
Es más, creo que van a peor (pobres de nosotros). Si queréis leer el artículo, aquí está el enlace.
Anava revisant el meu blog "Arare al diari" i he vist que el tinc molt retrassat (perdonin, però de vegades una no té ganes de traduir). M'he armat de valor i n'he traduit un altre. Encara som al 2004 (buf,buf) i he tornat a constatar, amb astorament, que les coses "encara" no han canviat. És més, em fa l'efecte que van empitjorant (pobres de nosaltres).
Cliqueu la paraula enlace de la part en castellà, si voleu llegir l'article en qüestió i veureu que continua absolutament vigent. Acabo de canvaiar l'opció de'enllaçara a veure si ara no hi ha problemes i podeu llegir tot el post.
Per si apareix en Pere: això és el que vull dir quan dic que si poso enllaços als posts se'm desconfigura tot: de vegades encara és pitjor, avui només passa que hi ha qui no pot veure tot el que hi ha al post, als comentaris de la Violant de Bru i de jcp em remeto.

Soledat /Soledad

Es viu una certa soledat, als blocs, els caps de setmana, i més, els caps de setmana llargs, com és aquest. Us trobo a faltar.
Un somriure i un raig de sol.
Se vive cierta soledad en los blogs, los fines de semana, y más, los fines de semana largos, como éste. Os echo de menos.
Una sonrisa y un rayo de sol.

02 de juny, 2006

Metallenguatge/Metalenguaje

La Júlia, al seu bloc "la panxa del bou" ha encetat un debat molt bo sobre el llenguatge, crec que val la pena que hi aneu i ho veieu vosaltres mateixos. Aprofitant l'avinentesa i com ja vaig dir fa uns dies, ara que ja he acabat de llegir "Mal de llengües", de Jesús Tusón, us en copio un tros perquè - si us ve de gust- el comentem. És una visió més sociològica que lingüística, penso jo, però en realitat tot plegat va molt lligat. A mi em sembla interessantíssim!
"Avui, començat el segle XXI, cap lingüista de debò no avalaria amb les seves paraules l'ideari romàntic ni dedicaria tan sols una mínima part de la seva intel·ligència, molta o poca, a lloar una llengua i un poble per sobre de qualssevol altres. Hem après la serenor i l'equitat; hem entès que les diferències entre parles i humans són, només, menudències, qüestions d'estil. Els poders, però, ni són tan lúcids, ni solen ser gaire amics de l'autocrítica, i o bé mantenen inèrcies multiseculars, o bé donen versions noves als vells estereotips. Ara, cap estat poderós i modern (o que es cregui poderós i modern, o que hagi de proclamar una força que no té) no anunciarà que la seva llengua oficial és la més clara, la més dolça, la més fàcil i la que té més praules. Ara el món és un espai obert i no hi ha lloc per les potineries (llevat de casos extrems i no fàcilment guaribles) i és per això que els nous arguments per cantar les excel·lències de les llengües ens volen afalagar pel cantó pràctic: alguns idiomes seran (i d'altres no) "internacionals", de "comunicació" i de "progrés" (...)
Tuson cita ara unes paraules força pessimistes del lògic John Wilson:
"El desig dels homes envers el coneixement és més aparent que no pas real. El seu desig bàsic és la seguretat, i fer-se preguntes porta al dubte i a la inseguretat. Perquè cal dubtar de la veracitat d'una frase per poder-nos preguntar honestament sobre aquesta frase amb la ment lliure: si hom està segur de la veracitat d'una expressió, amb prou feines arribarà a una conclusió diferent. És per això que molta gent troba més còmode i senzill de mantenir l'enteniment tancat. Quan manifesten i defensen les seves creences, no ho fan amb el desig científic i racional de conèixer, sinó amb la finalitat de persuadir-se ells mateixos amb la persuasió dels altres: d'aquesta forma creixerà el seu sentiment de certesa i seguretat"
I jo acabo aquí, perquè tampoc es tracta que us passi tot el llibre.
Què n'opineu, de tot plegat?
Julia, en su blog “La panxa del bou” (en catalán) ha empezado un debate sobre el lenguaje que creo que vale la pena. Como ya dije hace unos días, ahora que ya he terminado la lectura de “Mal de llengües”, de Jesús Tusón, os copio un trozo para que – si os apetece- lo comentemos. Es una visión más sociológica que lingüística, pienso yo, pero en realidad todo va muy ligado. A mi, desde luego, ¡me parece interesantísimo!

