Turistes o imbècils?

Ahir vaig ser a Barcelona amb l'Àngels. Feia mesos que no ens veiem i ens va venir bé anar a passejar per la Rambla, un espai-espectacle en ella mateixa i sempre, a totes les hores del dia. D'acord. La Rambla "ja" no és nostra, és una mena de patrimoni de la humanitat, ho poso en minúscules perquè tampoc no hauríem d'exagerar.
Jo sempre he pensat que els turistes - jo sóc turista quan sóc a qualsevol altre lloc que no sigui Catalunya, i més concretament, en el meu cas, que no sigui a Barcelona - on vaig viure 34 anys - o a Blanes, on visc ara. Sempre he pensat que els turistes són/som una mica una nosa per a qui els/ens rep, però per altra banda, ajuden/ajudem a enlairar, en una mesura prudent, l'economia del lloc visitat.
Per tant, cal tractar al turista, si més no, com una persona humana i no pas com un imbècil. No?

Bé, doncs ahir, amb l'Àngels vam decidir fer el turista a la nostra pròpia terra i -ingènuament- ens vam asseure en una terrassa de la Rambla. Per error - les taules estan tan juntes que ens vam confondre- enlloc de seure al Cafè de l'Òpera vam seure a Capuccino, just al costat. Us asseguro que estàvem convençudes que erem al Cafè de l'Òpera, però mira, no! Gran error!!!!

Vam demanar dues infusions. Va venir el cambrer - un immigrant- i tant va ser posar-nos les infusions a la taula, com dir-nos "les tengo que cobrar enseguida". Vam pagar, bitllo-bitllo, exclamant-nos que els QUATRE EUROS AMB CINQUANTA fossin per "CADA UNA". Li vam dir que era molt car per una mica d'aigua i una bosseta del Mercadona, però ens va dir que era el que costava a la zona. Vam estar-hi d'acord. Cal pagar la zona, de la mateixa manera que a París pagues sis o set euros per un cafè o a la Piazza de San Marcos de Venèzia ja en deus pagar deu en aquell mític cafè on et prens un cafè relativament dolent - tenint en compte que ets a Itàlia- mentre et toquen el violí a l'orella.

Vam pagar, doncs, i el noi va marxar. Quan ens vam acostar les tasses a la boca, totes dues vam fer cara de pomes agres. L'aigua feia pudor. Allò, aquell brevatge, no es podia prendre. L'Àngels va anar a dintre a parlar amb algun responsable i dir-li que pel que havíem pagat, com a mínim podien fer servir aigua mineral per fer les infusions, però es va trobar amb el desagradable panorama que allà - com en les companyies telefòniques- NO HI HAVIA RESPONSABLES. Només hi havia quatre o cinc nois i noies immigrants, que, per quatre miserables euros al mes, estaven fent una feina que amb tota probablilitat no faria cap dels amos de la citada cafeteria. Els diria de mafiosos cap amunt, però potser em ficaria en problemes. Demanar el llibre de reclamacions hauria servit perquè fotéssin al carrer els pobres nois i noies que, repeteixo, no en tenen cap culpa. Com no tenen cap culpa els que ens responen al telèfon quan ens queixem de les trastades que ens fan... i com sempre, vam acabar dient allò de CORNUT I PAGA EL BEURE.

Ep, SENYORS DEL CAPUCCINO!

Som turistes, però no som imbècils! Fiquin-s'ho al cap!
Per part meva no penso tornar a posar els peus en una cafeteria d'aquesta cadena. Potser no servirà de res, però al menys jo em quedaré tranquil·la.

Dedicat.

Per tu, Zel, amb tot el "carinyo".

Barreja: La Júlia en sap un niu i en Dèric és un seguidor.

Recordeu? (els que ho pugueu recordar, és clar!)
"Abans", per Tots Sants, a la tele (l'única que hi havia) era costum representar la famosa obra de Zorrilla, "Don Juan Tenorio". Aquí us deixo un video curiós que he trobat. Apa, avui tornem als clàssics!

