Què volem fer?

Bon cap de setmana passat per aigua!

Acabo de trobar-me aquesta foto al feisbuc. Ja l'he compartit allà i ara la comparteixo aquí.

Diu tantes, tantes coses!!!

Per pensar-hi...

Se m'acut que aquesta música podria anar bé al carrussel... què us sembla?

?¿?¿?¿

Ànimes caritatives que sabeu com funciona la nova modalitat de blogger:

Com es canvia la foto del títol del blog?

Va, Miquel, que tu la canvies molt sovint... explica-m'ho!

Gràciesssssssss

A cop de tuit

un dia parlava amb un senyor molt vell (més de cent) i li vaig preguntar:
- Com us ho heu fet, per arribar als 103?
- Amb molta paciència - em respongué.
Aquest any en complirà 104.

Un altre dia, un senyor també força vellet estava parlant amb el capità i aquest li explicava alguna cosa de feina. L'home no el va entendre i el capità li va dir:
- No pateixi, li ho repetiré. Ens fem grans i de vegades no acabem d'entendre les coses.
L'home li va replicar:
- No. No ens fem grans.  Tu ja ho ets, de gran. i jo sóc vell!

No tenia pas intenció de parlar de grans ni de vells, o si, però en el sentit que com més gran em faig més em desborda i m'aclapara el cop de tuit, la notícia llampec, les declaracions de polítics, homes d'estat, esportistes, intel·lectuals i persones-normals que no callen, no callen, no callen (no callem)... els diaris, la ràdio, la tele... tot, tot, tot, supeditat a la rapidesa, a no poder parar mai, mai, mai!

PROU!

sisplau...
deixeu-me pensar, deixeu-me pair... deixeu-me viure lentament, jo que no he parat mai i que ara reivindico la meva pròpia lentitud i trobar la paciència en algun forat de l'espai vital...

sisplau!

Canvio de xip, perquè si no ho faig acabaré malament del cap, que és del pitjor lloc que es pot acabar malament (veges tu, que diria la meva amiga valenciana, ara em sortia < el pitjor "puestu" >. Estar malament del cap és del pitjor "puestu" que pots estar malament!)

El dia que va venir el mecànic amb la peça pel Blauet, allà a Valence, que jo comentava: "ja ha arribat la peça, eureka!" (o una cosa semblant)... ai las! un cop muntada la peça nova, en uns minuts es va tornar a trencar, així que el Blauet no va poder sortir de Valence perquè no li funcionava el motor. L'A. ens va venir a buscar amb el cotxe i així va acabar un viatge que hauria estat perfecte (ho havia estat fins aleshores).

Una vegada a casa, jo m'hi vaig endinsar amb els cinc sentits, però el capità tenia la ment "allà". Dues setmanes llargues, ha tardat el "mécanicien" (ara no sé si hi ha alguna h intercalada a la paraula mécanicien, ja ho esbrinaré quan comenci a l'escola d'idiomes). Dues setmanes, gairebé tres. Finalment, motor arreglat. Entremig, manifestació, lectura de la constitució, matrícula a l'EOI, afers per Barcelona (que no han acabat), controls varis de la besàvia (que encara no han acabat), començament de curs, apuntar-me a un curs virtual de formació permanent del professorat (un dia empaperaré una habitació amb els títols, titolets i certificats col·leccionats al llarg de la vida, pot ser divertit) etc,etc,etc. Rutineta de tardor, amanida per un estat "especial" respecte a la meva estimada Catalunya. Em sembla que per mi és temps de "no escoltar ningú més que el meu propi cor" (queda molt ridícul, dit així, però és que n'estic farta, dels discursos, d'una i altra banda).

El capità, en aquests moments, està "baixant" des de Valence, amb el seu fill A. (que s'avorreix com una ostra, perquè no és el mateix navegar per rius i canals que enfrontar-se a reptes increïbles pel mar)... amb una mica de sort, tres o quatre dies i a casa. A no ser que a Frontignan es trobin amb una tramuntanada d'aquelles que... però no cridem el mal temps, que ja vindrà tot solet.

