Entrades
Hi ha dies que es tenen moltes ganes de dir coses però les paraules no acaben de sortir. Diguem que avui és un d'aquests dies. Diria tantes coses... avui no em posaria amb temes trascendentals com l'amistat, l'amor o qualsevol altre tema abstracte.
No obstant, fa dies que dono voltes a un tema abstracte, però tan concret que sol fer mitja por (o tota la por): la mort.
Cada dia me'n fa menys, a mi, de por. Serà perquè m'hi vaig acostant?
Podem plantejar-nos el tema en to seriós, sabent que naixem per morir.
O podem plantejar-nos el tema en to divertit, dient allò que no cal prendre's la vida massa seriosament, perquè al cap i a la fi no en sortiràs viu.
Com vulgueu. Però "ella" és aquí, a tocar de tots nosaltres. I cada dia la temo menys... malgrat que cada dia m'hi acosto.
20 comentaris:
Feia temps que no hi pensava. I ahir, tornant de futbol, un cotxe es va saltar un semàfor en vermell en plena Eixample i casi ens la fotem ben fotuda. Sort que en Gerard ho va veure i va frenar de cop i també sort que anàvem amb la calma, perquè estàvem xerrant.
Ens vam espantar força i clar..típic que et posis a pensar en aquest tema..i siii...i siii...
i realment, m'agafa una angoixa!
Jo em sento tan afortunada del que tinc, sóc tan feliç que desitjo amb totes les meves forces que no pugui acabar mai. Segur que no pot existir persona que pateixi tan com jo per aquest tema! jaja T'ho asseguro i t'ho pot assegurar en Gerard. Jo crec que acabaré anant al psicòleg perquè si ara ja em preocupu massa imagina't als 80!
La meva conclusió sempre és la mateixa, un tòpic, però per alguna cosa ho serà, no? S'ha de viure la vida al màxim, moment a moment!
Jo crec que ho estàs portant molt bé. Aquests trotes amb veler no els aguanta qualsevol! jaja
És una broma, no vull que t'hi preocupis gaire!
O com diu una cançó de Sau:
"Entrarem al cel per la porta de servei ens obrirà la fama i els diners.
Entrarem al cel per la porta de servei i ens quedarem tranquils per sempre més."
Un petó ben fort!!!
mar, aneu amb compte!!!!
Un altre petó per tu.
(ja hem parlat amb "el tiet" que m'ha de pujar el piano)
:D
Arare, estic totalment d'acord amb tu, a mi tampoc m’amoïna gens aquest tema, potser si que és per l'edat.
L’únic que em fa pena és pensar que els meus fills quedarien molt sols, ja varen perdre al seu pare i si ara els deixés jo....
Aquest és l’únic aspecte que em sap greu, per lo demés, jo no en tinc gens de por. El que és important és viure amb intensitat tots els instants d'aquesta vida i no perdre el temps amb bestieses.
Un petonet.
Quan en Martí era molt petit, 3 anys, i em vag separar del seu pare, vaig passar una època molt olenta pensant en "ella".
La por no era en concret "ella", si no, que la seva arribada prematura separés el meu petit dels seus germans, no confiaba pas que el pare ajudés a mantenir la relació...
Ara, un cop divorciada i malgrat que ja en te 11, encara hi penso, però ja sense por, se que ells faràn tot el que calgui per tenir el seu germà ben a prop.
No hem de patir tant ni perdre la calma per algo que no podem evitar, arribarà quan "ella" vulgui...
Petons reina del mar
Epicur venia a dir que la mort no ens afecta perquè quan arribi no hi serem. Però a la vellesa hi arribem quan creiem que res pot passar per primera vegada ( això és de Rafael Argullol)
Saps, Anna, ´l'única cosa que em fa por del "traspàs" és el dolor. Haver de passar per una malaltia, per un accident... però em fa l'efecte que aquesta és la qüestió per tothom...
Els nostres fills, néts, ascendents i descendents continuarien vivint, sense nosaltres, Anna. Ningú no es fa imprescindible, suposo que per sort. Una altra cosa és com et recordin... en fi...
Joana, aquesta és una de les parts "negatives" (si és que n'hi pot haver alguna de positiva en l'acte de morir). No saber quan ni com serà. O potser seria molt pitjor saber-ho?
