La Ràdio, la tele (xorradeta)

Quan he tornat a casa m'he adonat que a Catalunya Ràdio ja no hi ha l'Antoni Bassas. Em sap greu. La noia que hi ha ara no ho fa pas malament, al contrari, només que el format que li han donat al programa és, dintre de ser el mateix, diferent.
Potser m'hi hauria d'acostumar. Però com que l'home i la dona som animals estranys, a casa "ens hem passat" a RAC 1 i escoltem "El món". No és que en Basté ens agradi més - tot i que ho fa molt bé- només és una qüestió d'aquelles que no saps ben bé com ha anat. Estaves acostumat a uhna cosa i de cop, te la canvien. Llavors tu també canvies. Així de senzill.

Sigui com sigui, mentre llegia el correu i feia el cafè amb llet matinal, he sentit una pregunta que ha fet en Basté als seus oients. Pregunta que jo no podré respondre, entre altres coses perquè rarament truco a la ràdio i perquè no hi seré, que vaig a treballar. Participava a l'Enigmàrius. Que em sembla que encara es fa, però el fet d'haver canviat el dial de la ràdio... fa que no hi pensi. Ja us ho dic: costums i rareses de l'ésser humà quan li canvien els esquemes.

Bé, que encara no he dit quina pregunta ha fet en Basté. Li prenc la paraula - amb el teu permís, noi- i us ho pregunto a vosaltres:

- Quina és la sèrie o programa de la teva vida adolescent? aquella sèrie que us ha marcat, pel que sigui?

Jo confesso que no en tinc una de sola. Quan a casa meva encara no hi havia tele i l'havia de veure a cals oncles o a ca la veïna, veiem un programa que bé podria considerar-se una sèrie. Es deia "Y al final, esperanza". Evidentment, en castellà. No hi havia - encara- ni l'UHF. Només un canal i cap comandament. Si volies, podies desconnectar la tele, però t'havies d'aixecar de la cadira i prémer el botonet. Cap mena de guerra de comandaments.

Recordo que d'aquesta sèrie que us dic, el que m'agradava era que sempre et plantejaven una història que començava i acabava; és a dir, no calia que la seguíssis, si no volies. Per tant, els entesos, potser em diran que "això no és una sèrie". Bé. Potser no. M'agradava molt la música, la sintonia. Encara la tinc al cap, la llàstima és que no l'he trobat mai ni amb l'emule ni a sant Google ni res. No té cap mena d'importància, només és un caprici.

I si parlem de sèries enteses com a tals, doncs diria que no n'hi ha només una, que m'hagi "marcat". Home, marcar el que se'n diu marcar, tampoc seria la paraula, però que les recordo amb certa melangia, sobre tot perquè el record sempre vol dir que fa molt temps que es va donar, allò que recordes, i això sempre pot produir cert desencís, en veure com passa el temps...

Va, us en diré dues.

"Fama" - La veia quan anàvem a dinar a casa els sogres els diumenges a l'hora del cafè, en F. era molt petitet i a mi m'encantava veure com es delien per ballar una colla de nois i noies, quan jo portava quinze o setze anys anant al "Timbal" a fer Gym Jazz i erem quatre gats! Llavors es van disparar les matrícules! quines coses...

Bé, jo a l'adolescència no mirava la tele, perquè no tenia ni temps per fer-ho... m'encantava "Cesta y puntos", els dissabtes a la tarda, però crec que ni tan sols era adolescent, encara... no ho sé, se'm confonen els temps...

L'altra sèrie que em va "marcar" - no us en rieu, sisplau- va ser aquell bunyolet ensucrat anomenat "La casita de la pradera". Uix...mira, ja ho he dit, apa!

I quan els meus nens eren petits... "Mazinger Z" "Los mosqueperros" "Dr. Slump i l'illa del pingüí" (d'on va sortir el meu nick Arare) etc...

I ara ja callo. Ja em direu. Avui, un post ben senzill.

Benvinguts a la tardor / Bienvenidos al otoño

Reflexiones sobre la virginidad 2

Imatge: http://www.entrecomics.com/wp-content/uploads/2006/08/disomio.jpg

Yo tenía unos seis años. Fue cuando hice la comunión. Todo el mundo me decía que yo tenía siete años - edad en que la gente hacía la comunión, porque tocaba y punto- pero resulta que las comuniones solían celebrarse en mayo (ahora también, creo) y yo soy nacida en octubre. En la clase siempre era "de las pequeñas", aunque aún había alguien más pequeño que yo, que había nacido el 31 de diciembre. Bueno, a lo que vamos.

Yo tenía seis años según el calendario y siete según me decían todos los que decían que la comunión se hace a los siete años. Pues vale. Entonces me acostumbré a decir, cuando me preguntaban, que tenía un año más que el que tenía (eso es algo que ahora no haría ni bajo tortura)...

En la clase de "catecismo" había muchas dudas. Muchísimas. Lo de la Santísima Trinidad yo creo que ya nos patinó a todos, niños y niñas (siempre acudí a un colegio mixto) y acabamos diciendo que lo entendíamos perfectamente. Normalmente la que nos caía mejor a todos era la paloma, por lo menos era más asequible. A Jesucristo aún no teníamos edad de comprenderlo demasiado. Sólo pensábamos que era un pringado, que se dejaba matar no sabíamos muy bien por qué. Con los poderes que tenía, el muy tonto, se dejaba crucificar. No se entendía, vamos. La mitad de nosotros pensaba que era tonto y la otra mitad ni siquiera se planteaba nada. Dios Padre era un triángulo con un ojo en medio. Demasiado abstracto para nuestras mentes de sei... de siete años.

Pero lo que más me intrigaba a mi era eso de la Virgen. El cura, pobre hombre, venga a decirnos que la Virgen era Inmaculada y que había "concebido" sin pecado. Yo no tenía ni repajolera idea de lo que era "concebir", del significado de "inmaculada" y me preguntaba por qué demonios se concebían cosas pecando.

¿Era como meterse los dedos en la nariz, que siempre te caía un sopapo?