Ho confesso: mai m'havia agradat, em feia riure molt. I em consta que hi havia un "Tenorio" per riure, crec que la Mary Santpere l'havia representat alguna vegada, però ara parlo de memòria.
Per saber-ne més us adreço a "La panxa del bou", la Júlia va fer-ne un post l'any passat, que, com tots els seus posts, era ben rodó. Llegiu-lo, no té desperdici.
Júlia, em sembla que hauries de guanyar el "Premi Joan Amades". Si no existeix, jo me l'invento i te l'atorgo directament. Ets un pou de saviesa, companya.


_______________

I més:

Darrerament he observat que als vostres blogs tots teniu uns gadgets que no sé massa bé com funcionen. M'ho estic estudiant, però com que tinc molt poca paciència, no sé si ho acabaré aprenent o si ho deixaré tot tal com està.

He vist que només tinc un "seguidor", en Deric. Gràcies, Deric, ets un sol. T'asseguro que jo també sóc seguidora teva, però no sé com es fa perquè surti al teu blog com a seguidora.

Com es fa per "seguir" algú, apart d'entrar de tant en tant al seu blog, llegir-lo i de vegades comentar-lo?

Per Tots Sants, castanyes i panellets

Amanece un sábado de lluvia, uno de aquellos días en los que lo que apetece es quedarse en casa con una buena compañía y un buen libro, pero no hay más remedio que hacer lo que está estipulado:

Sacar a la perra . Cuando llueve es una cruz, porque se le van los olores y se está media hora buscando dónde hacer sus necesidades... pero hay que hacerlo. Me imagino yo en su lugar, que me tuvieran que sacar cada día para lo mismo, buf,buf,buf... me da yuyu sólo de pensarlo.

Intentar desayunar antes que el gato. Yo es que me levanto con el estómago - dicen- y necesito tomarme ese café que a tanta gente nos hace falta para empezar el día. Que no es un tópico, oigan, que es así. O café o cara de legaña. Francamente, me sienta mejor el café.

Una vez desayunada, ya puedo ponerle su comida al gato mientras aguanto a la perra para que no se la zampe. Si, gajes del oficio, ya sé que me metí en un lío cuando quise adoptar a la perra... pero se hace con gusto. De verdad que si (aix, qué remedio)...

Ir a la compra. Como que soy un despiste de padre y muy señor mío, no me acordaba de que hoy la mayoría de las tiendas estaban cerradas, así que he tenido que ir al súper. Mercadonas, cerrados. Se ha impuesto ir al Caprabo (y gracias que estuvieran abiertos)... Estaba lleno como si no hubiera otra tienda abierta. Como si fuera un sábado de lluvia. Así de lleno. Como si la gente se hubiera despistado y no le hubiera quedado otro remedio. Pero hemos llenado el carrito. Menos mal.

Llegar a casa y guardarlo todo (argggggggggg, es lo que más odio). Claro, aquí lo bueno es escaquearse, como el capitán, que "ya ha cumplido" acompañándome y ayudándome a descargar el coche bajo la lluvia... y se larga al Blauet a hacer reparaciones (el viejo truco)...

Segundo café del día (como me lea mi médico de cabecera, me mata, vive dios, que sólo me deja tomar uno al día)...

¡Ostras, pero si es mediodía! A ver (repasemos) ¿cuántos se han apuntado hoy? (Sólo ocho. Guay). Sopa de pollo y verduras, hamburguesas con pastel de patata y cebolla, fruta y panellets, unas pastitas para los que no les gustan los panellets (a mi, por ejemplo)... y ya son las dos de la tarde. ¡Cunde, pero poco!

llegan y ayudan (menos mal) a poner la tabla que hace de mesa a partir de 6 comensales. ¿Qué pasa, que es que hay que tener una mesa para veinte? Pues no. Un par de tablas y unos pies de esos de madera, ¿cómo se llaman? caballetes. Eso es. La mantelería media (cuando somos todos se imponen dos tablas y la mantelería XL). Me ayudan con las copas, los cubiertos, se mueven, hablan entre ellos, uno va a buscar a la abuela (mi mamá), quito la música que hay puesta porque eso ya es "un orgue de gats", podríamos decir que es una olla de grillos, todos hablando a la vez... ¡ pero qué gusto!... además hace rato que ha salido el sol y hace calorcillo. Me dejan sin patatas fritas en la despensa, se toman todas las cocacolas que quedaban... habrá que comprar más... ¡pero qué gusto! (lástima que hoy no viene Martí, que tienen que cumplir con los otros abuelos)...