Von Gunten, jo no sóc gaire epicúria (tot i que ja m'agradaria). Sempre penso de més (i encara penso poc, llavors actuo de forma impulsiva, que no compulsiva)...
S'hauria de saber viure més el moment i no preocupar-se tant... no?
Ja m'agrada, Rafael Argullol :)
petonets!
Jo precisament aquest últims dies parlava amb una amiga sobre aquest tema. El va treuer e ella, però jo hi havia pensat fa poc. Jo també, com tu dius, he anat perdent la por a la mort mentre he anat fent anys, però tinc la impressió que no és tant pels anys, sinó perquè no tinc tantes recances o coses pendents. Sento que he viscut, que tinc una vida plena i que si morís demà (tampoc és que en tingui cap ganes... eh?) moriria amb molta feina feta, feina personal, vull dir.
I potser també hi fa que prefereixo una mort una mica prematura que no pas algunes velleses força complicades que he viscut de prop.
El meu marit sempre fa broma i diu que per apode rfer tot el que voldria fer necessita viure 127 anys. Fa conya, però amb conya i tot jo sempre li dic que amb mi no hi compti. Em fa molta més por tot això: el patiment, la malatia, la vellesa fins als límits de perdre la condició de persona.
La mort ens fa por per que la desconeixem malgrat sapuige que es inevitable.
El teu marit f conya, però vols dir que no ens agradaria a tots, en realitat, això de poder complir moooooooolts anys? portant una vida digna, està clar! i aquí ja torna la polèmica. Per dur una vida a mitges, per dur una vida de vegetal... és millor... i ja hi som!
Quin tema més complicat, eh? i això que sembla senzill!
Un petó, Carme.
Tens raó, Striper. Jo sempre penso "després de mi, el diluvi". Però sempre penso, amb temor, en "el moment just", aquell moment en el que deixaré de respirar... me n'adonaré? sabré que m'estic morint? buf,buf,buf...
petonets!
La mort, i amés Inesperada i quan no toca!!! Això és el pitjor...
Per això cada cop em crec més el MEU CARPE DIEM!!! Es que sóc molt jove.. i espero que em quedi molt per devant!!! Per això ho haig d'aprofitar!
Carpe diem, Eli, aprofita i viu intensament! Un petoet.
Evidentment que ningú és imprescindible, i gràcies a Déu tot segueix després de morir-nos, el que volía dir és que em sabria greu que haguessin de passar per el dolor de la pèrdua altre vegada, quan fa tant poquet que han perdut al seu pare. I tant sols és per aixó que no voldia marxar ara, per mi mateixa, tant me fa. Estimo la vida, però no em fa por morir.
Un petonet.
Collons Arare, quin iuiu! Fuig, fuig!
home, veí, que jo no dic pas que tingui ganes de morir-me, que encara he de donar molta guerra, jo! només dic que amb el temps em fa menys por. L'únic que temo és el dolor.
petonets veïnals (que no venials, ep! en qualsevol cas, millor mortals, que així també lliga amb el tema)
Arare,
Tothom li tem més al dolor psíquic i físic que a la mort...però ara , avui hi ha medicaments contra el dolor. Com tot has de lligar caps i tenir amb qui confiar i es pot morir amb pau.
Jo no deixaria que ningú patís ni un pèl!I de fet ho he procurat sempre...
Ja saps on sóc ;)
Petons de mitjanit!
Mariana carinyo...
Potser per que encara ho tinc recent...
Morir per morir tampoc em preocupa gaire...
Com a tots, pel possible dolor, pels qui deixaria (l'Albert sols té 9 anys...).
Però quan ens toqui, tampoc podrem fer gaire, no?
I la feina que no hagi fet... doncs mala sort.
sols espero que la feta no hagi sigut gaire destralera.
I saber donar el darrer pas amb dignitat i, si és possible, no estar sol del tot...
Malgrat les coses importants sempre les fem sols...
(la mare sabia que era amb ella quan va marxar?)
Ara crec que m'he empatollat...
Petonets dolços i plens de vida, dolcíssima nina
Morir és una cosa ben sana, dona. Només venim a aquest món per servir d'adob. Pot ser un adob material: el nostre cos, o intel.lectual: els nostres pensaments, que quedaran un temps en forma de blog, de relat, de conversa recordada per algú viu...
Publica un comentari a l'entrada