16 d’octubre, 2020

Divendres

 Abans, els divendres eren una espècie de dies beneïts. 


Quan treballava i, el divendres, era el preludi del cap de setmana. 


Ja fa anys, de la jubilació. No puc dir que no treballi, perquè no paro. Tots els avis som iguals? Hi ha gent que no hem parat mai, ni treballant ni sense treballar. Jo, quan no tinc feina, me la busco!

 Però, desenganyem-nos, hi ha feines i feines, i a mi, la meva feina, la que em va servir per cobrar a final de mes, encara que no fos gaire, m'encantava. I encara m'agrada. Mai renegaré del que he fet, encara que molts cops pensi que hi ha un munt de coses que hauria pogut fer millor i em requi no haver-ho descobert abans.

Més d'una vegada he demanat disculpes als meus ex alumnes a través dels meus escrits, que, segurament no ha llegit cap dels meus ex alumnes! Però la intenció és bona. 

Vaig cridar molt! Molt, eh? Vaig renyar, em vaig posar nerviosa, i, segurament, i sense voler, vaig ésser injusta en moltes ocasions. Em sap molt greu. Hi ha algun episodi de la meva vida laboral que, si pogués tornar enrere, a fe que el canviaria de dalt a baix. Però, Déu nos en guard d'un "ja està fet"!

Ara els divendres són el preludi d'emportar-me ma mare a casa tot el cap de setmana, fins diumenge al vespre, perquè la cuidadora descansi. Si no ho féssim així, la pobra cuidadora acabaria tocant el flabiol. 

No m'agrada, queixar-me de ma mare. Però arriba a treure'm de polleguera, i llavors em poso com una moto. Ella ja va complir, diu. I és cert. Va complir, en tots els aspectes. I el dia que el meu pare va morir, va decidir que ja no faria res més. Mai més.  No li perdono que ara no vulgui sortir mai, que no vulgui fer res mai, que només vulgui estar-se asseguda i ... en el fons, no li he perdonat mai que no sigui hiperactiva com el meu pare i jo. I és que la genètica deu ser la que deu ser... 

Doncs això: un divendres més, preludi d'un cap de setmana que em tornarà a treure de polleguera (això sí: amb molt d'amor, que consti)

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

No ho sé. fa 10 anys que em vaig jubilar, i els divendres són els divendres, el diumenge a la tarda és l'avorrit diumenge a la tarda, i el dilluns és el fotut dilluns. No acabo d'acostumar-m'hi.

Salut

xavier pujol ha dit...

Jo també estic jubilat des de fa dos anys, i sense ser avi no he parat ni un moment.
També tinc una mare que no cal cuidar gaire perquè amb 91 anys es val per si sola, però de tant en tant m'agrada anar a ajudar-la... quan es deixa ajudar.
I em segueixen agradant els divendres.

Carme Rosanas ha dit...

Divendres sempre serà un bon dia!

Bon cap de setmana Montse!

M. Roser ha dit...

Jo fa 14 anys que em vaig jubilar i no m'hi acostumava, aleshores demanant els corresponents permisos, vaig tornar a l'escola a fer voluntariat tots els matins; m'ho passava molt bé i mestres i nens m'ho agraïen, però ai las, havia de venir el virus a esgarrar-me la troca; ara no puc anar a l'escola i com que gairebé no es fan activitats enlloc, la casa em cau al damunt!!!

I per a mi el diumenge a la tarda sempre era el dia més avorrit!
Petonets, Montse.

Montse ha dit...

M. Rose, Carme, Xavier i Francesc,
Jo, quan anava a l'escola, de petita, els caps de setmana els trobava avorridíssims. I el diumenge era el pitjor dia, perquè normalment em dedicava a er deures i no podia amb els de mates... això ho recordo com un handicap per a mi! En canvi, tot el que era "de lletres" no em donava cap problema (malaventurat...)

Ara, de jubilada, no m'avorreixo gens (mai). Però el cap de setmana m'adono que he anat fent anys, per allò que deia de tenir ma mare a casa i haver-li de fer tot. Arribo a diumenge a la nit com si m'haguessin donat una pallissa!

però això és el que hi ha... a la jubilació m'hi vaig acostumar en cinc minuts!

Montse ha dit...

Ui, RoseR!!

Sergi ha dit...

Difícil opinar quan no es passa per una situació similar. Així de primeres sembla que tu puguis fer una mica la teva encara que ella no es vulgui moure, encara que no sé el grau de dependència que té. Però val a dir que no semblen els caps de setmana més emocionants possible, no. Però mira, pensa que si féssim tota la bondat que ara ens demanen, ens els hauríem de passar tancats a casa tots nosaltres. Moltes de les coses que ens agrada fer ara tampoc no podem fer-les.