¿Era como quitarse las pelotillas de los dedos de los pies que quedaban cuando una llevaba sandalias en verano y sudaba la gota gorda? (no nos olvidemos que en los años 60 no había aire acondicionado y la gente normal sudaba.Y yo creo que era bastante normal, aunque había quien me llamaba "saltimbanqui" porque no paraba quieta. Y sudaba. Y se hacían pelotillas entre los dedos de los pies)

Total, que para mi, todos eos conceptos eran demasiado misteriosos y yo quería saber. Quería investigar. Y ahí fue donde metí la pata hasta el codo:

- Mossèn, què vol dir "Verge"? (Mosén, ¿qué quiere decir "Virgen"?)

Todavía recuerdo la cara del mosén. Se puso lívido. No tenía esa respuesta preparada, y menos para alguien de sei...siete años. Nadie se lo había preguntado (al menos nadie de mi clase) y el hombre empezó a toser, a carraspear y a mirarme por detrás de sus gafas como si mirara a un mono. Ahí empecé a sentirme marciana. Con el pie iba haciendo"tap-tap-tap", esperando una respuesta.

No sabía cualsería, esa respuesta, pero me la merecía. ¿No? yo estaba acostumbrada a que cuando preguntaba, me respondían sin ambages.

Mi mamá me había explicado que los niños no venían de París ni los traía la cigüeña, entre otras cosas porque un día pregunté cómo era posible que de los huevos de un pájaro salieran niños.

Y luego pregunté qué era eso de "parir", porque Simona me había dicho que su gata había parido cinco gatitos. Creo que se me explicó todo de pe a pa, excepto la manera de hacerlos. Los gatos, los niños, los pájaros. De eso me enteré más adelante porque en ese momento tampoco me interesaba.

Pero me voy de tema:

- Mossèn, què vol dir "Verge"?- tap-tap-tap-tap..

Finalmente el mosén, atribulado, me dijo que los misterios eran eso: misterios. Obvio, pensé yo. Pero que él no me podía explicar una cosa que Dios Padre había decidido.

Me imaginé el triángulo con el ojo, pensando de qué manera podía liar a sus súbditos (así lo veía yo).

El cura siguió diciendo que el Espíritu Santo había penetrado en María (yo no podía saber por dónde ni por qué pero no me atreví a preguntar) sin mancharla.

Intenté averiguar qué quería decir eso de mancharla.

¿Era como cuando te cae una gota de cacaolat en el vestido y la abuela se pone hecha una furia?

- Mire usted (el cura nos hablaba de usted, seguramente para que nos sintiéramos importantes) eso ya lo entenderá cuando sea mayor. Ahora no hace falta que lo entienda. El muy borde me estaba llamando renacuaja. Creo que intenté fulminarlo con la mirada pero no pude porque no sabía cómo hacerlo.

- ¿Pero por qué no me lo puede explicar?

- Mire usted (otra vez). Limítese a rezarle mucho a la Virgen María. Cuatro o cinco Avemarías cada noche. Poco a poco irá entendiendo.- Hala. Menuda explicación. Parecida a aquella en que le pregunté a la seño qué quería decir "sal gema" y me respondió "pues una sal que se llama gema". ¡'Didáctica, también, la señora!

Le miré con cara de poker para que no pensara que era tonta.

- ¿Me comprende usted?
- Si, mossèn.
- Perfecto. Sigamos.

Y siguieron. Y muchos años más tarde, todavá me preguntaba por qué nos ponían a la Virgen como ejemplo de todas las mujeres, si ella era una privilegiada que no había tenido que hacer los niños, que se los habían dado hechos. ¡Qué cabroncilla!... mientras las demás mortales teníamos que confeccionarlos a base de... a base de... a base de...

Pero, pobrecita, María, ¿por qué la habían privado de un trabajo tan divertido?...

En fin, son misterios que nunca entendí ni entenderé. Llamadme tontita. Gñññ.

Imagen:http://www.culturageneral.net/pintura/cuadros/jpg/zurbaran_inmaculada_concepcion.jpg

Reflexiones acerca de la virginidad

Veo que en general todos queremos aquello que no tenemos, lo queremos fácil, barato y que se haga pronto. ¡Muy señoritos, eso es lo que somos, todos!

Queremos ser los primeros en todo. Queremos vírgenes, puras, fáciles y baratas. No os emocionéis, ahora me explico:

- queremos ser los primeros en llegar a un sitio. Da igual que vayamos a tener que esperar y hacer una fila después, para esperar a que llegue nuestro turno. En esa fila, nosotros necesitamos ser los primeros. Y somos tan bordes que incluso se inventó aquello de "maricón el último". Menos mal que poco a poco vamos desterrando este tipo de frases, porque sólo son frases ridículas.

- queremos ser los primeros en ver una película. Cuando ésta todavía no se ha estrenado en los cines, nos creemos unos privilegiados si conseguimos un "pase" de prensa o de propaganda, nos consideramos unos auténticos VIPS si conseguimos llegar a verla antes que los demás mortales. Incluso podemos encontrarla por internet y bajárnosla. ¡No tenemos espera! ¿Qué narices es un pre-estreno? Si se pre-estrena ya se está estrenando... ¿no? por lo tanto, un preestreno es un estreno, se mire por donde se mire. Es como aquello de que nunca puedes comerte dos galletas en ayunas... bueno, si, pero ¡¡¡las dos juntas no vale, listillos!!! pues eso.

- queremos ser los primeros en pisar un paisaje, olvidando que la era de los exploradores ya terminó. Livingstone, supongo. Nos emocionamos incluso cuando nos preparan un viaje de aventura, donde la mayor aventura radica en recorrer una ciudad conflictiva en autocar, con la protección de la policía, por supuesto. ¿Pero qué clase de aventura es esa? Y luego intentamos que todos nuestros familiares, amigos y conocidos se traguen el pase de video, las diapositivas, las fotos... se necesita ser torturador, ¡vamos hombre!

- queremos estrenar pisos, casas, coches, bicicletas, ropa, libros...

La pequeña diferencia respecto a la primera mitad del siglo pasado es que ahora nos da igual que nuestra pareja sentimental se haya acostado con todo un ejército.

