28 d’abril, 2012

Va de gats per no haver d'anar d'altres coses

Vull agrair a tothom i a tot don que m'heu felicitat, via "aquí", via facebook, via telefonino, via telèfon convencional i "de cos present" (ui, quin iuiu)...

I dit això, després de parlar del meu gat i de la possible gatera, dir-vos que precisament ahir, quan al matí vaig obrir les portes de la terrassa, el Xat no venia  a menjar com sempre i jo vaig pensar "aquí hi ha gat amagat"...  i efectivament, el busco i me'l trobo acurrucat en un coixí d'una de les cadires de la terrassa. Ni es movia. Me'l miro i veig que té una petita ferida entre l'ull i l'orella. "Miau".
Com que ni menjava ni bevia ni es movia, me'l vaig emportar a l'hospital veterinari (on treballa en Jordi, el meu fill). Total que se l'han quedat perquè tenia febre i el risc d'infecció de la ferida. Així que el pobre gat és a l'hospital. No veieu "Veterinaris"? A mi em fa gràcia, l'altre dia pensava que abans, les bestioles es curaven soles, no estaven tan ben cuidades com avui en dia. I va i l'endemà he de dur el meu gat, a l'hospital!

Espero anar-lo a buscar demà.

En fi, ja sabeu, qui no té res més a fer... parla dels gats. O no era això?
és que jo no el pentino perquè no es deixa, que m'esgarrapa!

i així omplo dos posts parlant del gat.

Què passa?

D'en Rajoi? De la Camacho? De què? De com està el país?

Noonono, de tot això no en vull parlar, que em poso de mal humor! molt millor, però mooooolt millor parlar del Xat!

... i ni rastre de l'editor. Que no passa reeeeeeeeee, ja ho sé! però deixeu-m'ho dir, caram!
Imatge de google. És increïble, però cert: hi ha mils d'imatges de gats com el Xat. Aquest no és el Xat, però ho podria ser!!!

26 d’abril, 2012

La gatera

Vaja...
Entro, des del meu insomni - després explico per què en tinc, o per què suposo que en tinc- i em trobo una altra vegada que m'han canviat la.. com es diu? interface? bé, és igual, com es digui. M'han tornat a canviar l'aparença del blog quan vull publicar un apunt, post, el que sigui. Ja sé que és una bestiesa, però aquests canvis em fan molta mandra.

Per què no puc dormir?

De fet, la culpa la té el meu gat, que no té gatera.
Bé, si que té gatera: la seva gatera sóc jo.
M'explico: abans, a les cases hi havia uns forats, anomenats gateres, per on el gat de la casa - suposant que a la casa hi hagués gat- entrava i sortia al seu gust. Ara vull entrar, doncs passo per la gatera i entro; ara vull sortir, doncs passo per la gatera i surto. I així, tothom feliç: el gat i la gent de la casa.
Actualment a les cases no hi ha gateres, però hi continua havent gats (bé, en algunes cases). Com també, en algunes cases, hi ha gateres que funcionen amb un xip. El gat porta un xip i la gatera el detecta i s'obre. Aquest muntatge tan sofisticat, és molt lleig.
Vull dir que no és "mono" ni de disseny i per això el meu capità em va dir que a casa no hi hauria gatera i que si el gat volia entrar o sortir li obriríem "a mà".

Quan el Xat era petit vivia més a fora que a dintre i no emprenyava gaire, tot s'ha de dir. Ara que ja és un gat vell (té més de deu anys) el paio passa les nits a dintre i els dies a fora i només entra quan vol menjar o tenir companyia. Però... ah! a la matinada - entre les 4 i les 5,30- em salta damunt del llit i no para fins que m'aixeco a obrir-li la porta (capteu? sóc la seva gatera particular). Jo, naturalment, em podria haver negat a fer aquesta feina des del primer dia en què el Xat em va sol·licitar per fer-la, però com que en general no em molesta llevar-me i obrir-li la porta, doncs ho faig. Després me'n torno al llit i tan panxa.

El problema quan ve? doncs el dia que, quan em torno a ficar al llit, començo a fer voltes i no hi ha manera de tornar-me a adormir, com avui.

