16 d’octubre, 2014

Tot per la pàtria (la nostra)

Votarem el que calgui, el dia que calgui.

Anirem on faci falta.

Cantarem consignes suggerides o espontànies.

Mostrarem que som i què som. I que volem ser i què volem ser!

I també, què NO volem ser.

Ens veiem a la Plaça de Catalunya aquest diumenge.

I ens trobem a les urnes, siguin d'or o de cartró.

09 d’octubre, 2014

A río revuelto...



No parlaré  només de l'episodi del gos Excalibur, que penso que ara mateix simbolitza la impotència que sentim molts sobre la manera de fer de les autoritats competents al país, però res més. Jo també demano la dimissió de Mato. De Mato i del govern en pes, però no  pel cas del gos, no.

De cap manera podem fer passar la vida d'un gos per davant de la vida de milers d'humans que estan patint amb tot això de l'Ebola. De cap manera!  I això que vagi per endavant!

Però si que crec que ens hi hem aferrat com a llagastes, davant un panorama de corrupció impune, de desgovern, de mentides, de fàstic... i hem pretès "salvar" un gos (que, per altra banda, encara no teníem ni idea de si estava contaminat o no, que potser no ho estava) 

Hem pretès salvar un gos, dic, de la mateixa manera que vam sortir espontàniament  primer, deixant-nos mig dirigir, després, per fer manis, per fer cadena humana, per formar una V amb els colors de la nostra bandera, etc...

I si ens ho demanen ben demanat, potser seríem capaços de cantar el Virolai fent la vertical i a capella (adverteixo que cantar de cap per avall costa moltíssim).

Però és que ja estem de cap per avall! 

Ja ens ho han pres tot, i encara ens volen prendre la dignitat.

I ja no parlo només del cas de Catalunya, perquè ara estem (estic) començant a barrejar tots els conceptes, arriscant-me a que no se m'entengui. No perquè qui ho llegeixi no ho pugui entendre, sinó precisament per la barreja que estic fent. 

Un totum revolutum que em produeix basques i m'anul·la part del cervell "pensant", per fer-me derivar en un barrejat de  sentiments que em col·lapsa fins al punt que no sé ni com explicar-me!

I sabeu què és el que més em fot, de tot plegat? Doncs que mentre els pretesos partits "que estan -teòricament- junts pel dret a decidir" es barallen com nens al pati de l'escola, els "listillus" com Iceta o Sànchez Camacho, ja van preparant la indumentària per presentar-se a les eleccions, com a candidats a la presidència de Catalunya. No veieu, com es freguen les mans, tot bavejant?

QUIN FÀSTIC, TOTS PLEGATS!


06 d’octubre, 2014

Redecoració

No us ha passat mai, que teniu una habitació de la casa plena a vessar, que cal arreglar-la, redissenyar-la i fer-la habitable, després d'haver separat allò que ja no necessitem, allò que està passat de moda, allò que ens fa sentir malament, d'haver llençat la merda...

Doncs així és com veig jo el país ara mateix: es necessita una bona endreça. 

Primer de tot, llençar tota la merda (serà difícil, però no pas impossible).

Després, separar el gra de la palla. I creieu-me, hi ha moltíssima palla! Moltíssima més de la que ens puguem pensar, però disfressada de gra, així que cal anar amb compte!

Arraconar allò passat de moda, no tant per démodé, sinó per obsolet. Però, atenció: quedar-se amb alguns conceptes que podrien semblar vells, però que són fruit de l'experiència i de vells no en tenen res. Llençar l'obsolet, conservar l'important!

Tot el que ens produeix nàusea, fàstic, vomiteres directes... fora!

I una vegada el país més o menys netet... amoblar-lo de nou, aprofitant tots aquells mobles que dèiem: que "semblen" vells, però que estan carregats d'experiència, d'història, de vivències, de bon rotllo i que ens poden servir força, encara.

Que fàcil, no?

(imatge treta d'aquí)

01 d’octubre, 2014

la vida és allò que ens passa pel davant mentre nosaltres anem fent plans ( John Lennon)

Se'm fa difícil entrar per escriure. Normalment entro a llegir-vos als més habituals, encara que no deixi comentaris (o no sempre, o no gaires).