Aquello que una tarda toda la mañana en cocinar, se lo zampan en diez minutos, si llega. Pero aun así, es una gozada. Después de comer, A. y F. asan las castañas.

Los panellets, las castañas y las pastitas se sacan un poco más tarde, porque si se está muy lleno no es lo mismo. "No fan profit". Un poco de garnatxa. Hmmmm... un vino dulce, de los que se suelen tomar con los postres; un pequeño placer. Hoy estuve a punto de comprar ratáfía, pero no me he atrevido.

Et voilà, nuestra Castañada. No ha habido calabazas decoradas ni máscaras ni historias de miedo. Con leer el periódico todos los días, te mueres de terror.

¡Queda algún panellet! ¿Alguien se apunta?

A capella

buf,buf,buf...

I la crisi continua. Aquella Borsa que fa quinze dies pensàvem que ja no podia baixar més, ja s'arrossega per sota dels nostres peus.

I la gent continua perdent la feina, aquells que la tenien, és clar!

I els botiguers tenen menys clients, i la gent comencem a fer allò de quan els de la meva generació erem petits: obrim l'armari i veiem què podem aprofitar. No val a badar, que no està el tema per comprar-se un abric cada any, tu, que abans els abrics duraven fins que la roba s'estripava de tant usada. Em direu que no cal exagerar. Bé, no cal exagerar, és cert. Llavors, sempre podeu anar als "mercadillos" i comprar roba falsificada, que és més barata. Però llavors no sabem qui l'ha fabricat, aquella roba, potser criatures, potser...

I continuem queixant-nos dels joves que no tenen ideals, malgrat que, com en tot i a tot arreu, n'hi ha moltíssims que si que en tenen.

I a la televisió continuen els programes- escombraria com aquell de les joves mares (menors) jugant a aprendre a ser-ne, dirigides per un equip de psiconosequè, i fent-ne espectacle. On queda, el dret dels menors? I el dels nadons? N'hi ha prou, amb la signatura de les mares - també menors- o dels avis dels nadons? Això si: creem espectacle i guanyem diner fàcil .

I els polítics continuen barallant-se pel mateix: les poltrones. I apujant-se els sous. i comprant-se cotxes contaminants amb taules fetes a mida, amb televisors, no fos cas que s'avorrissin mentre van d'un lloc a l'altre. I especulant amb els nostres calés (els pocs que deuen quedar)...

I com sempre, se me'n va l'olla. Deixem-ho aquí, eh?

Veiem un video per riure'ns una miqueta de nosaltres mateixos (com sempre?) Bon cap de setmana!

És quan dormo que hi veig clar

Imatge baixada d'internet. Cliqueu-hi directament a sobre per informació de F. Leger.
Aquesta nit passada, mentre dormia, he escrit com cinc posts, cadascun d'ells més interessant que l'anterior.

No us passa, que quan dormiu la inspiració - divina o humana - és millor que quan esteu desperts?

Alguna vegada, en llevar-me, he intentat dur al paper o al teclat tot allò que, en somnis, era una cosa grandiosa.

Un cop traslladat a l'estat de vigília, quan desapareix l'aspecte oníric i allò tan interessant s'ha de convertir en paraules a partir de les imatges, de vegades surrealistes, gairebé dalinianes, cubistes, constructivistes... llavors s'acaba l'encanteri i em trobo de morros amb la realitat. No hi ha diccionari capaç de traduir aquelles meravelles.

De vegdes m'agradaria saber plasmar tot allò a través de la pintura o de la fotografia, potser fent-ne una pel·lícula, un video clip, un dibuix, jo que sé, alguna cosa amb què pogués expressar els somnis i que la transmissió fos entenedora, és clar!

Avui els posts eren mig polítics- mig socials, irònics, divertits i entenedors. Com diuen els castellans, "que me aspen" si me acuerdo de algo.

Us convido...

Voleu una tasseta de xocolata?

Veniu a casa...

Aclariment: és un altre bloc que vaig obrir ahir... de moment deixeu-me pensar què faig amb aquest, potser el meu mar necessita un descans.

Veniu, doncs, a l'altra caseta, d'acord?

us hi espero!

