Sempre endavant...?

Les vacances van anar molt bé, fins que van deixar d'anar-hi...

Una lessió important com és el trencament de dos tendons de l'espatlla dreta - que no vaig saber fins que vaig tornar, perquè jo em pensava que m'havia fet un esguinç -  fa que el dia 10 d'octubre, un dia abans del meu aniversari (quin regalet, eh?), hagi d'entrar al quiròfan perquè em reparin com puguin la destrossa.

Ara no em fa mal, i em vénen ganes de dir "doncs no m'opero", perquè, com sabeu tots els que em coneixeu bé, no hi ha ningú al món més covard que jo. Els que no em coneixeu tant, a través del que escric, potser penseu que sóc una heroïna. Ja passa, això, a través de les xarxes socials, que sempre ens venem una mica millors del que som. 

Però jo sóc covarda fins a dir prou!

El traumatòleg, que ja em va operar el genoll ara fa uns quants anys, és molt bromista, però aquest cop el vaig veure molt seriós. "El que hem de fer, és important", em va dir. "I la recuperació serà llarga, pesada i dolorosa, no et vull enganyar".

Li vaig agrair molt la sinceritat i que no em digués allò de "Reeees, dona, res, això ho fem en un momentet i després, a córrer". Però vaig haver-li de dir, quasi suplicar, que no m'expliqués cap detall del que m'ha de fer, perquè la meva imaginació és tortuosa i visualitzo coses surrealistes. Això pot anar molt bé per inventar històries, i, si en sapigués, fins i tot m'aniria bé per pintar, però no és el cas.

Així que li vaig dir que s'estalviés qualsevol detallet perquè a mi només em produeix angoixa, molta angoixa, i pensaments negatius. Tan negatius com pensar que, després de signar l'autorització, havent-ne llegit el contingut sencer, estic donant el meu consentiment a 

"i si no em desperto de l'anestèsia"?

 "i si sóc al·lèrgica a alguna substància que no sé i els faig un - com es diu allò- un no-sé-què anafilàctic? (és això, o és la meva imaginació debordant?)"

El dia que em van fer la resonància magnètica les vaig passar "canutes". Això de ficar-me en una mena de sarcòfag, no em veni gaire de gust. Però com que tinc cops amagats, el noi que em va atendre (el radiòleg, suposo, o com es digui el que utilitza la màquina), em va dir "Apa, anem cap al dònut!"

I em va salvar la vida. Perquè durant els 20 minutets que vaig ser allà dintre, fins i tot em vaig dedicar a coreografiar mentalment els sorollets i sorollassos que feia "el dònut". Com una criatura, ja veieu, tchts,tchts...

Tant de bo, mentre m'estan operant, pugui coreografiar alguna cosa que no sigui la por!

I després, i això ho dic sobretot per tu, tieta, que m'estàs llegint... sapigueu que no podré escriure en unes sis setmanes, com a mínim, perquè, estalviant-me els detalls més "gore", tampoc no és el cas que amb una estravadeta, per minsa que sigui, m'arrenqui tot el sistema de cablejat que em posaran dintre el braç (uixxxxxx, que m'agafa!)

Així doncs... 

Fins ben aviat! perquè us asseguro queara no em va gens bé, morir-me, o sigui que espero despertar-me de l'anestèssia i continuar donant guerra força temps!

Abraçades,  blogaires!

I un tastet de les vacances, que, mentre van anar bé, van ser fantàstiques!

La Nura, a Narbonne

Navegant pel Canal  

El Canal du Midi, en un tros on els arbres que l'envolten (plàtans) encara no han estat tallats.

Sapigueu que els plàtans del Canal du Midi, tenen una malaltia que els mata. Els estan tallant i substituïnt per arbres que, quan creixin i arribin a ser com aquests que veieu en aquesta foto, potser els meus néts en podran gaudir. Una llàstima, però és el que hi ha.

Què li passa, al nostre planeta? Hauríem de tenir-ne cura, que ens l'estem carregant!

Navegar i fluir sense estrés (és això possible?)