Se'm fa difícil perquè la vida és com és i si un dia , ja no sé si dir llunyà, però potser sí, perquè ja fa molts anys, que tinc el blog... si un dia ja llunyà disposava de molt de temps - tot i treballar moltes més hores que ara- ara puc dir que disposo de moltes menys hores. Contradictori, veritat?

O potser és que les hores se'm fan més curtes?

O potser jo vaig més lenta, fent les coses?

O potser és que hi ha hagut tants canvis a la meva vida que les coses que tinc per dir ja suposo que no tenen el mateix interès que podien tenir en aquells dies ja llunyans...

O jo què sé!

Segueixo amb molt d'interès tota l'evolució política del nostre petit país. Amb interès, amb indignació, amb ràbia, amb amor, amb... amb què? amb esperança! la veritat és que cada dia passo per diferents estats anímics, depenent del que va succeïnt.

Els fills i les joves van fent la seva vida, molt lligada, actualment, a la nostra. És curiós: passen els anys, l'adolescència queda llunyana i l'adultesa de tots ells, la seva condició de pares i mares, la nostra condició d'avis... tot, tot ha canviat. I ara els tenim més a prop. Ja ho té, això, la vida!

Segurament, des que vaig començar a escriure al blog fins ara, ja dec haver canviat totes les cèl·lules del meu cos. Ni una sola cèl·lula queda, de l'Arare que va començar a escriure. Ni una.

I tanmateix, em resisteixo a tancar el blog, em resisteixo a deixar que la virtualitat s'emporti tantes pàgines viscudes, comentades, somrigudes, plorades. M'hi resisteixo!

Aquí estic, sobrevivint.

Així que, de tant en tant continuaré donant la tabarra.

Una forta abraçada per tothom!

Dilluns vam enterrar una dona de 58 anys, coneguda de tota la vida. No puc dir que fóssim grans amigues perquè mentiria, però sí que puc dir que era una de les persones més optimistes i amb més "bon rollo" que he conegut!

A ella i a la seva família, els dedico aquesta cançó, que forma part d'un imaginari comú amb la gent que vam fer la nostra primera carrera durant els anys 70's.


09 de setembre, 2014


1  L'Edgar Cotes, un jove escriptor que promet, aqui vaig tenir el goig de conèixer en la meva etapa de presidenta de l'ARC, m'ha nominat  per un d'aquests jocs literaris/blogaires. 

   Com que fa molt temps que no hi participava, en aquest tipus de jocs, que fa temps s'anomenaven "memes", m'ha fet gràcia, a part que és la segona vegada que l'Edgar em nomina i l'altra vegada no hi vaig participar. Gràcies, Edgar!

      A veure, ara he de seguir unes passes, per tal de no "desfer la cadena". Aquí va.
     1) Donar les gràcies a qui m'ha nominat (fet)

     2) Nominar 11 blogs (això serà difícil, perquè darrerament la gent no està massa per la labor, però malgrat tot, ho faré) (feeeet, quina feinada, arf,arf,arf...)

    3) Contestar a 11 preguntes. (fet)

     La nomiació ve d'"aquí":  




Aquí, el qüestionari:

    1. Quin és el teu gènere literari preferit? El que m’atrapi en cada moment (novel·la, poesia, divulgació, temes relacionats amb la feina…)

2. Com et vas animar a escriure un blog?
Ui, ja ni me’n recordo! Vaig començar a escriure un blog el 2004, però no era a blogger, ni recordo on era!

3. Prefereixes sagues o llibres sense continuació?
Llibres.

4. Quin és el llibre que has rellegit més vegades?
Em sap greu, perquè sona a tòpic, però Cien años de soledad (en castellà) i Jardí vora el mar (en català). García Márquez i Rodoreda.
Però n’he rellegit moltíssims més. Aquests dos són els que ara em vénen al cap.

5. Quin és el millor llibre que has llegit aquest últim any?
El millor per mi, és clar! Jo confesso, de Jaume Cabré.

6. Quina és la teva portada preferida?
La que em va pintar per Dones de vidre (llibre meu, per cert), el meu fill Miquel. Sens dubte!