Total...

y digo yo... ¿tan importante es la virginidad de las cosas que no tienen ninguna importancia?

....

por cierto, hablando de virginidades ¿De verdad alguien en algún momento creyó en la virginidad de María? (¡ay, Arare, que te metes en camisa de once varas!)

Arare, no te vayas de tema

Arare, tómate un café, lee el periódico y deja de escribir, que para decir chorradas no hace falta un ordenador...

Arare...
¡Arareeeeeeeee!

¡Que te calles!

.........

Reflexió de cuina

En els pocs dies que fa que soc a casa he comprovat, a saber:

. La Taca és una histèrica que ens està deixant la casa com quan encara teníem els cinc fills adolescents. (Porca misèria)


. El món, després de les vacances, continua ficat en el capitalisme pur i dur en què tots i tots, sense cap mena de contenció ens hem anat embolicant.


. Potser com a resultat del punt anterior, l'avarícia de les grans multinacionals, de voler anar engrandint dia a dia i progressivament els seus beneficis, és la mateixa de sempre (o pitjor)


. Conseqüència dels dos punts anteriors: el meu cap (quadrat i de lletres) incapaç de raonar mitjanament bé per a les ciències, no comprèn com algú pugui dir que el fet que la seva empresa no guanyi allò que havia previst (una exageració, un escàndol) no entenc, repeteixo, que algú pugui dir que si en lloc de guanyar el previst guanya una mica menys, l'empresa faci fallida i foti els seus treballadors al carrer


. Per tant, el meu cap quadrat, de lletres i que no raona bé quant a ciències i/o economia del món mundial, no entén que, aquells que notem la crisi DE VERITAT, puguem veure que quan puja el petroli comencem a pagar els porros (els que no es fumen) a 3 euros el manat de 3 ,els préssecs a preu de pedra preciosa i les taronges (que no valen res) més cares que un viatge a París (en proporció, dic, en proporció) i, en canvi, quan baixa el petroli, NO PASSA RES.

Bé, si que passa! però només se n'assabenten els especuladors que l'havíen comprat a un preu i l'han retingut fins que els ha donat la gana!

Els pringats continuem pagant les verdures a preu de bitllet d'avió (dels d'abans) i el peix, i la carn, i el pa, que només que t'hi posin quatre pipes al damunt, un panet que fa mooooolts anys hauria estat "la torna" et pot costar un euro vint... en fi... en fi... en fi...


.Conclusió final d'aquest treball de camp que acabo de fer en cinc minuts perquè abans de posar-me a fer feina he de tornar a treure la histèrica (perquè no es pixi al pati):

NO ENTENC RES

p.d.- perdoneu, aquest estudi de camp ha estat fet precipitadament, "algo" o quelcom que no està gens bé! Caldria reflexionar-hi més i potser estudiar la situació amb calma. però la meva hiperactivitat o la meva manera de ser o la meva tonteria - digueu-li com vulgueu- fa que ho aboqui aquí, així, halaaaaaaaaa! vinga, ja ho he dit! Vaig a treure la Taca...

Imatge: http://www.pico-pico.org/soft/img/wakaranai.jpg

PASTERES (PAPELES MOJAOS)- reenviament

M'he passat l'estiu intentant no parlar del tema de la immigració i les pasteres, perquè sabia el que volia dir, però no trobava la manera.

Ahir vaig llegir/veure/escoltar aquest post de "Té la mà maria- Reus".

Amb el seu permís, us hi enllaço. Els que ja llegiu el bloc habitualment ja ho deveu haver vist però aquells que no l'havíeu descobert, tindreu l'oportunitat de descobrir un dels blocs realment interessants.

Imatge:http://www.canalsolidari.org/web/fotos/fotos_noticias/noticia_7186.jpg

Home, sweet home!

Llar, dolça llar! El dia 11 de setembre arribàvem a Torredembarra. Havíem navegat tota la nit junt amb els del "Taka". Ens van venir a veure en Ferran i la Marina i vam dinar junts. Després de tants mesos sense veure'ns, va ser bonic, el dinar amb algun dels fills.

Ahir, per fi, després d'una travessa de deu hores, sense pilot automàtic - que se'ns va espatllar- o sigui, portant el vaixell "a mà" , fent guàrdies el "kefe" i jo, vam arribar a Blanes. La foto és la posta de sol mentre arribàvem, xula eh?

Tant bon punt vam arribar hi havia en Jaume i un mariner del club esperant-nos per ajudar-nos a amarrar el Blauet.

La Taca es va emocionar mirant com el capità treia la guia de l'aigua per amarrar per popa i l'emoció va ser tan forta, que va relliscar i va passar allò que havia de passar alguna vegada:

xooooooofffffff!

El salvament de la Taca va ser divertit, vist des d'ara, però la pobra, si és que no sabia nedar, en va aprendre de cop! Sort de l'arnés, que si no, no sé pas com l'hauríem treta! No cal dir que quan va sortir de l'aigua es veia molla com un poll (com un poll moll, és clar).

En aquestes va arribar el nostre fill Aleix, que encara no la coneixia. "Quina manera de complicar-vos la vida" ens va dir... i té raó!- l'Aleix està preparant el seu "mini" per fer regates. Ja us en parlaré. La Marta encara no havia arribat.

Després van venir en Gerard i la Mar a dur-nos les claus del cotxe, no feia gaire que els havíem vist, perquè ens van acompanyar quan vam venir a Blanes a mig estiu i van passar una setmana amb nosaltres, però ens va fer molta il·lusió veure'ls.

I encara no s'havien acabat les emocions, perquè van venir en Jordi i la Violeta amb en Martí i va ser molt maco veure'ls altra vegada i adonar-nos de com ha crescut en Martí, de les coses que fa (ja) i poder-lo abraçar.


Encara ens en falta veure en Miquel... esperem que sigui aviat!

Ens va sobtar que a Blanes hi havia muntat un "festival" romà... un "mercadillo" que tant podia ser romà com grec com medieval com... però adobat amb motius romans (més o menys), amb circ, muralles (que portaven - oh sorpresa- les quatre barres!- algú sap si en l'època dels romans ja s'havia fundat Catalunya? hehehe... res, ganes meves de crear polèmica en fi... todo "mu guay").