La Nura sortirà, si els déus ho volen, avui mateix.

Es dirigirà, amb els seus tres tripulants a bord (Capità, Montse i Taca), per mar, cap a Port la Nouvelle, per endinsar-se al Canal du Midi i intentar arribar a Carcasonne. Després, tornarà, tan tranquil·lament com el temps atmosfèric  ho permeti, cap a Port la Nouvelle, i altra vegada, per mar, cap a casa.

La Montse, la Taca i el Capità desitgen que tothom passi un mes de setembre fantàstic, acabant les vacances, o començant de nou les feines respectives.

La Montse (ara he de parlar només per mi), desitja que l'11 de setembre sigui fantàstic! Serà la primera vegada des del 2010 que no aniré a la manifestació. Això no vol dir que  ja no estigui per la labor!

Diuen que "la cosa" s'ha desinflat: pot semblar-ho. En qualsevol cas, jo no m'he desinflat, que consti a les actes que hagi de constar. Només que aquesta vegada m'ho miraré (o no) des d'una altra perspectiva.

Com diu Jordi Margarit a "la primera pedra" cada dissabte (o diumenge, que ara no recordo)...

"Catalunya, tu... a la teva!"

Estimats blogaires, intentaré escriure, si trobo wi-fi per aquets móns de Déu. I si no en trobo, no em penso pas estressar.

Fins a la tornada!!!

Canvis

Bon dia, tarda o nit,

Dies i dies de molta feina, per molts i diversos motius, han impedit que entri al meu blog i als vostres. O que participi al blog de la Cornèlia Abril, que tant m'estimo, perquè, com ja sabeu, en sóc una de les ànimes.

Bé, la qüestió és que allò que diuen "renovar-se o morir", jo potser no seria tan dràstica amb això de morir, però calia renovar-se, o, com diuen ara, reinventar-se.

No sé si he aconseguit reinventar-me, perquè sempre m'heu sentit/llegit dir que l'estructura de la personalitat no canvia mai. Només canvien les conductes.
I el look.
I la roba.
I alguns costums.

Però l'estructura de la personalitat, mai!

I sense més embuts,

Novetats:

Saps què? El nostre estimat Blauet ja és història. Jo, navegant consort des de fa trenta anys, m'he acomiadat de la vela per sempre (tot i que mai no es pot dir ni mai ni sempre, que és molt fort!).

Hem canviat el veler per un vaixellet preciós (més petitet, però sense màstils, veles, i mandangues d'aquelles a les quals encara no m'he acabat d'acostumar)... portem dos mesos treballant-hi molt. Saps quan et fas amb una peça antiga, que la vols fer teva? doncs això és el que estem fent (de fet, tota la part tècnica la fa el capità, jo em limito a ajudar i netejar!)

Fa poquet vaig llegir un reportatge, no sé si a l'Ara o a La Vanguàrdia, ara no voldria equivocar-me, que tractava sobre les "Kelis". Les Kelis són, de fet, les que netegen hotels i apartaments. Em vaig quedar amb el nom "Keli". "La-que-limpia".

Doncs ara mateix sóc la Keli de la Nura (així és com hem batejat el preciós, petit,  antic vaixell).

Us explico què vol dir, això de Nura.

La Nura és el que es coneix com un "menorquín"(un tipus de vaixell, o de barca, perquè normalment se'ls diu "mallorquina").

Abans d'acabar-nos de decidir pel nom, vam fer una llista - com quan es busca nom per a una criatura que ha de néixer- i durant més d'una setmana, es va dir "Patum", en homenatge, una mica, al meu pare, que era de Berga i s'estimava molt les festes del seu lloc d'origen.

Però  a mesura que van anar passant els dies, i en el moment en què ja calia "batejar-la" o batejar-lo (depèn si li diem barcca o vaixell) , és a dir, inscriure-la (o inscriure'l) vam acabar posant-li Nura.

Nura és el nom fenici de Menorca.

A que és bonic?