7. Quin llibre t'emportaries a una illa deserta?
Un manual de supervivència. Sino, no duraría ni dos dies! (i tot i així, ja ho veuríem)

8. Quin és el teu personatge literari masculí preferit?
Buf, jo què sé!

9. Quin és el teu personatge literari femení preferit?
Tampoc ho sé. N’hi ha molts.

10. Que li diries al teu personatge literari preferit?
Gràcies pels bons moments que m’has fet passar!

11. Quin és el teu autor o autora preferit?


08 de setembre, 2014

(V) ICTUS

Estic tan cansada "d'ells" que fa fàstic.

Han tingut un ICTUS? I és clar, això els ha fet pupeta.

Són al·lèrgics a les V...

Quin fàstic més gros, mare meva...

Vinc poc, ja ho sé. Però és que el meu estiu ha estat una mica dels que no s'obliden! Coses bones, acompanyades de moments duríssims, grans felicitats acompanyades de moments amargs, en poques paraules, la vida mateixa, què hi farem?

L'important és això: la vida mateixa, que transcorre a través del temps, inexorable.

No crec que torni, ja, fins passat l'11 de setembre.

Tram 18, samarreta vermella i l'agradable companyia de l'Àlvaro i la Beni, que s'han apuntat amb totes les conseqüències, per fer-nos costat en la nostra demanda de llibertat.

Ells són gallecs.

I l'Aurora també s'hi ha apuntat. Ella no vindrà, fa una setmana que va perdre el seu fill i, a més, viu a França des de fa molts i molts anys... però s'hi ha apuntat. Per fer-nos costat. Avui m'ha confirmat que ha rebut el correu de l'ANC...

En fi: això, la democràcia.

Ai, la democràcia!

I ara una dedicatòria als impresentables que ens governen des d' "allà".



11 d’agost, 2014

Benvinguts


Em sembla que no cal que doni gaires explicacions... oi?

Us presento en Nahuel (a l'esquerra) i en Damià (a la dreta), nascuts el 5 d'agost de 2014.

Benvinguts, els meus sisè i setè néts!

Que continueu amb un bon estiu... ja ens llegirem.


25 de juliol, 2014

T'agrada el tomàquet?

Tartes, brochettes et salades originales. Féminin Cuisine (j’ai acheté cette publication à Paris, le 2012)

Tarte feuilletée à la tomate, pesto de roquette (Pastís de pasta de full, de tomàquet i pesto de rúcula)

(foto: Tomates et concombres de France/JC.Amiel/N.Arnoult)
Féminin Cuisine

Ingredients per quatre persones:

-       1 full de pasta de full (valgui la redundància)

-       6 tomàquets vermells que us agradin (cor de bou, kumatos, de Montserrat o la varietat que us agradi més)

-       50 grams de rúcula (jo vaig fer servir una mica més de mig paquet dels del súper)

-       Un grapat de rúcula per a la decoració

-       1 cullerada sopera de pinyons

-       10 cl. D’oli d’oliva

-       1 gra d’all

-       50 grams de formatge parmesà

-       Sal

-       Pebre negre

Execució (uix)

-Pre escalfeu el forn a 210ºC (jo, com que tinc el forn molt potent, el vaig posar a 200)

-Aixafeu el gra d’all. Si teniu por que us repeteixi, traieu-li el “cor”.

-Ratlleu 20 grams de parmesà

-Barregeu la rúcula, els pinyons, els 20 g de parmesà ratllat, l’all aixafat i l’oli. Ho podeu fer en un morter, a la clàssica, o, si teniu una thermomix, doncs aprofiteu-la. Jo ho vaig fer a mà i va quedar perfecte.

-Salpebreu,  reserveu.

-Talleu els tomàquets a rodanxes ben fines, però que no es trenquin i reserveu.

-Disposeu la pasta de full en una safata i repartiu el pesto de rúcula per damunt.

-Col·loqueu les rodanxes de tomàquet sobre el pesto i, si voleu, poseu una mica més de sal i pebre (al vostre gust).

-Regueu amb un rajolinet d’oli (poc).

-Enforneu i feu coure durant 20 minuts, fins que la pasta estigui daurada.