Des de dijous visc amb la taca i el Xat (i no puc pas dir que estigui malament, ep!, però es troba a faltar,  la companyia de qui fa vint-i-quatre anys que és al teu costat i de qui t'has separat a penes dues nits en tots aquests anys). Ahir em van portar l'Apu perquè la família feia una excursió on no admeten gossos. Així doncs, des d'ahir a la tarda visc amb la taca, el Xat i l'Apu. Aquest matí quan he sortit amb tots dos gossos, un a cada banda, em donava la sensació que estava esquiant. Quina força fan, els dos a l'hora, maremeva! avui ja no caldria anar a fer fitness (en el cas que hi anés) perquè els he hagut d'aguantar  a pols fins que els he pogut deixar "sueltos" al bosquet.

I ara toca preparar el dinar i anar a buscar la besàvia; potser a la tarda me n'aniré de botigues (a mirar, només a mirar, que l'economia no està per romanços)...

Vaja, uns dies sense entrar i m'han canviat la configuració del blog! (ja m'ho anaven advertint, però jo no en feia ni cas) tchts,tchts...

Bé, com que es passen pel forro el que diu la Constitució, perquè sembla que només cal que la compleixin uns quants (els altres poden fer el que els roti) passo de seguir analitzant-la. Consti a les actes que me l'he llegit tota; cadascú la deu interpretar segons la seva manera de pensar. Deu ser això.

Estic trista, políticament parlant.

I sé - segur- que les coses no quedaran així.

Prefereixo no aprofundir-hi, ara per ara.

Necessito, també, uns dies de reflexió (no tan sols políticament parlant)...

però ja sabeu que no marxo. Només estic en stand bye (es diu així, oi?)

Núvols a l'ambient de casa nostra.
No tots tan bells com aquests...

La Constitució (1)

Sra. Soraya, prengui nota:

Preàmbul:

La Nació espanyola, amb el desig d'establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seva sobirania, proclama la voluntat de:
  Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just.
  Consolidar un Estat de Dret que asseguri l'imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.
  Protegir a TOTS els espanyols i els pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, LES SEVES CULTURES I TRADICIONS, LLENGÜES I INSTITUCIONS.
  Promoure el progrés de la cultura i de l'economia per tal d'assegurar a tothom una qualitat de vida digna.
  Establir una societat DEMOCRÀTICA avançada, i
  Col·laborar a l'enfortiment d'unes RELACIONS PACÍFIQUES i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra.
  En conseqüència, les Corts aproven i el poble espanyol ratifica la següent

                                                            CONSTITUCIÓ

(continuarà)

sense voler desmerèixer ningú, a mi aquesta versió encara m'agrada més...

Alea jacta est.

Podria penjar les fotos si el meu fill me les enviés... crec que en corren algunes pel feisbuc, però és igual. Vaig sentir-m'hi molt bé, vaig fer un recorregut estàtic, però va ser preciós. Estàtic perquè no ens podíem moure; senyal de la gran quantitat de persones /metre quadrat que trepitjàvem el Passeig de Gràcia i que s'allargava cap als voltants... no em vaig poder trobar amb gent amb qui havia mig "quedat", però en canvi vaig veure'n d'altra a qui no esperava veure. Genial! Vaig sentir la mateixa emoció que quan, fa tants anys, demanàvem Amnistia, llibertat i estatut d'autonomia.

Al costat nostre hi havia un grup de castellers de Vic que ens van fer posar la pell de gallina quan van aixecar el seu castell... m'agafaven ganes de sumar-me al seu esforç. Crec que amb les mirades dels que  érem al seu voltant ja ho van notar. El meu fill té un vídeo i espero que me'l passi... m'agradaria penjar-lo (els vam demanar permís per fer-ho)...