Patum també és bonic, però com que pensem fer canals per França (si la salut i les moltes circumstàncies ens acompanyen positivament), vam pensar que, cada cop que haguéssim de dir el nom per ràdio (quan arribes a una resclosa, t'has d'identificar per ràdio), hauríem de dir "Bon jour, ici "Patim""...

i ens va semblar que no calia que patíssim gens.

Et voilà: us presento la Nura.

La Nura - abans Mapache- vivia a La manga del Mar Menor. El capità, la Taca i jo, ens en vam enamorar només de veure-la. Va ser un amor a primera vista. I això no vol pas dir que mai puguem oblidar el nostre estimat Blauet! 

Ara, la Nura ja viu a Blanes, ja té el nom canviat, ja sembla un vaixell de veritat (quiiiiiina currada!) i, si els déus ho volen, ens permetrà fer el Canal du Midi, des de finals d'agost, fins a mitjans de setembre.

Creuo els dits  (per una banda) i faig meditació (per una altra banda)

 Ohmmmmmmmmm!

Cornèlia Abril: Homenatge a Joana Raspall

Cornèlia Abril: Homenatge a Joana Raspall: Crònica fotogràfica de l'homenatge a Joana Raspall Hi ha mots que no he dit mai, i, famolenca, la boca me’ls demana per gaudir...

Païnt

No ho paeixo.

No ho paeixo perquè no ho entenc.

No ho entenc perquè no em cap al cap que com més brutícia, més èxit.

No era això, el que m'havien ensenyat, a casa meva.

Per tant, i en la línia de l'amiga, que fa dies ja va publicar la seva resposta, jo ara publico la meva:

Roda el món...

En el meu procés - dificilíssim- de reflexió abans d'anara a votar demà, buscava "coses perdudes", com altres vegades. M'he topat amb aquest apunt, que vaig fer ... el 2006!!!!

Només heu de canviar un parell de vegades la paraula "ahir", per la paraula "demà", perquè estigui totalment vigent. 

I reflexionar sobre com en continuem sent, de burros! 

Aquí va:

2 de novembre de 2006

Que pactin!

No estic satisfeta, de com han anat les coses. Que què esperava? Ni ho sé. Pèro res del que ha succeït, en matèria d'eleccions, m'ha donat cap satisfacció. El fet és que no m'agradava ningú. No m'agradava cap de les opcions que tenia. El fet és que cinc minuts abans de baixar a votar, jo divagava frívolament per la virtualitat - com ja sabeu- explicant mitges intimitats - que no intimitats senceres- i intentava concentrar-me - sense èxit- en una decisió que potser ja hauria d'haver fet temps que hauria d'haver tingut clara.

Però vejam. I ara us en faré cinc cèntims, del que passava - i passa- pel meu cap. Quan mires al voltant i veus tot el que està passant, quan veus que no et pots refiar de cap polític, perquè no n'hi ha cap que mereixi la teva confiança, quan veus que l'únic que els interessa a tots plegats és l'ostentació del poder, quan veus de quina manera fan "el pena" davant qualsevol situació, quan t'adones que tots et volen vendre gat per llebre, que et volen fer combregar amb rodes de molí, quan t'adones que el país no pot tirar endavant de cap manera, perquè no hi ha ningú que no miri només pels seus interessos, i ara sé que molts dels semi polítics honrats - que n'hi ha- em miraran malament, et trobes que no saps a qui li has de donar les regnes i tenir la confiança que cal tenir per deixar-te conduir amb tranquil·litat. No, No em sento representada per ningú. Cap partit polític no mereix la meva total confiança i per això, per aquest motiu, ahir, cinc minuts abans d'anar a votar, encara no sabia què fer.

Ho vaig decidir mentre aparcava, mentre caminava cap al col·legi electoral, un segon abans de ficar-me al "confessionari", tirar la cortina, tornar-me a mirar les paperetes. Només en aquell moment, vaig ser conscient que "potser" havia d'atorgar el meu vot a algú que hagués de pactar forçosament amb alguna de les altres forces, perquè ningú no mereixia treure una majoria absoluta, que li podia fer molt mal al meu país. 