Que me perdone el profesor, por apoderarme de sus palabras e intentar traducirlas, pero me parece lógico que los que no entendéis catalán, podáis, también, participar en mi blog, siempre lo he dicho y lo mantengo.
"Hoy, comenzado el siglo XXI, ningún lingüista de verdad avalaría con sus palabras el ideario romántico ni dedicaría tan solo una mínima parte de su inteligencia, mucha o poca, a ensalzar una lengua y un pueblo por encima de cualquiera otros. Hemos aprendido la serenidad y la equidad; hemos entendido que las diferencias entre las maneras de hablar y las diferencias entre los humanos son, sólo, menudencias, cuestiones de estilo. Los poderes, sin embargo, no son tan lúcidos, ni suelen ser muy amigos de la autocrítica y , o bien mantienen inercias multiseculares, o bien dan versiones nuevas a los viejos estereotipos. Actualmente, ningún estado podereos y moderno (o que se crea poderoso y moderno, o que tenga que proclamar una fuerza que no tiene) anunciará que su lengua oficial es la más clara, la más dulce, la más fácil y la que tiene más palabras. Ahora el mundo es un espacio abierto y no hay lugar para las chapucerías (salvo casos extremos y difícilmente curables) y por eso los nuevos argumentos para cantar las excelencias de las lenguas nos quieren alabar por el lado práctico: algunos idiomas serán (y otros no) “internacionales”, de “comunicación” y de “progreso” (...)
Tusón cita ahora unas palabras bastante pesimistas de John Wilson:
“El deseo de los hombres hacia el conocimiento es más aparente que real. Su deseo básico es la seguridad, y hacerse preguntas lleva a la duda y a la inseguridad. Porque es necesario dudar de la veracidad de una frase para podernos preguntar honestamentte sobre esa frase con la mente libre: si alguien está seguro de la veracidad de una expresión, muy difícilmente llegará a una conclusión diferente. Es por ello que mucha gente encuentra más cómodo y sencillo mantener la mente cerrada. Cuando manifestan y defienden sus creencias, no lo hacen con el deseo científico y racional de conocer, sino con la finalidad de persuadirse ellos mismos a través de la persuasión de los demás: de esta forma crecerá su sentimiento de certeza y seguridad”.
Y yo termino aquí, porque tampoco se trata de que os pase todo el libro. ¿Qué opináis?

01 de juny, 2006

Política guay, si señor!

Que bonic, la Terribas i en Zapatero al jardí de la Moncloa... li podien haver deixat una rebequeta, a ella, quin fred em feia venir en alguns moments!
Que bonic quan ell digué allò de Montilla i el català!
Que bonic és tot, com ens estimen i que bé que tenen cura de nosaltres!
El cel és toooooooooooot blau! Els ocellets piulen, els gats miolen i tot va bé! Ole, ole, ole!


Que bonito fue ver a la Terribas y a Zapatero en los jardines de la Moncloa.. le podían haber dejado una rebequita a ella, pobrecita, que en algunos momentos ¡hasta me daba frío a mi!

¡Que bonito fue cuando él le dijo a ella aquello de Montilla y el catalán!

¡Qué bonito todo, cuánto nos quieren!

El cielo es muuuuuuuuuuuuuuuy azuuuuuuuuul, los pajaritos cantan, los gatitos mauuuullan y todo va bieeeeeen!!! ¡Ole,ole,ole!