Veurem en què acaba, tot plegat, vistes les respostes/no respostes dels que no ens volen, però tampoc ens volen deixar anar.

He preferit deixar un dia entremig i parlar-ne des del refredament de les emocions; és més segur (per la meva estabilitat psíquica, si més no).

Alea jacta est.

i demà em vaig a matricular de francès a l'escola oficial d'idiomes. M'han fet passar directament a tercer, estic contenta.

Ens veiem a Barcelona!

Marxem!

Marxem!

Notícies fresquetes (i plou)

Mentre esperem que arribi la peça (sembla que avui arriba) que el mecànic la instal·li i sortir d'una punyetera vegada de Valence per continuar tirant avall... hores d'ara ja hauríem de ser a casa, però Murphy és important! vaig enviar un escrit a l'Associació de relataires en català, ja sabeu que en formo part i sempre que organitzen concursos en els quals hi pugui participar (o sigui: que no siguin de poesia) ho faig. Aquest cop, a Paris vaig escriure aquest relat, que presento al concurs "L'estimem perquè és la nostra", referint-se a la nostra llengua.
Com que quants més la llegiu i opineu, molt millor per ser escollida per a formar part del llibre col·lectiu, aquí us deixo l'adreça, perquè hi pugueu anar, llegir i, si voleu i us ve de gust, opinar (o no!)

Uix, acaba d'arribar el mecànic amb la peça! que guai!
aquí el relat:  Cada terra fa sa guerra

Recullo trastets, que em posaran el Blauet de potes enlaire en un moment!

Au revoire...

Miralls d'aigua

Coses que passen

Aquest ha estat un estiu  d'avaries, al Blauet. Des del pilot automàtic, reparat no-se-quantes vegades (que ara funciona), l'escalfador d'aigua (canviat a París... qui és el guapo que es dutxa amb aigua freda amb les temperatures que hi havia? Ahh, ara si, ara, amb la calor, cap problema, però quan dorms amb el nòrdic cada nit, què, eh? eh? eh?), la bomba del wc (canviada i actualment en funcionament), la bomba de la sentina (canviada i actualment en funcionament), en fi... com veieu, Déu n'hi do! i sort, soooooooooooort que el capità és un manetes i que té un munt de caixes d'eines que farien les delícies de qualsevol aficionat a la mecànica (i de qualsevol mecànic de bo de bo). La darrera ha estat aquesta setmana, que no sé què ha passat amb un injector del motor (jo vaig preguntar innocentment "nosaltres en tenim, d'injectors, al motor"?) bromes a part, això ens potcostar haver-nos de quedar a Valence fins dimecres o dijous, la qual cosa a mi em faria arribar tard a unes quantes activitats que tinc programades per fer, així queés possible (m'ho estic pensant) que el dia previst, agafi un tren (o em vingui a buscar algun "nen")  i torni abans d'hora, deixant el pobre Capità Manetes tot sol per tornar amb el Blauet.

"Gajes" de l'ofici. (Prometo buscar com es diu gajes en català).

I tots els problemes del món mundial fossin com aquests! ja hi firmo! (d'aquí a poc tornaré amb fotos, que ara no puc).

Se me n'hi van els ulls i se m'hi queden extasiats...

... i no sé pintar!

Declaració d'intencions

 Recordo a uns quants blogairs i blogaires que des que vaig sortir de casa no he pogut entrar al seu blog... no els citaré perquè la llista és molt llarga, però no sé què coi passa. El que observo és que quan vaig a les vostres pàgines, en lloc d'allò del blogspot.com.es, em surt blogspot.fr, i s'esborra el com i l'es. Amb alguns blogs no passa res i s'obren normalment malgrat el canvi  i en d'altres, no hi ha manera. Que ho sapigueu!!! (ehhhhhhhhh, Carme, Marta blava...etc,etc?)