- Serviu, decorant amb la resta de la rúcula i amb unes làmines de parmesà per damunt. (aquest darrer pas jo me’l vaig oblidar, però el resultat va ser exactament igual d’espectacular).

Bon profit!


20 de juliol, 2014

Propaganda literària, amunt els llibres!

Ahir a la tarda, amb una caalor de mil dimonis, però amb el cor ben gran, vaig tenir el goig de presentar, junt amb la Maria Aladern, el llibre de la Carme Melchor, La filla de l'escocès.

Ja us ho havia dit, com sempre que faig alguna presentació (no meva, que també) cada vegada que he presentat algun llibre de l'ARC, els nervis se'm menjaven, però me'n vaig anar sortint prou bé. Ahir, penso que també. La Carme és tan bona comunicadora que no hauria necessitat ningú que li presentés el seu llibre, que repeteixo, per si no em vau entendre, us recomano moltíssim.

No ho hauria necessitat, però em consta que va estar molt contenta de comptar, a la seva taula de presentació, amb la Maria i amb mi, i també amb la presència de la Dolors (de la Llibresca, llibreria de referència a Blanes), que va ser qui va muntar tota l' "operació".

I jo que els ho agraeixo enormement a totes tres: a la Dolors, per comptar amb mi com a escriptora, a la Maria, perquè va ser la companya ideal per dinamitzar la presentació i, sobre tot, a la Carme, per confiar en nosaltres.

Et voilà! us deixo una foto perquè us en feu una miqueta el càrrec.

Actes literaris és el que ens fa falta, i no xerrameca buida de polítics!

Amunt els llibres!

Us ho he dit, que us recomano efusivament La filla de l'escocès?

Ah!, té raó, si, ja us ho havia dit!

I com que som a l'estiu i a part que tota cuca viu, cal llegir força, us recomano, també, el penúltim llibre de la Maria: Camins d'arrels, que acabo de començar i ja em té atrapadíssima! (i dic el penúltim, perquè a l'octubre en publicarà un altre).

I també us he de recomanar que no deixeu de comprar el meu llibre,  Dones de vidre, els que encara no el teniu!

Els que us moveu per Blanes, a part de la Llibresca, el trobareu també a la Sant Jordi i a Ca l'Espigulé.

I els que us moveu per Barcelona, el podeu trobar a La Central i a Laie. va, va, va, a què espereu, eh?, eh? eh?

Us recordo que no solament de llibres d'autors mediàtics viu l'home (ni la dona, ep!)

Va, vinga, una foto:



Ah... moltes gràcies, Joan Adell  i Teresa, jo vaig estar molt contenta que hi fóssiu, i la Maria, em consta que també! Una abraçada!

12 de juliol, 2014

Presentació de llibre

Dissabte que ve, us recordo que faré la presentació, juntament amb la Maria Aladern, del llibre de la Carme Melchor,

La filla de l'escocès.


A veure qui s'anima!




Mentre el llegia he gaudit molt, us ho asseguro. És un llibre altíssimament recomanable! I no ho dic per dir, ho dic de tot cor.

04 de juliol, 2014

Navegar

Aquest matí hem navegat fins a L'Estartit.
De fet, no hem anat a França, com pensàvem fer d'entrada, per unes quantes raons que ara no explicaré, perquè no cal.

L'única cosa que em continua quedant clara, més que clara, claríssima, és que quan hom navega per amor, no s'acaba d'acostumar mai a ficar-se dins d'una mena de centifugadora per anar d'un lloc a l'altre... Deixem-ho aquí. Que també podria no navegar! Però quan hi ha mar plana mola molt!

Després de dues horetes "off" , o bé " out", que no sé ben bé quina seria l'expressió, una vegada a port, he ressucitat, i després de dinar i d'una bona migdiadeta, tot es veu d'un altre color!

El Blauet, pobre, sempre es porta bé i el capità és un sant varó, o era un sant baró? Nananana
Varó!

A veure si sóc capaç d'incloure una foto, perquè això de la tauleta no ho he acabat de dominar mai. Per accedir al twitter i encara...

Doncs no. Ho sento. Apa, envio!

17 de juny, 2014

El Blauet torna a navegar!