No m'agraden les majories absolutes. Per això, segurament, el meu vot no ha servit de res. O si.

Que intentin entendre's en aquest caos que, entre tots, hem assolit, per burros.

I que els déus ens agafin confessats! però per damunt de tot... QUE PACTIN

Massa temps

Fa massa dies que no escric.

Fa massa vegades que, quan escric, em disculpo pel poc que escric.

Alea jacta est.  El 30 d'aquest mes, aniré per darrera vegada a l'escola. Anticipadament, sí. Anticipadament, però tampoc tant. Anticipadament, però després de 43 anys de treballar (i cotitzar). No em donaran el que em mereixo, però a hores d'ara, la veritat, i parlant en plata, tant se me'n fum (no he parlat en plata).

Em pregunten si estic contenta: si, no, jo què sé! És el que vull, és el que desitjo, per poder fer, una mica més lliure, "la meva vida".

Però... quina és, la meva vida, sinó la d'aquells que m'envolten i que m'estimen i a qui estimo?

Podré, de veritat de la bona, "ser lliure" amb aquell nivell de llibertat que tot ho permet?

La vida és injusta: ja, només de néixer en un indret o en un altre, ja ho veiem, que hi ha injustícies (quina sort que he tingut, jo, de néixer on vaig néixer, i al sí de la família on vaig néixer).

Però no tinc ganes de fer fiosofia de la meva (o sigui, filosofia de cuina, barata).

Quan parlava de la injustícia de la vida volia dir que, en el millor dels casos, quan et jubiles, pots aspirar a què et paguin molt menys del que et mereixes per tot el que has donat a la societat, pots aspirar a què tota la gent "jove" que t'envolta, de casa o de fora, quan obres la boca, pensi (i el que és pitjor, "digui") que expliques batalletes, que ets molt antiga, que tota l'experiència acumulada durant seixanta-i-uns-pocs-o-molts anys, no val per a res. I això és realment molt injust.

Malgrat tot, estic contenta, perquè ara podré ser lliure per dir tot allò que em vingui de gust i que ningú no escoltarà.

Estic contenta perquè podré escriure llibres que potser ningú no publicarà, o que potser, de publicar-se, si per casualitat, (o perquè fossin realment bons)  tinguéssin èxit, tampoc no cobraria ni un euro de drets d'autora, perquè hauria d'escollir entre els drets d'autor del possible best seller i la pensió , ai! (m'estic fent un fart de riure i tu, que llegeixes, també, no dissimulis)

En fi: estic contenta, va, deixem-ho aquí.

Però ahir va morir un noi a qui, segons el meu punt de vista, i no sóc objectiva, no li tocava morir. Per això, també dic que la vida és injusta. Descansa en pau, Andrés. Encara recordo quan et feia classes de llenguatge, com odiaves els dictats! i això que vas arribar a deixar de fer faltes, ho vam aconseguir!Descansa. Al cel ningú no et farà fer dictats (espero).


ja callo.

Mostra d'una part de la llibertat que dèiem...

Un post antic, molt antic

Un post antic, molt antic, que tenia guardat en un artefacte d'aquests que se'n diu "disc dur extern", antic, també. Tant, que ni tan sols puc esborrar documents que ja no m'interessen!

Que estic revisitant per rescatar escrits antics, molt antics.

Avui tot és antic, molt antic.

Un post que podria buscar entre els arxius del blogger, però que em fa molta mandra, ja que no era aquesta, la meva intenció. Me l'he trobat i punt.

I ara el copio aquí, sense canviar-ne ni una coma, perquè m'ha fet gràcia recuperar-lo.No hi ha títol, crec que es deia, precisament, "Sense títol". O no.

Perdoneu, però algú l'havia de recuperar, aquest post!

A més, de vegades, combatre la tristesa amb foteses és terapèutic.

Avui he dormit fins tard, molt tard, tenint en compte que sempre em llevo a les 7 del matí.