I... per què, avui, no m'adormo? molt senzill: fa dues setmanes l'editor em va tornar a jurar i perjurar que "aviat" publicaria el meu llibre i que confiï en ell (again)... i després de la trucada, altra vegada el silenci més absolut i el pdf que no arriba per a la darrera correcció.

i m'he posat altra vegada de mala jandí i no he pogut dormir més.

Així que, comptat i debatut, la culpa del meu insomni no és del gat, sinó de l'editor.

En fi, sort que de tant en tant el Real Madrittt ens dóna alguna alegria, no? (si, heu llegit bé. Coi, que no va perdre la Champions, ahir, o què?)

Dos quarts i set de set... potser que me'n torni al lllit... o potser que esmorzi!

19 d’abril, 2012

De Catalunya per als catalans

La filla d'una cosina germana meva ha hagut d'emigrar a Xile perquè, essent una senyora enginyera amb unes notes brillants, al seu país no ha trobat feina.

És tristíssim, no us sembla? això vol dir que anem enrere, lamentablement. Quan jo era petita a la ràdio feien un programa que es deia "De España para los españoles", em sembla que qui el conduïa era la Mª Matilde Almendros, però puc estar equivocada. Per sort, avui en dia tenim els ordinadors, els mòbils, les webcams, etc... i "sembla" que els nostres familiars estimats estiguin a la cantonada. Però no. No són a la cantonada, estan lluitant en un altre país per obrir-se pas a la vida, una vida que tots pensavem que seria mig regalada, per allò d'un estat del benestar que ens vam creure que duraria molt de temps, però que, sense gairebé ni adonar-nos-en, ens hem anat carregant; gràcies a la corrupció, a l'afany de poder, a l'avarícia desenfrenada d'uns quants. D'uns quants, perquè la resta de mortals hem intentat viure dignament i, ingènuament, hem confiat en aquells que ens pensàvem que ens representaven.

Amb la Carla no és que estiguéssim en contacte gaire sovint, la veritat, ho estava molt més amb sa mare, la meva cosina, perquè des de petites hem estat molt unides. Però des que viu allà - i ara fa un mes- la llegeixo cada dia i quan la trobo connectada la saludo pel xat. M'he baixat l'skype (o comesdigui) per si un dia coincidim i podem dir-nos hola bondia o bonatarda, com va per aquí, has vist el partit del Barça? vas veure la riera? (ens consta que ho veu, ella mateixa ho explica)...

Si voleu seguir les peripècies d'una noia de ... Carla, són 27? de em sembla que 27 anys, que  va complir fa ben poquet, les seves inquietuds, la seva experiència des d'allà, no dubteu a fer-vos seguidors/es del seu blog, és una petita perla.:   De Barcelona al món (en proves)  Això de "en proves" suposo que havia de ser definitivament provisional, com tantes coses provisionals a casa nostra!

Aquí us deixo un acudit que va posar ahir al seu blog, em va fer molta gràcia:

15 d’abril, 2012

Veïnatge i III

Després de dinar, m'encaro amb l'armari de la roba i començo a pensar "Què em poso"? la meva idea era vestir una mica primaveral, però, al menys a Blanes, a l'hora de vestir-se per marxar fotia un fred que no convidava a posar-se "la jaqueteta de primavera", així que vaig decidir-me per -damunt dels texans i la camisa- un mig/anorac que em va anar la mar de bé. A Barcelona encara feia més rasca que a Blanes. Vaig agafar un mocador que m'havien portat els Reis i que encara no havia estrenat, de color vermell, que donava el toc acolorit a la severitat blau marí de tot lo altre. Tot això no caldria que ho expliqués, però ho faig perquè resulta que quan vaig marxar, em vaig deixar el mocador al penja-robes. Espero que el tingui algú i en faci un bon ús... si ens tornem a veure, ja me'l tornarà... i si no, que se'l quedi i en gaudeixi o en disfruti, segons el seu nivell de vocabulari.

El meu patidor "sufridor" em va acompanyar fins a Barcelona i després se'n va anar amb en Gerard (el petit de la família, sisi, l'amo de la game boy que havia servit perquè jo m'introduís en el món de les TIC's en el seu dia). Van compartir sopar i Barça, ves per on... el meu patidor em va deixar davant mateix de la porta de l'Horiginal, va girar cua i em va repetir per enèssima vegada "quan surtis FIXA'T BÉ cap on vas, perquè si te'n vas cap a l'altre cantó - en sóc especialista- no ens trobarem". "Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii. JA SÉ on haig d'anar" (ehem...)