I ara una altra intenció. La podria anomenar Arrels i no tindria res a veure amb Kunta kinte (això només ho entendran els que tenen les arrels grisoses com les meves, que fins ara em tapava amb química pura i dura, perquè aquests segur que van veure "Raíces" en el seu dia). I dic que me'ls tapava fins ara perquè el mes passat vaig decidir que tenia ganes de veure com són els meus cabells "realment actualment". Als vint-i-cinc anys vaig començar a tenyir-me perquè em sortien cabells blancs (dos o tres, en tenia, ai senyor) i fins fa un mes pel meu cap han passat tots els colors de l'Arc de Sant Martí, excepte el vermell i el verd. El blau també (en forma de perruca,i en un carnaval, ho confesso). Ha arribat l'hora de la veritat: no per dur els cabells d'un altre color "semblarà" que sóc més jove. Tinc l'edat que tinc i punt.  Arf,arf (agafo aire, que fa moltíssima calor).

Més intencions... hmmm... com que sóc tan "gafe" que enfonso editorials, em fa l'efecte que acabaré autopublicant-me el ditxós llibre, acabat fa més de dos anys.

Encara més: aquesta ja la vaig dir. Si hi ha plaça, espero trobar-ne per estudiar francès a l'Escola oficial d'idiomes del meu poble (de la meva vila). D'anglès, a part que ja sé que no hi ha plaça, és que, francament, passo. I d'italià no en fan, així que per a l'italià me n'aniré, com feia fins ara, al centre cívic, igual que per fer tai-xi.

Vejammmm... més intencions de cara a la temporada tardo-hivern? suposo que no deixar el blog (això mai!) i lluitar per la nostra pobra, trista i dissortada llengua.

I  lluitar per tantes coses...

I, com no, estimar néts i nétes, que els fills ja neixen estimats (com la sèrie... ah, si, allò era "estrellats". Bé, ja m'enteneu).

Ja som a la Saône, tal com deia ahir. I d'aquí a una estona intentaré penjar fotos precioses, si puc.

si,si, teniu dret a dir-me que hi ha una expressió catalana per dir "gafe", i que és "mala estrugança". Doncs això.

Al bell mig del no-res

Avui és el darrer dia del canal de la Marne a la Saône. Demà ja deixarem el canal i tornarem al riu. I així, a poc a poquet, fent camí cap a casa.
Indret, el d'avui, enmig del no-res, sense corrent, sense aigua, només les reserves del Blauet (bateries i dipòsit), amb els caps lligats amb piquetes clavades a terra artesanalment.

Olor de vaques, cants d'ocells nocturns, pau, tranquil·litat, ni un poble a la vora on comprar una baguette demà al matí per esmorzar...

...però amb connexió a internet (paradoxes de la vida).

Una d'aquestes paradoxes és allò que ens encanta la natura, ens delim per un bell paisatge, ens agradaria tornar a... ves a saber a què...però això si: no renunciaríem pas a les "Nike" ni al mòbil ni a les xarxes socials...
ai...


Bona nit, bons germans, que dèiem quan érem kumbaiàs.

Agost francès i JJOO

Dóna gust. Al matí et lleves amb una fresqueta que enamora. Al llit t'hi has de posar una manta o bé el nòrdic (un d'aquests nòrdics "d'estiu", més finet que els d'hivern. Nosaltres el vam adquirir a Ikea, em sap greu donar marques, eh? de bon rotllo. ) Al migdia tens calor, com és normal, perquè tens cap a 30 graus, aproximadament. A la tarda, de vegades, puja una miqueta la temperatura, però no massa, el just per no molestar i al vespre... allò que ja vaig dir: rebequeta. Una delícia!

