Entrades
Plou.
M'agrada, la pluja.
Em fa interioritzar coses que no interioritzo tant quan fa sol i tot és "alegria".
I això que no estic identificant la pluja amb la tristesa. No. Res més lluny de la meva intenció.
La pluja em calma, i em convida a la reflexió. Això és el que volia dir.
A la meva vida s'estan donant molts esdeveniments (petits), que em fan pensar que, com que tot ha passat vertiginosament (em refereixo al pas de la vida fins ara), no ho he viscut amb prou intensitat.
O potser sí, perquè sempre he pensat que visc intensament. Però no amb la suficient com per retenir moments importants, moments difícils, moments dolents, moments irrepetibles, que m'agradaria que no es perdéssin a l'interior de la memòria.
No sé si m'explico, em sembla que no.
Ganes de fer poesia.
Dificultats per fer-la.
Però, com diuen en castellà... estoy en ello.
Apa, molt bon dissabte!
Us deixo unes fotos d'uns moments intensos de la darrera caminada cap al pic de Tristaina (Andorra). Una meravella.
M'agrada, la pluja.
Em fa interioritzar coses que no interioritzo tant quan fa sol i tot és "alegria".
I això que no estic identificant la pluja amb la tristesa. No. Res més lluny de la meva intenció.
La pluja em calma, i em convida a la reflexió. Això és el que volia dir.
A la meva vida s'estan donant molts esdeveniments (petits), que em fan pensar que, com que tot ha passat vertiginosament (em refereixo al pas de la vida fins ara), no ho he viscut amb prou intensitat.
O potser sí, perquè sempre he pensat que visc intensament. Però no amb la suficient com per retenir moments importants, moments difícils, moments dolents, moments irrepetibles, que m'agradaria que no es perdéssin a l'interior de la memòria.
No sé si m'explico, em sembla que no.
Ganes de fer poesia.
Dificultats per fer-la.
Però, com diuen en castellà... estoy en ello.
Apa, molt bon dissabte!
Us deixo unes fotos d'uns moments intensos de la darrera caminada cap al pic de Tristaina (Andorra). Una meravella.
Com que posaria totes les fotos i videos que vaig fer i la cosa pesaria excessivament, ho deixo així. Des de baix, sembla una cosa. Pujant pujant, descobreixes la dificultat de l'ascensió. Però com sempre dic... "!jo no sóc Killian Jornet"!
7 comentaris:
Aquestes muntanyes són els meves muntanyes, aquests estanys, els meus estanys... quantes vegades hi dec haver estat, no les podria pas comptar! Això té a veure també amb aquesta memòria que té tendència a simplificar.
Allò que fa anys recordava com a dies diferents i diferenciats... aquella vegada que.. era la mateixa que... i en canvi aquell altre dia vam fer... quan fa que era capaç de fer això i saber exactament quan i com i quantes vegades havia estat a Tristaina? No ho sé, però crec que ja fa dies.
Ara el record és aquest, hi es he estat un munt de cops i recordo potser els 3-4 últims perquè són relativament recents.
Les vistes d'aquests llacs, aquestes muntanyes i aquest cel tan intens son impagables.
També estic d'acord amb tu i les sensacions de la pluja... sempre que estiguem aixoplugats!
Xavier Pujol, a dalt de tot hi ha la fita... i vaig pensar en tu (no ho dic de broma!) :D
Carme, de veritat? Jo havia estt excursionista als anys 60/70, fins que em vaig casar per primera vegada (el meu marit no era muntanyeru)... després, amb el segon, va tocar fer mar (si et cases amb un navegant a vela o el segueixes o et divorcies!) i ves per on, quan ens hem jubilat, hem descobert (jo re-descobert) que la muntanya ens fa tan feliços com el mar!!!
Quant als records dispersos... i que no és bonic, tenir vivències que, de tan intenses, se'ns entortolliguen?
Tot un gust grimpar per aquestes muntanyes...A mi també m'agrada aquesta pluja suau que tot ho neteja, a mi em relaxa!
Que tinguis una bona setmana.
Un gust, M.Roser, sempre que no et passi el que expliques al teu blog... aixxx, quin ensurt!!!! Si em passa una cosa així no sé si torno a la muntanya, jo, eh?
A mi la pluja no m'agrada gaire, com que els tinc mania als paraigües, sempre acabo moll. El que sí que m'agrada és la muntanya i l'enyoro. Des de l'agost que no he pogut tornar a sortir, i em sembla que està fotuda la cosa fins d'aquí a una bona temporada. Però per l'estiu que ve tornem a tenir grans objectius apuntats, caldrà anar fent cames sempre que puguem per aconseguir-los!
No pots, Xexu? Per què?
Jo crec que ara, a part d'enyorar el mar, si no el pogués tenir a prop, també enyoraria la muntanya si no hi pogués anar de tant en tant...
A fer cames s'ha dit!!!!
Publica un comentari a l'entrada