Entro i el primer que veig és la cara somrient del Corto Maltés (vull dir del Barbollaire) i seguidament, començo a no saber on mirar de tantes cares a les que havia d'adjudicar nick-blog, o ambdues coses. A partir d'aquell moment i després de saludar als que ja coneixia i al Veí, que semblava que el coneixia de tota la vida i això que no l'havia vist mai, va ser una voràgine de sentiments barrejats, però tots bons!

Carme! ets inconfusible, ets igual que el dibuixet que tens al blog! Eli, guapaaa, quant de temps ha hagut de passar per poder-te abraçar! V/NV, pero que maca que ets! Clidiceeeeeeeeee, caraaaam, quina il·lusió! Violette, aix, se m'ha oblidat la teva bufandaaaaa! Xurriiiiiiiiiiiii!!! Joana? Joana Llum de dona? ooooooh, que jove, que guapa!  Oooondia, però si també hi ha en Martí!  "Sóc l'Abogada en Barcelona" Oooooohhhhhh, quin goig de veure't! L?Elfree! Aaiii, i aquella d'allà és la Srta. Tiquis-miquis i l'altre és en Palimp, i aquell noi de més enllà és en Robertinhos amb la Maite, i en Rafel, i, i, i, i... etc,etc...


"T'has fet la foto"? Nooooooooooo... busco en Barbollaire per fer-me la foto oficial amb ell, faltaria més! Però quin decorat més preciós al darrere! Si és... OOOOOOSTRES és l'escala de veïns de Blogville! quina meravella! shhhhhhhhht, que comencen els actes, calleu, calleu i seieu.

El Veí, junt amb la Comissió de Festes, obren la vetllada. Xapó, però xapó de veritat! (Vale, Violette, si ja ho sé escriure: Chapeau!) m'emociono amb el discurs del Veí, amb la lectura del renga, escolto atentament les lectures diverses... però si això és CULTURA  amb majúscules! Això no és una trobada i prou. És un goig, sentir-me envoltada de tota aquesta gent tan interessant i sentir que en formo part. Aquí no hi ha edats, tots ens sentim acollits com allò que som: uns bons veïns amb ganes de gresca de la bona, de la interessant!

Un cop enllestit l'acte diguem-ne cultural, passem a allò més prosaic: sopar! I després del sopar, tres magnífics pastissos que ens anem polint... que bonics i que bons!

A mig sopar arriba la Gerònima, a qui no coneixia, ni de blog... només sabia que pertanyia a la comissió de festes i prou. Per un parell d'emails que vaig rebre d'ella vaig sospitar que havia de ser molt, molt jove. I efectivament, és molt, molt jove i... guapíssima!!!!

De cop i volta, quan anàvem a començar l'activitat més "de iaios", jugar al Bingo substituint els números pels nicks dels veïns, sento el telèfon (sort que el vaig sentir) i, com la ventafocs, m'adono que ja són gairebé les dotze... ai...

"Que ja s'ha acabat el partit, que ja baixo a buscar-te, que surtis i et FIXIS BÉ per on vas, que si no no ens trobarem"

Jaaaaaaaaa? Ja he de marxaaaaaaaaaar?

La Clidice em diu que ella també ha de marxar i, després d'un adéu general (no hi ha temps per petons i abraçades, llàstima) sort que surto amb la Clidice: estic ben desorientada! (característica típica meva)... ella va cap a la Plaça de Catalunya,, així que sortim juntes fins allà on he quedat i ens acomiadem. Ja veig el meu patidor/sofridor que s'acosta amb el cotxe. Pujo.

Què tal, el Barça?
Ha guanyat.

Llavors tot està bé, tot està correcte, ara només cal anar analitzant tot el bo que he viscut i rememorar-ho.

Ha estat un veritable plaer!

Quines ganes de veure les fotos!

Ah, si: tinc una sola crítica, més que crítica, una constatació: l'acústica no era bona i no vam poder sentir la BANDA SONORA de l'event tal com ens hauria agradat.

Però, en realitat, per què volíem música, amb la xerrera que teníem? eh? eh? eh?

Veïnatge II

Esdeveniment: Celebració de la desena tongada de les Històries Veïnals.