Quan podem seguim els JJOO de Londres. Avui, per exemple, que allà on som (Chaumont) veiem tots els canals de la tele, hem vist la final de natació dels 10 km (bufffff!!!) ara no recordo el nom del noi de Tuníssia que ha guanyat, desolé. Ousama alguna cosa. Chapeau per ell, i chapeau, també, per les noies de gimnàstica rítmica, que a mi m'agrada molt. Per cert, acaba "d'actuar" l'espanyola - tampoc noli recordo el cognom, és greu? el nom és Carolina - i ho ha fet rebé. El que passa és que li han posat música de flamenc. (Que estrany, oi?) ara, les coses com  són: no me l'imagino fent els exercicis al ritme d'una sardana ni d'una muñeira, ni d'una jota ni d'un aurresku) potser convindria que ens hi comencessim a acostumar, a veure els nostres representants fent servir altres músiques que no siguin "les de sempre", no? Inter nos (a mi, el flamenc, m'agrada)

Estem esperant l'A. i la N., que ens venen a veure i es quedaran amb nosaltres tres o quatre dies. La N. està molt embarassada, ja, espero que hi estigui còmoda, al Blauet, tot i que ella està moooooooolt acostumada a navegar! (per mar, ep!) Però molt molt, eh?

 ara mateix fa caloreta... és normal, és just, just l'aprés midi! 

Val a dir que potser he estat injusta amb el comentari del flamenc: no solament ha escollit aquest tipus de música l'espanyola. L'austríaca, també. I una altra. Ara actua la coreana, amb  "Madama Butterfly"... en fi, deu ser qüestió de gustos. A mi aquesta música m'hi agrada més. Ahhh, la francesa (Delphine Ledou) utilitza "Imagine"... hmmmm...

Un parell d'imatges del que encara estem veient?

Coses de l'idioma (febles) - i més (llibres)

Ja fa uns quants anyets – moltíssims, de fet- en una traducció del castellà al francès vaig fer passar tot l’exèrcit de Napoleó per sobre de l’Arc de triomf. La profe encara deu riure ara, pobra dona, sembla que la vegi, a Mme. Mir, amb uns guants de fregar plats, perquè era al•lèrgica al guix, assenyalant-me la pissarra i intentant que jo entengués que “pas la même chose par desus que par dessous”…


A mi, encara ara, m’és ben igual par dessus que par dessous, quan ho sento pronunciar per un francès. Em cal veure-ho escrit, i llavors si. Llavors sóc capaç de saber si és a dalt o a baix. O guiar-me pel context. Ara ja fa molts anys – moltíssims, de fet- que ja em sé guiar pel context; quan va passar això, encara no devia saber ni què carai era el context…

Par dessus = Pagdesi


Par dessous= Pagdesu

Bé, si, canvia una mica la pronunciació de la darrera vocal, però... homeeeeeeee, és fàcil equivocar-se, no?

Vale, és fàcil equivocar-se si no ets la Violette Moulin!

Ahir vaig seguir dues pel·lis la mar de bé (se m'escapaven algunes coses, però vaig entendre-ho tot)... val a dir que el francès de París és molt més tancat i em costa força d'entendre, sobre tot quan parlen taaaaaaaaaaan de pressa... però vaja...

L’altre dia vam anar a comprar en un súper molt petit d’un poble molt petit al costat d’un canal molt petit.

Vam entrar tots menys l’A., que es va quedar a fora amb les gosses; a dins no hi havia ningú, només les dues senyores que porten el súper, a saber, dues senyores molt grosses i bastant granadetes. Jo vaig escollir el que volia i vaig anar a pagar. Quan vaig arribar a la caixa hi havia la senyora grossa i gran (la més grossa i la més gran de les dues). Em va dir el preu i vaig treure la visa. Ella va intentar passar-la “de costat”, però la visa és de xip (ja fa anys que gairebé totes les vises són de xip, i, fora del Caprabo, a tot arreu saben que les han de passar “de canto”). Vaig intentar explicar-li, però la dona no m’entenia, o jo no m’explicava. Finalment em va dir:

- Laissez-le. Ma fiancée, elle passera votre carte visa. (deixeu-ho. La meva nòvia passarà la visa).