He abierto otro blog, de momento estoy pensando qué hago con éste, mi mar está muy agitado y puede que necesite un descanso... Os espero en mi nueva casita, ¿vale?

Eureka!

Después de la incertidumbre...

Imatge: http://www.cdecopy.com/noticias/Licensing/img/Maitena11-300.jpg

Después de llamar a mis informáticos de cabecera, uno por uno, y de dar la lata a varios amigos que quizá dejen de serlo desde ahora...

Imatge: http://www.humor12.com/data/media/1/ordenador_colgado.jpg
¡Por fin HE arreglado el asunto de la conexión!
http://solucionesnet.org/chistes/tostadora.jpg

Repito, again: ¡lo he arreglado... yo!

Informàtica, buf!

Només comentar, així, de passada, que estic sense connexió, que això ho escric així, com dic, de passada...
algun problema de configuració al meu ordinador m'impedeix la connexió, vés a saber per què. Fins que no vingui algú que hi entengui i m'ho arregli... em sembla que val més que jo no ho torni a intentar, perquè cada cop que em fico als budells de l'ordinador se m'espatlla alguna cosa nova.

Així doncs, com diuen els bons informàtics, si alguna cosa funciona, no la toquis! i si no funciona, que vingui l'informàtic!!!! però no la toquissssssssss!!!

Que tingueu tots un bon cap de setmana! i... fins quan pugui tornar-hi!

Per poc que pugui us llegiré, el que potser no podré serà respondre ni deixar comentaris.

Una raó important...

... per allò que dèiem: continuar vivint.
Imatge: En Martí amb "l'Antoniu."



El video l'he baixat de youtube. És una rumba diferent. Rumba de las madres, del CD "Nacer, renacer, néixer - renéixer", de Rosa Zaragoza, amb qui em vaig posar en contacte l'any passat, via e-mail, per expressar-li el meu agraiment per la feina que fa en un món cada vegada més desnaturalitzat.

Compartim músiques? Em ve de gust...

Genesis



Pink Floyd



Supertramp



Rolling Stones



Queen



Mark Knopfler (Dire Straits)

Cadascú que s'agafi la que li agradi més. Jo us les dedico totes...

D'això... allò que deia l'altre dia de morir-se i tal... ostres, mentre puguem anar escoltant música, no caldria morir-se encara, oi?

No té desperdici...

No té desperdici, però com diu l'amic mariano Rajoy, "es un coñazo". Malgrat tot, llegir-lo il·lustra moltíssim. Va ser el Barbollaire qui me'l va enviar en un comentari al meu post-escombraria. He tardat en llegir-lo (els temes financers no serien els meus preferits) però he entès força coses. Gràcies, Corto Maltés!

El voleu llegir?

I seguidament us he de deixar, que avui he de cuinar per dotze... que ahir vaig fer anys i avui em toca bufar espelmetes. Moltes gràcies a tots els que m'heu felicitat i als que encara no ho heu fet... a què espereu, eh? eh? eh?

Imatge de google
La felicitació de Striper (gràcies, maco!)

Llibres i llibres

Imatge trobada a google. Ell és el meu admirat professor, Jesús Tuson.

Mentre esperava resultats d'una prova mèdica vaig entrar a una coneguda llibreria catalana on els socis tenim un 5% de descompte, ens donen punts per anar acumulant (com al Caprabo) i on mai han après a ser gaire simpàtics amb els que hi comprem. Mentiria, però, si digués que la caixera va ser antipàtica, perquè, molt amablement, em va explicar tot el que li vaig prguntar, així que per una vegada i sense que això senti precedent, aquella noia va ser molt amable.

Tenia una hora per endavant i ja m'havia pres dos cafès - que són els permesos al dia- i no sé quantes infusions. Ja no em podia permetre el luxe de prendre res més, sota pena de passar-me la resta del dia fent pipins, així que allà em vig ficar. Una hora en una llibreria! Un dels plaers més intensos que conec.

Evidentment, malgrat que l'economia no la tenim gaire pròspera, tot i que en pitjors places hem torejat, que diria aquell, vaig sortir amb el cistellet (quin cistellet, si ara que hi penso, no n'hi havien?) vaig sortir amb cinc llibres als braços. Tot seguit us els comento:

Jaume Cabré: El sentit de la ficció.- Aquest llibre me l'havia deixat la Mati fa un parell d'anys i em va agradar molt. Volia "tenir-lo". No us ha passat mai, això? Hi ha llibres que llegeixes i prou. N'hi ha d'altres que els voleu "tenir". Doncs això.