Pels que no saben de què va: les H.V. són relats escrits a ... mooooooooltes mans, fruit d'una idea del blogaire/blocaire El Veí de Dalt, del blog M'alerudeveure't.

per cert, podeu ajudar amb un micromecenatge, podeu comprar el llibre... aquí us deixo la idea, a veure si...

HISTÒRIES VEÏNALS


Vejam, on era? ah, si!

dissabte, 14 d'abril de 2012

Al matí m'assabento que sa nostra majestat el rei de les espanyes (uix, m'he oblidat la majúscula, ho sento) s'ha trencat el maluc (o alguna cosa així) mentre anava al lavabo (poc romàntic). Després m'assabento que estava... caçant elefants! (deumeu) i penso (massa poc!)...  Després m'oblido de sa majestat i continuo amb la meva vida quotidiana, amb una miqueta de neguit del bo: un cuquet a dintre que m'anava repetint a petits intervals "aquest vespre coneixeràs un munt de gent que tens ganes de conèixer; aquest vespre faràs abraçades en viu i en directe a persones que no són només blogs o nicks: són persones reals, de carn i ossos, amb sentiments, com tu".


Pre-tot (potser que en digui Antecedents)

Val a dir que aquest sentiment jo ja el conec (i molt). Porto rondant per la xarxa des de 1997, quan vaig començar l'aventura de cursar la que -de moment- seria la meva última carrera universitària, i ho vaig fer a la UOC. Aquella va ser la meva iniciació al món d'internet, passant (com ja he dit moltes vegades) directament de la game boy del meu nen petit a l'ordinador. I d'allà, a internet. I d'internet, als xats amb companys d'universitat i del xat amb companys d'universitat, al xat amb desconeguts i desconegudes, que al cap del temps van passar a formar part de la meva vida no virtual. En vaig conèixer una pila. I vaig tenir el goig de descobrir grans persones que s'amagaven darrere petits nicks. La història continuà i vaig acabar obrint un blog i descobrint altres nicks petits de grans persones, amb algunes d'elles vaig establir una comunicació més gran que amb algunes altres (és la vida mateixa) i de cop, apareix un nick simpàtic, El Veí de dalt, que, des del seu blog amable, simpàtic, agradable, però al mateix temps d'un gran nivell, em va atraure des del primer moment. Aquest Veí resultà ser un gran dinamitzador de la cultura. I comença a convocar-nos per escriure històries. i jo, que m'apunto a un bombardeig, m'apunto a toooootes les històries. I gaudeixo (i també disfruto) infinitament amb la moguda blogaire que passa d'anomenar-se Catosfera en un moment determinat, a denominar-se Blogville, gràcies a la Violette Moulin (un altre petit nick-de gran persona).

M'adono que estic resultant sobiranament pesada i avorrida i que encara no he dit res de la festa!!!

 I si ho deixo aquí i continuo en un altre post? si no, no em llegirà ningú, aix...

Continuarem, doncs, amb un Veïnatge III, en algun moment del dia. Apali!



Ho deixo, doncs, en el neguit (del bo) que em rosega durant el dissabte al matí, mentre celebro mentalment el dia de la República i  penso que tant de bo  a sa nostra majestat un elefant li hagués fotut un cop de pota al cap i "l'hagués fet tornar republicà" , cagundena...

Veïnatge

Per fi, avui he posat cares a una pila de veïns de Blogville que encara no coneixia.

La vetllada ha estat taaaaaaaan emocionant que ni sé com posar-me a explicar-la.

De moment deixeu-me dir que el veí és re-guapo i que la comissió de la festa veïnal ha fet una molt bona feina: FELICITATS a tots plegats.

I ara tinc tanta soneta que no puc continuar.

demà potser continuaré. O no.

Veïns, veïnes: durant gairebé cinc hores m'heu fet oblidar-me de la crisi, dels polítics i de la mare que els va fer.  Com deia aquell, i ho deia en castellà, "Vostès són formidables"!

14 d’abril, 2012

13 d’abril, 2012

aix, quin despiste porto!

aix... que abans havia obert una nova entrada per escriure i llavors ha trucat la meva jove que venia amb els nens i se me n'ha anat el sant al cel. Pel que veig, en lloc de tancar i prou, he enviat el post obert i sense res.