Llàstima que vam arribar massa tard per anar a la presentació del llibre de Salvador Macip... el vau llegir, l'altre dia, a la contra de L.V.? Em permeto felicitar-lo des d'aquí.

Vam dormir al Blauet, per darrera vegada aquest estiu... i ara, llar, dolça llar, i a treballar, que hi ha crisi!

Volver, leer, ver...

Aviat a casa. Manca de voluntat per escriure al bloc/blog. Cansament "mediàtic"? No. Potser ganes de tornar a agafar la rutina d'hivern. M'agrada, l'hivern, i això que encara hem de passar per la tardor...

Casa meva!


Pronto en casa. Falta de voluntad para escribir en el blog. ¿Cansancio "mediático"? No. Quizá ganas de retomar la rutina de invierno. Me gusta, el invierno, y eso que todavía nos queda el otoño en medio...

¡Mi casa!

_______________________

Lectura recomendada: "Los hombres que no amaban a las mujeres". Stieg Larsson.
Novela policiaca "especial", donde no es un policía ni un detective ni un investigador privado quien debe investigar la desaparición de una joven hace muchos años, sino un periodista económico, ayudado por una friki... 700 páginas que no he podido dejar. Leído en 4 días. No sé - ni me importa- si es buena literatura. Es literatur y me ha encantado. ¡Ya me diréis!
__________________________

Película recomendada (malgré tout): Mamma mia!. Con una trama de lo más tonto, con una estética sorprendente y una música que está gustando incluso a los que no les gusta la música de ABBA. Entré con escepticismo, salí con optimismo y contenta de haber entrado. ¡Ya me diréis!

Las voces del silencio

Terminada la novela de la Lindo, empecé otra de Stefan Zweig, concretamente "La impaciencia del corazón".

¿Qué tendrán los buenos escritores, que le atrapan a uno sin proponérselo - estoy segura de que Zweig no pensó en mí cuando escribió su obra- ? Y eso que el tema, a priori, no es que me interese demasiado. Es la forma de explicarlo. Un retrato exquisito de la naturaleza humana, con una elegancia estilística y una riqueza de lenguaje que me fascina.

Mañana saldremos de Denia - ciudad que me ha parecido linda y acogedora, llevamos dos días aquí- e iremos "subiendo". Ignoro dónde recalaremos, pero la idea es hacer cuantas más millas podamos, para irnos acercando poquito a poco a casa (a la cuadra).

En este momento el silencio envuelve al Blauet, y sólo lo interrumpen los peces que sacan la cabeza de vez en cuando y pegan un salto y el ruído de las drizas, con el poquito de viento del sur, un viento caliente que aún da más calor. Bueno, y el motor de algún coche lejano y el ruidito del motor de la nevera cuando se pone en marxha y, si me fijo bien, también unas voces lejanas de un grupito de adolescentes, el ladrido de un perro que no consigue atrapar la atención de la Taca y... ostras, ¿y ese silencio? ¿qué fue de él?

Imatges amb poques paraules - Imágenes con pocas palabras

Entre Almerimar i Aguadulce, de tornada. Entre Almerimar y Aguadulce, volviendo.

De Ronda a Grazalema. Bellesa pura.

Què és el relax? el relax ets tu!/ ¿Qué es el relax? El relax eres tú.

Torrevella amable / Torrevieja amable

Torrevella bruta / Torrevieja sucia

Esquerda amb peu / Grieta con pie

El coche de Arare. Al fondo, el yate de Arare. ¿Como que no me creen? (Puerto Banús- Marbella)

Decoració en una paret de Gaucín / Decoración en una pared de Gaucín

Poble blanc. /Pueblo blanco. (ostras, ahora no sé cual es... no me lo hagáis mirar, que tengo los apuntes en otro lado, tchts,tchts, que para un día que funciona internet...)

Taca navegando. La Taca navegant.

Alt + E+ A

Quin poble més bonic... no el coneixia. M'he demanat passar-hi un dia més i m'ha estat concedit pels déus-capitans. I és que al port hi ha una piscina preciosa i jo tenia moltes ganes de deixar tensions a la piscina... ahir vaig fer uns quants llargos i la meva esquena ho va agrair. Llàstima que nedar és tan avorrit... que ningú li digui a la Mengual, val?

Parlem de llibres? va, que aquest any porto una mitja kmolt més "normal". Deu ser que no sóc capaç de concentrar-me com l'any passat, que hi havia molta tranquil·litat amb nosaltres. Aquest any, això del turisme total sembla molt més estressant (no m'acaba de fer el pes, m'agrada més l'aventura de l'any passat)...

Actualment ha caigut a les meves mans un llibre de l'Elvira Lindo, a qui jo només li havia llegit les columnes al diari. Manolito Gafotas no em va agradar mai i no havia llegit cap novel·la d'ella.. Vaig seguir la polèmica de fa dos? anys quan va ser lectora del pregó de les festes de la Mercè a Barcelona i hi va haver marro perquè ho va fer en castellà (un marro desmesurat, desproporcionat, penso jo, però el que jo pensi no té importància). Diria que el que estic llegint no em desagrada. Es diu "Algo más inesperado que la muerte". Un tema recurrent, però interessant. Arriba un moment en què com que tots els temes estan tractats des de tots els punts de vista possibles, em dic per enèssima vegada que no cal que tornem a insistir: escriure? per qué? si ja està tot dit!

Algun dia m'autopublicaré algun recull de cosetes per posar-me contenteta i veure-ho imprès. Et voilà, vet aquí la meva vocació literària. Com diu la Magda, per què escriure, amb tot el que tenim per llegir?

En resum: som a Altea, faré ús i abús de la piscina, tinc els Taka convidats a dinar - així que com no m'espavili, avui no dinem- la Taca s'ha adaptat tan bé al Blauet que fins i tot dubto que després s'adapti quan tornem a casa. Altea és preciós, però això ho sap tothom, jo sóc la que se n'ha assabentat ara mateix, que tonta, no? ... turístic, però molt bonic.