Se m'han enganxat els llençols? - us preguntareu-

Noooooooooooooo! M'he despertat a l'hora de sempre, tot i que no havia posat el despertador (darrerament m'he tornat moderneta i en lloc del despertador em poso el mòbil, que he descobert que és igualment efectiu, ja que és molt llest, tu, que el pares del tot i el paio es "desperta" a l'hora programada i fa un escàndol que l'has de sentir vulguis o no.).

Bé, doncs, per avui no l'havia programat, per tant, no ha sonat (és molt obedient). A les set m'he despertat per inèrcia, per la força del costum, perquè el món em va fer així o perquè tenia pipi. El motiu és el de menys.

Allò veritablement important, interessant i també estrany, per què no dir-ho? és que un momentet abans de despertar-me estava en plena sessió del Parlament de Catalunya!!! Si, si, tal com ho llegiu!

Jo no m'estava asseguda, havia demanat permís per passejar-me amb una flamant camera de fotos. El recinte, lluny de ser el Parlament de Catalunya- que ho era, al menys en essència- era model plaça de toros. I mireu que jo no hi he estat mai, en una plaça de toros, bé, si que hi he estat, però quan hi feien circ, no pas toros. El que s'esdevenia allà, però, no era gaire diferent del que hi feien quan jo hi havia estat veient circ. Era molt petita, jo. No, avui no, quan hi anava a veure circ. Continuo.

Jo anava fent fotos a tots els nostres parlamentaris - model fotògraf oficial de casament, passant per les taules, que no eren taules, avui, eren una mena de pupitres com els de l'escola dels anys seixanta. En un moment donat m'he parat davant ... del Sr. Rajoy! (què hi fa, vostè, aquí?- li he preguntat) i m'ha dit, en un català perfecte (aquí ja ho havia d'haver vist, jo, que allò era un somni, coi, però no me n'he adonat, quin fallu), m'ha dit, diu:

-Sóc un inflitrat, a tu ja t'ho puc dir, pequè no ho xerraràs, però fes-me la foto  com si no passés res, perquè ningú més no m'ha vist.

Jo m'he quedat molt parada, però molt, eh? tan parada que no he sabut què havia de fer i m'he estat debatent amb el dilema:

Què faig? Vaig a avisar algú o no dic res?, encara seran els de Polònia que estan fent l'indio per aquí i jo faré el ridícul més vil de la meva vida-

Per tant, no he dit res.

Llavors, llamp de llamp, m'he despertat.

Us confesso que no sé què fer. I si aviso els parlamentaris que tenen un inflitrat? Per altra banda... algú de vosaltres sap si el Parlament s'ha canviat a la Monumental? O a les Arenes? (quina és, la que encara funciona?)... L'equip de Polònia té rodatge, les nits de divendres a dissabte? On és la meva camera?

...En fi... jo avui tenia un altre post mig preparat, un que tinc pendent amb el senyor Passejador, però des d'aquí li faig saber que aquesta visió nocturna era molt important i que l'altre post veurà la llum un dia d'aquests. Li ho prometo!

Vaig a fer-me un cafetó ben carregat, no fóra que siguessi que fóssiga!*

* lingüistes del món, uniu-vos i perdoneu aquesta pobra pecadora, amén.

Descansa en pau, Josefina Peraire

Extret del xat de facebook

Març del 2013

"Hola, perdona que "entri" així, "a sac". Fa molts molts anys vaig conèixer una Josefina Peraire, però no sé si ets tu perquè sóc molt dolenta amb les fesomies de la gent i més quan ha passat tant temps... no seràs tu, qui em va donar classes de guitarra fa una pila d'anys? Si és que si, encantada de trobar-te. Si és que no... perdona la intromissió!"


Montse Medalla!!! I tant que et recordo. Estaré encantada de tenir-te com amistat i que ens expliquem mil coses. Un dia podriem quedar a un cafè per xerrar una mica i recordar vells temps... Porto una vida molt activa i sempre vaig una mica atrafegada... Ja t'explicarè. Em dedico a escriure, entre d'altres activitats, i ja tinc publicats set llibres. Després de Setmana Santa contactarem i marcarem un dia. Una abraçada.