Demà, si no plou a bots i a barrals i el mar està, diguem "normal",  o sigui, allò que per un navegant de pro seria una mariconada (amb perdó), sortirem en direcció nord, o sigui cap al sud de França, passant per uns quants ports de la Costa Brava, que fa dos anys que no hi anem i ja torna a tocar!

Aquest any tenim un valor afegit: ens emportem el nét gran, per una setmaneta. Estem taaaaaan contents! 

A veure si tinc bones connexions i puc escriure de tant en tant.

Per cert... el dia 19 de juliol, que ja haurem tornat, presento el llibre d'una escriptora, la Carme Melchor. El llibre es diu "La filla de l'escocès" i el presento juntament amb la Maria Aladern, una altra escriptora de Blanes. Em fa molta il·lusió que hagin pensat en mí per aquest afer.

Si no "ens veiem", que tingueu un mooooolt bon estiu!




08 de juny, 2014

Activitat per al dimarts, 10 de juny, a les 7 del vespre





Traducció lliure del targetó virtual, que no sé si veieu prou bé (si el faig més gran, encara s'esborronen més les lletres)...

Us convidem a la presentació del llibre

Dones de vidre, de Montserrat Medalla 

a càrrec de Mònica Rabassa (col·laboradora de la revista local Recvll),  i amb la col·laboració de Mercè Bagaria (escriptora i ex vicepresidenta de l'ARC), Georgina Sàez, estudiant de magisteri, cantant i actriu i Guerau Martínez, actor.


Traducció dels logos:

Biblioteques de Barcelona
Sagrada Família

Ònix, editor.

Us hi espero!

Qui hagués anat a la presentació de Blanes, que sàpiga que aquesta presentació no té res a veure, l'únic en comú és el llibre presentat, l'acte serà ben diferent, així que si ja hi heu estat, veniu, que no us avorrireu, perquè serà diferent (ni millor ni pitjor).

Repeteixo (again)  Us hi espero!

03 de juny, 2014

retir "espiritual"?

Si les coses fossin fàcils (si fossin més fàcils) m'agradaria fer una mena de "stage" d'un parell de dies amb algunes dones que em fan sentir en pau.

Hi hauria gent molt propera i també hi hauria algunes persones una mica més llunyanes però que jo sento com a molt properes.

Hi hauria - com a mínim- un parell o tres d'escriptores, reconegudes o no.

Hi hauria alguna persona de la família, si tot fos fàcil.

Hi hauria alguns trets importants, pensaments comuns, per parlar-ne, per teoritzar, per escriure o perquè el vent s'acabés emportant les paraules.

I no és que les coses siguin difícils, que no ho són (o no ho són tant). Només que, de vegades, vénen ganes de tranquil·litat espiritual.

Apa! Us asseguro que no estic pensant en un retir espiritual a l'estil "religiós" (o si?) Ostres, em faig gran, ja ho veig!



foto feta a Hortsavinyà

30 de maig, 2014

Trattoria Trebbio, Menú di San Silvestre

Com que l'avui se'mfa feixuc, m'he endinsat en l'ahir. Però un ahir recent. Un ahir de fa set anys.

Tot era dieferent, la bombolla encara no havia esclatat, els anhels de la gent eren uns altres, segurament molt més superficials que els d'avui, els esdeveniments s'anaven desengrunant a poc a poc i no hi havia gaires dissonàncies cognitives al meu cap.

Aquest matí, endreçant (una mica), he guardat als calaixos dels (mals) endreços llibres que algun dia em van agradar, i alguns dels quals avui podria abominar (o no).

Buscant al bagul dels records, com deia la Karina, m'he topat amb el Menú di San Silvestre, de la Trattoria Trebbio, 50123, de firenze. Via delle Belle Donne, 47/49R. Si algú vol el telèfon, que me'l demani.

Qui sap? potser a hores d'ara, després de set anys, aquesta trattoria ja ni existeix... potser li han canviat el nom... potser ara hi ha un MacDonalds o s'ha convertit en una botiga de cigarretes electròniques. Vés a saber!