I ara surto a nedar, que fa moltíssima calor. Si aquesta tarda tinc connexió i Blogger em deixa, pujaré vàries fotos, a saber: les que vaig dir de Torrevella, més les d'una improvisada regata que vam fer ahir al sortir de Vila Joiosa amb uns nois que anaven amb kayak (s'escriu així?) i que ens van anar al darrere, fent sis nusos i mig (felicitats, nois, això és estar en forma)... tenint en compte que el Blauet anava a vela + motor.

Ara torno...

Aquí una mostra dels nois del kayak (i de la noia, ep!)

P.D.- Si els interessats arribeu a veure les fotos i les voleu (en tinc més) poseu-vos en contacte amb mi a través del correu electrònic que figura aquí mateix. Us les enviaré.

Joia

No hi havia estat mai. Arribar en aquesta vila, però, va ser una agradable sorpresa, un conjunt de vida i color (com aquell àlbum de cromos de quan erem petits, hehehe, els de la meva edat - ehem- segur que el recorden).

Bé, no caldria exagerar, però si hi ha una vila bonica i agradable per aquesta zona és Vilajoiosa.

Fins aviat!

Que bonic és Alacant!

¡Que bonito es Badalonaaaaaaaaaaa!

la veritat és que Alacant és una ciutat preciosa (o a mi m'ho sembla)

Res, només una altra abraçada - i no paro, eh?- per dir-vos, des d'un internet-cafè on no hi ha cafè i on hi fa una calor impressionant, que vaig tornant.

la verdad es que Alicante es una ciudad preciosa (o a mi me lo parece)

nada, sólo otro abrazo - y no paro de abrazaros- para deciros, desde un internet café pero sin café y con un calor impresionante, que voy volviendo.

Como te digo una cosa, te digo la otra.

Alacant. De tornada. Moltíssima calor, podria ser pitjor.

Veníem navegant des de Torrevella i jo anava pensant, mentre mirava com la Taca dormia (sembla que, igual que a la seva companya de fatigues que sóc jo, navegar li dóna son). Jo anava pensant, deia, que ja tinc massa ganes de tornar a ser a casa. Hi deu haver qui no ho pot entendre, jo ja ho comprenc, però es veu que aquest "mal" que tinc té un nom: "Carencia de cuadra"... alguna cosa així com que els cavalls, quan porten molt de temps fora de la quadra, necessiten tornar-hi. I mira, doncs jo tinc "això". Els gallecs en diuen "morriña", em sembla que els portuguesos en diuen "saudade" i nosaltres, senzillament, enyorament.

Aquí us deixaré, quan a Blogger li dóni la gana, unes fotos que vaig fer ahir, que em recorden els barris de la Barcelona de la perifèria, allà on jo vivia de petita. Amb certa nostàlgia però agraïda que els temps hagin canviat... això és el que hi ha.

Gracias, Sabina, tu música me viene de perlas para este post. Como te digo una co, te digo la o, en serio.

Abrazo/Abraçada

A todos, un abrazo grande desde Torrevieja.

Esta tarde saldré para hacer un pequeño "reportaje" fotográfico de la zona. Me parece haber retrocedido a los años 60. No digo más, ya contaré, o simplemente mostraré las fotos. No tengo internet, sólo acceso desde la oficina del puerto.

A tots, una abraçada ben forta des de Torrevella.

Aquesta tarda sortiré per fer un petit "reportatge" fotogràfic de la zona. Em sembla haver retrocedit als anys 60. no dic res més, ja explicaré o, senzillament, mostraré les fotos. no tinc internet, només l'accés des de l'oficina del port.

Doncs això. Petons.

Reflexions d'estar per casa

Arriba un moment a la vida en què et preguntes cada dia les mateixes coses, que cada punt i moment estàs pensant en allò que des de sempre t'ha fet dubtar dels valors que t'han inculcat.

Arriba un moment a la vida en què et planteges com és que sempre fas voltes als mateixos temes, que et sents impotent, després d'haver passat l'etapa aquella de la jovenívola sensació que tens la força suficient per canviar tot allò que no t'agrada per alguna cosa que s'adigui amb les teves idees, que penses que encara que no siguin les millors, potser són millors que les que imperen.

I uns anys després d'aquest moment, anys que a tu et semblen pocs però que en realitat són molts, tires la tovallola i et dius a tu mateixa que no. Que no hi pots fer res - o res més del que ja has fet o has intentat fer- i que les coses potser no estan tan malament . O sí, però tu no tens la força física ni moral per canviar-les. I llavors, el que deia: tires la tovallola i comences a escombrar cap a casa.

Escombrar cap a casa en un sentit metafòric, és clar!

I et dius: els meus fills tenen tots un projecte de vida i prou feina tindran per tirar endavant, però tenen - encara, i que duri- la força suficient, tant física com moral, per lluitar per les seves idees i per dur a terme els seus projectes, llargament somniats.

I et proposes ajudar-los - si es deixen- amb allò que puguis; amb la poca força física que et quedi, amb la poca força moral que t'han deixat les escorrialles de la teva lluita. Si t'és possible, també intentaràs ajudar-los econòmicament en petites coses que els puguin fer més feliços... sempre en coses que les teves pròpies creences et fan pensar que no són inútils. Equivocació? potser si. Conscienciació desmesurada? potser també. Però mira, els vicis, que se'ls paguin!- per altra banda, veus, amb satisfacció, que de vicis no es poden permetre el luxe de tenir-ne.

Fas una ullada al teu voltant i veus que més o menys, la gent amb qui et fas, aquells amb qui et sents més identificada, va tirant endavant igual que tu. I et tranquil·litzes. I et dius: potser, al capdavall, això és la vida.

I llavors entens per què els teus pares, fa un munt d'anys, quan els deies allò de " no et preocupis per mi, tu viu la teva vida i no pateixis", et responien que ells, veient-te a tu i als seus néts feliços ja en tenien prou.