Jesús Tusón: Una imatge no val més que mil paraules (contra els tòpics). Aquest és un llibre que s'assembla força (bastant) a un altre del què ja us vaig parlar quan me'l vaig comprar també deu fer un o dos anys (o tres, perquè el temps passa volant), Mal de llengües. Recordeu??? Tusón va ser el meu profe de lingüística quan estudiava Magisteri allà pel Pleistocè. Sempre dic que el seu suspens al meu primer examen amb ell em va fer reaccionar i estudiar com una boja, més que res, perquè m'encantava com feia les classes i com s'explicava, vaig acabar mig enamorada (no, d'ell no, què us penseu?) de Jacobson, de Chomski i "aquests"...

Haruki Murakami: Tòquio Blues i del mateix autor, Kafka a la platja. Aquest estiu havia llegit El salze i la dona adormida (dic el títol de memòria, era una cosa així). Mentre era de viatge us en vaig parlar. Vaig trobar-lo d'una lectura gens fàcil, però cada història, cada conte, m'atreia profundament i no podia parar de llegir-lo. Tal com dic, estrany, força estrany, però ben escrit, molt ben escrit. Paraules que es desfan a dintre i que diuen coses, malgrat la seva estranyesa.

I finalment, per fer callar la meva consciència, que em deia que a veure si era una mica considerada amb el capità, vaig escollir, de Frank Schätzing: El quinto día, un llibre de 969 planes, que van recomanar al grup ·stella, que hem revifat gràcies a un invent que es diu Facebook i que encara no domino, entre altres coses, perquè no em sobra el temps.

Tots ells, a excepció dels de no ficció, són edicions de butxaca. (No està el horno para bollos).

Ah! I felicitats, Jean Le Clézio ,Premi Nobel de literatura d'aquest any: no li he llegit res de res (mea culpa)...

i per últim, com tots sabeu, avui es compleixen cent anys del naixement de Mercè Rodoreda, la "meva ". Felicitats, mestra!

La Bo(r)sa

Però si la tenim aquí!

Qui diu que ha baixat, eh? eh? eh?

Una mica de res, amanit amb sense.

Dissabte a la nit estàvem sopant en un xiringuito que tenim per aquí on es menja rebé, tot i que no sigui un lloc "de menjar fideus". Érem cinc persones, a la nostra taula. Hi havia totes les altres taules plenes i tothom menjava més o meys el mateix: amanides i morralla (peix barrejat, del que queda a les xarxes, de "poca categoria" però més bo que el millor caviar iraní del món, segons els meus ullls i el meu paladar). Qui més qui menys tenia feina a rosegar el pa amb tomàquet, el bocí d'amanida o les cuetes cruixents de les anxoves, dels burrets o de les pelaies. (Adverteixo que tot i que ja he esmorzat, m'està agafant gana)...

Es sentien diverses converses (perdó per la cacofonia), però tothom anava per feina. Nyam, nyam.

El partit del Barça- Atlètic de Madrid estava començant. Cada vegada que el Barça feia un gol, a la nostra taula hi havia certa manifestació d'alegria, encra que ningú dels que érem es pot considerar "futbolero" del tot, excepte - potser- el meu cunyat, que era el que manifestava l'alegria amb més intensitat. La meva cunyada i jo cada moment preguntàvem per què "allò" havia estat "fora de joc". El meu cunyat, fent servir les copes i els gots, amb el tovalló com a pilota, ens explicava, molt didàcticament, què volia dir "fora de joc". La topografia mai no ha estat el meu fort i aviat vaig centrar-me més a parar l'orella a veure de què parlaven a la taula del costat que a assabentar-me dels enrevessaments de "l'esport rei", com diuen els comentaristes de futbol.

Bé, tota aquesta faramalla que precedeix ve només per fer-vos saber que normalment no és que jo sigui una tafanera - que també, ep!- sinó que no m'interessa gens el futbol, encara que "el meu" equip marqui cinc gols. Van ser cinc, oi que si? Cinc gols, algun penal, algun fora de joc, algun Aaaaaaaaaaaiiiiiiiiiii! per part del meu cunyat, algun aplaudiment... i mentrestant, a la taula del costat, que eren de l'Atlètic, ens deixaven, allò que els castellans diuen "como hoja de perejil".