Amb la qual cosa jo vaig donar per suposat que, si la senyora no tan grossa ni tan gran, era la fiancée de la senyora més grossa i més gran (o sigui, l’amiga, la nòvia), les dues bones dones vivien juntes. I vaig pensar “mite-les, que xules, sense cap problema, elles, en un poble tan petitet, i ben bé ques’ho han muntat. Olé per elles”.

Quan va venir la fiancée, efectivament, em va passar la visa sense cap més problema.

Els altres també van pagar i en sortir, els vaig comentar que aquestes dues senyores són lesbianes i mira que maques, i blablabla... i tots em van mirar una mica així... “de biaix”. Potser perquè, a part que no els importava la relació entre les senyores grosses i grans (a mi tampoc, però m’havia fet gràcia, què voleu que us digui? Aquella naturalitat tan natural, valgui la redundància). A part que no els importava la relació que hi pogués haver entre elles, la M em va dir ostres, doncs n’hi ha una que és força més gran que l’altra. I jo vaig respondre que i què? Hi ha parelles hetero que un d’ells (que sol ser ell, però no sempre) és més gran quel’altre. Si, però és que sembla fooooooorça més gran, deia la M. I aquí es va acabar el comentari. L'A., que s'havia quedat a fora amb les gosses, no piulav i als  nostres homes els importava un rave, tot plegat. No van fer cap mena de comentari, només ah, si, doncs mira que bé.

Mentre arrossegàvem els carretons (havíem carregat aigua, llet, coses que pesen...) vaig començar a analitzar la conversa que havia mantingut amb la senyora grossa i gran, després, la conversa mantinguda amb la M, després vaig intentar traduir la frase directament al català i allà se’m van obrir els ulls als nostres estimats pronoms febles. Ells, els francesos, també en tenen, de febles! I llavors vaig veure la llum: la bona dona no m’havia dit “Ma fiancée” sinó “Ma fille en sait” (pronunciat exactament igual ), és a dir:

Ma fiancée = Ma fiansé


Ma fille en sait = Ma fi an sé

O sigui: Ma filla en sap! Deixeu-ho, ma filla en sap! (quina planxa, la meva!)
Vet-ho aquí: eren mare i filla! De tota manera, fora de l’estrictament anecdòtic, és que no ens preocupava gens ni mica, la relació que poguessin tenir, les senyores grosses i grans, eh? Que consti... o no.

Sigui com sigui, aquest hivern m’apunto a l’escola oficial d’idiomes per perfeccionar el meu francès. Ja he començat pel meu compte; ara estic llegint dos llibres i un d’ells és en francès. A saber:

“Je voudrais que quelqu’un m’attende quelque part”, d’Anna Gavalda. La traducció és “Jo voldria que algú m’esperés en algun lloc” i és un llibre de relats. Poques vegades he de recórrer al diccionari, oi que val la pena, perfeccionar l’idioma una miqueta? Ah, jo també ho penso!

L’altre llibre que he començat és de l’Empar Moliner. És la seva darrera novel•la “La col•laboradora”. No em desagrada, però tampoc em barrufa al cent per cent.

Entremig del “Jo confesso” i els dos que llegeixo ara em vaig llegir el premi planeta del 2009, “Contra el viento”, d’Angeles Caso. Em va agradar, però em vaig preguntar què hauria passat si aquest llibre en lloc d’haver-lo escrit l’Angeles Caso l’hagués escrit, per exemple, qualsevol de les blogaires que jo llegeixo. Si, jo pensava el mateix: podria haver estat més o menys venut, però mai no hauria estat premi planeta. Ahà, veig que pensem igual.

Una altra cosa: després de llegir “Jo confesso” es fa difícil trobar una lectura que t’ompli del tot. Ho confesso.