I llavors comences a pensar i et dius: no canviaré el món. Seré feliç si veig que els meus fills i els meus néts són feliços. I no demanes res més, i la consciència comença a endormiscar-se i t'adones que no és dolent que sentis benestar, que potser el pecat original no et toca només a tu, que està molt repertit. I la culpa comença a esvaïr-se. O no.

Història d'un gat (el meu)

Com que ja he vist que no he arribat ni a finalista ni res ni res, aquí us poso el relat sobre el meu gat, que us vaig dir un dia.

Si tengo tiempo y ganas, lo traduciré para los amigos castellanohablantes. O parlantes.

Luego vuelvo, que he descargado más fotos.
__________________________

Història d’un gat

Fa tres anys que visc aquí. Quan vaig néixer no em van voler. La mare prou que em llepava i s’escarrassava perquè no em traguessin del seu costat, però no ho va pas aconseguir. L’amo de la mare ens va agafar, a mi i als meus tres germans, i ens va ficar en una bossa de plàstic que cruixia esgarrifosament. Sembla mentida que hores d’ara m’agradi tant, ficar-me a les bosses de plàstic, no em devia quedar pas cap trauma, potser és que els traumes estan reservats als humans.

Encara sembla que senti els miols de la pobra mare, em sembla que no se m’oblidaran mai. Els d’ella eren de tristor, els nostres eren de por!

Els meus germans van tenir més sort que jo, al menys de moment. Pel camí, l’amo de la mare es parava de tant en tant, ens deixava a terra, obria la bossa i ens ensenyava a les seves amistats:

- No voleu pas un gat, mestressa?

- Déu me’n guard com d’escaldar-me! – li vaig sentir dir a la veïna del

costat de casa, la mateixa que havia dit “que monos” el dia que vam néixer. Deu ser al·lèrgica als gats, perquè no se m’acut cap altre motiu pel qual no ens volgués a casa seva, al menys a un de nosaltres...

De tant en tant, l’amo de la mare es tornava a parar per ensenyar-nos i d’aquesta manera va encolomar els meus germans – no sé si per atzar o perquè van ser escollits- De res van servir els meus marrameus, coi, que m’estaven deixant tot sol en aquella bossa que no parava de moure’s. No hi va haver res a fer. Quan vam arribar al club de vela, l’amo de la mare em va deixar anar i em va dir:

- Au, noi, a espavilar-se, que la vida és dura!-

Em va donar una empenta dolça tot acaronant-me la cueta i em va deixar allà, el molt podrit, enmig d’una gatada que feia por!

A la colla de gats que vaig decidir seguir per no trobar-me tan sol en un medi hostil hi havia de tot. Els que em bufaven, els que m’ensenyaven les urpes, els que em volien esgarrapar directament, els que em miraven amb curiositat... i és que aquells gats havien nascut allà i eren, diguem-ne “gats standard”. Jo, en canvi, pel que li havia sentit dir a l’amo de la mare quan intentava encolomar-nos als veïns, sóc un gat gris rus o un gat rus gris, que no em queda massa clar. No sé ben bé què vol dir ser rus ni ser gris. El que sé – el que veig quan em miro als vidres del bar- és que sóc força diferent dels altres, que són tigrats, o grocs, fins i tot n’hi ha un parell de blancs i algun de negre. N’hi ha un amb una taca negra damunt del morro que tots els mariners li diuen “Hitler”. Vés a saber per què li deuen haver posat, aquest nom tan estrany... Als altres gats no els feia massa gràcia la meva aparició.

Degué ser per això, que em costava tant arreplegar menjar, perquè entre ells fins i tot alguna vegada s’ajudaven, però a mi ni tan sols m’hi deixaven acostar, que hi havia una senyora que cada dia venia amb una bossa d’unes boletes seques que costaven molt d’empassar – jo hauria preferit la llet de la mare- però al menys eren alguna cosa. Quan podia, n’arreplegava alguna i al pap!

Al cap d’uns quants dies, quan em mirava als vidres em veia tan escarransit que pensava que no me’n sortiria. Semblava un projecte de gat, tot eren ossos!

Un dia els mariners del club, que m’acariciaven cada vegada que em veien i de vegades em llançaven algun bocí del seu entrepà, van parlar amb l’Anna, una noia molt maca que es veu que era sòcia, per intentar convèncer-la que se’m quedés, però passava que la sòcia ja tenia gat. Es veu que quan la gent ja té un gat, no en necessita dos, ves a saber per què, els humans no hi ha qui els entengui.

Quan ja m’estava acostumant a estar sempre sol i a menjar bocins d’entrepà, alguna que altra boleta , a beure aigua del que perdien les mànegues del port i a dormir entre les veles d’algun vaixell, em va passar allò. Vaig tenir molta por i em pensava que em moriria:

Jo m’estava tan tranquil prenent el sol i llepant-me les potetes quan una cosa negra, rodona i enorme em va passar pel costat, tant a tocar que per poc que no m’aixafa la cueta! Vaig tancar els ulls i em vaig començar a acomiadar del món.

Quan els vaig tornar a obrir em trobava en un llit que es movia molt i botava. Com que estava molt espantat, vaig tornar-los a tancar fins que em vaig trobar dintre d’unes mans calentetes i agradables, molt més agradables que les de l’amo de la mare, que eren aspres com no us podeu ni imaginar.

Vaig miolar i llavors les mans em van acariciar la panxa. M’hi vaig posar bé. Crec que des de les llepades de la mare després de mamar els primers dies, mai més ningú no m’havia acaronat així. Llavors em van deixar al damunt d’un terra desconegut i calent: era un terra de fusta. Mai no n’havia vist cap, de terra de fusta. Una colla de veus d’adolescents m’anaven parlant, però jo no els entenia gaire i me’ls mirava amb una mica de por. Aleshores em van posar un gran plat ple de llet al davant, que em vaig beure com si mai a la vida hagués menjat una sola boleta seca. Un dels nois de la casa vaig sentir que feia un comentari desagradable:

- No li doneu llet! Ja li comprarem pinso, és el que li anirà millor

- Però que no ho veus, que té molta gana? I a més, li agrada! – digué l’amo de les mans calentes.

- Vaig a buscar pinso per gatets petits. No li doneu llet, que li farà mal a la panxa.