Van fer un poti-poti amb el futbol, el bàsquet (que dissabte no tocava, oi que no?) el Fernando Alonso (ja em direu què hi pintava), en Guardiola, la crisi, la bombolla de la construcció i el president Montilla, que rieu-vos-en vosaltres dels gags de Polònia. Van acabar dient que els barcelonistes eren uns eixelebrats "como todos los catalanes, al fin y al cabo".

Abans de les postres encara vaig tenir temps de sentir que, a la tele s'estan lluint, amb l'anunci dels romanesos. (Veus? en això penso que tenien raó)... de veritat caldria, fer un anunci perquè sapiguem que de romanesos n'hi ha de bons i de dolents i que ells ens ensenyen els bons, com a les pelis d'indis i cowboys?...

Ja fa un any que a casa tenim una noia romanesa que és un encant, que s'estima la meva mare com si fos la seva pròpia àvia i té cura d'ella com si li anés la vida. Ens l'estimem tots. No li agrada gens, aquest anunci. Diu que "el movimiento se demuestra andando" i crec que té tota la raó.

Si, ja ho sé, que aquest post no diu res. Però és que els posts han de dir alguna cosa? Hem re demoure consciències cada dia i cada punt i moment? Bé, es poden remoure consciències de moltes maneres i aquesta és la meva. A més, costa tan poc, sortir d'un bloc, oi que si? Encra no he acabat de decidir si li vull dir bloc o blog. Tinc un embolic lingüístic amb aquesta parauleta. Perquè al cap i a la fi, un bloc és una llibreta, i això podria molt ben ser una llibreta virtual, on els fulls no s'acaben mai. No cal que m'expliqueu que blog ve de la paraula "bitàcola" en anglès, que ja ho sé. Però a mi m'agrada més escriure en un bloc que en un blog, què voleu que us digui.

Dissabte - per acabar- vam acabar la sessió nocturna fent badalls davant una banda - que no sé com es diu- que eren els teloners de la banda que anàvem a sentir de veritat: la dels meus amics, The Fisherman Brothers, de Malgrat de Mar, que aquests si que ens van treure la son de les orelles (sobre tot pel volum de la música, ep!) Xapó, xavals!

Només una observació: per què no feu els concerts a les 8 de la tarda, eh? eh? eh? que els iaios ja no estem per aquests trotes (cof-cof)

Bona setmana!

p.d.- avui a la tarda posaré fotos, que ara no tinc temps.

Crisi? Panem et circenses!

Imatge: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/c/c5/Jean-Leon_Gerome_Pollice_Verso.jpg/800px-Jean-Leon_Gerome_Pollice_Verso.jpg

Tinc tota la impressió que, de la crisi, se n'està fent un objecte de consum.

Tothom se n'omple la boca.

Tothom en parla , moltes vegades sense tenir ni idea del que ha passat realment. Tu pregunta a qualsevol que passi pel carrer, a veure què et diu. I si fas una enquesta, sisplau, no em mostris només les respostes que "venen". Totes les respostes són interessants. No em vulguis manipular.

Els economistes ho expliquen amb el seu llenguatge més o menys grandiloqüent.

I cadascú, dins el seu nivell de comprensió, entén una cosa o una altra.

Jo, per exemple, en sentir parlar l'economista, no dec entendre el mateix que aquell que ha arribat amb pastera a l'estiu i sobreviu pels carrers de qualsevol ciutat. Potser perquè aquest darrer no té temps d'escoltar l'economista perquè ha de buscar-se la vida i no pot escoltar la ràdio o veure la tele, dins del seu cartró o damunt el banc en el què es deu veure obligat a dormir.

Aquest estiu han passat coses. Algunes d'elles, ben grosses, com el cas del professor Jesús Neira. Se n'ha parlat mentre no es tenia una altra cosa per dir. Els diaris n'anaven ben plens. La nòvia de l'agressor s'ha emportat una bona morterada per declarar escandalosament en un programa de televisió.