(...)

Ens vam trobar, primer, en una presentació d'un llibre de l'ARC. I més endavant, vam anar a dinar. Vam fer intercanvi de llibres i dedicatòries.

(...)


Febrer del 2015

"Estimada Montse, malgrat que vaig excessivament atrafegada en aquests moments ja m’he “menjat” mig llibre de “DONES DE VIDRE” que he digerit meravellosament. Un llibre que es gronxa entre el SÍ i el NO de la vida i on es va tastant el sucre amarg que sempre ens amenaça. Un bon ventall de sensacions de tota mida... Una abraçada!"


"Moltes gràcies, Josefina! de tot cor. Jo vaig lleting a poc a poc els teus haikais i tankas i em quedo de pedra veient la teva "facilitat" d'ajuntar paraules boniques! És preciós, i això que - per mi- costa moltíssim (fer poesia ja costa, però fer-ho com ho fas tu, ha de costar el doble!) "La guitarra adormida" em va fer recordar-te quan érem joves (molt joves) i "El foc de les cendres", a la teva mare, gairebé em fa plorar!"

imatge trobada a google.

I ja no ens hem vist més. La Josefina va ser atropellada per una bicicleta, ara fa un mes. Un afer semblant al de la Muriel Casals. Un afer desafortunat, que ha acabat amb la seva mort. Amb ella s'ha perdut una dona plena de vida, de poesia, de música, d'escultura i de bellesa.

L'anècdota que més recordava jo quan la vaig retrobar a la xarxa pertany a l'època en què vam estudiar juntes. 

Ella era una més gran que jo, però compartíem aula, ja que "llavors" no se separaven els cursos com més endavant es va fer i a la mateixa aula hi havia gent de batxillerat, de comerç, de ciències, de lletres, de cinquè, de sisè...(de batxillerat)...

La Josefina tenia els cabells llargs i molt bonics. Però MOLT llargs!!! Es pentinava en un tres i no res, i ens ensenyava com ho feia. Es feia una cua a dalt de tot, es posava una goma, amb una part de la cua es feia una trena, i l'altra part, o la deixava solta, o se l'enrotllava amb molta gràcia, de manera que semblava un pentinat molt sofisticat, quan en realitat era molt senzill. Totes (jo la que més) li envejàvem els cabells... que deia que no es tallaria fins que tingués un fill. Crec que quan va tenir fills, no es va tallar els cabells, perquè quan ens vam trobar vam fer-ne broma. Jo li envejava, també, la facilitat de trobar bellesa per tot arreu, fins i tot en coses que, si no la buscaves, no la podies trobar de cap manera.

Descansa, Josefina. I ves a trobar bellesa allà on vagis, de ben segur que ho faràs, no cal que jo t'ho digui. Encara guardo les partitures de Daniel Fortea. I encara, si m'ho proposés, em sortiria el "Romance anónimo". Si m'ho proposés...

Aquest vals és el primer que vaig aprendre (que no fossin "exercicis") gràcies a la bona labor de la Josefina. Escolteu-lo.

No podria viure sense música!

Nostàlgia pura i dura:

Aquesta música (Simfonia dels set mars) va sonar a l'església, quan es casava una amiga (potser ja ho vaig explicar), fa molts anys... i allà vaig descobrir els Bee Gees en tota la seva esplendor. La Montse fa dos anys que es va morir i de tant en tant em trobo l'Antoni, el seu marit, passejant el gos, quan vaig a treure la Taca...

I aquesta la vaig descobrir gràcies a l'Oriol Martorell, el meu professor de música a la Normal i després, a la Universitat, quan feia Història de l'Art.  Ell ens feia l'assignatura "Història de la música".


Sé que és llarg, molt llarg, aquest disc, perquè no he trobat una sola peça, sinó la suite sencera. Però, francament, qui no la conegui, que l'escolti, perquè val molt la pena!


És taaaan important, la B.S.O. de les nostres vides...

Què faríem, sense la música?

continuarà...

Eixe món... o l'altre? O cap dels anteriors?