- Ja ha parlat el veterinari!- es burlaven els altres- però ell ho deia tot seriós.

El veterinari em va agafar amb cura, em va acariciar tota la panxa i em va remenar per tot arreu, però no em feia gens de mal. La sensació que vaig tenir va ser bona: m’anava passant la por. Vaig fer un parell de miols i em vaig posar a roncar per demostrar-los que estava agraït de ser allà, damunt un terra de fusta, voltat de mans calentes i sobre tot, amb la possibilitat que de tant en tant caigués un plat ple de llet!

De cop i volta es va obrir una porta i va entrar ella. Al menys això vaig suposar, perquè tenia la mateixa forma que l’Anna, no era com aquella colla d’humans que em miraven ni tampoc com els mariners del club ni com els nens i nenes que tan aviat em deien “que mono” com em tiraven pedres, que jo m’havia d’amagar entre les barques...

Ella no em va veure i jo, per fer-li notar la meva presència, vaig córrer al llarg de tota la peça, des d’una punta, fins a l’altra.

El crit que va engegar va ser d’antologia.

- Una rataaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!

La veritat és que en aquell moment em vaig ofendre moltíssim! Però llavors es va adonar que no era una rata. Es va adonar que “aquell gatet tan mono” del club de vela, que l’Anna li havia dit que per què no se’l quedava, que ella ja en tenia un, de gat, era a casa seva mateix.

- I això? – preguntà mirant al seu marit – el de les mans calentes- i als seus fills – el veterinari i els que em volien donar llet-

Començàvem malament! Primer em confon amb una rata i després em diu “AIXÒ”. No sé pas si ens entendrem, noia, vaig pensar. I vaig deixar de roncar. Què s’havia cregut? Me la vaig mirar i li vaig llançar un marramiau, a veure si s’adonava del que tenia al davant.

- Això – altra vegada em tractaven d’això, no anem bé- és que he estat a punt d’atropellar-lo amb el cotxe, m’ha fet pena i l’he portat. Podem buscar algú que el cuidi- aclarí l’amo de les mans calentes.

- Si home, i què més! – ai,ai,ai, a veure amb quin plat trencat sortiria, ara, la mestressa- ens el quedem nosaltres! És un gat preciós!

De cop em vaig estarrufar. Però de content. Havíem passat de ser una rata a ser “això” i de ser “això” a ser un gat preciós. Li vaig dedicar uns roncs i de seguida va venir a acariciar-me.

- Ja li heu buscat nom?

- No encara. Com et sembla que es podria dir?

- Hmmmm... és una joieta. Per què no li diem Joia? – ja tornem a anar malament, mestressa, que sóc un gat, no una gateta melindrosa, per l’amor de déu!

- Si, home! I què méeeeees! – tots els fills i l’amo de les mans calentes reien a l’hora , encara vaig tenir sort! Els uns em volien posar “Antas”, que mai no he sabut què volia dir. Encara m’ho diuen. Quan em veuen em diuen “Antas”! i jo, que sé que em dic Xat, penso que vaja una dèria els va agafar amb aquest nom!

- Ja ho sé, es dirà Xat-

Vaig estirar les orelles. Xat? I això què vol dir?, vaig miolar. Va semblar que m’entengués perquè tot seguit es va acostar, em va agafar, em va acaronar i em va dir fluixet:

-Et diràs Xat per un parell de raons: perquè en francès, un “chat” és un gat. Vet aquí un joc de paraules. I la segojna raó i segon joc de paraules és perquè quan xategi davant l’ordinador, tu estaràs a la meva falda.

Bé, no eren unes raons gaire científiques, però eren força convincents. I m’hi vaig conformar.

Aquella nit em vaig adormir a la seva falda, mentre ella li explicava a un amic seu internauta que el seu marit (marit? Ah, potser l’amo de les mans calentes...) li havia regalat un gatet preciós. Vaig posar-me a roncar d’agraïment i mira, ja fa tres anys que sóc aquí!

Un altre dia us explicaré com vaig conèixer i em vaig acostumar a conviure amb el Truc, un collie que també rondava per la casa, molt vell, pobre, que de seguida em va adoptar. Ja és mort, pobret, un dia us ho explicaré.

M.Montserrat Medalla Cufí

Calpe, maig, 2008

(Com podeu observar, algun dia, a algun animal, li diré "Joia")...

Cartagenera moreeena, bañada con lusssss de lunaaaaaaaaa

Bueeeeno, ya estamos de nuevo en Cartagena. Ayer fueron 16 horas de navegación (dieciséis), que se dice pronto. 95 millas a una media de 5,9 nudos.

Aclaro: un nudo = una milla por hora.

Bueno, la cosa está en que no todo fueron "flors i violes" como decimos en catalán, que hubo un rato de cada cosa, es decir: un poco de viento del este, otro poco del oeste, otro poco de proa, otro poco de popa... tanto fue así que el mar se hizo un lío y empezaron las olas a crecer y a crecer y el mar a ponerse chulo, en plan coctelera, con lo cual, la Taca y yo nos empezamos a sentir zombies (sentirse zombie mientras se navega es algo que los perros y las navegantes consortes experimentamos mucho, advierto).

Que empezamos la jornada (ambas dos) con una energía parecida a la que sienten nuestros retoños cuando van a la escuela después de tomarse sus kellog's, su leche con colacao y con la cartera llena de donuts y a medida que iban transcurriendo las horas y la mar salada se nos ponía borde, tanto la Taca como yo empezamos a perderla; ella, la muy ladina, todo el rato tumbada, con unos ojitos que parecía una merluza.

Yo intenté que no se me pusieran los ojos así, que no me favorecen nada, pero nada; no lo conseguí. Mi espejito mágico acabó repitiéndome aquello de que cada día salen al mercado montones de Blancanieves de 20 años con todo en su sitio y a las que no se les ponen los ojos de merluza y terminó diciéndome (again) "pero niña, ¿cómo se te ocurrió casarte con un capitán de barco?" snif...