El meu gat té calor

Llàstima que no tinc la càmera a mà (es va quedar al Blauet) perquè us faria una foto de la situació: jo escric i el Xat està estirat a la meva dreta, llepant-se les potes del davant i tocant, de tant en tant, amb la cua, la part numèrica del teclat. Ho fa tan suaument, que no molesta. No ha parat de fer rrrrrrrrrrr des que ha adoptat aquesta postura. Li hauré de preguntar al Jordi si allò que els gats grunyen quan estan contents és una llegenda urbana...

Demà me'n torno cap a París; en un parell de dies, marxarem del Port de l'Arsenal, enfilarem el Sena i anirem començant a fer el camí de tornada. Ens fa il·lusió "repetir" el canal dels Vosges, que ens va agradar tant quan vam anar fins a Estrasburg, així que arribarem fins a Toule - que no fins a Estrasbourg- i ja anirem "baixant".

Aquests tres dies que sóc aquí, quan escolto la ràdio o veig la tele (fora del resum de La Riera, que em va permetre posar-me al dia en una sola sessió, mira tu quina pèrdua de temps resulta mirar-la cada dia, quan en una horeta te'n pots fer una idea aproximada sense perdre pistonada) em dóna la sensació que no he marxat... que tot està igual, i en canvi, sembla que està molt pitjor que quan vaig marxar. Ja no sé què pensar. Sento els "d'allà" que continuen volent recentralitzar-ho tot, això es veia venir, els hi van donar majoria absoluta, no sé de què coi es queixen, ara, alguns (que els van votar o els van donar la possibilitat de governar solets)... m'assabento d'un "que se jodan" que em fa l'efecte que m'ha de fer: ho sé. Ens haurem de fotre. Per burros. Per no unir-nos tots i demanar allò que és nostre, allò que volem. Tenim el que ens mereixem, suposo. I no hi ha manera que a Catalunya es formi un grup compacte que... no! cadascú continua a la seva bola. Doncs... ens trobarem com ens trobarem i al damunt ens tocarà callar i aguantar. Repeteixo: per burros.

Ai, val més que calli, que em vénen basques.

Vagi bé el que queda d'estiu... jo, des de la France - on no entenen res de res, com ja he dit alguna vegada, sobre això de Catalunya is not Spain - intentaré anar penjant fotos de paisatges, comentant el dia a dia quan pugui... com sempre!

d'això... els de l'editorial m'han "desaparegut"... ara ja ni agafen el telèfon. però és igual. "Amb la que està caient" ningú no compraria el llibre, així que no cal que m'hi amoïni (dièresi o no?) (si, no?)

apa...

Port aux cerises

Som al Port aux cerises, hi hem arribat després de nou hores navegant i cinc rescloses de les grosses (ara ja fa dos dies que som al Sena, ja hem deixat els canals).

Estem força cansadots, però tenim connexió, bones dutxes, machine à laver, machine à secher... i, després d'una nit de pluja i tot el dia sortint a "rebre" les rescloses amb impermeable i morts de fred... per fi, a les vuit del vespre, va i surt el sol!

Avui dormirem plans. I demà, vint quilometrets, dues rescloses al Sena i una d'entrada al Canal de Saint Martin per entrar al Port de l'Arsenal, et voilà! París als nostres peus. O als nostres caps, perquè el Port de l'Arsenal queda baixet, que és dintre el canal de Saint Martin, com he dit abans. Al costat de la plaça de la Bastille. A cinc minuts del museu Pompidou i del barri del Marais... hmmmm (se'm fa la boca aigua)

Jo, diumenge que ve, tornaré a Blanes, a veure la besàvia, perquè no se li faci tan llarg. Hi estaré quatre o cinc dies i me'n tornaré. Encara no sé si baixaré en tgv o en avió, tot dependrà d'horaris, preus, etc... demà m'ho miraré.