Juro per tot allò jurable que NO ENTENC RES.

Em pregunto què és millor:

A) Viure dins el sistema i fer el préssec...

B) Viure fora del sistema (però vivint DEL sistema i per damunt de tot, no adquirir cap mena de responsabilitat) i observar des de les altures com els altres fan (fem) el préssec...

C) Cap de les anteriors

Misericòrdia!

Homeeee, que una vegada vaig votar la C.U.P.! (diria que vaig fer el préssec!)

Jo no sóc d'eixe món. La meva opció, acabarà sent la C. Una llàstima.

Quaranta anys

Demà farà 40 anys!

Va durar 11 anys,  la vida en comú; fins que la maleïda malaltia se'l va emportar.

Per molts anys, Olga Xirinacs

Seriosament: no sé què podria dir, que fos original i que fes contenta Olga Xirinacs, avui, que compleix vuitanta esplèndids anys.

Coma  a ànima apassionada (que no és broma) de la part de Cornèlia Abril que tinc,i com a persona, a la vida, em moc i sempre m'he mogut, segons m'ha marcat el cor, en un equilibri constant amb allò que em marca la ment; però sempre, sempre, guanya el cor!

Per això, em limitaré a dir una cosa tan senzilla com :

PER MOLTS ANYS, Olga!

Que passis un dia molt feliç, i que els moments feliços t'acompanyin durant tota la vida. Perquè tots sabem, tots som conscients, que la felicitat és la suma de moments, de bocins, que no sempre són esplèndids, i que, de vegades, podem ser feliços, senzillament contemplant un ramet de flors del bosc, o com les ones trenquen en aquesta platja que compartim (tu més cap al sud, jo més cap al nord).

El nostre mar.
Costa Brava (Blanes)

Música

Avui us deixo un tema que vaig conèixer ahir, al  XXV Cicle de Concerts "Música a l'Esperança", tot i que ja em sonava com a poema.

Glòria Garcès Trio: Glòria Garcès, piano i veu (amb composicions seves i d'altres)

Evndro Correa, guitarra

Xavi Molina, saxo i clarinet.

El repertori que vàrem sentir, va estar força bé, tant les composicions de la Glòria Garcès com les d'altres compositors (Chico Buarque, Caetano Veloso, Marta Gómez i algun altre que ara mateix no recordo).

El video que deixo, l'he trobat, com sempre, a youtube. He buscat la bonica versió que va fer la Glòria Garcès, però no l'he sabut trobar, així que la deixo en versió diguem-ne original: Marta Gómez, acompanyada per Martirio, Andrea Echeverry & Anat Cohen.

Com us dic, l'havia llegit en forma de poema, però no l'havia sentit mai com a cançó.

Compartim-lo!

Hemos venido a este mundo pa "sufrí"

 O això ens havien dit.

Quina llàstima que quan tinguéssim una malaltia no poguéssim hivernar una mica, desendollar-nos fins que tot tornés a ser a lloc...

Quina llàstima que , quan ja en tinguéssim prou en aquest món, no poguéssim apagar l'interruptor i...c'et fini!

Quina llàstima que les dones no poguéssim fer un ou al mes, com les gallines. Aquell que ens vingués bé, covar-lo. I els altres, servirien per fer unes megatruites que riu-te'n dels ous d'oca o d'estruç!

En fi: vaig conèixer una mestra que afirmava això darrer.

El meu propi fill (veterinari) em diu que, a falta d'interruptor per acabar amb tot, estaria molt bé que a les persones ens poguéssin aplicar el mateix final que a les bestioles, una injeccioneta i al calaix! I té taaaanta raó!

Deixeu-m'ho dir "a la manera bíblica": Eva, coi, per què li vas donara la poma a Adam? eh? eh? eh? Si fóssim al paradís, em sembla recordar o haver llegit o haver sentit (o haver cregut) que potser seríem immortals!

Aux, pecat original, quin desastre!

No, no em tatuaré allò de "Nasía pa sufrí". No patiu.