Menú del día: desayuno más o menos normal, energético y tal y cual.
Almuerzo a base de bocata, medio mareado ya, el bocata y todo lo demás.
Merienda: ¿Cuánto falta para llegar?
Cena: alguna galleta, algo de chocolate, un yogur, una manzana, alguna galleta, más chocolate (el chocolate quitaba las penas, ¿no?) la dieta a t.p.c. , un hambre de aquí te espero, los ojitos de rape (mucho, muchísimo peor que los de merluza) y a dormir a las 3 de la madrugada.

¡Esto es navegar, hagan juego!

Nos han metido en un amarre muy guapo. Estamos rodeados de yates de verdad, con sus marineros y sus cocineras y su camisita y su canesú. Que los marineros de esos yates nos miran por encima del hombro, que salen con sus uniformes almidonados y nos ven a nosotros que vamos a sacar a la perra con el biquini y la camiseta del verano pasado, que se nota un montón que no vamos a la última y por dentro deben de pensar "qué triste, la vida de esta gente"...

Pero no. No nos dejemos engañar: prefiero mil veces mi camiseta del año anterior, mi biquini gastado por el sol de varios veranos (por lo menos uno), sacar a mi perra y prepararme yo misma los kellog's, que...

bueno, vale, lo admito: un yatecito con sus marineros, sus cocineras, su camisita y su canesú... tampoco estaría mal.

Jooooooo, que ya me conocéis, ¡es que os lo creéis todo, caramba!

Que muy bien. Que un abrazo a todos desde Cartagena y que incluso tengo un tiquet de intenné para un día entero. (son dies euros) ¡Hale!

y pendón por el video... es que no me pude resistir, jejeje (por cierto, la de la canción era de aquí donde estoy yo o de la de Indias?)

De tornada /De vuelta

Per tal d'arribar a mitjans de setembre, calia començar a tornar. Per culpa del temps no hem pogut arribar a Portugal, com hauríem volgut. En realitat, però, penso que potser no ho volíem.

Teníem moltes ganes de voltar per Andalusia, d'endinsar-nos-hi. I això és el que hem fet. Un dels pobles més bonics que he conegut és Casares, un dels "pobles blancs", on els carrers són orogràficament impossibles (com s'ho deuen fer els que van en cadira de rodes, em pregunto?) escales, pujades i baixades, però molt bonic i ple de flors.

M'hauria agradat molt poder anar a les coves de Nerja a un concert de Ainoha Arteta, però no va poder ser. Si que va ser, en canvi, acudir a un concert de jazz a la plaça de braus d'Estepona. Ens va encantar. M'hauria agradat, també, assistir a un espectacle flamenc, dels de veritat. Però tot el que hem anat veient fins ara no deixen de ser tablaos de nyigui-nyogui que no han atret la nostra atenció. Per contra, dissabte a la nit, quan trèiem a passejar la Taca, ens vam topar amb una cerimònia quasi religiosa on una família gitana molt nombrosa cantava flamenc del poble, del de veritat. Ens vam aturar i els vam escoltar una estona; ens va fascinar. Eren a la platja, sense llum, asseguts per terra i en caixes. Una petita foguera al mig i els seus cants i els seus balls: us ho asseguro, molt millor que un tablao d'aquests de pacotilla. Ens va passar com l'any 1992 a Sevilla, que després d'anar a veure ballar sevillanes no-me'n-recordo-a-on, vam veure ballar les millors sevillanes que havíem vist mai en un carrer, sota el sol, on cantava una àvia i ballaven les nétes i veïnes, així, sense avisar. Sol passar: l'espontaneïtat és molt bona! (no sempre, és clar, i no pas en tot)

Avui he llegit "El País" i "El mundo", a falta de "La Vanguàrdia", que per aquí es fa difícil de trobar. Tant de bo no ho hagués fet (no patiu, no us donaré la pallissa)... però no puc acabar d'entendre que per una banda hi hagi nosequants atletes disputant-se medalles olímpiques i per una altra banda,una guerra muntada entre Georgia i Rússia. Com poden passar aquestes coses?

Vaig dir que no volia parlar de les pateres i em mantinc ferma: no en parlo.

Doncs això: anem tornant, a poc a poc. Fa calor, però nosaltres ens ho hem buscat. Les platges són tan brutes com a qualsevol indret de platja i tan plenes de gent. I tan incòmodes i... uix, jo m'hi banyo a les 8 del matí o ja no m'hi banyo. Al cap i a la fi el nostre Mediterrani està fet una merda a tot arreu... quina llàstima.

Internet funciona a dies i a hores. Encara que paguis. Per tant, estic una mica més muda que normalment, però ja sé que no us afecta. Veritat que no?

Una abraçada

Después de pasar una semana en casa, veo que me ha sabido a poco-poquísimo. Que en un par de días voy a estar otra vez echando de menos a Martí (y a sus papás), a todos los demás, a mi mamá, que este año está mucho mejor que el pasado, a Xat, que no ha querido saber nada de nosotros (pobre, encima de que le traemos una competidora pretendemos que esté feliz y contento y "el tío" pasa de nosotros olímpicamente) en fin, que vamos a continuar viaje, pero por lo que veo, cuando una es agüelica le cuesta más dejar el entorno cotidiano atrás. ¡Cof-cof!

Me llevo unos cuantos libros, otros cuantos volverán, unos ya leídos, otros, como Villa diamante, a medio leer.

Me envío a mí misma unos pocos docs de relatos que tenía empezados y que me olvidé de "meter" en el disco duro móvil (ocomonarices-sellame) y que luego no pude continuar...

Ya os aviso de antemano: no he podido entrar en todos los blogs que me hubiera gustado, no he tenido tiempo. ¿A que parece mentira? Pues es verdad: se me acumula el trabajo, o es que soy una desordenada y no sé administrar mi tiempo, aix...

Y dicho esto, me despido de todos con un abrazo virtual hasta que pueda volver a escribir, que no sé cuándo será.

¡Ah! He conocido a Josep Lluís (por fin) y me ha encantado que así fuera. Josep Lluís, encara em deus una cocacola, eh? ;) que de moment només em vaig menjar un geladet...

Y ya. Que la Taca tiene pis.