Ja se sap, cof...cof...

abans em sembla que volia dir que el món sencer se'n va a la merda i mentrestant els polítics juguen a manar i els grans magnats al monopoly amb els països... o una cosa així.

però en Martí i en Caïm m'han vingut a donar "guerra" (de la bona) i m'he oblidat dels polítics i dels grans magnats i els seus jocs i les seves preses de pèl al personal (que som tots nosaltres, amén)

i després de recollir el merder que han/hem armat (a la qual cosa m'hi han ajudat ells mateixos, ep!) ja no he tornat a pensar en el post ni en el blog ni res...

vaig a veure Gran Torino, així no penso (panem et circensis, ja ho sé. I què, eh? eh? eh?)

12 d’abril, 2012

Aquí, aquí la tinc! Gràcies Barbollaire!!!!



Moltes gràcies, moooooltes gràcies, Corto Maltés!

potser fa quaranta anys que no l'havia escoltat...

aix, com m'agradava i mira que és dolentaaaaaaaaaaaaaaa! arggggggggggggggggggggg

11 d’abril, 2012

José Guardiola

Descansa en pau, José Guardiola, un senyor que jo sempre havia vist "gran"... al cap i a la fi ha mort més jove que la meva mare, per tant, no devia ser tan gran com jo el veia quan l'escoltava en aquell vell "telefunken", algun diumenge al matí quan el meu pare posava el "microsurco" de quatre cançons (dues per banda) on n'hi havia una que, per més que he buscat, no he trobat, la meva preferida: "Muchachita".

Recordo perfectament part de la lletra. Deia:

Los libros bajo el brazo y luciendo blusa azul
camino del colegio (noseque-nosequantos)
los labios pintaditos con el lapiz de mamá
ya suena algún piropo que la hace suspirar
muchachitaaaa

Y es que una muchachita así
aun no se debe enamorar
el tiempo lo ha de decidir,
serás mujer
sabrás amar

(...)

en fi, que, com ja sabeu, tots tenim un passat i alguns ja en comencem a tenir uns quants, de passats! que fort!

Us deixo una altra cançó que també m'agradava força, tot i que amb els anys em va deixar d'agradar (no la cançó en qüestió, sino l'estil "José Guardiola"). Qüestió de canvis de gustos...




__________________

apssss... a UN punt!!!!

Felicitats a "l'altre" Guardiola!

08 d’abril, 2012

excel (lències) i (in) competències

Després de "perdre" unes quantes hores intentant aprendre això de l'Excel (mai no l'havia fet servir i ara vull fer unes gràfiques, que fins ara feia a mà però trobo que tenint les magnífiques eines que tinc és una ximpleria fer-les a mà)... bé, doncs, vaig intentar sortir-me'n amb la meva intel·ligència natural i a base d'hores, tal com  força gent hem après això de la informàtica ... no? ah!

però he arribat a la conclusió que la meva intel·ligència natural no és suficient  i un cop assumit això, he fet una cosa tan senzilla, tan simple, tan antinatural com posar a Sant Google "Quiero hacer una gráfica en Excel"

tant de bo hagués començat per aquí! hi ha una pila de tutorials al youtube que riu-te'n de les classes a la Universitat! (bé, no te'n riguis, que no està bé)

total: ja sé fer una base de dades, convertir-la en gràfica i fins i tot podria fer la vertical mentre la faig!

mira que sóc tossuda, eh? de vegades, això d'aprendre per assaig i error no és la solució. Hauria d'haver recordat, quan vaig començar a familiaritzar-me amb l'ordinador, que per començar a ordenar les idees, les havia de ficar en carpetes i que fins que algú no em va explicar que arrossegant-les amb el ratolí les podia traslladar tranquil·lament vaig arribar a plorar perquè no sabia com posar-m'hi!. O que quan vaig descobrir el correu electrònic no hi havia manera humana que em funcionés, fins que algú em va dir que entre el mmm i la resta havia de col·locar l'arrova!

en fi, que tot és tan senzill quan t'ho expliquen bé!

i que, una vegada més, la importància d'un expert al costat d'un aprenent no és cosa de riure...

bé, ara ja ho puc posar al currículum: ja domino l'Excel (sobre tot, si és petitet i es deixa)

pssst... de moment he creat la base de dades, però amb la gràfica , amb la que vull fer, no amb els exemples que em donen als tutorials...

ENCARA NO ME N'HE SORTIT!!!!