Benvinguts antibiòtics, antiinflamatoris i calmants diversos!

Au, vaig a desendollar-me del món per unes horetes. Potser miraré la tele fins que em vingui la son...

imatge de google

Dissabte plujós

Set del matí:
Taca, avui no podem fer el passeig llarg, perquè plou massa!
S'ha conformat amb baixar al bosquet de sota casa, fer les necessitats i agafar forces perquè, després, arribarien tres dels néts, més tard, dos més i encara una mica més tard, un altre.

Tots junts la fan posar nerviosa. La volen acariciar, la remenen fins que la pobra diu prou i se'n va a la seva cofa.

Vuit trenta del matí: recollir una mica, preparar el dinar perquè estigui tot a punt.

Nou quinze: arribar a casa d'un fill que avui treballa, per estar amb els néts. Ja han esmorzat i el pare marxa cap a la feina.

Dutxes, vestir-se, esperar que arribi l'avi, tot jugant i llegint i cantant i ballant (avui tocava escoltar sencer "Arcandú"). Arriba l'avi i juguem una estoneta més.

Dotze trenta: anar a buscar la besàvia i cap a casa els avis! Com que plou i no es pot anar al parc, jugarem al menjador. En Martí ha vingut aprovisionat: la seva tercera relectura d'un dels llibres de Gerónimo Stilton l'ha mantingut quiet i tranquil durant una bona estona. Els altres, han inventat mons diversos, de Lego de colors, i després, tots tres, han pintat els dibuixos del llibre "On ets, Andròmeda?", que encara no havien pintat.

Una quinze: arriba el tiet Ferran amb els bessons. La mare, avui no ve, que està griposa.

Que teniu gana? Siiiii!

Spaghetti amb salsa de tomàquet i salsitxes pels uns, spaghetti al pesto amb salsitxes per als altres. Amanida, pastís de verdures... I per postres? "Allò petit, de color rosa, que no es pot dir el nom fins que no s'han acabat tot el dinar"... petit suís? Shhhht! no diguis el nom, que sinó no hi ha qui s'acabi el dinar!

Arriba el pare! Oleeee! Què tal la feina? Els fills estan contents, el pare ja és aquí. Amb els avis i la besàvia s'hi està bé, però no és pas el mateix!

A l'hora del cafè arriben els tiets Aleix i Natàlia, amb el cosinet Nil. Cal muntar el doble tren de l'Ikea que van dur els Reis fa un parell d'anys. Menjador complet: hi ha qui llegeix (encara), hi ha qui munta mons nous amb Lego (encara), hi ha qui posa el seu nom amb retoladors als fulls repartits per tot arreu, hi ha qui munta el tren... hi ha qui prefereix jugar amb allò que té el germà mitjà... Nooo, que tu tens un joc per tu tota sola. Nooo, jo vull el que té ell! Els bessons tenen molta son, són petitons!
Marxem, que s'adormiran al cotxe i...

Adéu, adéu, fins aviat!

La Taca s'atreveix a sortir del seu cau. En Nil li vol donar l'os tant si com no i ella no sap com dir-li que no el vol. Se'n torna al cau.

La besàvia dorm, i l'avi ho intenta, sense èxit. Acaba amb dos néts a la falda i la petita al braç de la butaca.

Podem veure dibuixos? Nooooo! La tele no cal!

Busquem per internet la lletra de Bola de drac, la imprimim, la cantem tots junts... busquem "Arcandú", busquem "uh, oh, no tinc por", ho escoltem, ho cantem, ho ballem...

Ei!, nois, que marxem!

I se'n van, que s'han de fer moltes coses, encara!

Set de la tarda: La casa queda buida, recollir-ho tot, la Taca torna a sortir del seu cau i torna a ser la Senyora gossa de casa.

Tranquil·litat absoluta. No pot ser!

Ara llegirem una estona, després mirarem el Barça...

I ja no plou.

Un dissabte plujós, que acaba amb una ullada de sol i molta, molta tranquil·litat.

Què farem, per sopar? hmmmm...

Hi ha dies intensos!