Ah, que voleu saber el menú? doncs aquí va:

Antipasti

Salmone marinato
Sformatino di carciofi e pesto alla rucola

Primi

Risotto bufala affumicata e radicchio rosso
Penette sull?anatra

Secondi

Carrè di vitella arrosto
con purè di patate e verdure bollite
Assagio di zampone e lenticchie

Dolci
Assortimento di dolci

Vini
Bianco Torre di Giano
Chianti Classico San Leonino
Prosecco Col dei Salici


Bon appétit! (ai, com era, en italià?)

25 de maig, 2014

Partits i partits

Fa mesos que dubto.

Donar un cop de mà a qui s'ha posat enfront de les demandes del poble?

O continuar amb la meva línia, malgrat alguna decepció puntual i tri-dallonses?

Hi ha algú que ha fet molta feina. Admiro força aquest algú.

L'altre, em meravella amb la generositat de demanar el vot diguem-ne útil, encara que no sigui pel seu partit.

Dubtes raonables altra vegada.

I ahir a la nit, un parell de tuits amb una imatge que em va posar els pèls de punta:

L'abraçada de dos grans traïdors a la "meva" causa. En un context lleig, molt lleig...

i una altra imatge, una musculatura fastigosa i prepotent i que ... què té a veure? MOLT!

I pensar que, per donar un cop de mà a algú que està fent una bona feina per una banda, estic fent un favor a algú que hi ha dintre de la mateixa formació, encara que lluny... però a prop.

Lluny, vivint com un rei.  Que no ha estat capaç d'anar a un fisio que l'ajudi a ajudar... per què hauria d'ajudar jo?


Mama por.

Massa dubtes.

Ho sento pel cop de mà.

Ho sento, noi. Haver-te desempallegat de qui tocava, quan tocava. Em sap greu...

Me'n vaig a votar.


10 de maig, 2014

Emocions contingudes

Se'm fa difícil explicar que vagi sentir el dia de la presentació de Dones de vidre. Ho havia esperat taaaaaant!

Em vagi sentir molt, molt i molt ben acompanyada. Una sala on hi cabien 60 persones, era plena de gent asseguda, gent dreta  i gent a fora, perquè ja no hi cabia més gent a dintre.


La meva família i els amics, recolzant-me des del primer minut fins al darrer... en fi, no puc explicar l'emoció que vaig sentir, veient com tothom  es va bolcar amb l'esdeveniment. 

Ònix editor, l'Òscar, la persona que va creure en mí quan va llegir les meves històries, també, fent-me costat tota l'estona. 

La meva presentadora, Mònica Rabassa, una noia de 22 anys acabats de fer, un encant!

L'escriptor Joan Adell, que em va fer el pròleg, allà, somrient i donant-me ànims en silenci.

Els meus "espónsors" (Cava Ses Vernes i Cor de Cambra Sota Palau) em van recolzar des del principi fins al final! 

Un èxit total de públic que em feia companyia. Bona venda de llibres, tenint en compte que molta gent que hi era, ja se l'havia comprat abans.

Jo diria que no puc dir res més que... gràcies!












07 de maig, 2014

Nota de premsa



Montserrat Medalla tracta la figura del Don Juan femení a “Dones de Vidre”, el seu primer llibre en solitari 

L’escriptor Joan Adell ha fet el pròleg del recull de relats, que tracten temes com les segones oportunitats amoroses, la vida i la mort, el lesbianisme i el món de les dones sense excloure els homes 

Blanes, a 07 de maig de 2014.- Montserrat Medalla Cufí, escriptora de vocació i mestra, psicopedagoga i logopeda de professió, va presentar ahir al vespre el seu primer llibre que publica en solitari: Dones de Vidre. Van acompanyar-la en l’acte que es va fer a Casa Saladrigas l’escriptor blanenc Joan Adell, qui precisament ha tingut cura del pròleg, així com Mònica Rabassa, del cos de redacció de la revista Recvll, que es va encarregar de fer la presentació en una sala a vessar de públic.

Publicada per Ònix editor, Dones de Vidre no és “un altre llibre de dones”, sinó un recull de relats adreçats especialment a elles, tot i que no busca excloure els homes, a qui també els podrà agradar. Tracten temes prou diversos com ara les segones oportunitats amoroses, els trastorns d’alimentació o bé el lesbianisme. És precisament dins aquest darrer àmbit on aprofundeix sobre un aspecte gens tractat en literatura, la figura del Don Juan femení. 