Ningú no es pregunta, ara que hi ha altres notícies - com la crisi o com que els polítics sembla que han decidit que sembli que s'han posat d'acord per anar a Madrid - ningú no es pregunta què està passant amb el professor Neira?

Ja no és notícia. Li ha passat el moment.

O potser ja s'ha mort?

O continua en coma?

Continuen "donant la culpa" als metges, en lloc de a l'agressor?

Em faig massa preguntes, resultant un element incòmode? Incòmode per a qui?

Què?

Que calli i miri la tele?

Què?

Que vagi al futbol???????

Que deixi de dir bestieses?

Bestieses? De veritat són bestieses?

Ah! que la meva manera de dir les coses no és l'oficial!

Haver començat per aquí. Ja callo.

Vaig a plaça. Llàstima de la crisi, potser no podré comprar tot el que m'agradaria!

Imatge:http://www.kaosenlared.net/img2/2006a/35921_rebano.jpg

Annus horribilis,amb perdó

El semen dels catalans "també" és a la cua, igual que l'educació, igual que l'economia, igual que tantes coses.

On anirem a parar, ens quedarem sense mainada?

La poca mainada que hi hagi serà una mal educada?

No sabrà fer arrels quadrades?

No tindrà ni un euro?

I a més a més sabrà parlar molt millor el castellà i l'anglès que el català?

Quantes desgràcies en un sol any! No serà que estem - potser sense saber-ho - en un d'aquells annus (amb perdó) horribilis com el de la Queen?

Llavors, lògicament, si ens trobem en un moment de conjuntura negativa que és la mateixa que la reina d'Anglaterra... vol dir que els catalans som reials, a part de reals.

Ah, que no va així? I llavors, com va? eh? eh? eh?

Imatge:http://johnbo.net/johnbohumor/imagenes/tira006.png
Que tremolin els camions de l'autopista, que "baixo" a Barcelona!

glups...

p.d.- ep! qui no es consola és perquè no vol. Sembla ser que amb això dels semens dels catalanets estem empatats amb els vascos i... ostres, amb qui més ha dit? que no ho he sentiiiiiiiiit

pors

Hi ha dies que es tenen moltes ganes de dir coses però les paraules no acaben de sortir. Diguem que avui és un d'aquests dies. Diria tantes coses... avui no em posaria amb temes trascendentals com l'amistat, l'amor o qualsevol altre tema abstracte.

No obstant, fa dies que dono voltes a un tema abstracte, però tan concret que sol fer mitja por (o tota la por): la mort.

Cada dia me'n fa menys, a mi, de por. Serà perquè m'hi vaig acostant?

Podem plantejar-nos el tema en to seriós, sabent que naixem per morir.

O podem plantejar-nos el tema en to divertit, dient allò que no cal prendre's la vida massa seriosament, perquè al cap i a la fi no en sortiràs viu.

Com vulgueu. Però "ella" és aquí, a tocar de tots nosaltres. I cada dia la temo menys... malgrat que cada dia m'hi acosto.

Sóc ASSOCIAL

Imatge:http://linino.files.wordpress.com/2008/01/soledad.jpg

Com més gran em faig més mandra em fa ser amiga.

Implica unes responsabilitats que no hauria d'implicar.

S'hauria de poder ser amic o amiga sense obligacions, sense lligams, sense retrets i sense haver-de tenir un comportament concret. Una mica com ens hauria agradat a tots - en la època més jove i eixelebrada- que fossin els amors. No efímers, però si lliures. Aquesta idea, però, amb el temps, canvia. Se'ns sol fer evident que estimar i ésser estimat per la parella comporta un compromís, normalment, si les coses van bé, ho acceptem gustosos . Però no passa el mateix amb les amistats.

Jo, per exemple, no sé ser amiga dels meus amics perquè vaig massa per lliure. És dur. Perquè per part de l'altre (o l'altra), no sol ser fàcil de portar.

Tinc amics i amigues amb els quals, després de mesos o d'anys de no veure'ns, ens abracem i és com si ens haguéssim vist ahir i som capaces/ços de posar-nos al dia davant un cafè o una cerveseta sense retrets .

Ens costa tenir amics lliurement, no? al menys a mi em costa molt. Tinc un problema...

Sóc absolutament a-social.

No en sé, de tenir amics!