Vaig acabar "La dama de blanc". Podria fer una ressenya, però això ho faria si en sapigués, de fer una bona ressenya d' un bon llibre. Com que no ho sé fer, us diré el que em surti.
Us diré, per exemple, que si jo hagués de fer un personatge del llibre en una pel·li, em demanaria la senyoreta Halcombe, perquè és una dama, però una dama interessant, vet-ho aquí, que Lady Glyde és unableda assolellada. I Sir Percival es un malo-malísimo una mica passat per aigua, en canvi el comte Fosco és un malo-malísimo de veritat de la bona. Per tant, si hagués de fer un personatge masculí, escolliria el comte Fosco, de llarg. O potser el senyor Fairlie, que és divertidíssim ( una bleda assolellada, però en home!)... la dama de blanc és un personatge una mica misteriós, que, tenint en compte que tot passa a l'era victoriana, ja està bé; si passés avui dia, jo ho faria acabar d'una altra manera. Però tal com ho faria acabar jo, no tindria ni cap ni peus, si ens remetem a l'època victoriana. El "noi bo" em sembla massa bo i massa, com ho diria? hmmm, ara no em surt, però podria haver encarnat el personatge aquell actor de "La casita de la pradera" (ni que em  matin em surt el nom)... que, per altra banda, era el petit de "Bonanza". Sabeu qui vull dir? sisisi, si ja és mort, pobret...

Una molt bona novel·la "en tres dimensions", com diu la Pilar. Vaig disfrutar moltíssim.

I, malgrat la mandra que em feia, ara he començat "Jo confesso" i m'he tornat a enamorar de Jaume Cabré. Sé que és un llibre que fa mandra, a mi me la feia tota, i la prova és que he tingut el llibre damunt la tauleta de nit des de Reis, sense ni obrir-lo. Però ara l'estic gaudint com una boja. Penso que qui el critiqui és, potser, perquè... ehem... envegeta, potser? ai, no ho sé. Això dels llibres és taaaaaaaaaaaaaaan personal! Que m'entusiasma, "vamos"!

He interromput el post per anar a treure la roba de la machine à laver i posar-la a la machine à secher. I després altra vegada, per preparar una mica de sopar. I per sopar. I se'ns han fet les mil i demà hi ha matines, així que us enganxo tres fotos de paisatge "canalero" per fer dentetes a qui correspongui i... bonne nuit! (aquí a les nits dormim amb "manteta" i si surts a fer una volta t'has de posar "una rebequeta" (m'encanta l'expressió, hahaha!)... temperatura ideal per a l'estiu!  (per mi, ep!)

Aquí, els paisatges, dels quals, el que més m'enamora són els colors (ah, si sapigués pintar-los!)

Heu vist quina paleta de verds? ahh, quin goig!

I aquest cel, eh? eh? eh? combinat amb els colors de la terra? (Verd i blau, fa papau, diuen a Blanes) a fe dels déus que m'encanten els papaus!

I aquí, perquè quedi constància que no anem "per carretera", una mica d'aigua del canal!

Saint Mammés no és només un estadi de futbol

Avui som a Sant Mammés. Si. A més a més d'un estadi de futbol, és un poble (i un port fluvial) a França. Prop de París. Molt a prop; només a un parell de dies i set o vuit rescloses del Sena.

Els blogs que vaig seguint, estan més o menys actius, ja ho sé. Sóc jo, que no puc entrar-hi, i moltes vegades, quan hi entro i pretenc deixar-hi comentaris, no m'és permès (precarietats de connexió orangiana)... però que sapigueu tots que us continuo llegint i seguint quan puc.

Des de la darrera entrada  he tingut el goig de respirar l'aire pur, de gaudir de l'aigua, del vent, de la fauna del canal (sense comptar la fauna del Blauet), de continuar "caminant", i d'adonar-me, una vegada més, que els petits grans problemes que tenim al nostre país, quan travesses les fronteres, d'alguna manera, s'esvaeixen.

Continuo intentant "fer pedagogia", però se'm fa molt difícil explicar què és Catalunya quan a la que veuen la bandera, pregunten de quin país és aquell drapeau que hi ha al costat del drapeau espagnol.

Avui no hi ha fotos: primer les haig d'empetitir!