La violència de gènere, l’assassinat indirecte per omissió, el sentiment de culpa per un no-res derivat de l’estricta educació rebuda, la devastadora malaltia de l’Alzheimer o bé un petit homenatge al geni del cinema Luis Buñuel són altres temes que es troben entre les planes de Dones de Vidre. Precisament el títol triat podria ser la mateixa essència que s’amaga darrera els relats que ens proposa l’escriptora: conèixer dones fortes i fràgils alhora, indestructibles si les circumstàncies així ho requereixen, però que poden caure ferides quan els sentiments són la seva única brúixola.

Potser per captar aquest darrer aspecte, el què s’explica a la contraportada és prou entenedor al respecte: “Els cossos en estat vitri es caracteritzen per presentar un aspecte sòlid amb certa rigidesa i que, davant d’esforços extrems, es deformen de manera generalment elàstica. Això és el que li succeeix al vidre, però no és, alhora, similar a allò que, sovint, li passa a una dona?”.

Després que l’acte es va encetar amb unes paraules introductòries d’Òscar Esquerda, d’Ònix editor, Mònica Rabassa va presentar Dones de Vidre remarcant el seu caràcter anti-convencional, perquè trenca amb els estereotips que la societat veu com “normals”. Ho fa a través dels relats que ofereixen 12 maneres de pensar a través de 12 noies/dones que, tal i com al·ludeix Joan Adell al seu pròleg, són dones de vidre però adaptables, fortes però que també es poden trencar.

La presentació de Dones de Vidre va tancar-se amb una breu actuació del Cor de Cambra Sota Palau –que va interpretar tres peces i un bis a petició del públic-, així com una degustació del cava de Blanes Ses Vernes. Val a dir que la portada del llibre l’ha dissenyat el reconegut pintor blanenc Miquel Gelabert.

Del diari a la xarxa passant per les llibreries

Montserrat Medalla Cufí va néixer a Barcelona l’any 1953. A banda de ser mestra, psicopedagoga i logopeda de professió, és llicenciada en Història de l’Art. Des dels 18 anys s’ha dedicat al món de l’educació i, des de fa relativament poc temps, s’ha retrobat amb l’escriptura gràcies a la xarxa. Quan va detectar que allò que escrivia agradava a una bona part dels qui ho llegien, va començar a publicar en obres conjuntes: Hojas de otoño, poemas en la red; Micro-relats de terror; 365 contes, Històries veïnals i altres.

Del 2004 al 2007 va ser col·laboradora de Diari de Girona amb una columna setmanal d’opinió. Va ser precisament l’any 2007 quan va guanyar el premi literari Dona més dona, el concurs de Relatsencatala.com dedicat a les noves tecnologies i el certamen Peregrinas en la red amb el relat d’una experiència viscuda, el camí de Sant Jaume. L’any 2007 va quedar entre els cinc finalistes al premi Joaquim Ruyra de narrativa dels Premis Recull de Blanes amb el treball Dones de vidre i altres relats, algun dels quals estan inclosos al llibre que ha publicat ara.

Més endavant, Montserrat Medalla també va participar en l’elaboració de la novel·la col·lectiva Il·lusions i incerteses amb gent de les terres de l’Ebre, així com a L’arbreda ebrenca, i al recull de relats de gènere negre Un riu de crims, publicats tots ells entre 2009 i 2010.

Animada, es va associar a l’ARC (Associació de Relataires en Català) i va participar en els reculls col·lectius Garbuix de contes, Barcelona t’estimo, Criatures fantàstiques, Temps era temps, Segona oportunitat i L’aigua. Durant un any (des de l’octubre de 2012 fins a octubre de 2013) va ser presidenta de l’ARC i va col·laborar en l’editorial de la revista literària digital Lo Càntich.

Des de l’any 2004 manté el blog personal Des del meu mar (http://elmeumar.blogspot.com.es) i participa en d’altres, alguns d’ells de caire literari.


Servei de Comunicació Ajuntament de Blanes 
Eva Palau –